Oi?

La veritat és que no hi havia parat mai esment. Fixeu-vos-hi la pròxima vegada que feu servir un caixer automàtic, com aquest de laCaixa que hem retratat.

Com si d’una plaga es tractés, amb la transició i la suposada primera normalització del català, l’obsessió per la retolació bilingüe va envair-nos, si més no en els àmbits institucional i parainstitucional. I així trobem arreu del país, aquest en deu ser el signe més visible, senyals a les carreteres que ens informen que som camí de l’aeroport/aeropuerto, o que si continuem nord enllà arribarem a França/Francia, i etc etc.

M’imagino que, en aquells moments, fa cap a quaranta anys, tots plegats ho vam trobar un mal menor, o, venint d’on veníem, fins i tot una conquesta victoriosa. Però potser aquesta dèria per duplicar noms i missatges elementals és més aviat el reflex de la fatal combinació d’acomplexament lingüístic i d’odi mandrós per la diferència cultural que encarna la Marca España, ja sigui en la versió d’ells o en la nostra.

Els caixers automàtics de laCaixa n’ofereixen una mostra més, gairebé grotesca. S’hi indica quina és la ranura per introduir la llibreta o, per si t’entrebancaves amb la ela palatal, la libreta. Després, per on has de posar la targeta o la tarjeta, per si no ho havies entès. I, finalment, per on és que la màquina t’escupirà els impresos o… tickets. I és que es veu que tornar a escriure impresos, però ara en castellà, devia violentar fins i tot els perpetradors de la cosa…

No sé si deu ser aquesta mateixa obsessió per dissimular la inconsistència de la nostra realitat bilingüe la que ha portat l’entitat bancària que a casa nostra tot ho governa a lliurar l’ànima a l’actual tendència del marketing a invertir en naming per donar al propi branding l’aparença més inter, més multi i més trans que puguem imaginar. Però aquesta ja és una altra història.