El cel de gener de 2019

L’any nou comença amb un potent anticicló sobre el nostre país que ens ha permés gaudir d’un cel nocturn reblit d’estrelles per a acomiadar l’any 2018 i reble el 2019.  La constel·lació d’Orió, representació del gegant caçador que, perseguint llebres pels boscos de Boècia, trobà un dia les belles germanes Plèiades nadant en un llac, és ara la reina del cel. Orió es troba acompanyada pel brillant Sírius, l’estel més brillant del cel, que a la 1 de la matinada s’ha situat exactament al sud, com un rellotge que ens ha avisat que una nova ronda del nostre planeta al voltant del Sol s’ha engegat.

El 2019  comença també amb importants assoliments en exploració espacial: l’arribada de New Horizons a 2014 MU69, actualment anomenat Ultima Thule, la posada en òrbita d’Osiris-REx al voltant de l’asteroide Bennu i l’aterratge de la sonda xinesa Chang’e 4 sobre la cara oculta de la Lluna que ja s’han aconseguit o s’esdevindran en poques hores. D’elles ja aniré informant al llarg del mes.

Durant aquest mes de gener, l’observació dels planetes no serà gran cosa durant les primeres hores de la nit. Només Mart es manté en el cel del capvespre mentre va movent-se de dia en dia fugisser entre les constel·lacions. La distància a la Terra ja és considerable i la seua lluïssor ja està ben minvada respecta a la de l’estiu passat però encara el podeu descobrir ben rogenc poc després de la posta de sol en la constel·lació de Peixos. El 12 de gener la Lluna creixent us ajudarà a trobar-lo en situar-se al seu costat.

L’espectacle de la nit serà a la matinada, unes poques hores abans de l’alba. En aquestes hores fresques de l’hivern podrem gaudir de la presència dels planetes Venus, ben alt i brillant al cel, Júpiter més baix, i Mercuri i Saturn molt baixos i prop de l’horitzó sud-est. Amb tots ells jugarà una lluna minvant cap al final del mes de gener.

Un exemple d’aquest joc lunar ja el podreu gaudir ben prompte. La matinada del 2 de gener, cap a les 7:30 del matí, amb el Sol enviant llum des de sota de l’horitzó, la Lluna, amb una fase ben minvant se situarà prop del planeta Venus i amb el brillant Júpiter i el dèbil Mercuri formarà una quàdruple aliança planetària. Aquesta visió, tanmateix no durarà gaire. Venus assolirà la seua màxima separació aparent del Sol el 6 de gener. Vist des de la Terra, aquest dia el planeta Venus es trobarà situat en el punt més extrem de la seua òrbita al voltant del Sol: 46,9° per l’angle format entre el Sol-Terra-Venus.

A partir d’aquest dia Venus, seguint la seua òrbita, s’anirà acostant, de manera aparent, al Sol de dia en dia. Per tant, en passar els dies, Venus davallarà en altura i s’anirà aproximant al planeta Júpiter. Això és el que veurem entre el 20 i el 25 de gener, amb l’aproximació màxima els dies 22 i 23. Bon moment per fer-hi una foto, al costat de la lluminària d’Antares, l’estel rogenc ull de l’Escorpí.

A aquesta dansa celeste s’hi afegirà el 31 de gener una lluna ben fina, i un Saturn amagat en les primers llums solars en Sagitari, que demostrarà que la natura també sap guarnir el cel sense ajuda dels humans.

Hi ha altres tres fenòmens astronòmics a destacar en aquest primer mes de 2019.

El màxim de la pluja de meteors dels Quadràntids s’esdevindrà la nit del 3 de gener. És una de les pluges fortes de l’any però poc coneguda. Les previsions ens donen uns 120 meteors/hora en condicions d’observació en indrets ben foscos.

A més a més  la matinada del dia 21 de gener, cap a les 6 del matí, abans de l’eixida del Sol, podrem gaudir de les fases inicials d’un eclipsi de Lluna. En aquest cas no estem ben situats per observar el fenomen complet, ni l’hora és la millor, però s’ho valdrà veure altra vegada la Lluna tacada de “sang”, com en el passat 27 de juliol de 2018.

Finalment podríem parlar de la conjunció (aproximació extrema) entre la Lluna i l’estel més brillant de la constel·lació de Taure, Aldebaran, la nit del 17 de gener. Dos objectes brillants en el cap del gegant Orió.

 

 

 

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Gener 6 02 28
Quart creixent Gener 14 07 46
Lluna plena Gener 21 06 16
Quart minvant Gener 27 22 10

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Paisatge a l’Albufera de València, prop del Palmar. 27 de desembre 2018. Enric Marco.
2.- Primeres imatges d’Ultima Thule obtingudes per la càmera Lorri de New Horizons, el 30 de desembre de 2018 des de 2 milions de quilòmetres. Sembla que no és un objecte bilobulat sinó que té un aspecte més de cacauet. NASA
3-8.- Simulacions del cel de gener. Stellarium

Astronomia i natura en “Cañas y barro”

252194

Acabe de llegir Cañas y barro, el drama rural que l’escriptor valencià Vicent Blasco Ibáñez escrigué l’any 1902. Un llibre oblidat en una estanteria aliena un dia de visita m’ha permés recordar la mítica sèrie de TVE quan eren més joves.

La tràgica història d’amor entre Neleta i Tonet passa principalment a la llavors illa del Palmar, però tota l’Albufera  és l’escenari on ocorre l’acció de la novel·la.

L’Albufera era, llavors, l’any 1902, un indret humit, fangós, que impregnava tothom, com l’autor mateix relata:

No eran gran cosa aquellas vírgenes del lago, con sus ropas lavadas en el agua púdrida de los canales, oliendo a barro y las manos impregnadas de una viscosidad que parecia penetrar hasta los huesos.

Però tot al llarg de la novel·la es nota l’amor que Vicent Blasco Ibáñez sent per aquestes terres i aigües aleshores encara quasi salvatges a només un pas de València. A més a més, coneix a fons els costums i les tradicions de l’Albufera, algunes de les quals es remunten a l’època de la Conquesta de Jaume I.

Així, ens descriu el tradicional sorteig del Redolins que se celebra el segon diumenge de juliol per repartir-se els millors llocs de pesca o la Demanà dels caçadors del dia de Sant Martí en novembre o, fins i tot, la llegenda de la serp Sanxa, metàfora de tot el que passarà al llarg de la novel·la.

Però la novel·la et permet també conéixer com era l’indret fa més de 100 anys. A través de la història de Tonet i Neleta podem resseguir el variat patrimoni natural de l’Albufera i la Devesa.  S’hi enumeren i descriuen aus com ara fotges, collverds, polles blaves (Porphyrio porphyirio), agró, martinet ros (Ardeola ralloides) o oroval, piuló, morell, singlot, flamenc, rates d’aigua i fins i tot lludrigues, actualment desaparegudes al llac. I naturalment diversitat de peixos com anguiles i llobarros.

Cent catorze anys després l’Albufera és el Parc Natural més estimat pels valencians, el Palmar ja no és una illa i, per tant la comunicació amb la ciutat de València ha millorat moltíssim.

D’altres coses han empitjorat des d’aleshores. Les aigües no són tan netes com abans, la Devesa està parcialment urbanitzada i, com que aquest és un bloc bàsicament d’astronomia, la contaminació lumínica al Parc, encara que controlada, ens fa perdre el cel estrellat.

I és que la lectura d’aquesta obra de Vicent Blasco Ibáñez permet fer, fins i tot, una ullada per comprovar com era el cel nocturn a principis del segle XX.

La barca quedó inmóvil (en medio del lago)…..
Había cerrado la noche. No quedaba otra claridad que el difuso resplandor de las estrellas, que temblaban en el agua negra.

O més endavant:

La calma del lago, la penumbra de una noche tranquila y estrellada, pareció darle valor. Ariiba el azul obscuro del cielo; abajo el azul blanquecino del agua, conmovido por estremecimientos misteriosos que hacían temblar en su fondo el reflejo de las estrellas.

Actualment la llum de la ciutat de València arriba al Parc. Les lluminàries del Port i de l’aeroport són les fonts més importants i s’hi veuen clarament. Ja no podríem dir allò que no quedava cap claror que no fos dels estels.

Albufera-Gola-Pujol2I continuant amb els temes astronòmics, Blasco Ibáñez descriu d’una manera excelsa l’eixida de la Lluna en el bosc de la Devesa que sembla vindre al rescat d’uns nens perduts:

Encima de los pinos, por la parte del mar, comenzó a teñirse el espacio de una blanquecina claridad. Las estrellas parecían apagarse sumergidas en un oleaje de leche. Los muchachos, excitados por el ambiente misterioso de la selva, miraban este fenómeno con ansiedad, como si alguien viniera volando en su auxilio rodeado de un nimbo de luz. Las ramas de los pinos, con el tejido filamentoso de su follaje, se destacaban como  dibujadas en negro sobre un fondo luminoso. Algo brillante comenzó a asomarse sobre las copas de la arboleda; primero fue una pequeña línea ligeramente arqueada como una ceja de plata; después un semicírculo deslumbrante, y por fin, una cara enorme, de suave color de miel, que arrastraba por entre las estrellas inmediatas su cabellera de resplendores. La luna parecía sonreír a los dos muchachos, que la contemplaban con adoración de pequeños salvajes.

També m’ha sorprés agradablement l’ús del valencià al llarg de l’obra. La novel·la és en castellà però de tant en tant apareixen expressions en valencià, així com referències en el text amb les quals es comunica al lector de la manera més natural que la llengua dels protagonistes és el català.

Albufera-Port-CatarrojaFinalment, el pitjor de la novel·la és el tractament del paper de la dóna i sobretot de la protagonista Neleta. Ella, com la serp Sanxa, és la culpable d’acabar d’una manera tràgica amb la vida del seu amant.

L’Albufera de València és un indret meravellós que heu de visitar. Ara que la conec una mica he pogut gaudir i visualitzar la majoria dels racons del llac que apareixen l’obra. I és que l’Albufera en conjunt és realment el protagonista principal de Cañas y barro.

Per si voleu llegir-la l’he trobada en la xarxa en pdf: Cañas y barro. Vicent Blasco Ibáñez, 1902.

Imatges:

1.- Portada del llibre Cañas y barro. Plaza y Janés Editores. 1976.
2.- Martinet ros. Enric Marco
3.- Mirador de la gola de Pujol. Enric Marco
4.- Port de Catarroja. Enric Marco