T’Serclaes de Tilly (1646-1715), militar flamenc al servei de Felip V d’Espanya, el 1715 digué: “…antes de sublevarse, debieron pensar en las consecuencias de su rebelion…”. (A. Garcia Espuche: Després, pp. 89-90)
D’un poble digne,
malgrat la sang vessada
la pell no muda.
Jaume Huch
“Les autoritats felipistes han preferit la venjança a la magnenimitat. Una venjança produïda fredament, després d’haver guanyat una guerra, és molt pitjor que tot el que es pugui fer durant l’escalfor de la lluita […] A la porta de la Reial Audiència lluiria molt bé la frase: “La justícia és la forma de castigar que decidim els vencedors”. (A. Garcia Espuche: Després, p. 82)
A les ruïnes
jeu sepultat un poble.
Veu apagada.
1714
“Els barcelonins tenen ben clar que no serà possible tornar aviat a la normalitat. De fet, sospiten que no hi haurà mai, de nou, cap normalitat. La situació posterior a la derrota és espantosa […] A més, s’ha comprovat el triomf d’un model absolutista de fer les coses. (A. Garcia Espuche: Després, pàg. 59)
Tombats els arbres,
advertits del desastre.
Estat de pànic.
“Aquells temps foren feliços, però la joia no pot durar fàcilment en el cas d’una nació, com Catalunya, emplaçada entre dos països poderosos.” (A. Garcia Espuche: Desprès, p. 39)
Bé apetible,
mossegada segura.
Mort impalpable.
“…la següent guerra obriria, com de costum, dues portes: la que condueix al patiment i a la mort, i la que permet la conjuntura per enriquir-se. Davant d’aquesta disjuntiva […] un home sensat no pot deixar-se endur per tendreses. Des que es van inventar la guerra i els beneficis que se’n deriven, molts homes de negoi han pensat que si no s’aprofitaven dels conflictes bèlics altres ho farien; i han entès que els bons pensaments no aturen les batalles, mentre que la passivitat carregada de moralitat afavoreix els competidors.” (Després, de l’autor Albert Garcia Espuche, pp. 26-27)
Esquivar bombes.
Mort enmig de ruïnes.
So de sirena.
Juliol, 1714. ” Les bombes i bales llençades obre Barcelona han arribat aSen quaranta mil. No totes les cases han sofert el mateix càsting, però […] ni un sol habitatge ha quedat indemne.” (Després, d’Albert Garcia Espuche, pàg. 15)
Lluites ferotges,
final del bombardeig.
De nou silenci.
“Després” no és una crònica sobre la derrota
Després de mesos de setge, bombes i dolor, el silenci que ho envolta tot és més colpidor que l’estrèpit de la guerra: la ciutat devastada, les cases buides, els rituals civils que, malgrat tot, malden per continuar, i les veus que encara defensen la dignitat en derrota. Amb una prosa viva i detallada, els autors reconstrueixen la Barcelona posterior a l’Onze de Setembre: una ciutat ferida però obstinada, on cada inventari notarial esdevé un acte de resistència i cada conversa domèstica, una reflexió sobre la memòria, la por, la fidelitat i la decència. Després no és només una novel·la sobre la derrota; és una obra sobre el que queda: les paraules, els objectes, els gestos i les vides.
Després és la crònica íntima i rigorosa d’un món vençut que s’esforça per sobreviure amb dignitat entre la runa, la memòria i l’amenaça de la venjança.
(Presentació del llibre Després, d’Albert Garcia Espuche i Núria Rivero)
Vençut el poble
pugna per sobreviure.
Dignitat entre
amenaçar venjança,
memòria i runes.
Humor i irreverència a Betlem
“El passat 25 de desembre, la Sala de Petit Format de l’Ateneu de Castellar del Vallès va acollir l’estrena de Pastorrats, la nova i agosarada proposta de l’Esbart Teatral, que s’endinsa sense complexos l’imaginari nadalenc tradicional per fer una versió allunyada de la solemnitat dels clàssics Pastorets. En aquest sentit, ofereix una relectura irreverent del relat de Betlem, passada pel sedàs de l’humor i la crítica social.” (Marina Antúnez, a l’actual.cat)
“En un món cada cop més racional i científic, l’art de fer miracles sembla perdre força. […] Està guanyant força la idea que els miracles no necessiten gestos colossals; poden ser gestos petits i inesperats que transformen la vida d’algú en un instant: una paraula que consola, una ajuda que arriba just a temps, un somriure que encén l’esperança. Potser l’habilitat de fer miracles no ha desaparegut del tot, només ha passat a ser menys visible, amagada entre la quotidianitat, esperant que algú la reconegui.” (extret del full de presentació de l’espectacle)
Rient la Lluna,
les estrelles s’amaguen
amb ploriguera.
Aficionats a mirar el cel / 2026 és l’any de l’eclipsi solar
Cada dia més persones s’aficioen a mirar el cel. No cal telescopi. N’hi ha prou amb uns prismàtics astronòmics per ser testimonis de les meravelles còsmiques.
Sortim de nit una estona, en un indret sense contaminació lumínica. Contemplem la volta celeste. Aprenem a localitzar l’estrella polar, orientar-nos. Aviat identificarem planetes i constel·lacions.
Mirar el cel ens situa, ens asserena i ens redimensiona. Quan mirem el cel ens sentim integrats en les extraordinàries forces que regeixen l’univers. Sabem que literalment estem fets de pols d’estrelles. Paradoxalment, moltes de les estrelles visibles amb telescopi ja no existeixen fa milers d’anys. La immensitat del cosmos ens fa sentir humils i partícips d’un misteri insondable. (Almanac del cordill, 2026)
Mirada fixa.
Als ulls no hi penetren
tantes estrelles.
Des de molt abans de la la memòria, hi ha dues coordenades que assenyalen el pas del temps en el temps d’un any. Són dos rellotges de sorra que no marquen l’hora, sinó que cremen amb el foc d’una foguera més gran: el Temps. Una per Nadal i l’altra per Sant Joan, són dos punts cardinals amb què estenem l’any com un llençol sobre la taula. Al vespre la pararem per celebrar els que hi som i els que se’n van anar temps enllà.
Solstici d’hivern i solstici d’estiu. El Sol està més lluny que mai i s’allarguen els dies després de Nadal, i s’escurcen després de Sant Joan. Dues fogueres per l’astre brillant, dues fogueres que encenem a la nit més llarga i a la nit més curta de l’any. Des de temps immemorials més guardem en el calendari dues fites per transmutar tot el que passa al nivell quotidià. Les pors, les carícies, les nostres ferides i les absències. A la nit foc i espelmes i cants. Segurament tot canvia molt de pressa. Cada Nadal és diferent i és un granet de sorra en aquest transcurs ancestral. Hi ha qui és queda a casa, qui marxa de viatge, qui vol passar-ho sol, qui s’estrena en una altra família… A vegades ens hi sentim estranys, com si busquéssim reconèixer alguna cosa que no sabem exactament què és. Què és, al cap i a la fi, el Nadal? Però sempre, en un moment o altre, ens visita la melancolia que tanca la porta de la infantesa.
Més enllà de com decidir passar aquests dies, el que resulta preciós és que, des de fa tant temps, ens reservem col·lectivament dos moments a l’any pel recolliment i la festa, respectivament. Són els dos solsticis, els dos focus imaginaris de l’el.lipsi que dibuixa un any, els dos punts de referència per a les estacions. Foc e trobada i foc de renovació. Nits plenes d’estrelles amb companyia i solitud. I quan el Sol arriba de nou al seu límit en el punt més allunyat de nosaltres, quan tot queda suspès abans de reprendre l’òrbita normal, llavors com diu el poeta, “ens morim tocats per aquest món que hi som a dins i que no el coneixem”. Mirem el Temps cara a cara i cadascú es pregunta, per encarar aquests dies de festes i també per preparar l’any que comença: Què busquem? Què volem? (La Perla 29)
En mar moguda,
aquell Estel tan tendre
cerquem-lo sempre.
Carles Riera
Desembre de 2025. Dies després del desallotjament de l’antic institut B9 de Badalona, desenes de persones continuen sense alternativa residencial. Molts continuen dormint al ras, alguns altres dispersats pel municipi i alguns a Can Bofi Vell, antic alberg ocupat.
La fulla seca,
gronxant-se sol·licita
el lloc on caure.
A La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, el simbolisme és un recurs literari molt en les obres de l’autora, especialment en la seva narrativa. El CARGOL DE MAR. Simbolitza la pau, l’estabilitat i l’harmonia. Cada vegada que la Natàlia neteja és para a escoltar-lo com a símbol de necessitar aquesta pau i tranquil·litat enfront a la inestabilitat del món que representa el mar, ja que el cargol és una forma de tenir el món controlat.
La remor del cargol simbolitza la del món, una buidor plena amb l’absència de soroll. S’abandona el somni i la inestabilitat, i s’arriba a un món harmònic. La Natàlia sempre l’escolta amb molta atenció.
Buidat de tot.
El vell cargol de mar
s’omple de veus.
“…el Rafa va venir al centre obert d’Arrels i, al cap d’un any, vam oferir-li viure en un pis compartit.
Els primers dies, però, no van ser fàcils. Després de viure molts anys al carrer, el Rafa va necessitar temps per adaptar-se al nou espai i al canvi de rutines. ‘La primera nit no vaig dormir gens. Estava incòmode, desorientat i em sentia insegur. I ara, què?’, em preguntava. Però, gràcies al suport que em van donar, vaig anar guanyant confiança dia a dia. […]
Ara fa set anys que el Rafa viu en un pis sol i de forma autònoma, i cada dia recorda els veïns i les veïnes que el van ajudar quan vivia al ras: ‘Vaig trobar molt bona gent, que em van fer sentir afortunat, malgrat la meva situació’. Gràcies a totes elles estic viu i estic bé.” (arrels fundació)
Amb moixaines
a la mà replegada.
Conillet orfe.
Desnonen 400 persones de cop a Badalona i l’Albiol treu pit d’un desallotjament sense solucions. La majoria d’afectats per l’expulsió són migrants amb pocs o nuls recursos i en una situació administrativa precària. Entre ells hi ha persones malaltes amb càncer i altres afectacions greus. (Tret de Nació Digital, 27-12-2025)
Sense barreres
tots junts al primer àpat.
Pardals, bon dia!
La sensibilitat de l’animal pot ser superior a la de la persona.
ESPERIT DEL HAIKU: Poder d’asserenar. Afinada sensibilitat davant la natura. Simplicitat retòrica: poema que no és per comprendre, és per sentir i compartir, és per mirar en silenci. Acarar el món amb els cinc sentits ben desperts. Sorgeix de la fusió de dos elements que pot ser religiosa (lligam amb el budisme), mística (misticisme: contemplar la natura i fortificar el nostre equilibri interior) i il·luminació fugaç (prendre consciència de la unitat amb tot el que ens envolta).
Al seu darrera
remor esmorteïda.
Sec el fullatge.
APUNTS PER ANALITZAR AQUEST HAIKU
– Poesia de la fugacitat: no descriure res que transcorri en més d’un segon.
– Transmetre la percepció viscuda de l’instant, la revelació a través d’un detall minúscul i fugaç. Detalls per petits que siguin.
– Absència de mots abstractes. Absència de figures retòriques: metàfores, comparacions, etc. Renunciar al llenguatge figurat, sense ornaments, despullament retòric integral.
– Absència de subjectivitat (no apareix el jo).
– El haiku sorgeix de la fusió de dos elements. Mínim de dues sensacions juntes.
– Mètrica i estructura: Tres versos de 5/7/5 síl·labes. Última paraula de cada vers és plana o esdrujula. Sense rima.
– Kigo: Tardor estacional, sec el fullatge.
– Kireji: Cesura al final del segon vers.”
– El wabi-sabi recorda del budisme tres senzilles realitats: res dura, res és íntegre i res és perfecte. El significat de wabi-sabi té el seu origen en el budisme: les tres característiques de l’existència, fugacitat, sofriment i l’anomenada “absència de l’ego” s’apliquen a tots els fenòmens.