El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El temps amenaça tempesta i el camí més curt fins al Refugi passa per un coll volat. És 23 de juny i les sortides de Barcelona són una processó de gent anant a la costa. Jo ja sóc ben lluny. Seguint la carretera, a mà esquerra, els Pirineus mostren llur cara més ferestega. Aquella que els és tant pròpia les tardes d’estiu. Arribo al darrer poble i m’endinso per la pista que em portarà al sender del Refugi. Gairebé dues hores després seré entre les muntanyes, com un pastor, com un Manelic guiant llurs pensaments lluny de terra baixa.

Vora les cinc de la tarda deixo en Pastures, el meu cotxe, al trencall de la Font i del Refugi. Tot just ara comencen a caure les primeres gotes de la tarda. Un airet finet, massa finet per no portar malvestats darrera seu, i les veus irades dels cims preguntant-me que hi faig al capvespre en aquelles alçades m’acompanyen. Per sort, he deixat els alpins a casa i vaig amb el meu bon companyó fill de natura. En Boix és el bastó que no crida els llamps que em puguin llançar els gegants adormits que m’envolten i, amb ell a la mà, el jec cobrint-me cap i espatlles, els pantalons de muntanya, botes i mitxons, començo a prendre el camí i a guanyar alçada.

De moment, només cau aigua i se senten trons llunyants. Un tros més endavant, tot just vorejat el Castell del Moro, apareix un gran ramat de vaques, quietes, parades, algunes ajupides, d’altres llevades, però sense moure ni un muscle, sense rumiar, tombant la pluja. Allà lluny, uns trescents metres més amunt del meu cap es veu la portella, el coll que em permetrà accedir a la bella vall guardada per grans pastors descomunals. Vers ponent es veuen alguns llamps, però per sort no s’acosten en aquests dominis. Demano als amos de l’entorn que em servin de la tempesta. La mullena em retorna a la vida novament. Massa temps entre asfalt i pedres et fan perdre la dimensió humana. Ací és fàcil recuperar-la. La darrera pujada i ja passaré per la canal. L’espectacle es repeteix de bell nou. Els grans guardians de la vall, amb llurs testes clapejades de la darrera hivernada, em fiten de totes bandes. L’aigua saltironeja a gabadals i va baixant d’una jaça a una de nova fins arribar a la plana final. I allà en aquell raconet, petit i tremolós, el refugi mira vers llevant tot esperant l’arribada del darrer dels caminants.

Tot just passat el coll, un ramat d’isards corren pels vessants de la serra, fugint de l’extranya presència humana. Les gotes repiquen amb menys ganes i, fins i tot, sembla que el cel s’obri una micona. Ben fixat al terra pen Boix, vaig desfent camí fins la passarel·la. Ja sóc al Refugi. Motxil·la a terra. Jeca damunt d’en Boix. Em calço les espardenyes i entro a la llar dels joves guardes.

És nit de Sant Joan i sóm set a taula: tres de Belfast, un grupet de tres barcelonins -d’adopció, segons em conten- i jo. Substanciós sopar i un didal de cava per celebrar a l’alta muntanya que aquest any les veus dels grans pastors han substituit els petards, l’intercanvi de rutes a la coca de Sant Joan i el fresc passeig de després de sopar als balls calurosos i multitudinaris de les terres baixes.

El dia de Sant Joan, de bon matí, desfem el camí de tornada. No cal fer massa més. Cercar jaceres per noves tempestes i veure la lluna i els estels a l’estiu, vorejar la carena meridional de la vall i veure els cims estimats del Montseny, la llarga carena que comença amb les Agudes a llevant, el Turó de l’Home que li fa d’esquena, els tres pics del Matagalls, el llarg Pla de la Calma i el castellet del Tagamanent i davant d’aquesta carena, una plana assolellada, filla del riu que neix vora d’aquí: La Plana de Vic. En aquests moments em pregunto que déu ser del meu poble, allà a ponent del Montseny i a llevant de la Plana i és quan me n’adono que, quan sóc allà baix només miro les muntanyes; i que, quant sóc aquí dalt, només miro la plana.

I és des d’aquí, des d’on la lluna, vella i pàlida, em diu adéu-siau tot amagant-se vers ponent i el sol, jove i infantil, treu el cap per damunt la Serra del Catllar i juga a fet i l’amagada amb els darrers núvols de la tempesta d’ahir a la tarda. D’ací poc hi tornaré. Ho sé. No sé quant. Però sé que dins meu tornaré a sentir la crida de la natura d’aquestes jaces i d’aquests cims i que hi tornaré una altra vegada. Sóc d’aquestes valls perquè en elles vaig aprendre a badar per la muntanya. Els cims que les pastoregen em són amics i, com en la tempesta d’ahir, tenen cura d’algú que, com ells, és fill d’aquestes terres i no se n’amaga darrera la tecnologia com fan d’altres.