El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sant Miquel de Balenyà, anuncia el cartell indicador que hi ha a la carretera de Taradell. Sant Miquel de Balenyà, diu en el llistat de les entitats de població del municipi de Seva. Balenyà-Tona-Seva, diu en el cartell de l’estació per on es pot arribar en aquest poble des de Barcelona. Fa dos anys eren unes 1.200 persones, ara no deuen ser massa més, però amb una ànima que enamora a qui es capaç d’apropar-s’hi. Vigileu, però! És país de teatre, de teatre de debò i algú us podria fer un bon paperàs!. Suposo que ja saps per què, oi?

La Guarderia Teatre és la colla d’amics que es troben a la Rectoria vespre sí i vespre potser també per anar arranjant el teatre que allà hi ha, per assajar, per xerrar, per pintar, per decorar, per … viure, coi, viure! Doncs bé, fa cosa de tres setmanes aquest grup de teatre va guanyar el Premi de Teatre Caixa de Manlleu, prestigiós premi de teatre amateur a nivell de tota Catalunya, i el van guanyar per partida doble. I és que ben poques vegades es produeix un acord tant gran entre les patums d’un jurat i la gent que va a veure l’obra i això és el que els va passar a la gent de La Guarderia. I els va passar sense que la gent de l’Ajuntament de Seva ho sabessin. Ves tú quina cosa, oi? Unes 3.000 ànimes al municipi i els savis sevalluts sense adonar-se’n del que tenen a casa. Ai! Senyor, senyor!

I ara potser et preguntes, però no m’has dit que a Balenyà hi viuen poc més de 1.200 persones? Com pot ser que surti tant de talent de tant poca gent i l’autoritat no en tingui coneixement? Si realment m’ho preguntes és que no hi ha estat mai, oi? Per mostra, un botó: La noticia del premi, arribada a casa de boca d’una cosina que tot i ser una mica crescudeta encara va a La Guarderia -La Guarderia Teatre, és clar-, va servir per omplir un dinar d’anècdotes teatrals de la familia. Anècdotes que comencen darrera de les portes d’una esglèsia amb un escolanet responent als cops de porta d’un mossèn amb una llatinada cap allà mitjans del segle XX, que segueix amb una atipada i un mal de panxa descomunal producte d’una escena d’una de les obres fetes per aquella època, que continúa amb un Satanàs saltant-se el guió per referir-se a un parent que està entre el públic, que s’encadena amb un seguit de gags que servien d’inici del ja clàssic El Mirall, un dels grups de teatre predecessors de La Guarderia, que s’introdueix dins dels ulls d’un nen a través d’una jugesca per quedar-se amb les propietats d’un senyor a través de la por -una de les obres que realment em van produïr més basarda de menut, tot i conéixer a bona part dels actors- i que clou amb més pastorets, amb Molt de Soroll per No Res -que ja és ficar-se en un bon embolic- i amb l’Hostalera de Goldoni -l’obra que els ha portat al cim del teatre amateur català…

…Teatre de nivell internacional per una colla d’amics que fan del teatre motiu d’esbarjo.

Aquest dissabte al vespre, van voler donar les gràcies a un poble farcit de gent de l’ofici i ens van servir botifarres i ví canviant l’escenari per la barra i els papers per les pinces i les grielles.

Tot seguit, el més terrorífic Satanàs dels pastorets de Balenyà fou l’encarregat de preparar el brindis: "Fou a finals del segle XX… Ai! No! És que em van fer aprendre un paper i sempre que començo amb un fou a finals em ve això del segle XX… No! No! Fou a finals del 2003…" I acava donant entrada a tot l’equip de La Guarderia, jove i dinàmic grup de teatre que ha fet de l’amistat el seu valor teatral bàsic.

Ah! I tot va acabar amb el regust de bones versiones fetes per tres sagals de la terra que han fet de la música llur afició amb una habilitat que alguns músics que viuen de l’art dels instruments ja voldrien.