Oi?

Fa uns dies ens van torbar les notícies sobre l’assalt al Capitoli, i acte seguit les imatges i els talls de veu indiscutiblement tumultuosos que arribaven de Washington en temps real. Qui més qui menys s’ho devia veure a venir, després que el president Trump fes des de feia setmanes, mesos, agitació en contra del resultat de les seves eleccions. Però més enllà de la irresponsabilitat presidencial, el cas té des d’aquí un alre interès: s’assembla en res aquella manifestació amb les nostres? O, si ho voleu prgeuntar d’una altra manera: totes les causes són iguals, igualment legítimes? Sobre tot això he mirat de reflexionar en el mail obert d’aquest dilluns.

El Trump de casa

Només Donald Trump vol ser Donald Trump. O això és el que podem tenir la temptació de pensar els qui, des d’aquesta banda del món estant, trobem grotesc el seu color pastanaga, l’histrionisme autocomplaent i el simplisme mental de què fa gala. Només Donald Trump vol ser Donald Trump. Per bé que, si l’han votat més de 74 milions de nord-americans, segur que n’espigolarem uns quants que aspiren a emular-lo, tupè inclòs. I així la setmana passada en van ser molts, massa, els qui, interpretant a la brava el seu deliri, van assaltar per unes hores l’edifici sagrat del Capitoli.

Inevitablement, això ha donat peu a tota mena de paral·lelismes, alguns dels quals, és clar, remenen les aigües de casa i dels seus voltants. Amb què és més comparable, aquell assalt? Amb el 23 de febrer de Tejero i els seus tricornis? O amb el 20-S que ha dut a la presó els nostres Jordis? La diferència –que tots reconeixem de seguida, llevat dels jutges que administren la injusta justícia espanyola– és que en uns casos hi ha hagut armes i actes evidents de violència i en l’altre no. Que una manifestació va ser evidentment tumultuària i tumultuosa i l’altra no. Que aquells d’allà s’han cregut les seves pròpies mentides i en canvi nosaltres sabem que tenim raó. Però, podem dir que en tenim?

Els nostres detractors, diguem-ne els unionistes per simplificar, donen per fet que l’independentisme es fonamenta en un engany i que tots estem tan i tan equivocats. Per a nosaltres, en canvi, la malaltia és aquesta sacralització que ells fan de la unitat d’una Espanya immutable i eterna que és més imaginària que no real. Són conciliables, aquí, totes dues visions? Ho són, allà, les dels ‘trumpistes’ amb les dels altres? La qüestió és, ras i curt, quina capacitat d’escoltar l’altre es té i, també, quina legitimitat se li dóna. I aquí és on solen començar els embolics.

Perquè jo no puc admetre, intel·lectualment, el qui em nega el dret a expressar la meva posició, per més dissident o dissonant que pugui ser. A expressar-la, a defensar-la i a treballar perquè transformi de debò la realitat. I encara menys puc admetre, ara ja fins i tot moralment, el qui, per negar-me aquest dret, utilitza la mentida i la violència. Ja hem tornat a arribar al Primer d’Octubre. Quina és la principal diferència entre nosaltres, fins i tot quan ens manifestàvem davant d’Economia o la penúltima tardor a l’aeroport, i els qui van assaltar les institucions nord-americanes la setmana passada? Que aquests no accepten que han perdut unes eleccions. Mentre que nosaltres, que les hem guanyades una vegada i una altra, reclamem el dret a votar, tots, per decidir el nostre futur. Jo hi veig una diferència important.

Trump parteix d’un corpus dogmàtic que li ha fet fàcils les coses fins que ha arribat a l’atzucac. El resum és així de senzill: ell sempre té raó i la realitat s’equivoca quan demostra el contrari. Ell sempre guanya i mai no perd. Ell tot ho sap i té resposta per a tot. No necessita que ningú li digui res, no ha d’escoltar ningú, no ha d’aprendre res de ningú. Amb qui l’hauríem de comparar, a casa, posat que fos en alguna mesura comparable a ningú més? Amb els qui no escolten ni deixen parlar. Amb els qui deformen la realitat i menteixen sense escrúpols per imposar les seves posicions i negar als altres el dret a ser com són.

Només Donald Trump vol ser Donald Trump? Diu que Vox traurà tants o més diputats que el PP el 14 de febrer. I que Carrizosa amplia la seva boca grossa fent tàndem amb Anna Grau.