El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Diumenge de matinada. Segur que encara no hi ha carrers, però el món de l’excursionisme és així. És la primera vegada que vaig de sortida de senders amb la gent dels centres excursionistes d’Osona i el Ripollés. La d’aquest cap de setmana és grossa. Hi ve la gent de Manresa, també. Ens n’anem cap a la Cerdanya i el Ripollès. Vols venir?

Sortim, com no?, de Taradell. A dos quarts ja recollim la gent a Vic. A Ripoll hi pujen els de Sant Joan de les Abedesses també. I Campdevanol és la darrera parada abans de trobar-nos amb l’autocar de la gent del Bages a Puigcerdà, i seguir camí motoritzat fins al punt de partida de la caminada.

Una vuitantena d’ànimes preparen les motxil·les a l’aparcament de les pistes d’esquí d’Er – Puigmal. Allà, seguint el Segre, al peu dels Pirineus pel costat ceretà.

Tot just una horeta de camí i ja ben bé a la capçalera de l’Er, ens parem a esmorzar. Encara hi ha ombres, però el sol comença a treure el cap pel damunt de la carena. Anem fent la vall fins al coll que separa el Puigmal d’Er del Puigmal de Llo. Una bona tropa de companys d’expedició, talment com formigues acolorides anant a la boca del formiguer, pugen al Puigmal de Llo. Jo em quedo al coll per trepitjar una clapa de neu i admirar la vall del Segre als meus peus. És curiosa la natura, no? Fa néixer un riu prop de la Mediterrània, però el fa voltar mitja Catalunya per anar a descansar a la mar que aquí té a quatre passes.

El camí fins aquí és força costerut. Bé. Ho és en la seva part final, perquè la remontada del riu és una pujada suau i constant pel centre d’una vall que, si a l’estiu és bella a l’hivern dèu ser impressionant.

Del coll al Puigmal es tracta de reseguir la carena que separa les valls del Segre i d’Er, primer, i d’Er i de Núria, després. Ull! En no desviar-nos cap al proper Pic de Segre!

És curiosa la sensació del Puigmal. Si fa tres setmanes hi feia caloreta i veia com es creava i es difuminava una tempesta. Aquesta vegada hi feia molt més sol, peró també molt més aire. Després de posar-me la membrana i d’escoltar unes quantes aventures i desventures de muntanya, vam fer la sessió fotogràfica habitual. Vuitanta persones al voltant de la creu i la senyera que, aquest cop, encimbellen el Puigmal. I que bonic que es veu el Pedraforca des d’aquest cim! I que petita que és la Cerdanya! I que majestuós que es veu el Carlit!

Per baixar fem carena fins al Pas dels Lladres, just al capdamunt de la pista més llarga de l’estació ceretana. Allà creuem la pista d’esquí i anem davallant cap al coll de Queralbs tot admirant el cim que acabem de deixar. I anar baixant suaument pels prats on no triguem en veure un grup de cavalls pasturant i corrent en llibertat. En cap moment no em abandonat la petja humana, però ara és fa més pregona amb el filat que clou l’espai on pasturen aquests bells animals de pell marronosa.

El sol torna a apretar i la gana comença a prendre l’estomac. Pels comentaris que sento hi ha més d’una panxa afamada per aquí a prop. Ara, la pendent s’inclina una mica més entre els primers arbres d’aquest bosc que ens portarà a Planoles. Anem reseguint un caminoi que fent ziga-zagues ens deixa caure en una pista asfaltada. Són vora les quatre de la tarda quan parem a dinar a l’espectacular Pla de les Barraques.

En aquest Pla, uns planells em permeten rememorar els primers cims de la meva infantesa d’esplai: El Coma Armada i el Pedre Picada, allà, a l’altra costat de Planoles. I, en aquest vessant, tota la grandesa dels gegants que guarden el tresor de Núria i de la Coma de Vaca. Que gran que és tot aixó. Que boniques que són les terres del pastor Manelic i Mossén Cinto, el poeta dels cims!

Falta tant sols una hora i escaig per arribar a Planoles, però aquest darrer tram de baixada és un veritable trencacames. Dels 2.000 metres del Pla de les Barraques als 1.100 de Planoles s’atravesa una boscuria més pròpia de bruixes i follets que de persones. Tot saltironant i fent tabola, desfem un corriol que, de ben segur, és una rierada d’aigua en època de pluges. Les cames no poden fer una passa més després dels 1.900 metres de desnivell fets des del cim del Puigmal i sembla que la setmana estarà farcida d’agulletes…

… però una bona regulació durant la jornada, la proximitat de Taradell a aquest bocí de Pirineu màgic -com s’ho fa la gent de ciutat per pujar fins allà dalt i tornar a casa sans i estalvis?-, una referscant dutxa en arribar a casa, un suculent i cuantiós sopar i una bona nit em porten a un dilluns recuperat i preparat per una nova aventura. I és que a casa hi ha nebots i també tenen cames i pulmons.

El petit -que ja és un gegant- té vuit anys i el gran -tot un homenot- en té quinze. Amb ells i amb la companyia d’uns avis que depasen la seixentena ens acostem als verals d’aquest poble màgic que, mirant la Plana, no pot deixar la muntanya.

Anem fins a les baumes i el castell. Donem una volta. Correm. Juguem. Caiem. Berenem. Aprenem a fer anar la fona amb la que el pare jugava de menut. Descobrim el cant d’una índia solitària que resulta ser una àvia trapella. Recollim un bon grapat de brossa deixat per gent que es pensa que els esquirols són escombriaires i que els ocells són camions de deixalles i tornem al poble tot seguint el camí de Can Masgrau i les Gaies dels vells pagesos que no volen deixar l’ofici de prenyar la mare terra.

Hi havia una vegada un grup osonenc que va arribar força lluny amb la seva música i les seves lletres. Sí. Va arribar al nivell de crear veritables himnes generacionals i, entre aquests himnes, n’hi va haver un que va esdevenir la cançó d’amor més preuada per la gent. T’en recordes, bella amiga? Te la dedicaven a tu.

I és que en la terra humida van escriure el teu nom, nena, perquè estaven bojos per tu com ho estic jo, passant-me els dies esperant la nit per tornar-te a veure. Per què no serà sempre de nit perquè tu siguis aquí?

Però com et podem estimar, si estàs tant lluny de nosaltres. Oh! Amiga! Ens deixes servils i acabats i bojos per tu, també. Ja ho sabem que des d’aquest bar, des d’aquesta llar, des d’aquest cotxe, des d’aquesta platja on et mirem, se’ns fa impossible d’arribar on ets tu, però dins les nostres copes veiem reflexada la teva llum. Saps què? Val més que ens les bevem i mantinguem el cap cot, servils i acabats i bojos per tu.

I quan el sol surtí, quan no hi siguis al matí, les llàgrimes es perdran entre la pluja que caurà avui. Sí, bella mentidera, ens quedarem atrapats, ebris d’aquesta llum tant albada. Servils i acabats, companya de la nit, bojos per tu.

Algú té cap dubte encara que qui ens provoca aquesta bogeria no porta faldilla ni pantalons, sinó tota una munió d’estels que li fan la cort. Suposo que en Carles ja és un d’aquests estels, jo espero ser-ne un altre o esdevenir un selenita més, tot somniant en la lluna i veien com marxa el sol per deixar pas a la nit i a la princesa de les mentides veritables o de les veritats mentideres.

L’altra dia, tot rondant pels boscos del meu poble a la recerca d’algun eixam de bones abelles que em volguessin donar un polsim de mel, vaig tenir la oportunitat de sentir la veu amagada d’un bosc mil·lenari. Un bosc que, tot i l’aparent tranquil·litat de qui porta molts i molts anys tombant damunt la terra, comença a sentir enyorança per aquelles bestioles de dues potes que, temps era temps, recollien la llenya caiguda dels arbres, utilitzaven fulles i branquillons i prenien les herbes per a fer-ne saludables remeïs.

Aquella espessa boscúria era molt sàvia, sí. Potser massa i tot, però la veritat és que després de parlar amb ella, vaig notar jo també, la soledat d’un entorn en d’altres temps viu i ple de gent cuidant-lo com un jardí.

– Ós. Ós. Ós?… No em sembleu pas un ós, vós. Bé, per pèls del morro i les mides del cos potser sí. Una mica prim, potser. Però deveu ser jove encara i l’estiu tot just despunta. Si.

– Bé, és una manera de dir. Ós, ós no en sóc pas, però tampoc crec que ho fos en Joan de l’Ós ni el protagonista de la llegenda de Prats de Motlló. Coneixeu Prats?

– Prats, Prats. Mmmmmh! Em sona alguna cosa, d’una terra molt bonica cap allà al nord. Els aucells m’en porten noves a vegades. Però deixa’m pensar. Vas molt ràpid, tu. Tens tanta presa com la nova gent. Sí.

– Perdó.

– Mmmmmmh. Parlàveu d’en Joan de l’Ós, d’en Joan. Mmmmh. Ja, ja , ja. Quin trapella en Joanet. Sí. Molt trapella. Mmmmmmmh. Jo el vaig conèixer en Joan. Sí. Mmmmmh. Trescava pels arbres i per terra i sempre estava alegre. Corrent d’ací d’allà. De la carbonera al niu. Del niu a la cova. De la cova a la cabana. Mmmmmmh. Sí. No. No era pas un ós, no. Mmmmmh. No era com el de la rondalla. No. Fort? Sí Sí. Fort sí. Era bèstia de bosc com son pare. Si. Ell s’hagués quedat al bosc de ben segur. Sí. Mmmmmmh. Però sa mare li va dir que anés a fer fortuna. Fortuna, fortuna, fortuna … Mmmmmmmh…. I en Joan va marxar i va deixar son pare aquí, moix i trist. Sol. Sol. Sol. Mmmmmmh. Diuen que el van banyar, el van afaitar i que es va casar amb una princesa de les terres baixes. Sí. El fill ja no seria un home de bosc. No. Mmmmmmmh. Ho recordo bé. Son pare no era pas un ós com diu la rondalla. No. Era una salvatgina. Una dolça salvatgina. Sí. El meu millor cuidador: Carboner, llenyataire, resinaire, boletaire, caçador, … Mmmmmh. Sí. N’hi havia tants. Feien foc aquí sota mateix per fer-hi la carn i tot. A vegades, de nit, em donaven les gràcies per deixar-los veure els estels entre les branques dels arbres i els adormia amb una suau brisa i el só de les branques més amunt encara. Mmmmmh. Eren altres temps, benvolgut ós. Sí. Els boscos érem un formiguer de persones. Aquí mateix, en aquesta roca on tu seus ara i seia el pare d’en Joan de l’Ós amb la seva colla en acabar de traginar llenya, fulles, branquillons i pinyes. Però ara… ara… ara teniu molta presa, vosaltres. Si. No netegeu res. No. Però no voleu incendis. Doneu les culpes a la calor i a la manca d’aigua, però us inventeu paraules per parlar de les nostres restes. Biomassa llenyosa en dieu? Mmmmmmh… Sí. Això. Això és el que vaig sentir que deia aquell senyor que va venir. I quina solució doneu per acabar amb els incendis? Cada cop em sento més sol. La gent té por dels boscos. Sí. No hi ha salvatgines. No. Primer fou la por a l’ós. Després la por al llop. Ara la por al bosc. Sí. La manera d’acabar amb els incendis és acabar amb els boscos? Sí. Prohibir que la gent vingui i em netegi? Passar arbres de ferro descomunals i fer camins allà on no n’hi ha hagut mai? Sí. No fer servir la llenya com abans per escalfar-vos? No. Com en dieu d’aquest fòtil que utilitzeu ara per fer llum? Mmmmmmh. Porteu els llamps ben tancats en fils brillants d’un lloc a un altre. Heu deixat les fogueres i em deixeu tota la llenya per mi. Ni carboner, ni llenyataire, ni resinaire, ni pinyoner, mmmmmmh… Boletaires? N’hi ha pocs com els d’abans. Caçadors? Però si ja no tenen caça i se l’han de fer ells mateixos! I aquests camins de pedra que feu? Ràpid. Ràpid. No hi ha flors, no hi ha arbres, no hi ha boscos. Passeu rabents com si el temps pogués allargar-se amb la rapidesa dels humans. Mmmmmh. Qui més corre abans arriba. Si. Qui més corre abans arriba. Mmmmmh.

I em deixà de nou amb l’aire de fulles i branques i la suavitat dels seus capçals, tot trepitjant fulles seques a l’estiu. Però jo em vaig quedar amb la seva darrera sentència: Qui més corre abans arriba, qui més corre abans arriba… tot pensant quina és la meta de la vida.

Ah! Sí. Les abelles em van donar mel i vaig aprofitar per fer una micona de neteja al bosc. Crec que quan vaig sortir els arbres reien i estaven agraïts amb un ós lent i parsimoniós que ja pensava en la propera sortida vora el cau.

I com passa el temps, tú!

Avui fa exactament un any que escrivia per primera vegada en aquest quadern. Començava poc abans de les set del vespre i ho feia presentant-me.

Diuen que és simptoma de bona educació fer-ho en arribar en un lloc, oi?

Doncs jo desembarcava a can Partal d’aital faisó i amb la sana intenció de testejar aquest nou mitjà i traslladar-hi informacions i vincles de la meva vila, de la meva comarca, de les meves excursions i dels meus viatges.

Crec haver-ho fet amb certa regularitat i sé del cert que, de tant en tant, algú s’ha apropat a descansar al cau de l’ós, deixar la seva empremta en forma de comentari o passar sigilosament sense fer soroll ni molestar la bèstia adormida.

Et demano excuses si alguna resposta t’ha molestat, però ja se sap que els óssos podem ser tant bonhomiosos com brutals. Ens perd la sang que ens bull i la fam que ens torna ferotges, però intentem pasturar pels boscos sense fer mal a ningú, furtant la mel de les abelles i oferint-te-la amb la persimonia dels grans mamífers.

Vaig començar ben d’hora amb un solitari viatge de llarg abast resseguint el camí dels exiliats i rebia les primeres empremtes després d’uns dies per les capçaleres del Ter i El Freser.

T’en recordes? Recordes la manera que et vaig presentar la Festa Major de Taradell? Vols fer memòria? Sometent o bandoler? Una Festa que sempre acaba bé.

De viatges no només n’hem fet en temps present, ara ja passat, sinó que hem anat molt més lluny encara. Hem lluitat amb occitans i catalans a Muret, hem reviscut els darrers glops vitals d’en Companys i d’en Seguí, hem visitat a la Gracieta i la Maria pel Poblenou, mossèn Pladevall ens ha acompanyat a La Font Gran i a veure en Pepitu Sellés fent balcons i hem donat un cop de mà a un grup de segadors fent anar el volant.

Hem vist les dues Brussel·les, hem xerrat en anglès a Astúries, hem gratat la lluna ben arrelats a la terra i hem esquinçat la nit a l’encalç de l’amistat, però sempre, sempre, m’has tornat a casa, encara que només hagi estat per mirar les postes de sol, recordar vells poetes d’antany, portar-te a mercat o rebre el millor regal de la meva curta vida.

El Doctorat, les amistats, un tast de política local i un bon glop de feina diària m’han permès anar desgranant missatges en aquest modest quadern i oferir-te un espai de repós anecdòtic, un cau on descansar dels embats de la vida i recuperar l’alè per seguir endavant.

Si t’ha agradat el que t’he explicat, jo ja em sentiré ben pegat. Per què com diu Thoreau “són massa pures per tenir valor en el mercat; no contenen escoria”, però com diu la nova dita: “no diguis mai a un mai”. M’acompanyes un any més?

Som a l’estiu. El segon semestre del Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement ha tocat a la seva fí i l’horari laboral s’escurça en un parell d’hores i escaig setmanals.

Si tot va bé, cap al setembre començaré una nova etapa d’aquesta formació doctoral endinsant-me en el Seminari de Recerca sobre Govern electrònic (crec que aquesta és la millor traducció possible de la nomenclatura anglesa que s’utilitza habitualment en aquest àmbit del coneixement del que espero poder tractar al Treball de Recerca previ a la Tesi). Ara, però, intentaré gaudir l’estiu sense separar-me massa del camí de Sofia.

I és que el camí de Sofia té un doble vial: Un, és el de la natura; i l’altre, el de la cultura. <br<
Si l’amor a la natura em mena a voltar per cims, valls i collades per embadocar-me com un infant; l’amor a la cultura em mena a fer societat, a trobar-me amb la gent, a conéixer-la i a llegir allò que d’altres han escrit abans que jo.

I en aquest segon vial del camí de Sofia, la lectura hi té un espai. Un espai que, amb l’arribada de l’estiu, sembla no haver perdut pistonada. I és que, tot i que encara estic donant voltes pel Pacífic Occidental de la mà de Malinowski, ja m’he empassat quatre nocions sobre una vella aspiració personal, mentres furgo en les similituds i les diferències entre les rondalles i les llegendes, dono una ullada a les visions pirenaiques de Mn. Cinto, a cavall entre la cultura i la natura, entre la raó i la fe, i, sobre tot, sobre tot, dono voltes a un cafè força especial de la mà de Nora K. i Vittorio Hösle.

I la veritat és, si és que n’hi ha alguna, que, si les primeres referències bibliogràfiques les vaig anar a cercar voluntàriament, aquesta darrera em va cridar des del seu prestatge a la Biblioteca de Taradell.

No sé si fou la infantívola curiositat de Dino Nora o la renovellada joventut d’en Vittorio, però el que si sé del cert és que no cercava aquest llibre, sinó algun altre volum que em parles dels cínics, una de les escoles de pensament de la Grècia clàssica que més em criden l’atenció a l’hora d’enfrontar-me a la hipocresia en la que sembla estar instal·lada la nostra societat occidental i suposadament avançada.

El Cafè dels filòsofs morts és un espai de diàleg i de trobada entre filòsofs en el qual Vittorio Hössle té la imaginació d’entrar per parlar de filosofía amb tots els pensadors que apareixen per aquest local amb certa regularitat. Les idees de Nora K., una mossa que vol ser escriptora i que rep un curió regal pel seu onzè aniversari –El món de Sofia de Jostein Gaarder-, van esdevenint la font principal que motiva l’interès dels grans pensadors de tots els temps i tant la Nora com en Vittorio intercanvien un seguit de cartes que permeten accedir al món de sofia (de la saviesa) de la manera més senzilla, rica i variada possible.

Un llibre de poc més de 200 pàgines que no s’està d’utilitzar la inesgotable curiositat de la infantesa, aquella que alguns ens neguem a deixar a la vorera per adoptar el posat gris de qui diu que ho sap tot, que preguntar és de criatures, que imaginar és de criatures, que els somnis no són reals i que els actes espontànis són cosa de canalla que cal perdre amb l’edat.

La il·lusió de la innocència, la curiositat dels primers quatre anys de vida, aquells en els que tot ens crida l’atenció, sóm capaços de maravellar-nos davant del món i en els quals alguns ens aferrem encara per seguir desfent el camí de Sofia.

I a la Casa Nova del Feu encara no es veuen les primeres llums del dia. La colla de segadors que, aquest any sí que treballen amb els massovers de la casa -fet que no passa sempre-, estan fent la barreja a punt per anar a treballar. Aquell prefereix moscatell, aquest li posa unes gotes, l’altra un raig d’aiguardent i tots fan les torrades ben fregades amb all i, si hi ha sort, amb alguna vianda.

Si més no això és el que em contava l’altra dia l’antic hereu de la massoveria, mentres amb l’esclopet en una mà i el volant a l’altra m’ensenyava les tres passes del segar:

– Veus -zas! zas! – i a un costat. -zas! zas!- i a un costat. I quan tenien una fila feta amb el volant s’ho acostaven tot, preparaven les garbes i amb el garrot feien el vancí per lligar-les.

– I l’esclopet perquè servia? -li pregunto senyalant-li l’estri de fusta que li cobreix els dits d’una mà.

– Doncs era per protegir-se. Veus… amb el volant tallaven el blat amb dos cops. Un així i l’altra… així. I si trobaven una pedra, el volant els sortia disparat cap a la mà. L’esclopet parava el cop. Ho veus? Veus com està l’esclopet? Tot ratllat? Doncs, cada ratlla d’aquestes seria un dit menys a la mà.

– Coi! Quin perill, no?

– Sí, sí, Déu n’hi dó. I aixó, a l’estiu, era el pà de cada dia. Per aixó es començava a treballar de fosc, per no patir el sol, també.

– I quan es llevàven feien la beguda, oi?

– Mira que n’ets de soca! Ja t’he dit que quan es llevàven feien la barreja. La beguida venia molt més tard. De fet, el menjar marcava els temps de la jornada de feina. A veure… A veure com anava? De bon matí, en llevar-se, la barreja. Moscatall amb aiguardent i torrades amb all. Després, cap a les 8 ó les 9 del matí, l’esmorzar, un brou ben regat amb ví i un cantir d’aigua amb llangonissa i fuet. Cap a les 10 tocava la beguda del matí. Ho veus! Dos àpatas feien abans de la beguda del matí! Quan et tingui ensenyat em deixaràs! Coi, de nano!

– Sí, sí, ja ho veig. Ho tenia mal entès, home!

– I tot i que s’en deia la beguda, no era només de beure que anava la cosa, eh! La beguda consistia en una bona amanides de ceba i tomàquet acompanyada d’un bon ví negre com la terra i, a vegades, algun tall de conill o de bestiar menut. Després s’hi tornàven a posar fins les 12.

– I a les 12, dinaven.

– Nooooo. A lers 12 feien el beure del migdia… per passar la calor. El beure era un refresc preparat a casa que es feia amb aigua i mel o llimona expremuda. I una altra cop a fer anar el volant i parar cops amb l’esclopet fins a l’hora de dinar. Un dinar d’escudella i carn d’olla.

– I després ha tornar-hi, no?

– No. Després feien la migdiada, mentres les dones i la canalla preparàven el café, l’anís i el conyac (si n’hi havia, és clar). I després del café i el trago, una altra vegada al camp.

– Fins al berenar.

– Sí, més o menys. En deien la beguda de la tarda i, com al matí, eren amanides, però aquestes amb enciams i escaroles i acompanyades de cansalada i magra a dojo. La bota de ví i el càntir d’aigua no hi faltaven, és clar… i ja fins a l’aixecada de l’ase.

– L’aixecada de l’ase? No fotis!

– Si, era el moment en què es podia donar per acabada la jornada i es començaven a recollir les garves per fer les garveres. L’aixecada de l’ase era un àpat de porc, també. La matança de l’hivern donava per molt en aquells temps.

– I tot això ho feien els homes, oi?

– Sí, la feina del camp sí perquè les dones es passaven el dia a la cuina i traginant, amb la canalla com a única ajuda, el menjar de la casa al camp i altra volta cap a la casa a preparar el proper àpat.

– I després venia el sopar

– Sí, però de sopar gairebé no en feia ningú i era més un lloc d’esbarjo compartit i de xerrar que una altra cosa.

Eren altres temps, temps de sega, quan els camins eren de terra i pols a l’estiu, xops a la primavera i la tardor i blancs a l’hivern. Ara els camins són grisos tot l’any i durs com la pedra i la gent no treballa el camp d’aquella manera.

"Com espigues incoscients / bagarejen els homes per la vida / fins que el gran segador/ els sega com espigues./ La grana puja al cel / per fer-ne pà diví / com espigues incoscients / els homes ja tenen un destí"
                                             Mossén Genís (1874) Tardoral del segador

"De puig en puig pel coll de Finestrelles / s’enfilen del Puigmal a l’alta cima: / tota la terra que el meu cor estima / des d’ací es veu en serres onejar"
                                                                          Mn. Cinto (1886) Canigó

No sé si és realitat mitològica o física, però l’altra dia vaig somiar la llegenda del cim més alt dels verals de Ribes. Faltava un dia i escaig per tornar-m’hi a acostar en bona companyia quan la nit em va mostrar un avi i el seu net de calça curta menant bestiar per aquells verals.

– Va, Jepet! Que sens tira la fosca sobreeee!
– Oh! É’que pu’a mó. Cama cu’ta.
– Si, prou q’u veig. Però a la jaça farem un mos i descansarem per demà.
(…)

– Aví, quin é quell cim d’aià?
– Aquell. Doncs com pots veure i mesurar i mesurar i veure és el Puig Més Alt.
– El Puig’m’al?
– Això mateix, el Puigmal.

Tota la vida pensant que la referència era a la perillositat del cim en temps de ventades i no fa pas gaire em contaren una feta que podria haver anat més o menys així. Si més no diuen que el significat del nom donat a aquest cim no vol dir altra cosa que el Puig Més Alt. El Puig Més Alt del benvolgut i sempre ben trobat Ripollès.

Però anem per feina.

Dues expedicions han marcat la mitologia d’aquest cim en el meu subconsicent personal.

La primera expedició la va recordar la meva àvia tota la seva vida i als seus descendents ens ha deixat una fotografia de la pujada on es veu la colla d’amics d’en Pepitu de Cal Sastre en un dels replans de l’ascensió des de Fontalba. La meva àvia, la muller d’en Pepitu, era la única dona d’aquella bella expedició d’antany.

La segona, la van fer els Castellers de Barcelona i el Centre Excursionista de Catalunya l’any 2000 i era una espina que tenia clavada al cor. La foto del tres de set al cim d’aquesta muntanya signada per un bon grapat de membres d’aquesta colla presideix la meva habitació des del capçal del llit. És el record d’una excursió que vaig ajudar a preparar, però que no vaig poder fer.

Finalment, un 3 de juliol de l’any 2005 a les 12 hores i 15 minuts del migdia, els meus peus petjàven aquest preuat roquisar amb la millor de les companyies de muntanya que hom pugui desitjar per fer aquest cim senyera del Pirineu català.

Però l’aventura comença vora quarts de vuit del vespre a La Farga. Una casa de colònies i alberg que els maristes tenen vora Queralbs i que serveix, a molt bon preu, un allotjament digne per excursionistes i gent de bé i un bon àpat per sopar.

Un grup de nanos fent tabola em retornen a les antigues colònies al Bagís, m’omplen el cap de facècies i records i em porten als bivacs al castell de Farners, a les nits de por, als jocs de nit, a la representació de la història de Catalunya en cançons i a les excursions al Tagà i del Serrat al Balandrau amb aquell esplai del Poblenou.

Un sopar carregat de proteïnes, una volta per les instal·lacions d’aquest complexe i una conversa amb un jaio de la terra fins ben entrada la fosca clouen les primeres hores a muntanya. Un vespre que només es veu enfosquit per la misteriosa desaparició de tres dels expedicionaris.

Els cops de porta en una habitació veïna ens desperten de bon matí i després de recriminar aquesta feta i de treure’ns les lleganyes dels ulls, ens vestim per la muntanya i prenem camí de Queralbs -punt de reunió de l’expedició-. On seran els desapareguts? Els trobarem en el punt de reunió?

Pujem a fer el café i ens els trobem esmorzant al bar. Es veu que van arribar massa tard a La Farga i que, mancats de sopar, van anar a menjar al poble. Una tertúlia massa esllangida els va tornar mandrosos per baixar a La Farga i un miracle del turisme els va permetre trobar llit per dormir. Passat el misteri, esperem als dos companys que falten. Prenem el cafè. Tornem a la plaça. I…

…cap a Fontalba falta gent.

Els nou expedicionaris iniciem el sender a un quart d’onze del matí, tot veient el cim uns quants metres més amunt d’on sóm. Ben aviat, ja en veiem un que corre muntanya amunt. Ja no el tornarem a veure fins arribar al cim. És ciclista i esportista i la muntanya se li fa un espai de llibertat nou i màgic per explorar i explorar-se. La resta anem fent la goma, xerrem, caminem, algú es queixa per la pendent de la pujada -val a dir que dels nou expedicionaris n’hi ha cinc que encara no són addictes a la muntanya-, un altre convida a ganyips. I tot xino-xano es va fent camí.

Quin espectacle, el que ofereix la vista allomada del Montseny! Quina meravella, els cims que no s’acaben a llevant! I allà, ferreny com sempre, el Pedraforca ens guaita des de l’enforcat dels seus ulls ben trabat entre el Cadí i el Moixeró que li fan de guardes.

Que curta que es fa la pujada quan el paisatge és tant espectacular! De fet, hem estat dues hores de marxa fins al cim i aquí dalt la plana ceretana es veu tant avall! Mentres dinem, la natura ens reserva un nou espectacle. Pel vessant pel que em pujat, s’aixeca un cap de núvol que, com si d’una erupció volcànica es tractes va creixent, creixent, creixent fins a unes alçades imponderables. A la seva base, es veu un filet de fum nebulós de color blanc que contrasta amb el color fosc del ventre de la bèstia. Però el vent té força per allà dalt i el núvol es va trencant en mil-i-un nuvolets més petits que s’escampen pel cel.

– Com esteu? – pregunta un dels gats vells de la muntanya.
– Bé, bé, força bé -anem contestant els altres.
– Ho dic per veure per on baixem. El camí més curt és pel que hem pujat, però per no fer el mateix camí, haviem pensat de baixar a Núria i allà enllaçar amb Fontalba pel camí de les Coves. Per aquest costat, allarguem l’excursió un parell d’horetes. Què preferiu?

I no triguem gaire en baixar cap a Núria per un camí on sorprenem encara un parell de clapes de neu dura de les quals en surten rierols que, més tard o més d’hora, acabaran engolits pel Freser.

La baixada fa força pendent en un primer tram i després comença a planejar i a baixar més suaument. De cop, ens sorprén un impressionant sallent que salva una baixada del terreny amb la infantívola joventut de l’aigua d’alta muntanya.

Dues variants fins a Núria: Per la dreta, cal superar una tartera. Per l’esquerra, el camí planeja per un bosc. Algú prén el camí de la tartera i el gruix de l’expedició ens decidim pel camí més planer fins arribar al santuari.

El cansament es nota ja a Núria. Hi ha algun problema físic entre el gruix dels nous expedicionaris. Una bona i agradable companya de camí no té més remei que agafar el cremallera fins a Queralbs. L’acompanyarà una altra de les mosses de l’expedició. Dona de muntanya i d’ànima ferestega que necessita els cims per sortir de la presó urbana que l’envolta a terra baixa. La resta no estem massa estona per prendre el camí de Fontalba. Són quarts de quatre de la tarda i encara falta un parell d’horetes per un dels camins amb millors vistes de la contrada -si és que es pot dir això en aquestes alçades plenes de senders màgics i racons místics-.

El bar on hem començat el dia acull el seu final. La darrera cervesa. La darrera aigua. El darrer café. Un polzim de menjar. Les darreres xerrades.

Algú va dir que el bó d’aquestes sortides és continuar-les. Segur que sí. Segur que n’hi haurà d’altres. Massa bona pinya per deixar-la en un solitari dia de recuperacó d’un somni llargament esperat: Treure’m l’espina del 3 de 7 al Puigmal d’aquell 2.000, mentre badava entre la vida i la mort en un llit del Clínic barceloní.

Podria ser el temps d’un viatge entre dues poblacions situades a seixanta quilòmetres de distància en algún lloc del planeta: A l’Àfrica? A l’Amèrica Llatina? No, no a l’Europa occidental hiperdesenvolupada.. I és que aquest fou el temps que vaig esmerçar en el fer l’agradable trajecte entre Nou Barris (a Barcelona) i Taradell una agradable tarda d’estiu en tornar de la feina i gaudir de les maravelles de la línia Barcelona-Puigcerdà dels trens espanyols. Vols acompanyar-m’hi?

La calma que dóna el fet de saber que tens una hora fins al proper tren a Sant Miquel de Balenyà fa que et decideixis per dinar a Barcelona cada dia. És la millor manera de passar els seixanta minuts que separen les tres de les quatre de la tarda. I, com cada dia, aquell 29 de juny de 2005 vaig fer el mateix, dinar prop de la feina. Per sort, ho vaig fer amb bona i agradable companyia.

A les tardes d’estiu es fa dificil caminar fins a Sant Andreu Arenal a buscar el tren i, tarda si i tarda també, em decideixo per apropar-me fins a la Torre del Baró en metro, un viatge més agradable i ventilat. Aquell 29 de juny vam fer-ho així.

Tot i arribar un pèl tard, vam cometre la gosedia de donar les gràcies a la companyia ferroviària pel retard que portava el comboi vigatà. Error. No diguis mai blat si no és al sac i ben lligat. Perquè és aquí, és en pujar al tren dels bruixots on comença el regne de Kafka i de les pel·lícules d’art i assaig de novells directors llatinoamericans.

Quarts de cinc a Montcada-Ripollet. Una veu metàl·lica ens diu que hi ha una averia a la línia i que estarem una estona parats en aquesta estació. Alguna gent rabia, d’altres esbufeguen. La noïa que m’acompanya acota el cap per dormir, però no se’n surt gaire. Alguns obren les portes, d’altres surten del tren. Molta gent pregunta al revissor que passa i….

…Són prop de les cinc quan ens diuen que el tren acabarà viatge a Mollet-Santa Rosa. Allà ens diran com seguir viatge fins a les nostres destinacions i el tren, mandrós, avança dues parades fins a la primera de les grans poblacions vallesanes del camí.

A Mollet, la persona que hi ha, assetjada pels viatgers del tren de Granollers que porten una bona estona d’espera, no sap com sortir-se de la pressió del passatge dels dos trens. Amenaça en trucar a la Guàrdia Civil i tot! La gent està nerviosa, alguns criden, d’altres xiulen, aquells busquen algun auto que els pugi més amunt, aquells altres reclamen el retorn de l’import del bitllet. Allà n’hi ha que truquen pel mòbil a la recerca d’algun familiar que els vingui a buscar. I entre ells, la meva companya de viatge que truca la parentel·la perquè la vingui a buscar, però és debades.

Veient que la cosa va per llarg i que, com a mínim, de Mollet hi ha d’haver auto de línia fins a Granollers, decidim d’anar a buscar la parada dels Sagalés. És un quart de sis quan hi arribem i el proper auto no passa fins a les sis de la tarda. Un cafè en gel i un aigua més tard, pugem a l’autobús que ens porta de visita turística per Mollet, Parets i Granollers on arribem cap a tres quarts de sis de la tarda. Entre tu i jo, vint minuts més tard del que marcava a la parada de Mollet.

Per Granollers passa la línia de busos de Vic. Ara ja està coll avall això! Doncs no, el proper bus cap a Vic surt a les vuit del vespre. Barcelona i Vic estan comunicats cada dues hores per autobús i cada hora amb La Garriga. M’acosto doncs a La Garriga per acompanyar la mossa de la feina i penso que ja esperaré l’autobús allà o que ja agafaré un tren -si s’ha recuperat el trànsit i han solucionat el problema de les vies-.

A quarts de vuit arribem a la segona de les parades de La Garriga i baixem per desfer camí fins a casa seva. I, després d’una estoneta de visita turística per la població senyera del modernisme de muntanya, m’apropo fins a l’estació on sembla que els trens ja circulen. Amb un bon retard, això sí, però circulen. I després d’uns minutets puc prendre un semi-directe fins a Vic. Qui sap si passarà un "borreguero" abans de les nou? I m’apropo una mica més a casa. Si més no, veig passar l’estació de Balenyà amb el meu cotxe aturat allà i el baixador de Mont-rodón, l’estació de Taradell, inexistent ja i coberta de pintades fetes per les mans de canalla que han sabut trobar un ús artístic a un dels baixadors més efímers de Catalunya.

A Vic, un quart d’hora d’auto de líinia em separa de Taradell i deu minuts de tren de l’Estació de Balenyà. Però per sort tinc parents a casa i un curt trajecte en cotxe m’acosta a l’aparcament de l’Estació on recupero En Pastures que, com cada dia, però amb retard, em retorno a la meva llar. Són les nou del vespre i només queden deu minutets de carretera coneguda per arribar-hi.

El món dels transports públics és així i possiblement amb una mica més de calma, ens haguesim esperat a la parada de Mollet-Santa Rosa aguantant l’intercanvi d’insults i la mala llet que si respirava i haguesim arribat abans a casa. Però l’experiència m’ha permés explicar-te el món del viatge en auto de línia entre Mollet i Taradell, dos pobles separats per una trentena llarga de quilòmetres i quatre canvis de vehicle de Transports Públics de Catalunya.

El temps amenaça tempesta i el camí més curt fins al Refugi passa per un coll volat. És 23 de juny i les sortides de Barcelona són una processó de gent anant a la costa. Jo ja sóc ben lluny. Seguint la carretera, a mà esquerra, els Pirineus mostren llur cara més ferestega. Aquella que els és tant pròpia les tardes d’estiu. Arribo al darrer poble i m’endinso per la pista que em portarà al sender del Refugi. Gairebé dues hores després seré entre les muntanyes, com un pastor, com un Manelic guiant llurs pensaments lluny de terra baixa.

Vora les cinc de la tarda deixo en Pastures, el meu cotxe, al trencall de la Font i del Refugi. Tot just ara comencen a caure les primeres gotes de la tarda. Un airet finet, massa finet per no portar malvestats darrera seu, i les veus irades dels cims preguntant-me que hi faig al capvespre en aquelles alçades m’acompanyen. Per sort, he deixat els alpins a casa i vaig amb el meu bon companyó fill de natura. En Boix és el bastó que no crida els llamps que em puguin llançar els gegants adormits que m’envolten i, amb ell a la mà, el jec cobrint-me cap i espatlles, els pantalons de muntanya, botes i mitxons, començo a prendre el camí i a guanyar alçada.

De moment, només cau aigua i se senten trons llunyants. Un tros més endavant, tot just vorejat el Castell del Moro, apareix un gran ramat de vaques, quietes, parades, algunes ajupides, d’altres llevades, però sense moure ni un muscle, sense rumiar, tombant la pluja. Allà lluny, uns trescents metres més amunt del meu cap es veu la portella, el coll que em permetrà accedir a la bella vall guardada per grans pastors descomunals. Vers ponent es veuen alguns llamps, però per sort no s’acosten en aquests dominis. Demano als amos de l’entorn que em servin de la tempesta. La mullena em retorna a la vida novament. Massa temps entre asfalt i pedres et fan perdre la dimensió humana. Ací és fàcil recuperar-la. La darrera pujada i ja passaré per la canal. L’espectacle es repeteix de bell nou. Els grans guardians de la vall, amb llurs testes clapejades de la darrera hivernada, em fiten de totes bandes. L’aigua saltironeja a gabadals i va baixant d’una jaça a una de nova fins arribar a la plana final. I allà en aquell raconet, petit i tremolós, el refugi mira vers llevant tot esperant l’arribada del darrer dels caminants.

Tot just passat el coll, un ramat d’isards corren pels vessants de la serra, fugint de l’extranya presència humana. Les gotes repiquen amb menys ganes i, fins i tot, sembla que el cel s’obri una micona. Ben fixat al terra pen Boix, vaig desfent camí fins la passarel·la. Ja sóc al Refugi. Motxil·la a terra. Jeca damunt d’en Boix. Em calço les espardenyes i entro a la llar dels joves guardes.

És nit de Sant Joan i sóm set a taula: tres de Belfast, un grupet de tres barcelonins -d’adopció, segons em conten- i jo. Substanciós sopar i un didal de cava per celebrar a l’alta muntanya que aquest any les veus dels grans pastors han substituit els petards, l’intercanvi de rutes a la coca de Sant Joan i el fresc passeig de després de sopar als balls calurosos i multitudinaris de les terres baixes.

El dia de Sant Joan, de bon matí, desfem el camí de tornada. No cal fer massa més. Cercar jaceres per noves tempestes i veure la lluna i els estels a l’estiu, vorejar la carena meridional de la vall i veure els cims estimats del Montseny, la llarga carena que comença amb les Agudes a llevant, el Turó de l’Home que li fa d’esquena, els tres pics del Matagalls, el llarg Pla de la Calma i el castellet del Tagamanent i davant d’aquesta carena, una plana assolellada, filla del riu que neix vora d’aquí: La Plana de Vic. En aquests moments em pregunto que déu ser del meu poble, allà a ponent del Montseny i a llevant de la Plana i és quan me n’adono que, quan sóc allà baix només miro les muntanyes; i que, quant sóc aquí dalt, només miro la plana.

I és des d’aquí, des d’on la lluna, vella i pàlida, em diu adéu-siau tot amagant-se vers ponent i el sol, jove i infantil, treu el cap per damunt la Serra del Catllar i juga a fet i l’amagada amb els darrers núvols de la tempesta d’ahir a la tarda. D’ací poc hi tornaré. Ho sé. No sé quant. Però sé que dins meu tornaré a sentir la crida de la natura d’aquestes jaces i d’aquests cims i que hi tornaré una altra vegada. Sóc d’aquestes valls perquè en elles vaig aprendre a badar per la muntanya. Els cims que les pastoregen em són amics i, com en la tempesta d’ahir, tenen cura d’algú que, com ells, és fill d’aquestes terres i no se n’amaga darrera la tecnologia com fan d’altres.

Aquella nit era nit de Revetlla, de Revetlla de Sant Joan i jo me’n vaig anar a passar-la a casa d’uns amics. Ells posaven la carn; una parella de desconeguts, l’amanida i la coca; i jo, la beguda. I aquí va venir el dilema, el dilema de Sant Joan…

Quina beguda portar? quanta?

No sóc decidit, no controlo la mesura. Envejo aquella gent que saben exactament que és el que han d’agafar i que no s’equivoquen mai. El primer dubte que he tingut ha estat entre el vi i la cervesa. Que se suposa que els hi agradarà més: El vi o la cervesa? L’hi he donat voltes i més voltes i, finalment, m’he decidit pel vi. Blanc o negre? Si mengem carn, se suposa que el vi bo és el negre, no? M’he decidit per un Terra Alta, però he agafat una botella de Mateus Rosé, més suau que el Terra Alta i, finalment, una botella de vi blanc. Nou dilema: Blanc Pescador o Bach? Crec que a la Carme el tema de l’agulla no li acaba de fer el pes. Agafaré un Bach… però…. tres botelles de vi per cinc serà molt, no?

Mira tu, que cadascú prengui el que vulgui i si en sobra ja me l’emportaré… o no?

Nit de Sant Joan vol dir que s’ha de prendre coca i cava. Però a mi no m’agrada el cava. Quin agafo? Semi-sec, Brut, Brut Nature? De quina marca? Quantes ampolles? Ai! Quin mal de cap! Jo haig de ser milionari perquè tot això m’ho faci el servei. Bé, em decideixo pel Semi-Sec de Codorniu. Serà bo?

Surto de l’Hiper i tot anant cap a casa amb el vi, el cava i una Coca-Cola de dos litres, vaig pensant que hauria d’haver comprat cervesa. Ja fa més de 5 hores que sóc a casa i la decisió em turmenta. Suposo que aquesta nit en sortiré de dubtes i sinó en surto, ja baixaré a comprar alguna cosa en una benzinera o algun altre lloc així.

Jo que sé! Sempre em posen nerviós les mateixes històries. Ja n’estic tip de celebracions i prendre decisions absurdes! Enguany, m’en vaig a fer el Manelic!!!

Taradell. Matí fresquet, pà torrat i embotit i un got de ví per fer camí.
Barcelona. Sol, calor i turistes en banyador.

A la Plaça Nova, allà davant del Col·legi d’Arquitectes, o darrera de Ca l’Ardiaca si ho prefereixes, comencen a concentrar-se les camises vermelles dels Castellers de Barcelona. És Diumenge d’Aniversari i toca fer castells a la Plaça de Sant Jaume, centre neuràlgic del món casteller de la ciutat. A poc a poc apareixen les primeres camises malves i una mica més tard ja se’n veu alguna de groc terrós. Les gralles es preparen, les faixes s’estiren, els turistes pregunten i el carrer del Bisbe s’omple de castellers al só de grallers i tabalers. És Diumenge. I anem d’Aniversari, el 36è. Aniversari dels Castellers de Barcelona. Vens?

Poc després de les dotze del migdia el pilar bordegàs penetra entre els dos temples de poder del Cap i Casal de Catalunya. Les colles ocupen lloc. Les bosses entren al pati de l’Ajuntament. Els primers glops d’aigua, algun comentari, molta calor i no gaire gent a la Plaça. La majoria, turistes, com no?

La colla amfitriona obra plaça amb un tres de vuit bonic i esbelt com ell sol, però nosaltres no el veiem, aferrats a la cama de costum i amatents a les necessites del nostre baix i del nostre segon. La feina no es fa feixuga ja que no ens han donat la baixada. T’hi has fixat que la Plaça de Sant Jaume no és ben plana? Jo no m’hi vaig fixar fins que vaig començar a fer castells i quan en fas algun de nou això encara es nota molt més.

I això justament és el que deuen haver notat els Minyons en alçar el seu primer 3 de 9 amb folre de l’any que haurà de passar la criba de les polèmiques castelleres per rivalitzar amb el que els Castellers de Vilafranca han descarregat a Esparraguera més o menys a la mateixa hora.

I com aplaudeix el públic, tú! Els turistes són agraïts en això del folclore o són tant que fins i tot volen donar diners a un dels castellers presents a plaça i xalen com nens amb el quatre de set amb agulla que els planten els Bordegassos.

En segona ronda ens encarem de nou al món dels folres i aquesta vegada si que ens toca una posició ben galdosa. No només hem d’estar a la semicreu -una de les espines medulars de la torre-, sinó que, a més a més, ens toca a la baixada. Ja és mala sort, oi? Però bé, ens posem en posició, coloquem el nas al clatell del nostre predecessor i serrem les dents per notar els peus del primer vent del folre que ens puja a les espatlles més o menys com en l’assaig del divendres. La torre és fina i traïdora, però aquest Aniversari els deures estan fets i la descarraguem amb una única sotragada i els nervis de costum en la baixada. Res d’especial, però molt que celebrar com es veu en les mirades de complicitat que ens creuem entre els castellers un cop som tots de nou a terra.

El sol esberla els pensaments i la testa de l’anxaneta minyona que corona el 4 de 9 amb folre, un d’aquests monstres impossibles que no ho semblen tant quan ho fa alguna de les colles gegants del món casteller actual. Fa pena, però, veure com els companys de Vilanova desmunten el seu primer intent de quatre de vuit. Però si semblava paradet i dominat. Què els ha passat? Els nervis de la primera construcció de vuit de l’any? Els recels de la canalla? Vès a saber! És tant fina la línia que separa l’èxit del fracàs en els castells!

Nosaltres venim amb el guió ben lligat i acabem la diada descarregant el quatre de vuit sense més problemes que les nostres pròpies dèries. I quin Aniversari més dolç? Quan feia que no sortiem d’un Aniversari amb la feina feta i ben feta i ni una sola caiguda? La memòria em falla i haurà de ser alguna de les toies amb memòria o dels arxivers de la colla els que ho recordin, però per acabar el mes de juny, l’Aniversari ha anat molt, però que molt bé.

Els Minyons amb la feina feta, acaben amb una torre de vuit folrada que, permeteu-me el comentari de gat vell -tot i no ser-ho gaire-, em sembla molt lleugera i amb pretensions d’alguna cosa més. En els castells això s’ha de dir sempre, no? Si més no la gent que es dedica a fer cròniques de tant en tant salta amb un comentari d’aquests, quan tú no has vist més que una bonica torre molt ben executada.

Finalment, els Bordegassos se’n surten i el quatre de vuit ja és al sac per reblar l’actuació amb el cinc de set, un castell d’aquells que semblen petits, però que demanen de concentració i bon ofici casteller.

Al final, ronda de pilars amb pilar de sis inclòs i un comiat de pilar de cinc al balcó per la colla que estava de celebració.

Ah! Sí, i aquesta tarda a Taradell hi ha hagut sardanes, el cinquanta-i-no-sé-quants Aplec de Sardanes de Taradell que s’està fent el Pujoló. M’agradaria acostar-m’hi, però estic un pèl cansat.

Sant Miquel de Balenyà, anuncia el cartell indicador que hi ha a la carretera de Taradell. Sant Miquel de Balenyà, diu en el llistat de les entitats de població del municipi de Seva. Balenyà-Tona-Seva, diu en el cartell de l’estació per on es pot arribar en aquest poble des de Barcelona. Fa dos anys eren unes 1.200 persones, ara no deuen ser massa més, però amb una ànima que enamora a qui es capaç d’apropar-s’hi. Vigileu, però! És país de teatre, de teatre de debò i algú us podria fer un bon paperàs!. Suposo que ja saps per què, oi?

La Guarderia Teatre és la colla d’amics que es troben a la Rectoria vespre sí i vespre potser també per anar arranjant el teatre que allà hi ha, per assajar, per xerrar, per pintar, per decorar, per … viure, coi, viure! Doncs bé, fa cosa de tres setmanes aquest grup de teatre va guanyar el Premi de Teatre Caixa de Manlleu, prestigiós premi de teatre amateur a nivell de tota Catalunya, i el van guanyar per partida doble. I és que ben poques vegades es produeix un acord tant gran entre les patums d’un jurat i la gent que va a veure l’obra i això és el que els va passar a la gent de La Guarderia. I els va passar sense que la gent de l’Ajuntament de Seva ho sabessin. Ves tú quina cosa, oi? Unes 3.000 ànimes al municipi i els savis sevalluts sense adonar-se’n del que tenen a casa. Ai! Senyor, senyor!

I ara potser et preguntes, però no m’has dit que a Balenyà hi viuen poc més de 1.200 persones? Com pot ser que surti tant de talent de tant poca gent i l’autoritat no en tingui coneixement? Si realment m’ho preguntes és que no hi ha estat mai, oi? Per mostra, un botó: La noticia del premi, arribada a casa de boca d’una cosina que tot i ser una mica crescudeta encara va a La Guarderia -La Guarderia Teatre, és clar-, va servir per omplir un dinar d’anècdotes teatrals de la familia. Anècdotes que comencen darrera de les portes d’una esglèsia amb un escolanet responent als cops de porta d’un mossèn amb una llatinada cap allà mitjans del segle XX, que segueix amb una atipada i un mal de panxa descomunal producte d’una escena d’una de les obres fetes per aquella època, que continúa amb un Satanàs saltant-se el guió per referir-se a un parent que està entre el públic, que s’encadena amb un seguit de gags que servien d’inici del ja clàssic El Mirall, un dels grups de teatre predecessors de La Guarderia, que s’introdueix dins dels ulls d’un nen a través d’una jugesca per quedar-se amb les propietats d’un senyor a través de la por -una de les obres que realment em van produïr més basarda de menut, tot i conéixer a bona part dels actors- i que clou amb més pastorets, amb Molt de Soroll per No Res -que ja és ficar-se en un bon embolic- i amb l’Hostalera de Goldoni -l’obra que els ha portat al cim del teatre amateur català…

…Teatre de nivell internacional per una colla d’amics que fan del teatre motiu d’esbarjo.

Aquest dissabte al vespre, van voler donar les gràcies a un poble farcit de gent de l’ofici i ens van servir botifarres i ví canviant l’escenari per la barra i els papers per les pinces i les grielles.

Tot seguit, el més terrorífic Satanàs dels pastorets de Balenyà fou l’encarregat de preparar el brindis: "Fou a finals del segle XX… Ai! No! És que em van fer aprendre un paper i sempre que començo amb un fou a finals em ve això del segle XX… No! No! Fou a finals del 2003…" I acava donant entrada a tot l’equip de La Guarderia, jove i dinàmic grup de teatre que ha fet de l’amistat el seu valor teatral bàsic.

Ah! I tot va acabar amb el regust de bones versiones fetes per tres sagals de la terra que han fet de la música llur afició amb una habilitat que alguns músics que viuen de l’art dels instruments ja voldrien.

Com deus haver vist en aquest diari, tinc un munt de dèries i cabòries dins del meu cap. Dèries i cabòries que guien les meves passes i em permeten gaudir d’activitats que, d’altra manera, em passarien de llarg. Una d’aquestes dèries és la de conéixer el passat, saber qui m’ha precedit damunt d’aquesta roca en la que vivim i cercar d’on venim. En això, però, tinc una cosina que em porta avantatge i només la meva arribada a Taradell m’ha permès compartit tardes d’arxiu i carretera. Ara com ara, som en temps de la Guerra del Francès. Vols saber quina relació vam tenir amb la citada Guerra?

Era la meva primera tarda a l’Arxiu Episcopal de Vic. Recordo que havíem quedat allà amb la Carme per anar a garbellar els fons parroquials de la zona on ella tenia acotada la història dels Mauri. La veritat és que havia enfilat una colla d’anelles de la nostra família i tenia informació suficient com per escriure la història d’una família de la masoveria catalana en els darrers dos segles d’història -i no hi compto l’actual, eh?-.

Aquella tarda en sortir de la feina només pensava en com podia tenir una casa decenta amb el mínim esforç i, mentre l’esperava a les portes de la Catedral, fullejava un llibre de tasques domèstiques per emancipats que havien recomanat per la ràdio. Diners llençats, tot obvietats.

L’Arxiu Episcopal ocupa el sobreclaustre de la Catedral i part dels pisos superiors del Palau Episcopal, edifici annex a la Catedral i que, entre d’altres anècdotes de la comarca, si conta que era la seu del principal capitost cadell de la comarca. Essent l’edifici del davant la residència d’en Carles de Vilademany, senyor de Taradell i cap dels nyerros de la comarca. Ja us podeu imaginar com anaven les dagues i els pedrenyals en aquell tros de carrer quan si posaven, no?

Bé, deixem-nos de bandositats, que arriba ma cosina i dins de l’Arxiu cal fer silenci. Sssssssh!

Pobre Llogari, que vell que devia estar ja quan el va anar a veure el mossèn de Sant Feliuet de Terrassola amb la història d’aquell sometent. Te’n recordes Llogari del Sometent aquell que vam cridar per protegir-nos del francès? Te’n recordes, Llogari? Vau dir que em tornaríeu els 12 duros, però encara no ho ha fet ningú. És molt gros això, eh? Que mantenir la parròquia no és tan fàcil i ara els necessitem aquests diners. En Pinosa i En Bojons ja hi estan d’acord i diuen que signaran i només quedes tu dels d’aquell any. Te’n recordes? Era l’any 1809.

En Llogari se’l mira de gairell i torna a fixar la mirada als camps. En Josep ja arriba pel camí. De ben segur que ell podrà signar per mi.

I és així com el dia 15 de maig de 1831, en Josep Pinosa, en Josep Bujons i en Josep Mauri, en nom de son pare, signen el següent document:

I el mossèn se’l guarda com a prova d’un deute dels veïns amb la Parròquia que els acull i 174 anys després l’amable arxiver de Vic ens en fa una còpia per certificar l’enllaç d’una nova anella en l’enfilall de tradició que aquesta tarda sí i aquell dissabte també anem fent amb la Carme. Un camí de perles tradicionals i sentiments sobre paper.

Com diuen els arxivers vigatans: "Tempus fugit – Verba volant – Scripta manent"

Estava cansat. El viatge de de Barcelona via Brussel·les havia sigut mooooolt llarg. El meu primer vol transoceànic havia arribat al JFK de Nova York ver les 11 de la nit i estava esgotat.

Primer, l’equipatge. Després, les files, els controls d’entrada… Per què no ha de ser així, si ja ho era fa molts i molts anys quan els vaixells arribaven a port i els immigrants havien de passar per l’Illa d’Ellis? I ara és molt més senzill. Només cal fer cua, esperar el torn, donar el que et demanen i respondre quatre preguntes sobre què vas a fer-hi a Nova York. Nova York, Nova York, la tan esperada Nova York del 2000. Un any d’espera i era allà, davant d’aquell amable hispà que feia la seva feina a les portes de la Gran Poma.

Què fa aquell policia d’allà al darrera? Perquè hi ha dos policies darrera seu com fent-li de guardaespatlles? Potser mai en sabràs la resposta, però és el JFK, l’aeroport dels aeroports. I quan te n’adones, descobreixes que has canviat de continent. I et sents cansat.

Ho estàs pel llarg viatge des de Barcelona. Ho estàs quan veus que encara et queda un bon troç de camí fins la Residència d’estudiants del carrer 92. Llavors tornes a mirar l’hora i et fa por que hi arribis massa tard i que estigui tancada.

És la terminal de Sabena la que t’escup al carrer i la clatellada de calor és abassegadora. Una calor urbana, empalagosa, densa. Una calor que no havies sentit mai abans. És la calor de Nova York a l’agost. I veus la cúrrua de taxis i els cotxes i les primeres limousines i que tothom és de tot arreu i que ningú és d’enlloc i aquell autobús i aquell negre amb camisa blava, pantalons grisos i gorra de plat del NYCTransit. I li demanes el tiquet i et carrega la maleta al porta-equipatges.

Seient de la iaia, autobús envellit, treballadors negres i riallers. Un conductor. Un venedor de bitllets. I que gran que és el JFK? L’autobús para a totes les terminals. Túnels i més túnels. Ponts i més ponts. A dins… algún turista, pocs, i novaiorquesos que tornen a casa, molts. I tú. I el xaval que, a cada parada de l’aeroport, treu mig cos enfora i crida el clàssic:

Estàs a Nova York. Surts de l’Aeroport i travesseu Brooklyn. Tot et sembla familiar. A Nova York ja hi has estat moltes vegades. I és que tothom ha estat a Nova York, perquè Nova York no és una ciutat, és la humanitat mateixa, amb les seves misèries i les seves grandeses. Compendi i recull dels anhels de l’home modern. Ho és tot.

Com més ens acostem a Manhattan, més trànsit hi ha. Són les dotze de la nit i l’autobús no pot avançar a l’entrada del darrer túnel abans de la Gran Illa. Tu només tens ganes d’arribar. Has fet alguna capcinada i has arribat a veure Nova York a ulls clucs mentre t’hi acostaves.

Ep! Mestre! Que xocarem amb aquell camió! Vigila amb la limousine, home! Totes les andròmines imaginables semblen apartar-se a colzades per entrar al túnel. Un diumenge a la nit a Nova York passa el mateix que a Barcelona, tothom torna a casa després d’un cap de setmana al rerepaís.

Per fí ets dins del túnel, sota l’East River. Mig endormiscat, pesant figues torna a pujar l’autobús per l’altra costat i els seients de l’autobús, verds com les bútaques d’aquells cinemes de barri on passaven dues pel·lícules seguides , resulten el millor lloc per veure de nou la pel·lícula, la pel·lícula dels grans edificis, dels carrers immensos. La millor manera d’entrar a Nova York sense cap mena de dubte són aquestes cadires del Shuttle JFK-Grand Central…

Obres els ulls com taronges i reconeixes cada cantonada, cada racó, cada llum, cada finestra. Una llambregada. La cúpula del Chrysler Building. Carrers, cartells verds, portals, llums taronges, grans edificis, L’autobús es para.

És la teva. Baixes. Dues persones acaben de recollir la seva maleta i fas el mateix. On sóc? Mires a la dreta. Mires a l’esquerra. I la veus. Allà davant teu. Esperes veure sortir algun mafiós amb el seu barret de gairell i els guants negres. Però els carrers són pràcticament buits i tens son. Les rodes de la teva maleta són la música de la teva primera nit a Manhattan. Una paradeta de hot-dogs. Una parella de joves parlen amb l’esprimatxat individu que els serveix. Ja en demanaràs un demà. Avui tens molta més son que no pas gana. És tard.

Un taxi: Groc. Un xòfer: Hindú. Surt del taxi i et puja la maleta al maleter (per això és diu així, no?). Mai li agrairàs prou que faci aquest esforç per tú. Viatge llarg. L’emoció de ser a Manhattan després de tanta espera. Els nervis per saber si estaràs ben registrat a la Residència on passaràs tot el mes. L’incertesa de trobar la St. John’s University l’endemà. Tot és nou.

I ho coneix i t’hi porta tot pujant per Park Avenue. Ampla, gran, luxosa avinguda. És tant petita la Diagonal barcelonina! I el taxi gira i s’atura.

Sól com un mussol a Lexington Avenue. Amb la maleta a la mà i la motxil·leta a l’esquena, mires l’edifici llardós i puges la rampa d’accés a la Residència. Fa calor. Les portes són tancades. Mires i remires. Un cartellet et diu que entris per l’altra porta. Estàs cansat i busques l’entrada pel carrer 92. Però allà no hi ha cap porta. Tornes a Lexington i mires la façana de l’edifici. Allà a mà dreta es veu una llum. Sí. L’has trobada. Un hall immens amb un mostrador i un parell de vigilants negres i cepats et separen del teu llit. Problemes. Com no hi ha d’haver problemes amb un nom tant poc americà com Lluís Mauri? No et troben i s’estranyen. Insisteixes i insisteixen. Tornen a buscar i al cap se’t fa una llumeta. Treus el DNI, llegeixen el nom i et troben. Per fíiiii!

La meva llar aquests dies serà la Room 941A a la novena planta de la Residència. L’ascensor vellutat i propi d’aquest entorn m’acompanya fins el novè pis. Només trec el pijama i caic damunt del llit. Crec que hi ha algú més a l’habitació, però ja ens veurem demà. Tinc son i demà a les 9 del matí haig de ser a la St. John’s University, al barri de TriBeCa, prop de les Bessones. I m’adormo pensant en New York, en l’arribada, en el cansament i agafo el son pensant que sóc on havia de ser fa un any, quan tot just començava el retorn al món dels vius. Un any després d’abandonar els viaranys de la mort.

______

Vols que et recomani algún lloc on anar a Nova York o prefereixes alguna anècdota de la Transamerica on the road, de Nova York a Frisco? Digues-m’ho en un comentari i et deixaré una bona empremta. La que prefereixis.

Malalt i tot com estic, no m’he sabut estar de deixar un moment el llit per fer la meva primera nota de reconeixement públic a un barbut dels de debò. Personatge afable, escriptor genial, no seré pas jo qui n’assenyali les virtuts, quan ja ho han fet d’altres.

Només em resta el record d’un vespre de Cavall Verd a Mallorca i un bon grapat de llibres a la biblioteca.

Ens veiem per Mequinensa, Jesús!