El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 6 d'agost de 2008

LLUM QUE ESTABORNEIX

Hi ha una llum tan forta a l’estiu, que tot es veu lleig (sobretot durant les hores centrals del dia). Si tot es veu lleig, vol dir que realment ho és, o només vol dir que la llum que se li està aplicant no és l’adequada? Els suaus contorns dels pobles, els paisatges endolcits i les cares amables de les persones quan arriba l’horabaixa, és real o és un miratge? La cosa en sí és més real sota la llum, en la penombra o en la foscor? La nostra cara ullerosa sota un focus, és la nostra realitat? 
La lletjor de l’estiu, sense matisos, és verídica o també és una enganyifa? La bellesa de la tardor, és un parany? La llum brillant i tímida dels inicis de primavera, és una falsa promesa? Qui decideix quina llum és la més neutra? Qui va dissenyar les coses i sota quina llum? Sigui com sigui, és ver que hi ha llum que estaborneix. I ja no parlem de la perspectiva, perquè si ens posem a divagar sobre la perspectiva podríem prendre mal…perquè, clar, no sempre hi ha la Sagrada Família de fons quan sortim a un balcó de Barcelona (i no sempre ens agrada, quan hi és), no sempre trobem Saint Paul al final de la passarel.la de Forster, en sortint de la Tate Modern; no us podem assegurar que hi hagi neu rere aquell campanar d’Erill-la-Vall, tal com el veieu en el póster! I justament l’estiu, l’horrible temps que el sistema reserva a les vacances de la majoria, és el que té la pitjor llum i les pijors perspectives de l’any: la gent, la marabunta, envaeix els llocs més impensats i ens impedeix mirar de gairell, mirar de dalt a baix o mirar alguna cosa molt alta des de sota (proveu de jaure a la gespa, sota la torre Eiffel un dia d’agost, ja em direu què!) Llavors, durant el nostre temps més llarg d’esbarjo, només veiem que les coses sota la llum més blanca i des de la perspectiva més beneita (de cara i a peu pla: mireu un mandril de cara i després mireu-lo de cul….feu la prova!) I tornem a casa l’u de setembre, abaixem la persiana, ens estirem a la gandula i, de cop, la nostra realitat quotidiana, en la penombra i a la fresca del temps de la verema, i la nostra postura (i perspectiva) ens sembla la perfecció absoluta.



  1. Felicitats per ser el dia que és i pel teu escrit sobre la llum. Els/les que treballem en el ram de la imatge sabem de la seva importància i a l’hora de la seva circumstància! I en sé d’un que podria estar hores parlant de la llum, doncs l’únic que ha fet durant tota la seva vida és mirar de plasmar-la damunt una superfície. Sempre he volgut que l’agost pasés com un llampec però que el setembre durés doblement 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent