Oi?

Joan Carreras acaba de publicar una novel·la diferent. I aquesta setmana passada la vam presentar a la Documenta. Vaig tenir el privilegi de compartir-ne la meva lectura amb els vint assistents preinscrits, emmascarats i convenientment distanciats a l’espaiós racó de fons de la llibreria. En resum, això és el que en vaig dir.

1. L’última vegada que vam coincidir amb molts dels que avui sou aquí va ser en l’acte de comiat de J.C., el pare, el març farà tres anys. Hi van participar activament els fills i els nets, gairebé tots. Llevat de J.C., el fill, el fill gran, l’escriptor, que hi va guardar silenci. Tres anys després, parla i fa les paus amb el pare, amb la mort del pare, i ho fa amb el seu llenguatge, la novel·la.

2. #TornoACasa és una novel·la “sobre” JCM? No. O sí. O és igual. Però la foto inicial obliga a pensar que sí. I una suma de referències dins el text als seus interessos i vocacions (l’home que sap i comparteix amb els fills el nom dels estels, dels ocells, d’arbres i plantes, dels insectes; l’home que va ser editor) i totes les al·lusions, deshistoritzades si voleu, a la malaltia. Però aquesta connexió real, biogràfica i feta evident al lector a través sobretot del frontispici, és, després, irrellevant en el text, en l’obra, en la lectura. És una cosa per a nosaltres, els que som aquí. I sobretot per a ell mateix, J.C., el fill.

3. Una novel·la esmicolada. Estic segur que algú (ara que tinc el llibre a les mans veig que ho fa la contracoberta mateix del llibre) en dirà que és poètica (per aquest efecte haiku, per dir-ho així, de la concatenació d’escenes mínimes; però també per la netedat de l’estil, la precisió del llenguatge, la bellesa del text…, tanmateix sense gota d’amanerament). Narració feta de microfragments, els flaixos, que són moments d’un relat i, alhora, sovint aforísticament, il·luminacions. Un personatge, i les ombres que l’envolten, en la seva peripècia (final), el retorn a casa.

4. L’espai desolat dels paisatges inicials fa créixer l’aire al·legòric del text. Que manté en tot moment, però sense convertir-ho en una estructura tancada, dos nivells: el del relat de l’home que “torna” al poble, a casa; i el de l’evolució de la malaltia (el diagnòstic, les proves, els tractaments). Entrellaçats causalment com si fossin tot u. Com en un somni o un malson. En resulta un relat clar, net i potser dur sobre la malaltia, l’agonia i la mort. A través, sobretot, o aquesta és la meva impressió, de l’elaboració —involuntària, pòsit del sol fet de viure— del llegat, de la memòria que quedarà de l’home.

5. Potser algú dirà que amb aquesta novel·la és J.C., el fill, qui torna “a casa”, perquè té alguna cosa d’acte de reconeixement dels records compartits, dels referents heretats, dels valors adquirits. I, alhora, és J.C., el pare, de fet el personatge sense nom que protagonitza la novel·la i n’és el narrador, qui a través del relat viu el seu particular retorn a casa, el seu viatge a Ítaca.

6. Perquè #TornoACasa és l’Ulisses de J.C. Que, com el de Joyce, aplega la connexió amb la tradició a través del pare. Potser és aquest el tema més fondo, més universal, que hi trobarà el lector que en desconegui els aspectes referencials concrets. L’última peripècia de l’home que mor —en aquesta agonia suportada farmacològicament, amb visions, somnis i malsons, al·lucinacions— són sovint ressons de la tradició cultural: la caverna de Plató, les ombres de Li Po, les corredisses del conill de l’Alícia, rondalles populars i cançons, i tantes més que segur que no he reconegut…

7. La mort no és el final. Ni per a descreguts com nosaltres. És un retorn a casa. L’ocasió de tornar a casa. També, sobretot, per als que es queden. A #TornoACasa J.C. fa les paus, i ens ensenya a fer-les, amb la casa familiar, el poble natal, la terra que l’acull, que ens acull. Sense pretensions. Sincerament. Bellament. Com un clàssic d’estar per casa.