El camp de l'Erra

A mi, com a moltes altres persones, em ve gent i m’explica coses. El cap de setmana passat me’n van explicar dues. La primera va d’un home d’uns seixanta anys amb gorra de visera i accent barceloní que em va preguntar si al poble hi vivia algú que portés el cognom Casanova. Resulta que l’home de la visera havia heretat una biblioteca -potser de només dos o tres prestatges…no va concretar-
que havia estat dels seus pares (o potser oncles…no ho recordo). Resulta que en aquella biblioteca  -probablement polsosa i arrossinada- hi havia un llibre editat l’any 1860, de tema religiós, amb un missatge escrit a mà a la primera plana….
El missatge deia que “si este libro se perdiera, como puede suceder, devuélvalo a su amo… que lo puede menester.” L’amo venia a ser un tal Francesc Casanova, veí del meu poble lluçanenc. Al meu poble no hi ha actualment cap Casanova, però darrere meu hi havia el Pere, que és una rata -en el més bon sentit- d’arxiu. El Pere li va proposar al bon home de la visera que passés per casa seva i allà van trobar el tal Francesc Casanova, o un d’igual, que per aquells anys del senyor de 1860 estava censat en una casa que encara avui es coneix com a cal Miracels (per cert, que l’actual Miracels -res a veure amb aquest Casanova- és un assidu visitant d’aquest blog). La història es podria allargar amb el descobriment que encara avui existeixen en algun racó de la Catalunya central -i per què no- descendents dels Casanova de cal Miracels (entre parèntesi: si algun llegeix això, es pot posar en contacte amb nosaltres i mirarem què podem fer per ajudar-los a recuperar el llibre). La pregunta que em ve al cap és com va anar a parar al prestatge barceloní dels avantpassats del senyor de la visera aquell llibre que havia sortit del meu poble (i d’una casa de nom Miracels). La història pot ser molt senzilla, però prefereixo imaginar-me-la enrevessada, perquè ahir vaig començar a llegir “L’home manuscrit”, la famosa novel.la de Manuel Baixauli, on els escrits al marge d’un llibre vell tenen moltíssima importància. Per cert, el protagonista del llibre de Baixauli -molt recomanable, el llibre- també es troba amb gent (per dir-los d’alguna manera; si llegiu la novel.la ja vuereu perquè ho dic) que li van a explicar coses. Com el profitós cap de setmana passat a mi, que no només em van explicar una història, sinó que me’n van explicar dues. I la segona història podríem dir que és d’amor i va de com va ser engendrat un cadell (el cadell que substitueix una pobra gossa que va morir d’infart per culpa dels petards de la nit de sant Joan). Doncs el cadell va ser engendrat per una relliscada que va tenir la mestressa d’una bonica gossa barcelonina amb casa a la Cerdanya. La gossa estava en zel i la mestressa -que no ho sabia- la va deixar trescar alegrement per aquells prats tan frescos. Resultat: un rústec gos d’atura la va muntar i la va deixar prenyada. No cal imaginar com de felices van ser les rebolcades d’aquell pastor salvatjot amb aquella refinada estiuejant! Per sort, la mestressa de la pobra gossa morta d’infart per sant Joan s’ha fet càrrec d’aquell gosset bord, que no s’assembla gens a la gossa barcelonina que el va parir, sinó que és clavat a un gos d’atura del bell Pirineu. El cadell aviat rondarà pels carrers del nostre poble lluçanenc, qui sap si trobant, almenys els caps de setmana, una mica d’aquella vida rústega dels seus avantpassats.