Oi?

Fa uns dies va cremar una nau industrial es pot dir que abandonada al barri del Gorg de Badalona. Hi malvivien entre cent i dues-centes persones sense casa, probablement sense papers i sense moltes altres coses. I la reacció institucional va ser, crec, sorprenentment autocomplaent. Per dir-ho ben malament: el més visible ha estat que es declaressin alguns dies de dol. D’aquí el mail obert titulat amb nitidesa “Dol hipòcrita“. […]

(més…)

No cal que digui quina és la situació de la nostra llengua. Ni que recordi la tendència que tenim a fer-ne objecte de discussió, discussions que sovint bizantinegen. Últimament, però, s’hi ha tornat amb molt bones aportacions de gent que hi entén —mentre que, alhora, es produïen anècdotes, com les que ens ha ofert la senyora Colau, que han tornat a encendre les ires dels qui les sofrim—. L’últim mail obert de novembre mirava d’afegir-hi el meu punt de vista. […]

(més…)

Sento que ha mort Josep Pla-Narbona i ràpidament em torna a la memòria aquesta coberta, la de la plaquette amb text de Salvador Espriu Aproximació, tal vegada el·líptica, a l’art de Pla Narbona, publicada la Diada del Llibre del 1968 per Llibres de Sinera. […]

(més…)

Aquest article s’ha estat covant des de fa dos anys, si no més. L’impuls inicial li ve amb la publicació de L’últim recital, el disc que aplegava els concerts de cloenda de la carrera de Raimon el 2017. Després, per molt diverses raons que ara no fan al cas, el comentari no es va poder ni escriure ni publicar quan tocava. Però no hi vaig deixar de treballar, confiant que Vilaweb el voldria igualment encara que no hi hagués cap pretext concret per publicar-lo. Pensava que així seria, també, una reivindicació del valor que tenen en si els productes culturals més enllà del llustre que sembla que els dóna l’actualitat. Però el temps, que corre traïdor, ha acabat fent-ne coincidir l’aparició amb els vuitanta anys del protagonista. Donem-ho per bo. […]

(més…)

La ciutat tot just es desvetlla, indiferent al diàleg entre la Lluna i Venus, molt més indiferents al brogit que de mica en mica substituirà els llums encara encesos.

El 16 de novembre, el primer dilluns després del gran nyap que el nostre govern va cometre pretenent ajudar els autònoms, vaig publicar aquest mail obert. Hi plantejava algunes qüestions elementals que és inversemblant que els responsables corresponents no haguessin tingut en compte abans; però, si ho haguessin fet, costa d’acceptar que s’equivoquessin tant… Va ser curiós d’observar, després, algunes reaccions a l’article, que el veien, amb enuig o amb gaudi segons la posició de cadascú, com un atac al conseller El Homrani o al seu partit. I no, la crítica s’adreçava al govern, que per a mi és tot un, i als partits que li donen suport, per la incapacitat de reaccionar públicament de manera decidida. […]

(més…)

L’octubre del 1920, Josep M. Folch i Torres va estrenar la seva particular recreació d’una de les rondalles més populars arreu del món, La Ventafocs, amb un èxit de públic només comparable al dels seus Pastorets. Ara, en ocasió del centenari de la primera representació al teatre Romea, la Fundació Folch i Torres ha fet una reedició del llibre que, malgrat l’estat d’alarma, es va poder presentar en societat a la llibreria Ona el passat 5 de novembre. I em va correspondre fer-ho a mi, que he tingut cura de l’edició, d’aquesta manera. (Llàstima que a l’enregistrament hi faltin els últims minuts…) […]

(més…)

Aquesta setmana ens ha colpit la notícia que Montserrat Carulla, la mare de totes les actrius, ha mort als noranta anys. I de seguida m’han vingut al cap les cinc o sis vegades que vaig coincidir amb ella, el temps que vaig ser director de la Institució de les Lletres Catalanes, i sobretot una, a Sant Cugat. […]

(més…)

No és la primera vegada que he de recórrer a l’analogia amb patologies mèdiques per mirar d’explicar el comportament d’això que en diem Espanya, especialment les estructures d’un estat que està obsedit a perpetuar-se immutable. Aquesta vegada, m’ha semblat que la cosa més aclaridora anava de delírium trémens i altres addiccions. […]

(més…)

Tot just declarat l’estat d’alarma, i la queda, i els nous confinaments, el cel a primera hora, mirant de Canyelles cap al litoral nord, tenia aquest aspecte…

El mail obert el 19 d’octubre tornava sobre la covid-19, i és que no ens en sortim. El conseller d’interior, Miquel Sàmper, em va escandalitzar amb una invitació a la delació, a propòsit de l’incompliment de les restriccions de mobilitat. A mi, això de controlar els veïns i denunciar els que no ens agradi el que fan, em sembla del tot incívic, i no puc evitar que em porti a la memòria algunes de les revenges que hem sentit que s’expliquen viscudes durant la guerra civil i després. La meva sorpresa és haver descobert, arran de l’article, que en d’altres societats, com la suïssa, la cultura de la denúncia és acceptada i considerada una garantia de l’ordre social. […]

(més…)

Aquest any 2020 s’escau que en fa cinquanta de la mort de Josep Carner. I per aquest motiu, el Correllengua ha organitzat les seves activitats de projecció pública de la llengua catalana a voltant de la figura del poeta. […]

(més…)

Tercer aniversari dels fets del nostre Octubre del 17. Primer aniversari de les reaccions a la sentència de la vergonya. I el més calent és a l’aigüera. I continuem esperant qui sap quina mena de momentum mentre la repressió no s’atura. Ni s’aturarà. Amb causa manifesta, o sense. Perquè l’objectiu d’Espanya, de l’estat que ens oprimeix i ens esprem, és, ara més que mai, sotmetre’ns. Explotar-nos. Liquidar-nos a través del nostre propi desistiment. I això demana que hi reaccionem amb contundència. Com mirava d’argumentar el mail obert del 4 d’octubre. […]

(més…)

Després de l’Onze de Setembre vaig escriure aquest nou mail obert, per posar en valor l’experiència i la feina callada de tanta gent que ens ha permès avançar fins on som, i no fer més passes enrere. I, alhora, per posar un però ben gros a l’actitud partidista dels partits polítics i, ai las, també, de les entitats civils. Que, ni que resultés que fos el que els és connatural, no s’haurien de permetre. Almenys ara i aquí.

(més…)

Tot l’estiu que la imatge em voltava pel cap. La de l’antifaç dels aguerrits justiciers. Contraposada a la mordassa dels silenciats. I això perquè la màscara em recorda massa un morrió, que evita que mosseguem, que ens fa callar, que d’alguna manera ens anul·la gairebé fins a fer-nos invisibles. Vaig mirar d’escriure un article posant en tensió tots dos extrems, el de l’antifaç i el de la mordassa. El més singular del cas és que, si vaig entendre bé alguns dels comentaris que es van fer de l’article, hi va haver lectors que em veien com un negacionista. I juraria que no ho sóc… […]

(més…)