El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ja fa un bon grapadet de dies que vaig prendre el cotxe de matinada per anar fins als verals de Gandesa. No sé si el camí que vaig fer encara és practicable, suposo que si i crec que, si més no una part d’ell, el van fer els companys del Centre ara fa uns dies. En qualsevol cas, recuperar la memòria de la Terra Alta segur que no és devades i que t’ajudarà a fer un cop de cap i a apropar-te per aquells voltants.

Per a iniciar aquesta ruta podem deixar el cotxe a l’aparcament de l’Ermita de Santa Madrona. Com és habitual jo vaig passar-me el trencant i vaig haver de girar cua a Gandesa. Però bé, les coses van com van i, finalment, em calçava les botes a la fresca de la matinada d’un 6 de desembre de l’any 2.002. Des d’allà, i seguint les marques del PRC 27, pujem pel costat de les taules del berenador i ens endinsem pel Barranc Tancat, tot reseguint un camí envoltat de bosc.

No triguem gaire en dominar una bella panoràmica de la Plana, creuar un ampla tallafocs i remontar fins la propera carena. Ara anirem pla! Doncs, no. El camí -amb les mateixes marques de PRC 27- davalla cap a un collet proper on s’uneix amb una pista (GR 171-3) que, si vols, podem seguir a l’esquerra.

La variant tercera del GR -i ja sembla ben bé que circulem en cotxe per una carretera- s’uneix al GR 171 en un punt ben senyalitzat on, abandonant la pista per la dreta, prenem un caminet força costerut que puja fins arribar al coll de Cavalls. Ara si que toca Pla, no? Sí, sí. Ara sí. Les marques del PRC 27 i del GR 171 ressegueixen la carena. Una carena farcida de trinxeres i amagatalls de la batalla de l’Ebre, habitada també pel record d’un jove excursionista de la zona que va fer el seu darrer cim a la Vall d’Aran. Seguidament, una creu immortalitza els joves finats en aquesta llarga i trista batalla; i, un trós enllà, la cota que ens indica el cim de Punta Rodona (659 m.), la cota màxima de Cavalls.

Se segueix per la carena un bon tram fins que el camí es va decantant cap a l’esquerra i comença a baixar per entre la brolla, cada vegada més espesa i amb pendent més fort. Aquest punt és una mica perdedor i cal baixar amb molt de compta ja que està ple de rocs amagats entre la brolla que dificulten la marxa i poden causar alguna lesió. En aquest punt, cal prendre una referència a baix de tot, en unes vinyes, que és on em d’arribar i anar baixant tant bé com es pugui.

Un cop abaix, voregem les vinyes i ens trobem amb una cruïlla de camins. Hem de seguir cap a l’esquerra, tot movent-nos per la dreta d’un barranc (perill d’aigua en pluges) i deixant més al sud la mola d’Irto (tot i que els indicadors per a pujar-hi ens poden cridar l’atenció, la llargada del recorregut no aconsellen pujar a la mola, tot i que en cas de pluja, la barraca de pastor que hi ha al cim de la mateixa pot actuar de refugi puntual, sempre vigilant amb el vent que hi fasi, és clar).

El camí pel barranc es fa tot reseguint el que semblen unes terrasses en desús fins que, finalment, les marques ens condueixen a l’esquerra del barranc on, un caminoi, ens apropa a la carretera C-43 (antiga C-235), que es creua per sota. Fem un mós tot veient com pasen els cotxes?

Va, tú, que la ruta són unes vuit hores i encara se’ns farà fosc! L’itinerari segueix pel barranc que va paral·lel a la carretera cap a la dreta (aquesta és una zona realment perillosa i, possiblement, impracticable, si plou) fins que, sota uns cables elèctrics, es deixa el barranc per entomar un camí que torna a pujar primer cap a l’esquerra i que gira després fins a trobar el GR 171-3 que continua, per la dreta, cap a Gandesa. El GR 171 -el que estem seguint ara- puja amb fort pendent fins al llom de la serra de Pàndols. Se segeuix cap a la dreta, baixa una mica, torna a pujar fins a un collet i novament avall troba des de l’esquerra el PRC-27 que ens porta tot seguit al collet de la Salve -on trobem la lletra d’aquest cantic, no el de La Polla Records, eh?, sinó l’original de vés a saber quan temps fa, en un monolit- i l’àrea d’esbarjo de Santa Magdalena que està construida en diverses terrases. Aquí si que farem una paradeta, que s’ho val.

Anem pujant per l’àrea d’esbarjo fins arribar en un punt on el camí empedrat de l’àrea va cap a la dreta i una pista incipient va cap a l’esquerra. Cal agafar aquesta segona fins que es converteix en un caminet que ens porta a un coll, cruïlla de pistes. Si es vol, es pot pujar per la pista de l’esquerra els 250 metres que separen el collet del monument a la Lleva del Biberó i baixar-los novament fins aquest collet.

Un cop al collet es continua cap al Sud tot seguint les marques del PRC 27 que ens porten fins al final de l’esplanada, ens puja cap a la carena que cal seguir fins al final de la mateixa (les indicacions del PR son bastant dificils de veure i cal estar molt a l’aguait), baixem per un caminet cap a una pista que hem de seguir una micona (ull a no passar-nos el tallafoc!) per continuar per un tallafocs que baixa amb bastanta pendent fins a trobar una cruïlla de pistes, una d’elles asfaltada i l’altra sense asfaltar (aquesta permet l’accés amb cotxe a Santa Magdalena).

Seguim la pista asfaltada de la dreta (recte al lloc per on hem baixat) que va en direcció a la Fonteta i que forma part del “Camí de Sant Jaume de l’Ebre”. Cal estar atents a les senyals del PR perquè en arribar al coll d’En Torner (no hi ha indicacions del seu nom), es deixa la pista asfaltada cap a l’esquerra, es passa arran d’una construcció i es comença a pujar per fort pendent i a planejar després cap a l’esquerra. Es baixa i es torna a pujar de nou cap a un altre coll, fins arribar al peu de la paret sud del puig Cavaller. És un terreny rocós que en alguns trams pot necessitar de l’ús de les mans. Es voregen les baumes que sostenen el puig Cavaller i, en acabar aquestes baumes, es baixa lleugerement fins a una antena de comunicacions que voregem fins arribar a l’entrada de la mateixa on baixem per la pista que ens porta cap a Gandesa. Després d’uns quans revolts bastant pronunciats s’abandona la pista per l’esquerra on hi ha un camí que va pel mig del bosc primer en lleugera pujada i després en baixada fins arribar a la font de l’Heura (un basal d’aigua i una font seca). Els indicadors del PRC 27 ens porten novament a la pista que aviem deixat anteriorment. Més endavant, i ja en mig de vinyes i oliveres, el PRC 27 aprofita un petit barranc sec per escurçar el camí cap a la capital de la Terra Alta.

Un cop a Gandesa hem d’anar desviant-nos pels carrers de la població cap a la dreta fins a trobar els indicadors de la carretera C-43 (antiga C-235) que porta a Xerta i Tortosa. A l’entrada del poble trobarem un indicador verd de la Ruta de la Pau i uns indicadors de direcció del GR 171, el GR 171-3 i el PRC 27. Hem de seguir les indicacions del GR 171-3 que, per l’esquerra, pren un carrer del poble que mena a un Poligon Industrial. Sense deixar el mateix carrer, cal atravessar el poligon. Al final del poligon, el carrer es converteix en una pista forestal que, a través de camps de vinya i oliveres, cal seguir sense desviar-nos.

Després de veure el poble de Corbera d’Ebre, la pista puja lleugerment fins a un collet on trobem les indicacions del PRC 27. Cal que les seguim cap a mà esquerra per pujar fins a la carena, arribar a un tallafocs i baixar per un camí pel mig del bosc que s’endinsa pel Barranc Tancat fins a les taules del berenador de Santa Madrona on acabem el recorregut, buidem la cantimplora d’aigua que hem deixat al cotxe i ens tombem a descansar fins la propera ruta.

Assegut a la terrassa de casa quant cau el sol, m’agrada mirar cap a ponent.

L’horitzó es tenyeix d’un roig intens en decadència que va mutant del morat fosc al blau més pregón de les nits màgiques de calidesa.

Davant per davant, i de tant en tant, succeeix una conjunció pròpia de llunàtics. La Lluna vergonyosa ensenya una breu porció de pell, tot amagant-se en l’ombra de la terra propera i un parell de pams sota seu, com penjada per un fil invisible, una llum fa pampalluges com dient-me "Ep! Ós! Que no em veus? Sóc aquí, entre la lluna i el sol. Què no em veus?"

La veu de Mercuri es perd entre el só dels gossos bordant, les granotes raucant i, de tant en tant, un cotxe trencant el silenci imperfecte de la ruralia i espantant a un rat-penat que neteja l’entorn de mosquits i insectes.

La lluna, la lluna, la lluna és… Sóc llunàtic! Per què negar-ho. Però qui no ho és quan el nostre aliment creix per l’influx d’aquest petit astre? Qui no ho és quan la dama d’argent és capaç de dominar marees i estats d’ànim? Sóc llunàtic, si. Ho sóc. Ho sóc com qualsevol dels membres de la Germandat dels Espatllats, de les bèsties solitàries per vocació que conformen aquest grup universal de criatures meravelloses i somnàmbules.

Els ermitants de Sant Feliuet, la dama del passat que giravolta en la nit barcelonina, un cantautor galàctic penjat de la seva veu sublim, algun noctàmbul del Born barceloní o del barri vell de Vic, el cercador de somnis elevats, l’estudiós empedreït de temps i gent, l’ermità o el monjo d’allà dalt.

A vegades topem pels carrers, ens trobem a ciutat o ens creuem tot bagarejant pels camps. En aquests encontres, ens espurneja l’ànima en reconeixer-nos darrera d’uns ulls juganers. Però sóm com sóm, com la lluna. Tota sola fent acrobàcia cel enllà.

Reina de la nit, Gran Mentidera, Tú que ens marques amb una C el teu decreixement i amb una D el teu creixement. Per què ens dius una mentida com aquesta? Per què permutes la teva cara? No seria més lògic que ens indiquessis amb una C el teu creixement i amb una D el teu decreixement? Mira que n’ets de juganera, mentint constantment a la terra des de les alçades nocturnals!

Qui sap, potser algun dia s’ho repensi i transmuti les consonants. Les transmuti com aquells Espatllats, que, cansats de somniar i badar, de badar i somniar, s’arreglen. Deixen de veure el futur, abandonen l’amor a la natura, deixen els somnis, es fan grans i acaben atrapats entre canalla, hipoteques, cotxes, deutes i obligacions. Però que, algun dia de pau, tornen a pensar en els anys alegres de la Germandat dels Espatllats i recorden llur joiós passat tot contemplant com l’horitzó es tenyeix d’un roig intens en decadència que va mutant del morat fosc al blau més pregón de les nits màgiques de calidesa.

M’agrada mirar cap a ponent, assegut a la terrassa quant el sol cau i prendre un bon glop de jazz.

No sé si t’hauràs adonat que una de les meves dèries és la de resseguir la cadena de persones que m’han precedit damunt d’aquest tros de roca incandescent on encara tenim prou oxigen per respirar. Icària, Icària fou el nom que li vaig donar a una de les més pures representacions d’aquesta dèria. Si ho recordés bé, allà em reclamava nét de Taradell i fill del Poblenou. Doncs bé, aquest “conspiracions més enllà del temps” n’és la continuació. Una dolça i agradable coincidència preparada per les reines de la Rambla, de la Rambla del Poblenou.

Un il·lustre mataroní va tenir la pensada de reunir a la marinera capital del Maresme un seguit de desconeguts, l’única relació comuna entre els quals era tenir coneixença amb l’Òscar o amb algun dels seus amics i amigues. I jo tinc una altra dèria: El coneixement només s’adquireix a través de la gent i trobar-te amb d’altres persones t’obra vies desconegudes i t’ofereix l’accés a un seguit de móns meravellosos i màgics creats per l’experiència d’altri. Com es pot deixar passar una oportunitat així?

Aquell dia ens deviem reunir una trentena de persones amb una trentena de gustos, una trentena d’aficions, una trentena de families, una trentena d’experiències, una trentena d’ànimes, una trentena de trajectòries vitals. Fou una nit agradable en un restaurant de Mataró.

Però com totes les nits es va acabar i l’únic enllaç que en va quedar fou una llista d’adreces de correu electrònic i un seguit de relacions tot just despuntades de nova amistat que van seguir amb correus, noves propostes de trobades, nous elements de reflexió vitalista, noves…

No fa pas massa més de dos dies que m’arribava un missatge d’aquesta faiçó:

“Em sembla que no vam poder parlar el dia del sopar de l’Oscar, però llegeixo els mails que envies i he entrat a la teva web. M’ha fet gràcia algú que ha escrit Icària, Icària. Jo també sóc filla de Poblenou i néta de Taradell. Quina gràcia.”

Senzill, no? Però a mi em confirmava la relació entre Taradell i Poblenou, Poblenou i Taradell. Dos països lligats per un fil invisble d’art i indústria com deia en aquella entrada. M’acompanyes de nou als agradosos anys d’abans de la Guerra?

Sóm en un mas de Taradell, un mas força important de la pujant vila osonenca. En un menjador rústec un home llarg com un santpau i afaiçonat amb un bigoti es belluga neguitós. Allà, una mica més al fons, la mare es mira la seva filla amb ulls neguitosos i preocupats. La juganera joveneta insisteix:

– Vaaaa, vinga mama, que no passarà res! Si seré a casa la Teresa! Què em pot passar allà? A la Gracieta ve que li han deixat anar, no? I a més hi ha Mossèn Pio. Si més ben acompanayda no hi seré!

– Però filla, Barcelona està molt lluny. N’estàs segura que vols anar-hi?

– Oi tant que hi vull anar! Si us plau, si us plau, si us plauuuuuu!!!!!

Qui pot dir que no a la seva filla quan s’hi posa amb tanta força?

Vet aquí que ens trobem a la Maria desfent les maletes a ca la Teresa, en ple barri del Poblenou. Un Poblenou en plena ebullició, les tartanes pels carrers, la Catalana pujant Rambla amunt i Rambla avall, el col·legi de les monges, els cinemes, les fàbriques, els burgesos anant a la Parròquia del Taulat els diumenges al matí i a teatre per la tarda. I allà, al Centre Moral, la colla fa tabola i riu. Les mosses xerrotegen tot mirant-se els noïs que es fan els interessants. Elles riuen divertides. I enmig d’elles la Gracieta de Can Fernandu i la Maria del Reig, els dos àngels, les dues perles, les dues reines més bòniques del Centre. Vitals com elles soles, descobrint la ciutat en la millor época de les seves vides, en plena joventut, amb totes les forces de la vida que tot just despunta a un món màgic i ple d’oportunitats.

La meva àvia (ja deus haver reconegut a la Maria del Reig, oi?) no havia parlat gaire d’aquesta època amb el seu nét, però si que ho havia fet alguna vegada amb la seva filla tot admirant una vella fotografia que va conservar tots els anys de la seva vida i que ha esdevingut un dels millors records materials que tenim d’aquella estimada dona. Coneixia ja en Pepitu de Cal Sastre? No ho sé, crec que no. Si més no en la foto de la colla del Poblenou no el sé reconéixer. Crec que no hi surt.

Bé, la colla del Poblenou, la colla del Poblenou. La foto està feta a Taradell on l’àvia anava al Centre Catòlic, allà, darrera l’Esglèsia de Sant Genís. Bé, ara ja no hi és, però encara recordo d’haver-hi anat al cinema a finals de la dècada dels 70 a veure una pel·li del Mazinger Z. I ara que fa aquest monstre en la història dels anys 20?! Esborrem-lo i tornem a la Gracieta i la Maria.

L’àvia m’havia parlat de com els treballadors descarats els tiraven floretes quan ramblejaven pel Poblenou i com se les miraven els senyors. Fines, pures, amb l’alegria de l’antiga pagesia quan baixava a ciutat, la Gracieta de Can Fernandu i la Maria del Reig eren l’admiració dels poblenovins i l’enveja de les poblenovines. Que coi! Eren joves! Eren a ciutat! Eren temps eixelebrats! Eren…

Cal que et digui que la Gracieta, l’Engracia de Can Fernandu és la Iaia de la Sandra? Cal que et digui que la Sandra és la ponzella que m’escrivia aquell correu fa tant sols uns dies?

Qui ho havia de dir? Qui podia pensar que aquelles dues mosses que anaven a tronc pel Poblenou, netejant el barri amb la seva presència, conspirarien per retrobar-se a través dels seus néts gairebé cent anys després?

Diuen que elles no hi són. No sé si ens ho hem de creure. Per què jo em pregunto: Si verament no hi fossin, ens hagués fet tanta gràcia descobrir-nos hereus de la seva bella amistat?

Néts de Taradell, fills del Poblenou, retrobats a través d’una cadena de conicidències impossibles i d’un parell d’amistats que han esdevingut màgiques per obrir de nou el record vers dues nimfes d’antany.

Vols saber com és la nit de Reis a Taradell? o Prefereixes passejar per la Grevolosa?

Diuen que ho va dir Bertold Brecht, i ell va viure la barbàrie en primera persona.

Jo no tinc paraules, ja no m’en queden…

¿Com es pot expressar la ràbia continguda davant la violència irracional que es repeteix i es repeteix un cop rera un altre i que només colpeja a la gent de bé?.

Jo només espero que la seva mort no sigui en va i que, com deia el filòsof alemany, "la tova aigua en moviment, amb el temps a la dura pedra derroti."

Crec que va ser la Marguerite Yourcenar qui va dir que les carícies no arriben mai a l’ànima. La darrera part del meu viatge parla de carícies, de carícies familiars, de carícies sense tacte, de carícies de veritat, de carícies exemplars, de sentiments i de fiblades al cor ja oblidades fa molt de temps.

Llevar-se a la una del migdia després de 25 hores de ruta i amical casament i fer-ho en llit propi, a casa, és sensacional.

Obrir els ulls i veure el sostre de sempre, els mobles habituals, els llibres de costum, el despertador de cada dia i la llum escolant-se entre els llistons de la persiana, mentre sens la canalla al carrer és quelcom únic, inimitable.

Avui és 22 de maig, el dia del meu aniversari i ahir fou 21, l’aniversari de bodes dels meus pares. I a casa hi ha festa grossa o si més no un tec per llepar-se’n els dits i quelcom més. I és que, com pot tenir aquesta mà per la cuina, aquest home! Si mon pare fos més jove de ben segur que hagués canviat el torn pels fogons i enlloc d’accidents a les cames, hagués tingut unes quantes cremades, o no?

I quina mariscada que ens ha fet! Voltant la taula en torn d’aquests productes sorgits del Mercat del Besós, tota la parantel·la no parem de llepar-nos els dits. I calamars per aquí i cloïses per allà i ara pelem la gamba i ara l’escamarlà. La xerrera amb bon vi creix i un cap de setmana a la carretera és tema per donar i donar corda fins més enllà de les tres.

Arriben les postres. Pastís de fruites i lioneses. I jo que tallo el pastís i que en mengem. Les postres és temps de sorpreses i la primera és d’escàndol. Quina fillola que tinc! El violoncel, tant propi de les seves terres baixpenedesenques, omple l’estança amb les notes d’un acurat aniversari feliç. Va ser a la vall del riu vermell on el cor va fer el primer salt o va ser durant l’himne de l’alegria que el va seguir. No ho sé, però l’emoció era una cosa que havia perdut en un passat que creia prou llunyà, però aquell vell pessigolleig que t’omple el cor va tornar a aparèixer quan la trapella em va donar el seu regal.

El Padrí portava per títol i m’explicava una història protagonitzada pels tres nebots, a quin més animal, que em gastaven una mala jugada. Aquest fou el regal de l’Aniversari: el còmic de la Marta amb els detalls i les idees forassenyades de son germà: el gran Pau, el terror de la contrada.

Qui vol diners? Qui vol riqueses quan es tenen uns nebots com aquests capaços d’omplir-te de goig amb les connivències oblidades per la gent gran, massa atrafegada per jugar i retornar a la innocència.

I la tarda fou pel bosc, pel bosc i per les roques, per les roques i pels nebots, pels nebots i per la llenya, per la llenya i per la fona, per la fona i per les flors, per les flors i per la rialla. La rialla fàcil i trapella de les corredisses fins a casa sota la pluja.

Somnis dolcencs, dolcencs i reparadors. Cap de setmana de sentiments trabucats que demana novament de llit, de llit a l’hora de les orenetes, les orenetes familiars i amigues que nien a casa i volen tot lo dia. És hora de dormir fins demà. Demà, sempre serà demà.

A dos quarts de nou he sortit de la finca del Clot. De primer he pensat en fer una becaina en una zona d’esbarjo propera a la finca i no tornar a ciutat, sinó deixar-me gronxar per la Serra en direcció a Llevant. Però no ho he fet.

Ara sóc aquí, a les envistes de Guadalajara, en aquesta àrea de servei de carretera on he parat a fer benzina i descansar una miqueta. Una horeta de Pep Sala m’ha permès superar de nou la M-40 camí de Taradell. Torno cap a casa. Vols venir?

Són quarts d’onze quan em desperto del son del viatger. Una horeta de somnis agradosos em fan veure la fosca amb més confiança. El camí de retorn serà més pesat. De fet, l’A-2, el nom que li han donat a aquesta llenca d’asfalt em mena prop de Saragossa sense massa esforç. L’ajuda dels Mesclat, la seva música festiva i contundent m’ha fet cantar una estoneta i prendre’m el camí amb més força. Superats els revolts de Calatayud, molt més suaus per aquest cantó, he parat motor i he plegat veles per a dormir una horeta i escaig..

Que llarg que és aquest camí. Vols dir que no han corregut Lleida uns quan quilòmetres vers Llevant? No tinc son. De fet, em sento reforçat, despert i més jove que mai quan prenc l’autopista de Lleida. Un trós enllà una mena d’arc lluminós més propi d’una d’aquestes bajanades fílmiques dels americans m’ha assenyalat el pas per sóta del meridià de Greenwich. Algún dia hauria de pujar fins a la ciutat anglesa que li dona nom, però em fa mandra. Cada cop em fa més mandra viatjar.

Aquí, les primeres emissores catalanes prenen les ones i una amorosa llengua m’embolcalla en la meva arribada a l’Estació de Servei que m’acull per donar-me un cafè i una cruixent pasta de xocolata francesa. És un quart de tres del matí i en tot el local només hi ha un sol mussol. Jo.

Les ganes d’escriure són tant grans com les de conduïr. La mandra em fa pensar en el llit de casa i, passat Lleida, no recordo si l’Eix s’agafa a la ciutat del Segre o a Cervera. Surto a Mollerussa i desfaig el camí de Lleida per la carretera de Tarragona. Ara cap aquí, ara cap allà, sembla que els senyors del temps m’amaguin la benvolguda C-25. Però a la fí, la trobo i la prenc amb la intenció de parar prop de Manresa. No ho faig. Sempre m’ha agradat fer plans per carregar-me’ls tot seguit i aixó és el que faig de nou per arribar a les portes de casa quan falta un minut per les cinc del matí.

És hora de dormir i els ulls se’m tanquen.

T’en recordes? Ens havíem quedat a les portes de Madrit. El sol ens visitava ja per l’esquena i la lluna, amb Júpiter al seu costat, ens havia abandonat ja pel camí.

T’en recordes? Viatjàvem pels anys de la independència de Jamaica agombolats pels Skatalites i la dolça veu maternal de la Doreen Shaffer.

T’en recordes?

La M-40 és un caos. I la sortida vers la carretera de La Corunya està encimbellada per una mena de torre de telecomunicacions majestuosa penjada a mitja alçada de la Serra. Són les vuit del matí i tan sols una cinquantena de quilòmetres em separen de la Basílica on en Carles i la Mònica deixaran de ser dos per esdevenir un. Si més no en la oficialitat de la tradició catòlica.

Més enllà de la Vall dels Caiguts hi ha un Palau-Monestir-Universitat-… rodejat de cases d’estiueig, de bars, de restaurants, de botigues de records, hotels i antiquaris. Amb aquesta sorna tant castellana, li van posar un nom galdós, Sant Llorenç de l’Abocador d’Escorrialla (sic). Assegut sóta l’ombra d’un om dels Jardins de la Universitat, prenc la fresca, tot esperant el gran moment. És un quart d’onze del matí i la calor comença ha picar per aquestes terres castellanes.

És curiós que aquest lloc de repòs tant bonic i acollidor porti el nom d’un senyor que va volar sense tenir ales. Deuen ser els Aires de la Serra i la proximitat del Monestir que l’acull, suposo.

Distret en les meves cabòries em descobreixo els pantalons tacats. N’hauria d’haver portat uns altres, però ara ja no hi ha remei possible i hauré d’anar a la boda amb la part baixa dels camals bruta. Quina pena, no?

Quan fa que he arribat a Sant Llorenç? A veure si m’en recordo. A veure. A veure. Devien ser cap a quarts de nou del matí, més o menys quan he passat la rotonda d’entrada al poble. Molt poca gent pel carrer a aquelles hores del matí. he anat seguint les indicacions del Monestir, he passat pel costat de l’Estació d’autobusos, un encreuament de carrers sense cap mena de circulació, un passeig i un Palau centre-europeu trasplantat a la Serra. Que grós que és el punyeteru! L’he resseguit tot, he girat i he vist que només hi havia una autocaravana aparcada. M’he parat davant per davant de la Basílica i he vist que, a partir de quarts de deu, fan pagar tant si és laborable com si no ho és. He estirat una mica les cames i he tornat a marxar per deixar el cotxe allà on el tinc ara, davant per davant de la Facultat de Dret.

Després el rau-rau de la panxa ha despertat la memòria i m’ha fet recordar el bar aquell que hi havia a l’entrada de Sant Llorenç i les ganes de caminar m’han empès a creuar el municipi tot xino-xano fins al santuari de la teca. No és Puig-l’Agulla ni la Cooperativa, però bé, tampoc podem demanar que tot el món sigui com Osona, no?

Es tracta d’un local on venen pà i queviures, tenen una màquina de cafè i un parell de taules. Per la tele fan dibuixos animats. Què hi veuen els nadons en mi? Una altra volta el mateix, un nen més petitó que una agulla de cap que em dedica un càlid somriure. A més d’aquest petitó rialler, la parròquia està composada pels seus pares, de robes amples i cabells llargs; un avi amb la testa coberta per una gorra de les de sempre i una cigarreta tranquil·la, de les que demanen feina a les mans; un parell de treballadors d’alguna de les obres que volten aquesta part del poble; una mena de cowboy que s’intenta aguantar al tamboret, però que té força dificultats per aconseguir-ho; i els amos, una parella jove i dinàmica que semblen conèixer a tots els veïns d’esmorzar menys a mi.

– Què teniu per esmorzar, quefe?

– Doncs, tenim embotits: Pernil dolç, mortadel·la, ….

– Mira. Posa’m un entrepà de pernil dolç, una aigua i un cafè. Gràcies.

Tot esmorzant i mirant els estripats dibuixos de la tele, em pregunto on és la son. N’hi hauria d’haver, no? Només he dormit mitja horeta en tota la nit i no sé trobar-la.

De retorn al Palau-Monestir aquest, sento la crida habitual de les muntanyes. Si arribo a saber que arribaria tant d’hora, hagués portat les eines de pastura i m’hagués enfilat fins aquell cim que es veu allà, al darrera de la torre del rellotge de l’Ajuntament de Sant Llorenç, però com no ho fet, vagarejo pels carrers vells del poble fins a quarts d’una.

És l’hora de la boda. Em retrobo amb els col·legues de Barcelona a la porta de la basílica. Una porta amb patí que recorda molt l’entrada del Monestir de Montserrat. De fet, penso que si Catalunya hagués tingut Rei, possiblement Montserrat seria una mena d’enginy com aquest de Sant Llorenç. Però bé, d’una finestra surten les veus d’un cor de cambra que s’envolaien cap al cel, però el só d’un helicòpter les aixafa i les torna a recloure dins de Palau.

En Carles sembla neguitós. Ens diu alguna cosa. Ens saludem. Entra cap a l’Esglèsia. El perdem de vista, perquè a fóra, a l’entrada ha arribat la Mònica. Angelical dins del seu vestit blanc de núvia, però no prou per aixecar-se una mica del terra i lliscar uns pams per damunt de la vora del vestit.

La Basílica està massa neta i brillant. No sembla de veritat. El capellà oficia amb magisteri, però l’excés d’escales del temple i els moviments de l’oficiant em recorden lleument a la hiaprxiologi, al ritual de la religió catalana del gran Pujols. Aquesta sensació encara és més gran, quan l’home desapareix de l’escenari per anar a cercar l’hostia un pèl més amunt encara d’allà on fa la missa.

És curiosa aquesta costum de les arres. Ara les voltes tú, ara les volto jo. I les hi tornem al capellà.

I com passa el temps! Ja són les set del vespre i assegut en un banc tot admirant la Plana castellana, descanso del ball de noces a la bodega de la Finca del Clot del Pomerar.

A la porta de l’esglèsia m’he envolat una mica i m’he vist mirant una pel·licula d’aquestes de casaments, amb la gent rient, comentant, felicitant als nouvinguts en això del matrimoni. No sé, semblava que la única preocupació fós poder tancar el moment dins d’una càmara de fotos.

Uns quants quilòmetres de carretera, autovia i nova carretera ens han manat en aquesta mena de masia a l’estil de Castella on el sol ens ha regalat un moment de descans per a fer l’aperitiu al carrer i entrar després a una sala recarregada de motius propis de la ruralia. El dinar ha començat amb una sopa freda andalusa, amb un bon plat de salmó fumat amb guarniments i amb  un rellomillo fantàstic i gustós acompanyat de cebetes, patatones i pebrot. Mmmmmm! Deliciós.

De tant en tant, un visca els nuvis, un que es donin un petó, un… No han tallat el pastís. Suposo que dèu ser cosa de les meves terres això.

I després del tec, tots cap a la bodega i ha descobrir noves raconades de la finca, com l’estable amb cavalls afinats i senyorívols i orenetes garlaires i celestials. I ara…

…sóc aquí. Mirant la Plana castellana des de les alçades de la Serra, tal i com m’agrada veure Barcelona des de Collserola o el meu poble des de l’Enclusa estant.

Aquesta part de la Festa ja s’acaba, alguns convidats marxen, d’altres preparen una ruta madrilenya a la recerca de noves sensacions, de noves amistats, de més festa, de més celebració. I jo, m’acomiado de la parella, els reclamo llur presència a casa i acabo d’anotar aquest tou de comentaris en aquest meu quadern solitari i salvatge, abans de desfer el camí cap a casa.

Un camí que pots seguir a “Somnis entre cotxes”, la quarta part d’aquest viatge de cap de setmana.

Havia pensat anar a l’Aplec, tornar a casa, dormir horeta i mitja, dutxar-me i cardar el camp. Però després d’un acte com el del divendres al vespre i del bon tec de coca i fuet entre Obstinats que el seguia, no tenia gens de son. I és per aixó que, després de la dutxa, vaig prendre el cotxe per fer honor al born to be wild de l’Steppenwolf i anar de bodes a la Serra. A bodes em conviden. I vols venir?

De Taradell a Vic, de Vic a Manresa, de Manresa a Lleida, de Lleida a Bujaraloz. Que faig a la Nacional? No hi havia una autopista fins a Saragossa?

Dues hores de viatge són temps suficient per la primera paradeta. Fem cafè i benzina a la Pineda del Riu. Són les 3 de la matinada i la son no m’ha visitat encara. Estarà esporugida pel soroll del motor? Pel ball de les neurones? Per la banda sonora d’aquella impressionant travessa de New York a Friscu de l’estiu del 2002?

Linkin Park, el Born to Be Wild, Jack Kerouak, Phish, Only look on the bright side of live… una elecció premeditada per tenir el cap fresc i viu, els muscles destensats, tenir el record d’un viatge de cinc fusos horaris diferents i recordar la punxada de la roda del davant de la furgoneta tot just entrats al Parc Nacional de Yellowstone, després de milles i milles d’asfalt i en aquell paisatge llunàtic i prehistòric ple de bassiots de sofre sorgits de la mateixa llar de Satanàs. Bu!

I és que els imprevistos poden venir en qualsevol moment i recordar alguns fets t’ajuda a controlar la velocitat i sentir el control absolut de la màquina que transportes carretera enllà.

A Lleida no he pres l’autopista. Un clar error de nouvingut en aquest viatge. Si algun dia el fas, pren-la. L’A-2 es converteix en una nacional carrinclona tot just petges terres aragoneses, una nacional sense benzineres, amb pobles adormits i algun camió amable que t’avisa en els trams on el pots avançar, aixó sí. Arribats a Bujaraloz, el camió del davant posa els quatre intermitents i frena. Què coi li deu passar ara en aquest?

Unes llums a mà esquerra m’indiquen la presència del primer bar des de fa un tou de quilòmetres, la temptació de parar i compartir un temps amb camioners i gent de carretera em genera un dubte raonable, però l’indicador de l’autopista em diu que no trigaré en trobar una Àrea de Servei on alimentar la manca de suc del vehicle i solucionar les meves necessitats evacuadores.

I aquí estic assegut, amb una taseta de cafè calent i una bosseta d’ametlles torrades tot fent la primera parada d’una llarga i càlida nit.

Ja de nou a l’aparcament, veig que el veï que estava dormint ha decidit seguir la marxa terra endins. I la fresqueta de la nit m’anima a seguir viatge sense més dilació.

Toca canvi de banda sonora, cal deixar les amèriques i tornar a la Costa Brava dels 80, al càmping de Malgrat i a la discoteca de Blanes on passavem sucoses nits d’insomni col·lectiu. I per fer-ho: qui millor que The Cure? I és que ara cal pasar el tram més perillós del viatge -les rampes de Calatayud- i crec que no està de menys fer-ho tot rememorant les primeres sortides amb el Panda vermell i el carnet calent a la butxaca i aquell accident a la carretera de la costa on per uns moments vaig tenir la sensació que havia passat pel damunt del cos d’un motorista. Per sort només va ser la moto, però recordar-ho aquí, m’ajudarà a moderar la velocitat, treure el peu de l’accelerador i prendre’m les coses amb calma que, total, són quarts de quatre de la matinada i fins la una del migdia no m’espera ningú a Madrid.

Voreges Saragossa per l’esquerra i t’enfiles i baixes i tombes i gires i passes Calatayud sense preguntar per la Dolors i comences a llegir allò de la Ciutat del Cel i la Ciutat del Cel per aquí i la Ciutat del Cel per allà i en Robert que no para de dir-me que els noïs no ploren, de parlar-me d’un bosc, de dir-me que m’en vagi al llit (sí, home, ara que estic conduint i ja porto més de mig viatge, vol que torni a casa?), que els divendres està fent manetes i que només digui que sí. Doncs sí. Sí que tinc ganes de parar i fer una becaineta. Falten uns seixanta quilòmetres per Madrid, són les 5 de la matinada i allà al davant es veuen les llums d’una benzinera colrada de camioners fent nit. Per tant…

…Jo em planto.

Són les cinc del matí i com un peixet en un banc de balenes blanques, aparco el meu cotxe entre camions sense fer soroll, m’esquitllo al seient del copilot, dono unes voltetes a la rodeta, em descalço i creu els braços per damunt del cap. Mmmmmm! Quin gustet més agradable. 1 2 3 4 5 fins a 30 minuts pots comptar abans de tornar a començar.

Retorno al meu lloc, arranco el cotxe suaument i em planto a la benzinera a repostar gas-oli i caure sobre Madrit tot escoltant els Skatalites, la veu de la independència de Jamaica i banda sonora principal d’una vida a voltes salvatge i a voltes tranquil·la. “Benvinguts a Madrid” em diu un cartell vermell amb les primeres llums del dia i una mà afinada hi ha afegit “és Castella” en clara referència a la monàrquica queixalada a les terres de la isabeleta.

En vols saber més? Doncs ja pots llegir-ho a “Els Aires de la Serra”.

Ací estic de nou. Esperant que vingui el tren nostre de cada dia, perquè em porti a la feina. Aquest cap de setmana però, he canviat els rails per l’asfalt i la ferralla pel cautxú. És possible fer 1.377 quilòmetres de cotxe i anar de casament en menys de 30 horetes? Vols saber com es fa i se sobreviu?

Crec que la primera i espectacular trobada amb en Carles fou la nit del meu divuitè aniversari a una tasca del Barri Antic de Barcelona. Aquell gloriós dia vam acabar dormint als jardinets de la plaça de la Universitat amb una ombrel·la del Kahala enganxada entre l’orella i el cap. Sí. Ja ho sé. Tots hem sigut joves alguna vegada, no?

Després van venir unes quantes curses de Lamborghini, alguna miniclasse de VisualBasic que no m’acabava d’entrar, la fal·lera comuna per BladeRunner, …. La primera vegada que va baixar a Madrid no s’hi va acabar de trobar bé i va tornar cap a casa. Sembla que no acabava de trobar el tremp a aquell país d’hiverns gelats i estius xafogosos. Però, vés per on que un dia de bona festa castellana, va conèixer una mena de nimfa riallera i segura d’ella mateixa i, de cop i volta, l’adaptació a aquell país estrany i llunyà es va capgirar i la ciutat no li va semblar tant forastera. De tant esperar el final, la sorpresa d’un casament a Sant Llorenç de l’Abocador d’escòria ja no és tant important. Com hi puc anar?

Divendres al vespre , tinc Aplec dels Obstinats a Santugènia i diumenge al migdia, celebració familiar i de les bones. Quants anys fa que es van casar mons pares? 43? 44? 45, potser? Fa més de 50 anys que es tiren floretes! Mare de Déu Senyor!!!!

La primera visita obligada per apamar el camí és un rutòmetre gratuït d’Internet on em diuen que de Taradell a Sant Llorenç hi ha 686,6 quilòmetres i que es fan en 7 hores i 49 minuts. L’avió demana d’un desplaçament afegit de Madrid a Sant Llorenç, de Sant Llorenç al Clot del Pomerar i del Clot a Madrid una altra vegada. El lloguer d’un cotxe no em convenç i la independència del viatge propi i el cuc de l’aventura m’animen a navegar per les carreteres al meu lliure albir. La decissió és presa: Baixaré amb cotxe a ciutat per provar les sensacions i accelerar la tornada a casa, dormiré divendres a la tarda, aniré a l’Aplec dels Obstinats al vespre i pasaré la nit a la carretera amb bon acompanyament musical per rememorar els vials del passat i destensar els muscles. I és que, qui no faria qualsevol cosa per anar al casament d’un amic de lluny?

Com va dir el Jorge, un vell amic de Sevilla, no em volia perdre el casament del Carles.

"Oh. muntanyes escarpades, / abundantes en turons, / en minúscules collades, / en dreceres i racons,  / en afraus inesperades / en llombardes i saulons"
                                   Guerau de Liost (1908) La Muntanya d’Ametistes

Aquests versos de Jaume Bofill i Mates estan dedicats a una de les contrades menys visitades del Montseny. Jo l’he recorreguda aquest diumenge. La vols conéixer?

Ja fa una colla d’esmorzars a  Puig-l’Agulla que em deia que havia de prendre el tram del Meridià Verd que, tot just a sota del Puig que dona nom al Santuari davalla vers les Guilleries i el Montseny.

Avui he tingut la oportunitat i la decissió per emprendre aquesta vella aspiració.

El camí comença en baixada per un roquissar propi de les terres taradellenques. És un matí boirós, molt d’aquestes contrades i, de cop i volta, sorprèn una urbanització que trenca l’encant de la caminada. A llevant de la urbanització, una construcció d’altres temps fa funcionar el magí, la memòria et mena a temps reculats i la imaginació s’envola per veure-hi allotjat a algun capitost nyerro o cadell. Torre de guardia, llums antics, finestres quadrades i arrodonides amb porticons i un nom: L’hostal de la Guineu.

El camí, durant un tram asfaltat, es desvia cap a l’esquerra per trobar el Torrent de Fàbregues que, de primer, creuem per un pont de fusta, tot just superat un camp de verd primaveral i, després, tornem a creuar per un pont de la carretera que mena la gent de Viladrau cap a l’Eix Transversal.

A l’alçada de Puig de Fàbregues -impressionant mas avui convertit en la casa que, quan jo era menut, aprofitàven els jesuïtes per a fer-hi les colònies-, voltem la casa per endinsar-nos en un paisatge màgic. I és que, malgrat cent anys de presència humana, les Cabrades conserven encara llurs turons, dreceres i racons i mantenen les afraus cantades pel senyor del Montseny. Carenant aquesta serra el camí ens permet veure el Turó de l’Enclusa de Taradell i tota la seva serra. Sempre m’havia preguntat també quines eren aquelles muntanyes de l’horitzó proper i ara, des de les Cabrades, saludo al meu bell espai de repós. És d’aital bellesa i varietat el paisatge d’aquesta terra que, quan te n’adones ja estàs caminant pels primers carrers senyorials del Chamonix del Montseny. Viladrau, té enfront el seu Mont Blanc particular, el Matagalls, i alçant la vista es veu el seu Gouter, el Santuari de Sant Segimon, encimbellat per l’ermita de Sant Miquel del Barretons. I amb aquesta visió és amb la que ens trobem amb edificacions que ens recorden la del centre alpí assenyalat. O no té aquest aspecte el monumental edifici del Centre Cultural Europeu de la Natura que deixem a mà esquerra?

Un cop a Viladrau podem fer una sortida que no depasi els 20 quilòmetres de marxa si tornem a Taradell pel Casal d’Espinzella, residència de muntanya dels senyor Vilademany i de Cruïlles (si les neurones no em juguen una mala passada); la Roca Pastora i el Vilar del Bosc. Però les dues hores escases emprades per arribar a l’antiga parroquia de Taradell m’animen a seguir el camí marcat, creuar la Riera Major i acostar-me, primer, a la Font de l’Oreneta; a Can Bosc, tot seguit; i a l’Ermita de l’Erola que em serveix de Tête Rouse d’aquesta ascensió. Un mós en el porxo d’aquesta ermita em permet llegir la data de la llinda de l’estable del bestiar, 1659 -si no m’erro- i de la porta petita de l’Ermita -1641, si no m’equivoco perquè tiro de memòria-. També em permet rememorar els primers castanyers monumentals d’aquesta zona i el ramat d’ovelles closes al mas tot just passat.

Estant assegut en una de les pedres d’aquesta porxada, amb un planell a la mà, detecto la proximitat de la Sala de Viladrau , el mas originari del bandoler més conegut de la contrada, en Joan Sala, Serrallonga, i penso en arribar-m’hi, però m’adono que em pot servir d’excusa per repetir la passejada tot reseguint la casa d’en Joan i la d’un altre bandoler de renom de la contrada, l’hereu Antoni Espinzella de la quadrilla d’en Perot Rocaguinarda. Conten els historiadors que al 1610, el comissari reial va fer arrencar les portes i les finestres d’Espinzella com a càstig per ser refugi de bandolers i li va posar una pena de quatre-centes lliures en el cas que les tornés a posar al que l’hereu va respondre tot seguint amb el bandolarisme i formant part de la quadrilla del seu veï Joan. Aquesta nova ruta de bandolers, passaria pel Vilar, pel Turó de l’Enclusa i les cuines d’en Rocaguinarda i acabaria, com no, al coll de Taradell, lloc on en Montserrat Camprodon, un vilata de Taradell, matà el bandoler Toca-sons.

Tot aixó m’ha passat pel cap tot mirant un troç de paper i aixecant el cap per albirar l’encimbellada figura de Sant Segimon, la propera fita.

El camí de Sant Segimon està voltat de castanyers vells i soques pròpies de terrenys embruixats. De primer, la pujada és suau i les vistes sobre la Plana de Vic son immenses. Ben aviat, però, es creua el Torrent de l’Oratori i les parets de roca substitueixen la bonhomia del camí. Ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara a la dreta, ara a l’esquerra. Com un vell ball de l’antigor, el camí del Santuari pren dimensions crítiques, però la proximitat del campanar, ens anuncia ja la propera parada. Portem més de 17 quilòmetres de pujades i baixades i toca tornar a prendre forces abans de seguir camí per la pista que, plena de revolts, ens portaria fins al Coll Formic.

Represa la marxa, ben aviat ens trobem amb les tres creus que, a dreta del camí, ens recorden novament la lluita religiosa contra la por que en temps passats aquesta contrada donava als seus propis veïns. Un tros enllà, un grup dina al Pla de Cent Sous, un altra pel cantó de Coll Saprunera, una parella s’estirgasa prop de la Font Clareta i d’ellà el Turó de Bac el camí ens porta al coll de Font Pomereta, on el vent que ens ha acompanyat durant una bona estona deixa pas a una calma curiosa i encimbellada per núvols aiguosos, però que no sembla que vulguin descarregar.

La baixada per Font Pomereta ja me la conec i és per aquest motiu que m’en vaig a voltar el Matagalls Xic per l’altra cantó i prenc una antiga pista que fent marrada em portarà també a Sobrevia. En aquesta pista, Taradell és la referència en l’horitzó. I, després d’una llarga baixada, arribo, finalment, a la carretera d’allà Sobrevia, d’on el camí em portaria cap al coll de Taradell i cap a la dutxa que, després d’aquesta sortida el cos em demana tot plorós.

Taradell i Poblenou, Poblenou i Taradell. Dos països lligats per un fil invisble d’art i indústria. Fill del Poblenou, nét de Taradell. Recordo que, en aquell pis de Can Pep que l’àvia tenia llogat quan jo era menut, em parlava de la visita a ca la germana de Barcelona en aquells agradosos anys d’abans de la Guerra, temps dolços en els que a Europa es barallaven i, als “círcols” i ateneus catalans, germanòfils i francòfils discutien entorn d’una tasseta de te anglès i les indústries locals treballaven a tot drap valent-se de llur pacífica situació.

Quan era al Poblenou, l’àvia anava al Centre Moral que encara conserva edifici i activitats al carrer Pujadas. M’agradava l’àvia. La recordo esllangida i amb el cos solcat pels camins de l’experiència. La recordo vital… i preocupada quan ja no tenia forces per feinejar a totes hores com li agradava de fer. I quan em parlava del Poblenou, dels anys de joventut, de l’avi treballant per aquells verals durant la Guerra Civil i jo pensava en el pare ocupat com a oficial de primera darrera d’un torn del mateix barri, un dubte em creuava el magí: Quina era la pasta que unia el Poblenou i Taradell?

Eren anys de joventut eixalabrada i revolucionària i l’adoctrinament literari, els passejos pel Casc Antic i la recerca de llibres vells dels anys d’il·lusió llibertària i icariana em van menar a descobrir Benguerel.

Xavier Benguerel fou fill de casa afavorida -si més no va tenir temps per dedicar-se al vici d’escriure i relatar experiències d’un barri en ebullició on l’aiguabarreig de caporals i tècnics amb obrers, sense especialitat i vinguts dels mil-i-un punts d’Espanya, creava un ambient propi d’aquests territoris industrials on la fam acompanya als somnis-.

En Xavier sembla ser fill dels amos dels Tallers Benguerel del Poblenou. Per coincidència de dates crec poder afirmar que el seu fill -o un dels seus fills- encara és viu i es dedica al bell art de la composició musical. Si més no noms i biografies coincideixen en els temps de fugida cap a Xile després de la Guerra. Xile, la terra on va veure la llum aquella estripadora obra d’en Cèsar August Jordana que, sota el poètic nom del món de Joan Ferrer, combina en màgica unitat el món dels somnis i el dels carrers…. Ai! Coi! Ja em torno a enfilar per branques secundàries! Sempre badoquejant!

No sé quina fou la relació d’en Xavier amb la fàbrica de Can Benguerel que encara ara treballa arreu del món des de Taradell. Suspito que l’àvia m’hen podia haver explicat alguna cosa, però a vegades no escoltes a la gent i després ho lamentes tota la vida.

No sé si la seva relació amb el poble fou tan sols la del foraster amb possibles o fou la del fill de propietari industrial. El que si que sé del cert és que estiuejava per aquestes terres ja de ben jovenet. Però en Xavier no és pas el protagonista d’aquesta història. Ho son els treballadors de llargues jornades i condicions laborals de plena actualitat en d’altres latituds i els industrials del ram de l’aigua afincats en torres modernistes o neocolonials.

I és que Taradell és terra d’indústries, d’indústries i de treball, com he dit manta vegades ja. I el Poblenou ha estat el Manchester català, la terra de les oportunitats. Un Manchester d’origen tèxtil com els tallers de paraires i teixidors i els tints que hi havia a Taradell. Un Manchester que, com Taradell també, devia patir els anys foscos del canvi de l’artesenat per la maquinària i que, molt possiblement ensems, va viure temps revoltats i complots ludites per acabar amb els enginys diabòlics que prenien feina als obrers.

Els amos del Poblenou foren els amos de Taradell i els taradallencs somiadors compartiren sirenes i il·lusions amb els treballadors poblenovins i veieren junts les joies de les madames i les propietats dels amos. Mirall de luxe compartit, somnis de princeps blaus i princeses toves…

Els bons tècnics del poble baixaven a treballar al Poblenou, els bons tècnics del Poblenou pujàven a treballar a Taradell. I és que del Poblenou vingueren i al Poblenou baixarem. I aquest barri de Barcelona, que ha mantingut sempre la dualitat d’una petita burguesia industrial i un proletariat reivindicatiu, ha tingut una curiosa relació amb la vila tèxtil que, allunyada dels canvis tecnològics que sacsejaren el segle XIX, va trobar en les indústries poblenovines una taula de salvació on agafar-se i sobreviure. I aquella vella relació, unida pel fil del tèxtil, es manté al cap dels anys per un fil mundialitzat. La filatura pròpia de les classes mitjanes que viuen de la seva feina i de les hores que deixen en cases alienes o en espais de treball que els son llunyans.

Una mica el què hem fet sempre: Treballar i somniar. Somniar i recordar. Recordar i retrobar.

Com diuen els furgadors de papers vells, el segle XIX fou un segle negre per Taradell, un segle ple de desgràcies i de fam. Ara, però, no és moment de parlar de temps dificils, sinó dels alegres anys 20, la "belle èpoque" taradallenca, l’època en que arriba l’enllumenat públic, arriben els industrials i arriba l’arquitectura modernista. I de les cases d’aquells anys, n’hi ha una que crida l’atenció dels passavolants per llur gràcia. Saps quina és?

Si vens de Balenyà en direcció a Santugenia creues tot el poble, arribes a la Plaça i a mà esquerra et sorpren una cantonada plena de giragonses i ben esvelta. És una de les cases fruït d’aquesta època joïosa de Taradell.

Doncs bé, a una pregunta d’un visitant d’aquest quadern i, aprofitant una nova visita de Mn. Pladevall a Taradell en motiu de les xerrades d’història local que han muntat la gent de la Biblioteca del poble, vaig preguntar-li sobre l’autoria d’aqueix edifici…

Hi ha alguna cosa que no sàpiga aquest home? Quant temps porta furgant documents i treballant la memòria de la contrada?

Jo no en tinc tanta de memòria, però crec que em va dir el següent:

– Sí, home. Aquella casa és obra de Miquel Pallàs, mestre de cases de Sant Hilari que tenia tres paletes a Taradell. Quan aquests paletes no tenien feina, els feia treballar en aquesta casa i la gent se n’enreia de la casa que feia. Per aixó en aquella cúpula que hi ha dalt de tot si pot llegir:

"L’home resolt fa lo que vol"

Els somnis són com són i venen com venen. Aixó sí, sempre conserven aquell afinat fil que els uneix amb la realitat quotidiana. Crec que pots coneixer ja que un dels mitjans més habituals per moure’m pel món és el tren. Doncs bé. Aquí pots llegir-hi un d’aquests curiosos somnis que de tant en tant tenim i que, sense una motivació aparent, en llevar-nos mantenim fermament aferrats en la memòria. Vols coneixer els camins de Vilajoliu?

Un senyor uniformat em desperta al tren estant, darrera seu i parlant amb d’altres passatgers n’hi ha un parell més que demanen els bitllets. Un control rutinari és el meu primer pensament. Trec la cartera, el targeter dels castellers i el meu abonament m’apareix entre els dits.

– On aneu, mestre?
– A l’Estació de Balenyà.
– Us heu equivocat de tren, doncs, haureu de baixar a la propera estació i desfer el camí vers Barcelona.

Casun…. ja l’he feta bona, amb les ganes que tinc d’arribar a casa!

L’estació que s’acosta és espaiosa, tot i que el poble que l’enmarca és petit i acollidor, amb cases de pedra antiga i una esglèsia que Déu n’hi dó. Baixo a l’andana i alço els ulls per mirar quina és aqueixa contrada. "Vilajoliu" diu el cartell. La desconec, però el nom m`agrada i m’endinso al bar de l’Estació on veig que es tracta de la parada immediatament anterior a Vilafranca -la del Penedès, és clar- de seguit vindrà Terrassa i més enllà precedida per una corrua de poblacions, la ciutat de Manresa….

Tot prenent un suc de lletra, els altaveus anuncien el pas del proper tren. Un tren experimental fill de l’enginy català, un comboi que circula a uns mil·límetres de la via i que revolucionarà els transports ferroviaris a casa nostra. Empès doncs per la curiositat surto a l’andana deserta. Tinc la sensació que fins i tot la vila ha crescut una mica, com si l’orgull de tastar el vehicle aixampli la terra propera. De la direcció de Manresa, doncs, arriba un gegantí autobús de dos pisos a l’estil anglès que sura damunt la via en silenci. De cop, una desconeguda gernació aplaudeix i vitoreja el maquinista que del comboi estant saluda animadament l’estació buida.

“Se sentia paradoxalment més segur quan no tocava de peus a terra”
Pere Calders (1964) L’ombra de l’atzavara

Per fí ha tornat! En el darrer número de la Revista de la vila, ja la trobaven a faltar. Ben entrada la primavera i encara no s’havia decidit a parar a casa nostra. Però ara ja és aquí i ha recuperat el seu estatge a casa meva. Vols saber qui és?

Amb l’esquena d’un negre lluent, el cap amb tocs castanys i la panxa de color de palla, la veïna ha pujat des del Nord d’Àfrica a la recerca d’aliment. És àgil, atrevida, alegre, treballadora. Sempre va neta, sempre queda elegant. I el seu cant és fresc i durador. La meva nova veïna és matinera com ningú, es conforma al que la vida li dóna, distingeix qui li vol bé i qui li vol mal. I és l’alegria de la casa mentre dura la calor i els jorns son allargassats. Quan comenci la tardor, tornarà a marxar amb les seves companyes cap a terres més càlides. La oreneta de xemeneia, la meva bona veïna, ha fet niu en un lloc arrecerat de casa. De fet, i com ho fa sempre, són un parell les orenetes que estan tot el dia traginant palletes i arreglant-se el niu que deixen parat d’un any per l’altra.

Les recordo l’any passat, quan, en vol rasant, cercàven el seu niu. Enguany han estat més discretes i ja el primer dia s’han parat damunt del fil de la llum. Com pot ser que recordin amb tanta precisió allà on tenen el niu? On és el mapa? On és la bruixola? On és el GPS? On és la carretera d’asfalt que les condueixi a la segona residència?

Veritablement la natura és sàvia i la oreneta torna a parar a casa per pondre els seus ous i tenir nova descendència. Per mi, una nova companyia i una font per badar, per badar com sempre.

Si la setmana laboral ha estat profitosa, els divendres intento fer el salt a la fosca i em llevo amb les primeres clarors del matí. És en aquest moment del dia, l’instant ideal en el que gaudeixo a balquena amb l’aeri concert dels ocells que, tot just alçats del niu, saluden el nou jorn des de les taulades veïnes i la propera boscúria.

La llum, que la resta de dies m’és prohibida fins més enllà de Granollers, dóna una nova dimensió a aquest bocí de matutina existència i pels carrers de la vila circulen ja alguns cotxes de treballadors camí del bescanvi de temps i coneixements per diners. Quina diferència més profunda amb les matinades en que la vila encara és adormida i jo soc l’únic passerell que circula pels carrers!

L’Estació de Balenyà te la mida justa. La mida justa i un bar acollidor. Un bar acollidor amb personal disposat a fer més passadores les matinades i donar-te conversa… si en vols.

El tren, reducte d’incomunicació passatgera, salta de poble en poble sense cap consideració pels camps que de ben a prop se’l miren. Té presa i amb un glop s’ensorra sota el ventre de Barcelona.

Gent, gent i més gent s’intercanvien els lloc entre l’andana i el tren.

Com un estol de colomins afamats damunt els bocins de pà llançats per una iaia, els barcelonins s’agombolen damunt del jovincell distribuïdor de mentides. Mentides, exageracions, carn fresca per ments necessitades de paura. Ferèstega i rústega paura que els mantingui mesells mentres els furten el futur de forma gratuïta. Si tinguéssim consciència?

La feina m’engoleix per unes hores i fon el temps de camí en recursos per emprenedors en cerca de llur ideal.

És matí, i l’albada del divendres ja s’ha fos fins la propera setmana…