Oi?

Aquest 14 de febrer hi ha molt en joc. Del que votarem no momés en depèn qui governarà la Generalitat autonòmica els anys que vénen; en depèn sobretot que aquest govern treballi per alliberar finalment el país i aconseguir més justícia social. Ha estat per contribuir-hi que m’he decidit a donar suport a Junts per Catalunya. I m’hi he compromès fins al punt de ser a la candidatura de la demarcació de Barcelona amb el número 41. Perquè crec que és l’hora del compromís i d’apostar-ho tot per dur fins al final la conquesta del Primer d’Octubre. N’estic convençut. I si vols que te’n convenci també a tu, parlem-ne quan vulguis!

Joan Brossa va néixer un 19 de gener. I va morir un 30 de desembre. Vaig recordar-ho aquest darrer 3 de gener, entre totes dues dates, en transitar pel tercer temps d’un dels seus poemes més visibles, als accessos al Velòdrom d’Horta.

(més…)

Que gran que és aquest país petit! M’agrada poder sortir de casa, a un extrem de la nostra metròpoli, i en com qui diu vint minuts plantar-me al Forat del Vent i veure mig país, nord i oest enllà.

(més…)

Joan Carreras acaba de publicar una novel·la diferent. I aquesta setmana passada la vam presentar a la Documenta. Vaig tenir el privilegi de compartir-ne la meva lectura amb els vint assistents preinscrits, emmascarats i convenientment distanciats a l’espaiós racó de fons de la llibreria. En resum, això és el que en vaig dir.

(més…)

La democràcia no és enlloc perfecta, però n’hi ha de desacomplexades i d’altres de restretes. No cal que digui de quina mena penso que és la tendríssima i fràgil democràcia espanyola, on els tradicionals tres poders de l’estat s’entrellacen en jocs d’influències i d’interessos que farien les delícies intel·lectuals de Montesquieu. Una mica d’això parlava l’últim mail obert, a propòsit d’aquesta dèria de les altes magistratures espanyoles per erigir-se en art i part de la vida política d’aquest estat que ens manté el peu al coll.

(més…)

La veritat és que no hi havia parat mai esment. Fixeu-vos-hi la pròxima vegada que feu servir un caixer automàtic, com aquest de laCaixa que hem retratat.

(més…)

Aquest matí, a l’albada, durant aquella estona de claror tènue i neta que hi ha entre trenc d’alba i el primer sol que enlluerna, a la banda de xaloc, l’horitzó convidava a fantasiejar.

(més…)

Fa uns dies ens van torbar les notícies sobre l’assalt al Capitoli, i acte seguit les imatges i els talls de veu indiscutiblement tumultuosos que arribaven de Washington en temps real. Qui més qui menys s’ho devia veure a venir, després que el president Trump fes des de feia setmanes, mesos, agitació en contra del resultat de les seves eleccions. Però més enllà de la irresponsabilitat presidencial, el cas té des d’aquí un alre interès: s’assembla en res aquella manifestació amb les nostres? O, si ho voleu prgeuntar d’una altra manera: totes les causes són iguals, igualment legítimes? Sobre tot això he mirat de reflexionar en el mail obert d’aquest dilluns.

(més…)

Qui m’ho havia de dir: al final les circumstàncies, que avui són la convicció que és hora de comprometre’s si volem alliberar de debò el país, m’han dut a afiliar-me a un partit. A dos, ben mirat: a Acció per la República, primer, i després, per acord dels qui en som, a Junts per Catalunya.

(més…)

Per una operació d’avituallament que ara no ve al cas, he d’anar al Leroy Merlin del carrer de Fontanella, i en passar cap a les caixes per sortir-ne em colpeix aquest missatge.

(més…)

Així s’ha llevat a Barcelona l’últim dia del 2020. Si amplieu la foto veureu al centre, ben brillant, el símbol de l’amor i de les relacions més pròximes: quina paradoxa!

M’ha tocat escriure un mail obert el dia mateix de Nadal. I potser és per això que l’he enfilat recuperant un dels referents particulars d’aquestes festes: la cançó que Pau Riba els dedica al segon Dioptria. Ha sortit això. […]

(més…)

És Nadal. Doncs bones festes. I, sobretot, bon any nou. Que sigui ben nou i ben bo, de debò. […]

(més…)

Fa uns dies va cremar una nau industrial es pot dir que abandonada al barri del Gorg de Badalona. Hi malvivien entre cent i dues-centes persones sense casa, probablement sense papers i sense moltes altres coses. I la reacció institucional va ser, crec, sorprenentment autocomplaent. Per dir-ho ben malament: el més visible ha estat que es declaressin alguns dies de dol. D’aquí el mail obert titulat amb nitidesa “Dol hipòcrita“. […]

(més…)

No cal que digui quina és la situació de la nostra llengua. Ni que recordi la tendència que tenim a fer-ne objecte de discussió, discussions que sovint bizantinegen. Últimament, però, s’hi ha tornat amb molt bones aportacions de gent que hi entén —mentre que, alhora, es produïen anècdotes, com les que ens ha ofert la senyora Colau, que han tornat a encendre les ires dels qui les sofrim—. L’últim mail obert de novembre mirava d’afegir-hi el meu punt de vista. […]

(més…)