Jo us prego, Senyor meu i Déu meu, pel silenci que brolla de les fonts del Pirineu. Traslladeu-me a les muntanyes de valls abruptes i nevades, allà on siga senzill sentir-vos a prop, allà on els capvespres són oasis de salvació. Acompanyeu-me a Romadriu, a Montenartró, a les pluges i les tardors del Pallars. Us
I Em trobo malament. Ahir vaig estar tot lo dia dormint i avui, a quarts de cinc del matí, pensava que queia desmaiat. Encara m’ho penso ara, però ara tinc esma per escriure, des de la terrassa de la cafeteria del meu poble. He somniat que una amiga meua es moria i jo estava present
‘No m’agrada el sexe, prefereixo la solitud. Sóc un súper-home, mireu-me! Voleu estimar-vos? Voleu de debò fer-vos el favor d’estimar-vos? Doncs que la por que us atenalla siga foragitada per la vostra creença, per la vostra fe, per la vostra raó. Així sereu realment humils davant de Déu, davant d’aquest ordre que ha estat dissenyat
‘De jove vaig ser un rebel. Un rebel ploraner, que plorava de nit, quan tothom dormia, i de dia feia el mal. Em feia el mal, vull dir. Vaig tenir al sort de tenir una nòvia a qui estimar. Mos volíem i vam ser feliços. Al cap dels anys -ja se sap- la cosa va
La sala ha emmudit. Dret, a l’altura del faristol, espero uns segons que aprofito per familiarizar-me amb els racons, les parets i la distància entre seient i seient. No hi ha cap senyal del sol i per fi m’adono que no hi cap ni una agulla. Em sento a gust. Un membre del tribunal es
No sóc pas l’altre. Hui he somniat en gaufins que eren feliços.
Queda’t una eternitat als meus braços i quan el migdia entre pels porticons del terrat deixa que les llàgrimes es mesclen amb la pols que acompanya el Xaloc i deixa també que marxe tot sol més enllà de la tristesa que el sol del capvespre ens regala. Res no ens separarà si no ens oblidem
Allò que vaig deixar enrere penja d’una olivera amb un missatge que no diu res que no sàpigues.
Lo finestró s’obrí com s’obrin los porticons a les pel•lícules que representen lo vent de l’Oest. Pels carrers corria l’aire i el cel era gris, però la claror del sol s’endevinava i ho dominava tot, fins i tot la platja. Ella, amb una pamela al cap i els mbraços en creu, símbol de la llibertat