Oi?

No cal que digui quina és la situació de la nostra llengua. Ni que recordi la tendència que tenim a fer-ne objecte de discussió, discussions que sovint bizantinegen. Últimament, però, s’hi ha tornat amb molt bones aportacions de gent que hi entén —mentre que, alhora, es produïen anècdotes, com les que ens ha ofert la senyora Colau, que han tornat a encendre les ires dels qui les sofrim—. L’últim mail obert de novembre mirava d’afegir-hi el meu punt de vista. […]

Llenguts

Veig que ara toca parlar de llengua. Doncs parlem de la llengua. I comencem per aquí: benaventurades siguin les reflexions que ens està permetent compartir la sèrie “El futur del català” impulsada per Carme Junyent. Tracen un mapa que des d’ara serà imprescindible d’aspectes a tenir en compte, de conceptes clau i de problemes a atacar. I, si m’hi hagués convidat a mi, segurament hauria explicat el que ara us explicaré.

Faig classes a la universitat des de fa més de vint anys, i ja són molts els cursos que hi he fet d’escriptura i de llengua catalana. Parlo d’alumnes que són estudiants de primer curs de graus de Comunicació, i això vol dir que es preparen per treballar en professions que, d’entrada, demanen desenvolupar habilitats expressives i, en conseqüència, haurien d’exigir un bon domini de la llengua. No puc aportar-ne cap dada objectiva, però durant tots aquests anys de docència he tingut la impressió que no progressàvem gaire sinó que a cada promoció perdíem alguns llençols.

Que no progressàvem gaire pel que fa a l’interès per la llengua com a instrument, com a eina de treball i, fins i tot, potencialment, de creació. He tingut bons estudiants i no pas pocs que després han fet una trajectòria notable en el seu camp. Però massa sovint n’he trobat que, després d’haver escrit un text il·legible, reaccionaven considerant opinables les correccions i refugiant-se en el fet que, al capdavall, segons ells, ja s’entenia el que havien intentat dir. Es desentenien, doncs, de fer allò que els hauria hagut d’identificar com a universitaris: ser exigents amb ells mateixos per ser millors comunicadors.

I hem perdut uns quants llençols perquè els estudiants cada vegada es poden refiar menys del sentit de la llengua que tenen, o més aviat que ja no tenen. Durant molt de temps, m’he trobat que el millor punt de partida per treballar sobre els errors —la caiguda d’alguns pronoms febles imprescindibles, per exemple— era fer-los escoltar-se ells mateixos i reconèixer, així, que una frase és coixa. De fa menys de deu anys ençà, però, aquest mètode dóna uns resultats molt,magres. Perquè la immensa majoria dels alumnes amb què treballo —ja siguin catalanoparlants, castellanoparlants o bilingüíssims— tenen incrustades, més que interioritzades, estructures del castellà en la seva consciència.

Ho hem d’admetre: malgrat l’esforç que s’ha fet amb la immersió a l’escola i amb els grans mitjans de comunicació públics, estem arribant a un punt en què la cura per la llengua i l’esforç lingüístic resulten extravagants i extraterrestres per a joves i no tan joves. Ho diré evocant una vivència que deu ser compartida per la majoria dels qui voregen els seixanta. Jo sóc d’aquella generació que va viure el gest col·lectiu de substituir, com qui diu d’un dia per l’altre, la troica busson, assera, sello pels aleshores insòlits, i avui ben naturals, bústia, vorera, segell. I bé, creieu que una gesta semblant és avui encara imaginable?

Obsessionats, tant des de les institucions com a peu de carrer, per la cohesió —o, si ho preferiu, per evitar semblar antipàtics— i ingenus davant els efectes quotidians de la transformació tecnològica, hem estat incapaços d’acompanyar-nos els uns als altres per reforçar la santíssima trinitat lingüística que apuntava aquesta setmana Tina Vallès: sense consciència, autoestima i voluntat, podem considerar perduda la batalla. Serem els últims catalanoparlants.

És reversible la situació? Potser sí, si encara ens hem escandalitzat davant l’expressió de menyspreu inconscient de la senyora Ada Colau… Però per revertir-la de debò caldria l’autoritat política que avui no sé reconèixer en ningú i una complicitat social ara mateix molt malmesa. Per recatalanitzar l’escola (i això hauria de voler dir retirar sense contemplacions el concert als centres que no ho acceptin: fem la llista de les que ja ara se salten la immersió?). Per reintroduir als mitjans de comunicació l’autoestima per la llengua. Per anar reconquerint espais d’ús del català, que el converteixin en una llengua necessària, combinant estratègies de seducció i de coerció legítima. O ens hi posem o ja ens podem acabar de relaxar.