El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Estava cansat. El viatge de de Barcelona via Brussel·les havia sigut mooooolt llarg. El meu primer vol transoceànic havia arribat al JFK de Nova York ver les 11 de la nit i estava esgotat.

Primer, l’equipatge. Després, les files, els controls d’entrada… Per què no ha de ser així, si ja ho era fa molts i molts anys quan els vaixells arribaven a port i els immigrants havien de passar per l’Illa d’Ellis? I ara és molt més senzill. Només cal fer cua, esperar el torn, donar el que et demanen i respondre quatre preguntes sobre què vas a fer-hi a Nova York. Nova York, Nova York, la tan esperada Nova York del 2000. Un any d’espera i era allà, davant d’aquell amable hispà que feia la seva feina a les portes de la Gran Poma.

Què fa aquell policia d’allà al darrera? Perquè hi ha dos policies darrera seu com fent-li de guardaespatlles? Potser mai en sabràs la resposta, però és el JFK, l’aeroport dels aeroports. I quan te n’adones, descobreixes que has canviat de continent. I et sents cansat.

Ho estàs pel llarg viatge des de Barcelona. Ho estàs quan veus que encara et queda un bon troç de camí fins la Residència d’estudiants del carrer 92. Llavors tornes a mirar l’hora i et fa por que hi arribis massa tard i que estigui tancada.

És la terminal de Sabena la que t’escup al carrer i la clatellada de calor és abassegadora. Una calor urbana, empalagosa, densa. Una calor que no havies sentit mai abans. És la calor de Nova York a l’agost. I veus la cúrrua de taxis i els cotxes i les primeres limousines i que tothom és de tot arreu i que ningú és d’enlloc i aquell autobús i aquell negre amb camisa blava, pantalons grisos i gorra de plat del NYCTransit. I li demanes el tiquet i et carrega la maleta al porta-equipatges.

Seient de la iaia, autobús envellit, treballadors negres i riallers. Un conductor. Un venedor de bitllets. I que gran que és el JFK? L’autobús para a totes les terminals. Túnels i més túnels. Ponts i més ponts. A dins… algún turista, pocs, i novaiorquesos que tornen a casa, molts. I tú. I el xaval que, a cada parada de l’aeroport, treu mig cos enfora i crida el clàssic:

Estàs a Nova York. Surts de l’Aeroport i travesseu Brooklyn. Tot et sembla familiar. A Nova York ja hi has estat moltes vegades. I és que tothom ha estat a Nova York, perquè Nova York no és una ciutat, és la humanitat mateixa, amb les seves misèries i les seves grandeses. Compendi i recull dels anhels de l’home modern. Ho és tot.

Com més ens acostem a Manhattan, més trànsit hi ha. Són les dotze de la nit i l’autobús no pot avançar a l’entrada del darrer túnel abans de la Gran Illa. Tu només tens ganes d’arribar. Has fet alguna capcinada i has arribat a veure Nova York a ulls clucs mentre t’hi acostaves.

Ep! Mestre! Que xocarem amb aquell camió! Vigila amb la limousine, home! Totes les andròmines imaginables semblen apartar-se a colzades per entrar al túnel. Un diumenge a la nit a Nova York passa el mateix que a Barcelona, tothom torna a casa després d’un cap de setmana al rerepaís.

Per fí ets dins del túnel, sota l’East River. Mig endormiscat, pesant figues torna a pujar l’autobús per l’altra costat i els seients de l’autobús, verds com les bútaques d’aquells cinemes de barri on passaven dues pel·lícules seguides , resulten el millor lloc per veure de nou la pel·lícula, la pel·lícula dels grans edificis, dels carrers immensos. La millor manera d’entrar a Nova York sense cap mena de dubte són aquestes cadires del Shuttle JFK-Grand Central…

Obres els ulls com taronges i reconeixes cada cantonada, cada racó, cada llum, cada finestra. Una llambregada. La cúpula del Chrysler Building. Carrers, cartells verds, portals, llums taronges, grans edificis, L’autobús es para.

És la teva. Baixes. Dues persones acaben de recollir la seva maleta i fas el mateix. On sóc? Mires a la dreta. Mires a l’esquerra. I la veus. Allà davant teu. Esperes veure sortir algun mafiós amb el seu barret de gairell i els guants negres. Però els carrers són pràcticament buits i tens son. Les rodes de la teva maleta són la música de la teva primera nit a Manhattan. Una paradeta de hot-dogs. Una parella de joves parlen amb l’esprimatxat individu que els serveix. Ja en demanaràs un demà. Avui tens molta més son que no pas gana. És tard.

Un taxi: Groc. Un xòfer: Hindú. Surt del taxi i et puja la maleta al maleter (per això és diu així, no?). Mai li agrairàs prou que faci aquest esforç per tú. Viatge llarg. L’emoció de ser a Manhattan després de tanta espera. Els nervis per saber si estaràs ben registrat a la Residència on passaràs tot el mes. L’incertesa de trobar la St. John’s University l’endemà. Tot és nou.

I ho coneix i t’hi porta tot pujant per Park Avenue. Ampla, gran, luxosa avinguda. És tant petita la Diagonal barcelonina! I el taxi gira i s’atura.

Sól com un mussol a Lexington Avenue. Amb la maleta a la mà i la motxil·leta a l’esquena, mires l’edifici llardós i puges la rampa d’accés a la Residència. Fa calor. Les portes són tancades. Mires i remires. Un cartellet et diu que entris per l’altra porta. Estàs cansat i busques l’entrada pel carrer 92. Però allà no hi ha cap porta. Tornes a Lexington i mires la façana de l’edifici. Allà a mà dreta es veu una llum. Sí. L’has trobada. Un hall immens amb un mostrador i un parell de vigilants negres i cepats et separen del teu llit. Problemes. Com no hi ha d’haver problemes amb un nom tant poc americà com Lluís Mauri? No et troben i s’estranyen. Insisteixes i insisteixen. Tornen a buscar i al cap se’t fa una llumeta. Treus el DNI, llegeixen el nom i et troben. Per fíiiii!

La meva llar aquests dies serà la Room 941A a la novena planta de la Residència. L’ascensor vellutat i propi d’aquest entorn m’acompanya fins el novè pis. Només trec el pijama i caic damunt del llit. Crec que hi ha algú més a l’habitació, però ja ens veurem demà. Tinc son i demà a les 9 del matí haig de ser a la St. John’s University, al barri de TriBeCa, prop de les Bessones. I m’adormo pensant en New York, en l’arribada, en el cansament i agafo el son pensant que sóc on havia de ser fa un any, quan tot just començava el retorn al món dels vius. Un any després d’abandonar els viaranys de la mort.

______

Vols que et recomani algún lloc on anar a Nova York o prefereixes alguna anècdota de la Transamerica on the road, de Nova York a Frisco? Digues-m’ho en un comentari i et deixaré una bona empremta. La que prefereixis.