Lo finestró s’obrí com s’obrin los porticons a les pel•lícules que representen lo vent de l’Oest. Pels carrers corria l’aire i el cel era gris, però la claror del sol s’endevinava i ho dominava tot, fins i tot la platja.
Ella, amb una pamela al cap i els mbraços en creu, símbol de la llibertat que no escatima les hores per manifestar-se, pareixia que venia a retrobar el silenci d’allò que és mare.
’Em rendiré a la seua voluntat’, pensava jo.
‘He tornat’, va dir-me en entrar a la cambra. Aquesta és la seua sort: haver tornat després d’un periple. Haver tornat després d’aquella victòria, després que la malaltia l’hagués dut a l’abisme i les ganes innarrables de viure l’haguessin foragitat de la mort i la meua pena. I ara venia: era el triomf al marge de tot. De tot allò que es rendia davant de l’evidència i a la fi pogué ser desvetllat. Perquè li devia tot el coneixement que podia jo estimar i deleitar.
‘Has tornat’, vaig respondre, i ella em somrigué. Aquella seua mirada se m’oferia com una corona de roses blanques, com un sí al sexe i l’enyor del futur anticipat. En la companyonia i en la pluja que tot s’ho emporta, no vaig negar mai que l’estimo.
‘T’has aprimat’.
‘Vine, sortim a passejar. La pluja és fina’.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!