Haikus

La força del silenci

Poemari de Bòsnia

Publicat el 24 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

JAUME CREUS I DEL CASTILLO (Barcelona, 1950) ésí poeta i traductor. A partir de 1972  estudià rus, alemany, txec i italià.

Els següents haikus són copiats de l’antologia, a cura de D. Sam Abrams, Llum a les golfes.

 

Roselles roses

el camp d’Europa inunden:

I’opi i l’odi.

 

Conflictes ètnics:

la ira no vol pròrrogues,

la mort no espera.

 

Seny en l’exili:

no et bandeja cap norma,

ho fa el cinisme.

 

L’enemic d’ara:

la màscara espellada

no deixa cara.

 

Gemecs perplexos:

la pau sacrificada

a un déu salvatge

 

Afrós paisatge:

en la terra esventrada

fems d’esclavatge.

 

Natura morta:

una fila de bosses

en mans inertes.

 

Penyora inèdita:

haver de menjar sopes

perduts els braços.

 

Leprosa Europa,

vés amagant les nafres

a la llum pública!

 

Predius certeses

i tanmateix no et creuen:

focs d’artifici.

 

Mugia Europa

cega i sorda a les queixes:

no ve cap toro.

 

No destorbessiu

la becaina dels justos,

podrien veure-hi.

 

Llavors de guerra

queden al camp sembrades:

massa venjança.

 

La pau venuda

a preu de carn calenta:

vanes mortalles.

 

Soques amigues

entre gleves cremades:

cendra enemiga.

 

Culpa i vergonya:

el benestar, nosaltres;

ells, l’extermini.

 

 

 

En savia lluita

Publicat el 21 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

Petits poemes de la poetessa JOANA RASPALL (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 2013)

Joana Raspall té cinc llibres de poesia, dins la seva extensa obra literària.

En un vers es poden dir tantes coses! S’interessà  per la forma catalana de la més condensada i sintètica de les formes de versificació japonesa, com ho és el haiku.

 

Cada paraula

és un batec de vida

que vol donar-se.

 

Han podat l’arbre;

sense nius, ara queden

les branques mudes.

 

De gota en gota,

no m’acostumaria

a la injustícia?

 

En  sàvia lluita,

 la fe no mata els dubtes:

els empresona.

 

Visc forastera

en una terra xopa

de desmemòria.

 

Com si fos borda

pretenen dar-me pares

d’una altra llengua.

 

Tumultuosa

s’estimba la cascada;

jo només miro.

 

Si sols miràvem

enlaire, no veuríem

florir les roses.

 

 

 

Haikus en temps de guerra

Publicat el 18 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

Alguns haikus del llibre Haikus en temps de guerra, escrit el novembre de 2001 pel poeta Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003).

Aquests haikus fan referència a les Guerres de Iugoslàvia  (1991 – 2001)

 

A quin paisatge

poden adscriure els somnis

els sense pàtria?

 

Des del capvespre

d’una mirada incerta

l’infant pregunta.

 

L’oreig recorda

la blava llum dels dies

perduts per sempre.

 

Diré Kosovo

per dir el buit que culmina

l’horror del segle.

 

Clarors, desficis,

qui pot tornar els estímuls

de l’esperança?

 

 Algú desperta

de tant en tant la fera.

Maleït sigui!

 

Quan el vent torni

no trobarà cap arbre

ni cap mirada.

 

El vol sinistre

dels grans ocells de presa

confirma l’ombra.

 

Enrera queden

els dies plàcids. Ara

tot són angoixes.

 

Absurda, lenta

s’allunya la corrua.

Cap on fa via?

 

El buit per tota

resposta, quan més falta

fa una mà estesa.

 

La pau, pregonen,

i amb la boca petita

criden la guerra

 

Es repeteixen

un altre cop les velles,

tristes imatges.

 

Les giragonses

del record, com un ritme

per sobreviure.

 

No hi ha fanfarres

pels perdedors, sols l’ombra

que els acompanya.

 

Des de l’angúnia

del fang i la misèria

hi ha uns ulls que ens repten.

Haikus per la llibertat

Publicat el 16 de gener de 2023 per lluisroig-haikus

JAUME HUCH (Berga,  1961), escriptor, poeta i fotògraf va fundar Edicions de L’Albí, la revista de poesia Ultime, l’any 1986.

L’obra La terra sagna. L’1 d’Octubre dels poetes, està  dedicada a Roger Espanyol, que havent perdut un ull l’1 d’octubre de 2017, ha esdevingut un símbol de la repressió.

 

La terra sagna

a cops de tanta aixada

enverinada.

 

D’un poble digne,

magrat la sang vesssada,

la pell no muda.

 

Tenim paraules

contra tanta ignomínia,

ardents i  lliures.

 

Clamem consignes

de pau i esperança,

tossuda lluita.

 

Alcem senyeres

que romandran invictes.

Som un sol poble.

 

 

 

 

 

 

L’estret camí de l’interior

Publicat el 5 de desembre de 2022 per lluisroig-haikus

Apunts sobre el llibre de Matsuo Bashô, L’estret camí de l’interior (títol original japonés Oku no bosomichi), amb traducció del japonés i pròleg de Jordi Mas López. Comentaris basats en un anàlisi de l’obra del mateix Jordi Mas (2012) i de l’anàlisi de la traducció al castellà de la mateixa obra a càrrec d’Octavio Paz (1954), sobretot.

La lectura d’aquest llibre és una invitació a una manera diferent de vida, de pensament i d’espiritualitat. Recorregut amb força càrrega d’espiritualitat, i la seva meravellosa simplicitat el converteix en una experiència de gran profunditat.

És un llibre per llegir sense pressa. Llibre per trobar repòs enmig de l’activitat quotidiana. Deixa una irresistible sensació de quietud.

L’estret camí de l’interior, el darrer diari de viatge de Matsuo Bashô (1644-1694), és considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica. Bashô es va forjar un estil poètic a partir de lectures dels clàssics xinesos i japonesos, i l’estudi del budisme zen i l’assimilació de les tendències més innovadores del haikai i del haiku.

L’obra té una fluïdesa extraordinària, sense que en cap moment l’acumulació de referències faci sentir que és excessivament artificiosa o que les experiències del viatge no són autèntiques. Estil sumament dens i concentrat, però que mai no perd la fluïdesa.

Viatge sobretot a peu, però també ocasionalment a cavall o en barca, amb Sora, company de viatge i també deixeble seu. El personatge protagonista el podem identificar parcialment amb l’autor, però mai ens diu el seu nom.

Passatges en prosa com els referits a Matsushima, Hiraizumi o Kisakata, o el que serveix per introduir l’obra i els nombrosos haikus inserits al llarg del text exemplifiquen perfectament per què l’autor és considerat el primer dels quatre mestres d’aquesta forma poética.

L’autor es presenta com un home malalt per a qui l’experiència del recorregut del viatge és una necessitat tan forta que està disposat a arriscar-hi la vida. A Sôka diu: “…m’esperona el desig de contemplar en persona, per primera vegada, els llocs de què havia sentit parlar tantes vegades. A la fi vaig resoldre que fos el destí qui decidís si podría tornar o no a casa…”

El diari narra cinquanta-tres dies de viatge que portà Bashô a les províncies septentrionals del Japó durant l’estiu i la tardor de 1689, amb l’objectiu de visitar els indrets famosos que els autors del passat, principalment monjos itinerants com Saigyô, havien cantat a la seva poesia.

El poeta va treballar quatre o cinc anys en aquest text força breu, retocant-lo incansablement per encaixar l’allau de referències a textos clàssics, tant xinesos com japonesos, en una prosa extremadament condensada i exigent, però que mai no deixa de ser fluïda ni de traspuar sentiments que encara arriben als lectors actuals amb tota intensitat. Passatge com l’inicial que expressa l’esperit amb què Bashô emprèn el viatge. Ple de referències a autors precedents, d’aquesta manera el text literari es tenyeix d’una melanconia plena de veus del passat.

Bashô no emprèn el seu viatge per tal de descobrir nous paratges, sinó per contemplar amb els seus propis ulls indrets famosos que els autors del passat ja havien celebrat. Així, el viatge esdevé un recorregut de forta càrrega espiritual en què Bashô, seguint la seva máxima de no imitar els clàssics sinó buscar el mateix que van buscar ells, dialoga amb els poetes que l’havien precedit.

Vol contemplar-ho amb els seus propis ulls. Però quan té aquests llocs al davant, les veus d’autors que coneix molt bé sorgeixen de manera espontània i es fusionen amb la seva propia experiència sensorial. Viatjar és, doncs, dialogar amb els poetes del passat.

Per bé que escrit en prosa, el text està estructurat a la manera d’un poema encadenat, amb equilibri adequat entre les seccions en prosa i els haikus que s’hi insereixen, així com un assemblatge idoni de les escenes.

Habitualment els haikus s’insereixen a la prosa a partir dels seus elements prescriptius: l’estació, el moment del dia, les característiques geogràfiques, etc. La referència a autors precedents, de vegades es fa explícitament però de moltes altres explícita, perquè Bashô esperava que els lectors de la seva época les sabrien reconèixer i identificar. L’objectiu era que els lectors poguessin apreciar tant el nou poema com l’habilitat amb què el poeta rellegia els versos preexistents.

Efecte poètic a partir d’associacions motivades per la sensibilitat, l’afinitat sensorial dels elements, la sinestèsia té una gran importància. Intuició de l’instant, eternitzat per sobre del temps en uns versos intemporals. La mirada espiritual de la naturalesa.

El haiku que passa a centrar-se preferentment en la descripció de paisatges o de motius naturals, esdevé una mena de petit univers encriptat, de microcosmos, que serveix per reflexionar sobre la naturalesa humana i el seu encaix al món.

La forma de poesia col·lectiva de qué Matsuo Bashô fou el mestre indiscutible a la seva época, i la continuïtat del viatge s’enriqueix amb una gran varietat de temes i escenes i una multiplicitat de mirades que l’autor recull de la tradició i projecta, entrelligades amb la seva pròpia, sobre els paisatges que contempla. Apareix, entre d’altres, el tema de la trobada amb unes prostitutes que li permet al·ludir a la vida de les dones d’aquesta professió.

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Procés creatiu d’Agustí Bartra

Publicat el 12 de novembre de 2022 per lluisroig-haikus

Agustí Bartra és l’autor del llibre de poemes Haikus d’Arinsal; D. Sam Abrams és l’autor del pròleg. En el pròleg s’analitza el procés creatiu d’aquesta obra de Bartra.

Interessa analitzar el procés creatiu de Bartra cara a la pròpia creació del haiku.

L’escrit següent és una transcripció de diferents fragments de l’esmentat pròleg de Sam Abrams.

————————–

Bartra coneixia detalladament les exigències del haiku japonés tradicional, però va triar voluntàriament el camí més emocionant i més enriquidor de la recreació de la tradició.

Els poemes de Haikus d’Arinsal no són autèntics haikus japonesos, sinó que són autèntics haikus bartrians. Tot i així, els haikus de Bartra tenen molts elements en comú amb els haikus japonesos, començant pel sentit elegíac davant la fragilitat de la vida i acabant pel salt d’eixamplament conceptual del vers final.

Molt sovint el procés creatiu de Bartra constava de tres fases ben diferenciades. En primer lloc, hi havia una mena de nebulosa d’on sorgiria la idea d’un projecte nou. Després venia l’època de l’escriptura que, segons com, sortia a raig o de bursada. I, finalment, arribava el moment de corregir, polir i ajustar l’original escrit febrilment.

La presència de la realitat de la mort va fomentar la necessitat que Bartra tenia de fer coses de síntesi i obres d’un to emotiu més elevat. I resulta que Haikus d’Arinsal és l’obra més sintètica de totes les creacions del poeta.

Bartra va veure el lligam estretíssim que existia entre la vida humana, la natura i les formes artístiques. Un triangle molt transcendental per al nostra poeta.

Més d’un lector i més d’un crític s’han preguntat per què Bartra va recórrer a la forma del haiku per crear la seva darrera obra poètica. La resposta a la pregunta de lectors i crítics és certament complexa.

La primera part de la resposta seria que la forma del haiku és, alhora, una forma japonesa reconeguda per la literatura universal i una forma introduïda a la literatura catalana fa gairebé un segle, amb una petita però potent tradició a favor seu. D’aquesta manera, a través del haiku, el nostre poeta podía ser universal i local exactament al mateix temps. Sigui com sigui, normalment partia del localisme per assolir la universalitat o partia de la universalitat per assolir el localisme. En canvi, amb la forma mateixa del haiku tenia, de sortida, el localisme i la universalitat constantment junts.

Després, la segona part de la resposta a la pregunta del perquè de la forma del haiku seria que representava un mitjà perfecte per copsar i expressar la immediatesa palpitant de la realitat que envoltava el poeta. Gràcies al haiku, Bartra va poder retenir l’impacte de la realitat inmediata sobre la seva sensibilitat i va poder tornar a dotar el llenguatge d’energia vital. Bartra ens ofereix una autèntica poètica de la immediatesa de la realitat i la seva aprehensió a través del llenguatge.

En tercer lloc, Bartra va triar també el haiku perquè era una forma poètica que sempre anava associada temàticament amb la naturalesa.

En quart lloc, Bartra va desplaçar la poesia de la natura cap al gènere pastoral. Certs elements característics de la tradició de la poesia pastoral o bucòlica o idílica eren absolutament imprescindibles per a Bartra, sobretot tres: la nostàlgia, el sentit de la pèrdua i el meliorisme social. A la poesía pastoral de la tradició occidental, sempre hi apareix la nostàlgia i el sentit de la pèrdua respecte a un món o una época anterior perduts. Un dels temes centrals del llibre és la lluita dramàtica entre el pes del passat i la força del present i el futur.

La veritable poesia elegíaca és aquella que, bo i reconeixent la inexorable pèrdua de tota vivència humana, malda per establir aquells valors que perduren, que resisteixen la força devastadora del pas del temps.

La cinquena part de la resposta al perquè del haiku és més complexa. Bartra va emprar la forma del haiku perquè estava totalment vinculada a la poesia epigramática. A l’epigrama, Bartra hi cercava i li demanava quatre coses: concentració i precissió expressiva, profunditat conceptual, sentit de totalitat i sacralització i permanencia de la inscripció. Un epigrama sempre és extermadament breu i concentrat. Bartra va emprar una sèrie de recursos per assolir els seus objectius. Podem citar-ne alguns, potser els més freqüents: L’el·lipsi o supressió d’elements, sobretot elements gramaticals que no eren estrictament necessaris; la utilització d’un intens sistema de símbols personals que forneixen els haikus d’un abast significatiu més gran, i, finalment, tenim la presencia constant d’al·lusions culturalistes, que servien dos propòsits principals: dotar el discurs de més contingut, d’una banda, i, de l’altra, contextualitzar el discurs en la seva tradició, modernitzant-la de pasada.

Bartra va escriure haikus senzills, haikus dobles i haikus triples. És a dir, Bartra va provar les úniques dues maners de compondre haikus, el haiku senzill i aïllat i el haiku serial on mirava d’imitar els haikus encadenats. Bartre va fer ús de totes les variants possibles a l’hora d’establir l’encavallament o la falta d’encavallament entre els tres versos dels seus haikus. Hi ha el sistema de la falta d’encavallament als tres versos; la fòrmula de l’encavallament només entre els dos primers versos; l’encavallament col·locat entre el segon i el tercer vers, i, finalment, el sistema de l’encavallament a tots els versos.

Per copsar el sentit final del poema, hem d’anar a poc a poc, pas a pas, vers a vers. Primerament, hem d’entendre cada vers per separat com una divisa en ell mateix, i, després, hem de sumar els tres versos per arribar al fons d’aquesta hiperconcentrada i magnífica exposició de la teoría poética de Bartra.

 

L’arbre de la vida

Publicat el 3 de novembre de 2022 per lluisroig-haikus

El xiprer és un arbre amb significats mil.lenaris i ple de simbologia.

Xiprer enlaire,

perfil majestuós.

Lligam cel-terra.

 

Des de molt antic el xiprer s’associava a la mort. Apuntant al Cel, fet que ajudava a les ànimes dels morts a elevar-se en aquesta dirección.

També el xiprer es pot trobar a l’entrada del cementiri i dins el seu recinte, donant la benvinguda  als morts que hi seran enterrats i que passen a una altra vida després de la mort.

El xiprer, plantat a l’entrada d’una casa, simbolitza acollida i hospitalitat. El xiprer també és tingut per símbol d’espiritualitat.

En alguns llocs del món el xiprer es considerat sagrat per nombrosos pobles, per la seva llargada, verdor persistent i poder viure bastants segles (perfil majestuós). Per la fusió de natura i vida se’l coneix com l’arbre de la vida.

La poetessa Joana Raspall li va dedicar aquest poema:

Per fer més alt el xiprer

l’ocell hi enlaira el seu cant.

Si l’arbre no arriba al cel

hi arribarà ell cantant.

El xiprer representa la unió del cel amb la terra: el tronc s’enlaira en direcció cap al cel i arrela en direcció cap al centre de la terra (Lligam cel-terra).

 

 

 

 

Publicat dins de Poema | Deixa un comentari

Remor de l’aigua

Publicat el 29 d'octubre de 2022 per lluisroig-haikus

El haiku invita i obre les portes a la teva participació. És inacabat.

 

Remor de l’aigua.

Amb bona companyia.

El temps no passa.

Ambigüitat. El subjecte (absent en el poema) por ser una persona sola, referint-se tant al mateix poeta com a una altra persona; o poden ser també  vàries persones. La “bona companyia” pot referir-se a la companyia de la remor de l’aigua, o por referir-se també a la companyia de vàries persones, si es dóna el cas.

El tercer vers (el temps no passa) diu que no hi ha cap pressa en marxar del lloc; és resultat dels dos primers versos (remor de l’aigua i bona companyia). El tercer vers té un caire de sorpresa.

L’acció esdevé a la tardor. Comunió amb la naturalesa. Calma, quietud, pau.

Ara, tu lector, continua…

Publicat dins de Poema | Deixa un comentari

El haiku de la granota

Publicat el 26 d'octubre de 2022 per lluisroig-haikus

El haiku de la granota, és un haiku de Matsuo Bashô (1644-1694). Bashô va ser el poeta més famós del período Edo del Japó. És considerat com un dels grans mestres del haiku. Cultivà i consolidà el haiku amb un estil senzill i amb un component espiritual. La seva poesía va aconseguir renom espiritual.

 

La bassa vella.

S’hi llança la granota.

El so de l’aigua.

 

Sam Abrams comentant aquest haiku de Bashô, interpreta que pel haijin la bassa vella és la tradició que considera estancada. Ell creía que calia remoure aquestes aigües, i ho feia amb un animal tan poc elegant com la granota.

 

J.N, Santaeulàlia, en el seu llibre Fusions: comentaris de poesia catalana del segle XX, diu del mateix haiku :

“De què ens parlen els tres versos de Bashô? En primer lloc, de fusió. La granota dins l’aigua. Si estem desperts a les connotacions simbòliques dels mots, de seguida podrem observar una certa unió de contraris. D’una banda, la bassa, la vella bassa (l’adjectiu és molt important) s’associa amb el repòs, la quietud, l’antigor i, fins i tot, l’eternitat, allò que no s’altera amb el temps; la granota, en canvi, és el petit ésser, el moviment, l’instant fugaç i canviant. […] La granota, ben mirat, és també Matsuo Bashô.”

 

J.N. Santaeulàlia, en el pròleg del llibre de recull de haikus escrit amb la col·laboració de Jordi Pagès Marea Baixa (Haikús de primavera i d’estiu), reflexiona concretament sobre aquest poema de Bashò. Transcric literalment alguns dels fragments del pròleg:

“Com ens podem acarar al haiku des de la nostra cultura i sensibilitat occidentals?

Un dels moments culminants de la poesía japonesa són aquests tres versos de Bashô.

Ens diu alguna cosa aquest haiku? En principi uns versos com aquests no encaixen gaire amb la nostra concepció del que ha de ser la poesia. La nostra tradició poética mes aviat valora l’eloqüència i el joc verbal, el subjectivisme, l’efusió sentimental i l’afany, no pas de comprimir, sinó d’amplificar i encadenar els conceptes  dins un discurs ordenat i rigorós […]

El repte del haijin és ben diferent: dir el màxim en el mínim espai. No hi ha lloc per a la reflexió abstractiva, per al joc retòric, per a les emocions subjectives. […] En un espai tan exigu, el poeta es veu obligat a forçar al màxim la capacitat suggestiva dels mots recorrent a l’ambigüetat i l’el·lipsi, eliminant del poema tot allò que no sigui estrictament essencial […]

Bashô, en canvi, només recull la nua sensació i, eliminant-ne tota consideració reflexiva i contextual, la deixa en un pur misteri […].

Una extrema confiança en el poder dels mots: aquesta és la gran, i arriscadíssima, lliçó del haiku.

En tot cas, pertoca després al lector fer-se les reflexions pertinents i trobar les profundes significacions que vulgui. […] Molt sovint, encara que només parli d’una granota, el haiku és ple de ressonàncies metafísiques i religioses. Al capdevall, un haiku, segons Bashô, ha de contenir sempre, darrera els elements transitoris, una percepció d’eternitat.

Un dels valors màxims del haiku és l’energia unitiva que irradia, la sensació d’harmonia i d’unitat global que transmet […]

El haiku, tant si es parla d’una granota com d’un cirerer florit, sembla brollar d’un estat d’esperit –buidament interior i identificació global amb el món– que és l’equivalent poètic al satori, o il·luminació budista.

Aquesta energía unitiva s’obté, poèticament, amb la fusió de dos elements o dues sensacions. El haiku és l’espurna que sogeix al fregar dos cossos: la bassa vella i la granota. Què en resulta? La síntesi final: El so de l’aigua!”

 

Fernando Rodríguez-Izquierdo, en el seu llibre El haiku japonés fa el següent comentari sobre aquest haiku de Matsuo Bashô, del que en tradueixo alguns fragments de l’original castellà

“El 1686 Bashô composà un haiku d’importàcia crucial, que és potser la poesía més coneguda i recitada de tota la literatura japonesa. És, al mateix temps, l’exemple més clar d’il·luminació en el haiku

 

Furuike / ya                      Bassa vella / :

kawazu / tobikomu          granota  / salta

mizu / no / oto                 aigua / (= posessiu) / so

 

Si hem de creure la tradició sobre les circumstàncies de composició d’aquest haiku, els dos últims versos els composà Bashô inconscientment, com una frase de conversa, i el primer, després d’una madura reflexió sobre les propostes d’alguns dels seus deixebles per un possible començament del haiku. […]

Bashô no va dir que aquest vers fos el millor dels seus, però sí que era el més característic. És per això que ha sigut considerat com l’essència del haiku. […]

El vers és en si mateix il·luminació perquè és intuició momentània en comunicació amb la naturalesa, veient en aquesta la llei de Buda. Entre els seus elements conté un moment de tranquil·litat (la bassa vella) i l’impacte d’un instant fugaç que plàstica i acústícament trenca aquesta tranqul·litat (s’hi llança la granota, el so de l’aigua). L’estació és sens dubte la primavera, ja que a l’esmentar la granota en treu de dubtes. Podem observar un agredolç contrast en aquest sentit de l’estació, ja que l’estampa primaveral del salt de la granota irromp en un ambient de caire de tardor (la bassa vella).

Per Bashô, els dos principis fundamentals de la seva escola poètica són canvi i permanència. […] Canvi i permanència haurien d’estar presents en el seu haiku, no només en el sentit de tradició i renovació, sinó també com expressió del punt tangent entre el que és etern i el que és momentani, el que és constant i el que és fugaç.

En aquest haiku […] les aigües de la vella bassa són el component etern, immòbil. El salt de la granota ens dóna el component momentani. La intersecció d’ambdues òrbites és el so de l’aigua.

En un nivel més profund d’interpretació, el component etern és la percepció de la veritat. Segons el budisme de Zen la veritat s’assolia per una guspira d’il·luminació momentània. Qualsevol percepció sobtada pot conduir a aquest estat.”

 

Publicat dins de Poema | Deixa un comentari

Haiku, autèntica filigrana

Publicat el 5 d'octubre de 2022 per lluisroig-haikus

HAIKU, AUTÈNTICA FILIGRANA

És a partir del recull de haikus Marea baixa – Haikus de primavera i d’estiu, selecció i traducció a càrrec de Jordi Pagès i J. N. Santaeulàlia, que aquests petits poemes japonesos entren a formar part de la meva vida.

El pròleg del llibre, escrit per J. M. Santaeulàlia em va resultar molt útil a l’explicar, d’una manera molt entenedora, els elements bàsics i principals seguint els mestres clàssics del Japó. És d’un interés viu i precís.

—————-

La lírica japonesa va mostrar des dels seus inicis –la primera gran compilació, el Manyoshu, és del segle VIII– una clara tendència a la brevetat i la compressió verbal. La tanka, composició de cinc versos, n’és l’exemple més conegut. Durant el segle XVII, aquesta tendència va arribar a la seva máxima –mínima!– expressió amb la consolidació del haikai, que més tard va rebre el nom de haiku.

Com ens podem acarar al haiku des de la nostra cultura i sensibilitat occidentals? La nostra tradició poètica més aviat valora l’eloqüència i el joc verbal, el subjectivisme, l’efusió sentimental i l’afany, no pas de comprimir, sinó d’amplificar i encadenar els conceptes dins un discurs ordenat i rigorós.

El repte del haijin és ben diferent: dir el màxim en el mínim espai. No hi ha lloc per a la reflexió abstractiva, per al joc retòric, per a les emocions subjectives. Disposa tan sols d’une poques síl·labes. En un espai tan exigu, el poeta es veu obligat a forçar el màxim la capacitat suggestiva dels mots, recorrent a l’ambigüitat i l’el·lipsi, eliminant del poema tot allò que no sigui l’estrictament esencial, acostant-se perillosament al no-res en una mena d’ascesi purificadora, com si tingués sempre present aquella màxima Zen: “Com més parlem i raonem, més ens allunyem de la veritat”.

Eliminant-ne tota consideració reflexiva i contextual, pertoca després al lector fer-se les reflexions pertinents i trobar les profundes significacions que vulgui. Hi ha molt a descubrir en aquelles miniatures verbals.

Un dels valors màxims del haiku és l’energia unitiva, la sensació d’harmonia i d’unitat global que transmet. L’energía unitiva s’obté, poèticament, amb la fusió de dos elements o dues sensacions. Les fusions poden ser molt diferents, segons els materials o motius que utilitzi el poeta.

L’instant és el tema del haiku. Paradoxalment, l’esgarrifança de l’efímer ens dóna en aquests poemes un besllum d’eternitat, ens fa sentir el vertigen del gran abisme. Defugint les vies de la reflexió, l’erm de les abstraccions, les expansions egocèntriques –el jo, el gran protagonista de la poesía occidental, és gairebé absent en el haiku–, el poeta es limita a obrir els ulls, atent al minúscul, als senyals del pas del temps, a les petites, o grans, revelacions de la vida quotidiana, a les sensacions intenses però fugaces. És simplement allò que passa en aquest moment davant l’ull.

Aquestes breus composicions poètiques (5-7-5 síl·labes) solen tenir unes normes temàtiques, una de les quals és la referència a les estacions. Davant els ulls del haijin passa el paisatge del vell Japó, amb especial èmfasi en els canvis de les estacions, allà tan accentuats. És una poesia estacional, i el mot al·lusiu a l’estació (kigo) és va mantenir com obligatori fins que Shiki va renovar el gènere a finals del segle XIX.

Tot hi cap, en aquesta mena de poesia: muntanyes, boscos, camins… La gent en les situacions més diverses. La pluja, el sol, la lluna… I, sobretot, les petites criatures, vistes sempre pel haijin amb respecte i compassió: papallones, corbs… Tots pul·lulen pel haiku i omplen els seus versos amb el batec prodigiós de la vida. Res no és massa petit per figurar al haiku

El poeta japonés és aquell que, atent a l’imperceptible, sap emparaular per sempre l’instant precís, l’instant misteriós.

El haiku, en l’origen, és indissociable de la seva escriptura japonesa. Més que per a la recitació o la lectura, és una poesia per a ser contemplada en silenci: poesia visual. Molt sovint, a més, va acompanyat d’un dibuix (haiga).

Haiku-dô

Publicat el 28 de setembre de 2022 per lluisroig-haikus

Sam Abrams, en el pròleg de la seva antología del haiku, Llum a les golfes, diu: “S’han escrit haikus en català des de totes les tendències estètiques possibles: classicisme, realisme, simbolisme, expressionisme, avantguardisme, conceptualisme, minimalisme, postmodernisme… S’han provat tots els formats, com ara el haiku senzill, els haikus encadenats, els cicles o suites de haikus, la renga, els haibun, el poema líric sostingut a partir d’estrofes de haikus, el poema en prosa formada per haikus, els haikus cal·ligrama… Existeixen haikus en tots els tons possibles: líric, sentimental, melancòlic dramàtic, tràgic, còmic, irònic, satíric, crític…”.  

Voldria, però, reflexionar sobre el haiku com a “camí espiritual”,  partint del pròleg del llibre, en castellà, Haiku-dô – El haiku como camino espiritual,  de l’autor Vicente Haya,  arrelat a Barcelona i expert en poesia japonesa.

Donat  que el haiku té un  caràcter especular, tot esforç per desvetllar un haiku té com a resultat captar allò que sent el cor: la dimensió mística, la contemplació, trascendència… Més que d’un desxiframent, es tracta d’un acte de buidat i d’exposició al haiku com davant d’un mirall. La descripció pura, exacta, sense intromissions de jo, d’allò que succeeix fora del poeta. L’atenció plena al món que l’envolta. Una instantània de la realitat. Un instant atemporal: particular i universal a la vegada.

És per això que tant l’escriptura com l’estudi o la lectura del haiku pot convertir-se  en camí espiritual. Escriure haiku és un magnífic entrenament d’accés al misteri. És l’habilitat per captar la relació entre dos elements. Darrera d’una meticulosa indagació del haiku de difícil comprensió, es posa de manifest que el haiku japonés sempre fou una Via espiritual (Dô), una forma d’entrenament del jo, un procés de despertar sensorial, d’atenció, de naturalitat, d’autenticitat, de paciència, de despreniment, d’abolició de vanitat, i fins i tot del jo. El poeta desapareix de haiku, a fi que els seus versos captin l’essència dinámica de la realitat.

El haiku no és un joc literari: ha de commoure. El haiku és allò que el poeta fa sentir a d’altres a partir d’una experiència pròpia. Aquests altres són els qui valoren el haiku.

El haiku conté una emoció profunda que sorgeix de la percepció de la naturalesa. La pràctica del haiku ensenya a contemplar. És molt més que mirar intensament. Contemplar és estar, al cent per cent, ubicat física, mental, sentimentalment, en l’espai en què estem, en el temps que experimentem, davant les coses que es veuen i  davant les coses que no es veuen. Davant les que se’ns mostren i les que ens són amagades. El mirar no serveix; el mirar és estar al marge. Es tracta d’una commoció espiritual, en la que el jo no ha d’aparèixer en el poema, a fi que els versos captin l’essència dinámica de la realitat.

Si el haiku ens repta, hem sucumbit, i el sucumbir forma part del nostre entrenament espiritual. Sentir la necessitat d’afinar els nostres sentits és una manera extraordinària d’entrar a la realitat, com diu la poetessa Joana Raspall:

Cada paraula

és un batec de vida

que vol donar-se.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Silenci

Publicat el 18 de setembre de 2022 per lluisroig-haikus

Silenci. La força del silenci.

A les branques nues,

envaïdes pel silenci,

la neu s’hi instal·la.

El haiku interpel·la, interioritza i penetra (a vegades inclús amb una certa ironia) en la realitat, en el misteri que es troba al davant  i en el fet del mateix silenci.

(En el haiku, el jo, el poeta, és gairebé absent. El poeta es limita a obrir els ulls, a comunicar amb senzillesa i expresar amb el mínim de paraules allò que li truca a la porta, el crida.)

 

—————-

ISLÀNDIA

Islàndia, 2009. Estiu. Tot un altre món. Un món desconegut: humà, físic, geològic… Terra volcánica. Pudor de sofre. Cràters. Sòl que vull. Volcans en erupció. Foc, fum i gèiser. Estiu, sense nits. Rius i saltants d’aigua, llacs. Geleres i icebergs. Frarets. Creences en els trols.

Aigua, foc i neu,

 negre i blanc, verd i blau.

Pau i serenor.

Isla sacsejada pels terratrèmols. Aplastada per les glaceres. Deformada per les erupcions volcàniques. Reconstituïda per la candent lava.

El fum l’envolta,

la realitat l’atrau.

Èxtasi, poesia.

 

Difuminades

palpen el terra calent.

Somriuen, no s’ho creuen.

 

Activitat geotérmica. La neu es fon. El vapor aconsegueix esculpir de forma estranya. Blanc, blau i gris. Cercles, corbes i ratlles.

Forjades pel vent

escultures de natura.

Forms sinuoses.

 

Isla canviant i dinámica. Sempre de nou, és i será sempre igual.

Isla que convida a la solitud. País de contrastos. Les moltes contradiccions formen un tot coherent. Una isla, un món.

Contrastos. Ingratitud del sòl. Infecunditat de la terra.

El paisatge és

tan agrest com el silenci:

hi ha solitud.

 

Bellesa sublim del paisatge. Muntanyes, mar i cel sempre constants. Terra encara salvatge, però no del tot hostil.

Vapor i gel. Plaer sensual en un entorn agreste. Cossos càlids envoltats de dentats i freds camps de lava.

Gèiser. Volcà acuós. Nou surtidor. El vent s’endú el vapor del broll anterior.

Es respira sofre.

Xemeneies que fumegen,

escalfor als peus.

Parets de columnes de basalt embellides per cascades.

Patja del silenci, així és coneguda (al menys entre els visitants a l’isla: sorra volcánica i enfront una glacera. Silenci. Arribada en silenci. Asseguts a la sorra, en silenci. Grups de persones seuen a la sorra, en silenci. Alguns se’n van, en silenci. Tots atents escolten el cric-cric del gel que es va fonent.

Despullat de tot,

ben lluny de tota remor,

silenci penetra.

 

Món meravellós de llum i cristalls.

Del cruixir del gel

i del murmuri del vent

s’omple el silenci.

El silenci interior continua.

Àrdues condicions de vida. Antigues llegendes, contes i poesia han proporcionat i creat una forma particular de vida. Una tradició i una cultura, forjant la seva propia identitat.

Total el silenci.

En la immensa glacera,

un trol s’hi amaga?

 

En l’amagatall

els trols marquen el destí.

A la nit venjança.

 

Estiu. No hi ha nit. Els núvols tenyits de rosa a la posta de sol. Llum rogenca a la posta del sol que convida a la meditació. A estar amb si mateix.

Horitzó rogenc,

sol eixent i ponent es creuen.

Uns ocells que juguen.

 

Quan les hores moren

 i el Sol morent s’apaga,

neixen les estrelles.

Els ocells no dormen, fan compañía.

Companys del silenci:

el degoteig de la neu

i el cant dels ocells.

 

Islàndia és una isla solitària. Una sola carretera principal envolta l’isla. No és fácil penetrar al centre de la mateixa.

A l’estiu, sobretot al nord, son pocs els visitants a l’isla. Sovint ens creuem els mateixos i anem als mateixos llocs. L’autocar dels francesos…

Sender solitari.

Al creuar-se amb algú,

instant preciós.

 

Solitud i paisatge agrest duen a interioritzar i a parlar amb déu

Que n’és de sublim!

El buit duu al silenci.

So,l bocabadat.

 

A la intempèrie:

silenci, no hi ha res.

Ell parla amb déu.

 

Corrents del riu. Les neus cobreixen les muntayes i les glaceres. Són reserves d’aigua i d’energia.

Final del camp de lava. Els rierols flueixen a l’exterior formant els saltants d’aigua. Abans de confondres amb el riu. Cascada de lava.

L’arc acolorit

damunt del riu, senyala

la inmensa cascada.

 

I la colònia de frarets davant la costa del nord!

Miren l’espectacle.

Els frarets vestits de gala.

Tots els efs s’amaguen.

 

Al penya-segat,

pallassos de l’oceà.

¡Tots a l’espectacle!

 

El proper viatge a Islàndia será per contemplar l’aurora polar, l’aurora boreal. El gran espectacle de la naturalesa. Explosions i flames solars. Colors del verd al morad. Increïles colors que rellisquen a través del cel àrtic. Formes, estructures i colors molt diversos. Disfrutar del mar, envoltat de meravellosos paisatges, sota un mantell d’estrelles.

Tanco aquest haibun amb uns paraules de la Marta Pessarrodona:

“Acabar un poema

encara que només en faci

 un a l’any

em fa molt feliç.”

Novembre 2009

 

 

 

 

 

Publicat dins de Poema | Deixa un comentari

Colors que parlen

Publicat el 14 de setembre de 2022 per lluisroig-haikus

LA PEDRA INSÒLITA

L’editorial Meteora va publicar el 2009 un preciós llibre, La pedra insòlita, que és una selecció de fotografíes d’Anna Vila. En elles les pedres de la Sandra, la seva filla, brillen en diversos escenaris naturals aprofitant les hores més favorables del dia, sobretot l’alba i el capvespre. Les imatges van acompanyades d’uns haikus escrits per Feliu Formosa, que dialogant amb les pedres al mateix temps dialoga amb la Sandra per considerar què pretenia expressar ella en cada una de les seves creacions. El resultat, cinquanta quadres fantàstics.

En un poble de la costa catalana i de cara al mar, a l’estiu de 2007 la Sandra, una noia de trenta-sis anys amb paràlisi cerebral i amb un grau indeterminat de deficiència mental, pinta. No hi sent i per tant no parla. Per comunicar-se fa servir el llenguatge gestual que normalment utilitzen les persones sordes.

La Sandra comença a pintar pedres imitant les dels nens que monten la paradeta a la plaça. Al mateix temps la seva mare, Anna Vila, fa fotografíes amb diferents fons, però buscant la máxima harmonia per a les pedres que pinta la Sandra.

Dins el silenci

com a l’atzar, sorgeixen

els colors càlids. (p. 38)

 

Ara somies

colors tòrrids. La pedra

 ja te’ls espera. (p. 44)

 

Des d’aquell moment, les pedres de la Sandra han anat fent el seu camí… Si en algun moment al llarg de la vida de la Sandra algú hagués insinuat que mare i filla arribarien a dur a terme un projecte comú, la idea del llibre hauria esdevingut incomprensible. Doncs, la paraula imposible no  existeix i allò que ho sembla algunes vegades es fa realitat.

Sorgeix la posibilitat de fer-ne un llibre i que en Feliu Formosa escrigui uns textos: haikus. En  Feliu constata que la Sandra, aparentment, no tria els colors a l’atzar, sinó que reflexiona un moment abans d’afegir un color a la pedra. És com si realment calculés l’efecte final que vol aconseguir. Efectivament és així.

Veig com t’hi penses.

fins que et llances i pintes.

 Saps que ens captives? (p. 36)

 

Feliu Formosa recorre al haiku japonés (49 haikus i una tanka) per expressar amb poques paraules allò que li suggereixen les pedres de la Sandra. El poeta vol que el poema sigui alhora clar i suggerent, descriptiu i simple, i ple d’admiració per la feina de la Sandra.

Una olor d’algues

que ve del fons marí

sembla inspirar-te. (p. 64)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fascinació del haiku

Publicat el 7 de setembre de 2022 per lluisroig-haikus

L’autor de l’article que transcric, Jordi Sala, psicoanalista, en una entrevista de l’any 2021 feia referència, precisament, a aquest escrit. Deia que “hi explora la qüestió de la interfície entre psicoanàlisi i tradició poética japonesa”.

Fascinació del haiku: Un tast d’eternitat i d’efímer

Una mirada sobre poesia i temps

Portem el temps a la carn, al cos, som mesura de temps i som en el temps, realitat essencial de l’existència que no podem refutar. Temps. Tan cert i tan incert.

En el temps subjectiu, eternitat i efímer es poden considerar dos extrems d’una dimensió que ens abraça: l’extrem del desig (d’eternitat) i l’extrem de la consciència (de brevetat). Eternitat i efímer: un més enllà i un més ençà del mesurable.

Crec que els bons poemes ‘són’ i són ‘ara’. Són una afortunada conjunció de passat i futur, de nostàlgia i d’il·lusió, una conjunció que agafa actualitat cada cop que el poema s’incorpora a la veu que els dóna vida nova. En el poema tot és present i, en certa manera, intemporal. I en aquest sentit es pot dir que traspassa generacions.

Pel que fa a la seva relació amb el temps són especialment fascinants les formes breus de la poesia japonesa. Expressen la immediatesa de l’experiència amb el món circumdant de manera molt viva i com qui no diu res, viva i senzilla. Matsuo Bashõ (1644-1694) afirmava que el haiku és simplement el que està succeint en aquest lloc i en aquest moment, i hauria de revelar, al mateix temps, un tast d’eternitat i d’efímer.

En el haiku el poeta tracta de capturar un instant significatiu. Posa en contacte dos o més elements que es conjuguen en una relació particular. Descriu de manera extremament breu i concisa un contacte fugaç, una experiència que s’està tenint amb un esdeveniment dellà del cos i també (per què no?) dins del cos. Bé es pot dir que, amb l’ajuda d’un nombre molt limitat de síl·labes, el haiku designa, de fet, un ‘moviment de l’ànima’, una emoció fugissera, sense en prou feines anomenar-la.

Efímer, caduc, inestable: la recitació d’un haiku hauria de durar el temps d’una respiració, es deia. Una brevetat sense pes, com un bleix. Paradoxalment, des d’una esberla de temps, evocaria en el receptor un ‘més enllà’ del temps, una veritat que transcendeix la immediatesa de l’anècdota.

Petit infant!
Li ensenyes una flor
i obre la boca.

En una figuració aparentment tan simple com aquesta, el lector (en altre temps principalment l’oïdor) se sent impel·lit a omplir l’escena, a completar-la amb una seva vibració emocional particular. Aquest fet crec que dóna al receptor un sentit de participar en la construcció del poema, en la seva recreació. Un petit infant, la presència d’una flor, l’acció d’obrir la boca. Enomoto Seifu-jo (1732-1815?) conjuga aquí tres elements en la visió d’un instant fugaç que evoca unes imatges particulars per a cada lector. Tot és ‘ara’ en el poema. I va ser escrit d’una manera que encara convoca a una intimitat amb el si mateix i l’experiència de viure.

Aquesta reunió de petites coses escrita de manera precisa sembla feta expressament per capturar un instant i alhora promoure una experiència inefable. ¿No seria aquesta una pretensió implícita en tota construcció poètica? Alguna cosa devia sentir la poetessa en el seu moment, el seu ‘ara-i-aquí’. Per nosaltres que llegim hi ha el ‘llavors-i-allà’ que suposem i l’impacte que ens fa ara el que veiem descrit. Seifu-jo mira l’escena o n’és part implicada en el mostrar la flor al petitó. Aquesta conjugació pot cristal·litzar, ‘ara-i-aquí’, en una emoció indicible. I pot remoure, en qui considera aquests tres versos, experiències infantils en relació a la bellesa expressada en l’embadaliment i l’admiració del nen per la flor. O evocar quelcom proper a la fascinació pel rostre de la mare. O encara per la presència emocionada del pit que és a tocar. I ara veiem tots els infants del món reflectits en aquesta escena.

El lector hi pot imaginar l’infant que ell mateix va ser, embadalit davant la bellesa i la bondat que la flor representa. O imaginar-se, en actitud materna, mostrar ell mateix la flor, posar-la a l’abast de la criatura. I encara, sentir-se flor que desperta un desig intens, en l’altre, d’engolir. Ai, i el temor de ser engolit! O veure’s, encara, en relació a la poetessa que observa i és capaç de descriure aquesta escena amorosa i fresca, bellament, senzillament. I llavors posicionar-se amb admiració o frisança respecte d’ella que va ser capaç de capturar la tendresa que hi batega.

Podríem, encara, conjecturar un excés contingut en el petit, d’avidesa cobdiciosa davant d’una bellesa que el sobrepassa. O veure-hi, simplement, l’expressió d’amor pel que s’ofereix i les ganes de relacionar-s’hi a través d’un dels canals comunicatius preferits pel nen petit, la boca. Mes, com tot sigui, el repte veritablement desafiant i més cru que ens proposa la flor, és a dir, la bellesa, és a dir, la veritat, és abstenir-se de manipular-la, simplement deixar-la ser, sense forçar-hi res. Amb un respecte profund, respectar-la ben bé tal com és, sense voler-la altrament. Sense ni tan sols voler-la.

Ara, la poetessa ja no hi és. Només tenim el haiku que va escriure. O més ben dit, tenim la versió transformada que ens han fet arribar els traductors (i editors) del poema que es va escriure “llavors-i-allà”. I aquesta traducció és, “ara-i-aquí”, l’interlocutor amb què la nostra capacitat de vibrar es deixa impactar i reacciona.

Però, més enllà de les coordenades de l’experiència immediata, dellà del context explícit creat per les paraules, el haiku ofereix un context no anomenat, que es fa present calladament, com si es tractés d’una absència que cal ‘imaginar i omplir’.

Dreta, una aixada
sense ningú al voltant.
Quina calor!

Imaginem l’escena, però també la imatge d’un hortolà reposant a l’ombra. Ens afigurem el que és descrit i el que hi manca. Omplim el que no és dit per Masaoka Shiki (1867-1902) i cadascú ho fa a la seva manera: el pare, l’amic, una figura reculada que evoca nostàlgia, plenitud, qui sap si l’esforç i la il·lusió pel conreu de la vida mateixa.

Fent migdiada
la mà tot d’una deixa
de moure el vano.

Alguna cosa s’ha de completar en el poema de Tan Taiji (1709-1771?), inevitablement. En un instant ve la son i la tensió que venta el vano s’atura. Però la placidesa de l’escena colpeix amb la presència d’una immobilitat sobtada: la vida s’atura, ara, per un instant. I així, de manera inesperada, sense fer-se notar, se’ns posa davant de la finitud de l’existència a través d’una escena banal, prou familiar: una emoció profunda, una placidesa amb què imaginar el final de la nostra vida?

El receptor clou i conclou el poema en ell, amb l’emoció que l’escena desperta i la imaginació que s’acorda més o menys al context no dit que el poeta i aquesta forma poètica en particular, proposa: eternitat i efímer d’una banda, presència i absència de l’altra.

Jordi Sala, Barcelona 2015

 

Presentació

Publicat el 11 de febrer de 2019 per lluisroig-haikus

Haiku

La poetessa i assagista Chandal Maillard va escriure: “No creo que haya verdad alguna más allá de lo que ocu⁰rre en el instante: esta coincidencia en el gesto a lo que puede denominarse suceso. […] No hay verdad más alta que la conciencia del instante. […] El verso cuando es auténtico detiene la acción para crear el instante.”

L’instant és el tema del haiku.  Allò que és efímer en el haiku ens dóna un besllum d’eternitat. El poeta es limita a obrir els ulls a tot allò que passa en aquest moment davant seu.

El haiku et posa en contacte amb el món, et porta a ell, t’ìntrodueix en ell. No explica la realitat; la mostra.

El haiku, més que per a la recitació o la lectura és un tipus de poesia per a ser contemplada en el silenci. Està concebut per comunicar. Ha de commoure o canviar quelcom d’un mateix. Quan alguna cosa succeeix a fora del poeta, ho expressa de manera breu i senzilla (17 síl·labes) i ho dóna  a llegir als altres. Els altres són un regal pel poeta, perquè el haiku no és allò que el poeta ha sentit, sinó allò que fa sentir a d’altres a partir de la seva experiència.

Com a exercici espiritual, el haiku ens interpel·la al fons de nosaltres mateixos. És una poesia lligada a la naturalesa en la que l’esperit queda en suspens un instant a causa d’un element de l’entorn, o per una sensació o pensament instantani.

Vicente Haya diferencia el “haiku sagrat” (motivat per l’astorament i l’esbalaïment, sentint-lo o no sentint-lo) del “haiku descriptiu” (motivat per la curiositat, una sorpresa, quelcom anecdòtic, etcètera.

En el silenci cal estar atent i obert, a fi de que el que succeeix a l’exterior entri dins meu, però sense cap expectativa. No com un col·leccionista de haikus, sinó com un mode de vida.

Haiga

Per acompanyar  al haiku, alguns poetes realitzen una pintura, generalment no massa perfecte, que segueix la línia de senzillesa que caracteritza al mateix, i, en moltes ocasions, sense que hi hagi una relació directa amb el poema. Aquest conjunt s’anomena haiga.

De la mateixa manera que el haiku yuxtaposa internament les seves imatges, el haiga també conté una juxtaposició entre el haiku i l’obra d’art.

 

Tanka

En la història de la literatura japonesa, la tanka precedeix al haiku, i està formada per dues estrofes, de tres versos la primera i de dos, la segona.

És un petit poema de cinc versos de 5/7/5/7/7 síl·labes cadascun d’ells, amb una petita pausa entre el tercer i el quart vers (5-7-5/7-7). A aquesta pausa se n’hi afegí una segona després del primer vers (5/7-5/7-7), però no tan intensa com la ja existent, creant així un altra classe de ritma.

 

Mondoo

Què s’entén per mondoo? Fernando Rodríguez-Izquierdo escriu: “L’avantpassat més llunyà del haiku i del que es té coneixement és el breu poema anomenat katauta. […]El katauta era una forma poètica la base de la qual era la pregunta i la resposta. […] Un parell de katautes en la forma de pregunta i resposta és una unitat anomenada mondoo, una forma poètica superior.” És un diàleg entre dos personatges: el primer, una pregunta; el segon, una resposta.

 

Haibun

Haibun és una paraula japonesa. Alguns dels antics haijin (els poetes del haiku) anotaven en un quadern les seves impressions i descripcions de viatge, les seves activitats, esborranys o qualsevol motiu que sigués d’interès en paràgrafs concisos, sobretot en la seva relació amb la naturalesa i l’entorn humà, cloent els seus apunts amb un haiku al començament de l’escrit o intercalant un o més poemes entre paràgrafs. El text en prosa podria se tal sense contenir cap haiku, sempre que estigués impregnat del seu esperit.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari