Fa unes setmanes l’amic Jordi Galves em va proposar de xerrar una bona estona. Però si fins ara ho havíem fet en la intimitat, aquesta vegada hi havia una càmera de RepúblicaTV que ens mirava. La conversa va discórrer per indrets que jo no preveia. I és que en Galves té traça a fer parlar i em sembla que sap crear el clima perquè, com diu el seu programa, no callem res…
A classe de literatura, una hora o altra sempre analitzem els factors que intervenen en l’operació de la lectura: l’autor i el seu context, el text i la història de les seves edicions, l’obra i la seva recepció, la lliure interpretació del lector. I m’agrada posar l’accent en això, que el lector té una gran llibertat per interpretar el text, o més ben dit, que ha d’aprendre a escoltar el text en llibertat per llegir-lo amb tot el profit. Però aquesta llibertat té un límit, el límit que li imposen les paraules concretes de què està fet el text mateix. A partir de l’espectacle propagandístic organitzat al Liceu per a aparent lluïment del senyor que presideix el govern espanyol, tenim un bonic contraexemple més dels riscos que té, en aquest sentit, una mala lectura. La que va oferir, segur que amb ben poca innocència, de les paraules de Martí i Pol per vendre un indult vergonyant. Hi vaig dedicar l’últim mail obert. (més…)
Al mail obert d’aquesta setmana faig l’exercici de demanar-me per què lluitem, quin objectiu tenim, fins on volem arribar. És una reacció natural a tant de soroll, i al desconcert que provoca, al voltant dels indults, el perdó que potser els uns demanen o potser no i la temptació que es diria que d’altres tenen de fer memòria revisant interessadament el passat. Un exercici per no acabar de perdre el nord…
Aquest any se n’escauen cent del naixement de Joan Triadú, i Joan Josep Isern ha rebut l’encàrrec de comissariar-ne la celebració. En aquest context, dimarts 8 de juny vaig participar a la llibreria Ona en una conversa amb Agustí Pons conduïda per Susanna Álvarez sota el títol “El llegat de Joan Triadú a la crítica literària actual”. I això és el que hi vaig dir.
Òmnium d”Horta-Guinardo, en col·laboració amb els Lluïsos d’Horta i la llibreria Sagitari, va organitzar dijous de la setmana passada una presentació del Dietari de Canonges del president Quim Torra, el llibre que ha titulat Les hores greus.
Ens acabaran de desmobilitzar, els indults? O, al contrari, ja sigui per la burla que puguin suposar en ells mateixos o per l’onada d’anticatalanisme que ja desfermen, ens reactivaran? En qualsevol cas, potser hem d’aprofitar el soroll per tornar a rebutjar el judici, per denunciar la repressió generalitzada i per no deixar d’assenyalar els veritables culpables del cul de sac on ens trobem. De tot això anava l’últim mail obert.
Això era l’1 de maig al capdamunt d’Horta: temps revolt de primavera, ara plou ara fa sol, i allà mateix arrenca un arc de sant Martí que s’enfila majestuós cel amunt. I es fa mirar. I ens captiva. I correríem a empaitar-ne el naixement, com si fos concret i material i aprensible. I no, només, com si fos poc, un joc entre l’aigua i la llum. Només, com si fos poc, un efecte visual. Real, tanmateix.
Bé, sembla ser que Esquerra i Junts, i fins i tot la CUP, han trobat finalment, gairebé en extremis, la manera de conciliar les diverses estratègies en alguna mena de síntesi. Potser el gest de força d’aquest diumenge per part de l’ANC, i el brillant sermó de la setmana passada de Jordi Cuixart, han servit per tornar a posar a rega els partits, o els ha pogut sols solets el vertigen de la perspectiva d’unes noves eleccions. Ara, aviam si tots plegats serem veritablement capaços d’aplegar d’una vegada les forces, malgrat totes les discordances, o tornarem a deixar-nos embriagar per l’enfrontament intern. Aquesta absurda agonia m’ha recordat com van anar les anades i vingudes que van dur, entre el 1919 i el 1948, Irlanda des del Regne Unit fins a la república independent. I així ho he recollit en l’últim mail obert, mirant d’extreure’n alguna lliçó.
Es veu que TVE està endreçant arxius i això fa que vagi deixant a la vista programes històrics, com ara una revista d’actualitat i cultura infantil i juvenil que es deia A can 80, dirigida per Enric Frigola i que tenia, segons uns crèdits que és imprescindible de llegir, Montserat Minobis i Guillem-Jordi Graells entre els guionistes.
El mail obert d’aquesta setmana mira de llegir críticament, i amb esperit tan positiu com n’he estat capaç, la proposta de full de ruta de l’ANC, que els socis debatran aquest mes de maig mateix. I ho fa centrant-se sobretot en dos aspectes, si és que són diferents: la posició en el joc entre partits, d’una banda, i la relació amb el Consell per la República, de l’altra. A partir d’un implícit que he dinat per descomptat: l’Assemblea no pot tractar el Consell com si no hi fos o no hi tingués res a veure, perquè forma part des del primer dia del seu consell de govern. La presidenta de l’Assemblea hi té veu i vot. Per això no té cap sentit que l’ANC sembli voler-hi competir en comptes de cooperar-hi com estan fent els seus socis des de la base. Diria que, així, el full de ruta reflecteix nítidament una preocupant incapacitat de situar-se en el nou context on som. Ara hauríem de discutir sense més ambigüitats si tots plegats donem suport a la pausa indefinida que proposa Esquerra o a l’increment de la confrontació amb l’estat espanyol que, teòricament, defensen totes les altres forces polítiques i civils. Doncs aquesta és la qüestió que plana per sota de l’article.
