Són temps de sega
Deixa un comentariI a la Casa Nova del Feu encara no es veuen les primeres llums del dia. La colla de segadors que, aquest any sí que treballen amb els massovers de la casa -fet que no passa sempre-, estan fent la barreja a punt per anar a treballar. Aquell prefereix moscatell, aquest li posa unes gotes, l’altra un raig d’aiguardent i tots fan les torrades ben fregades amb all i, si hi ha sort, amb alguna vianda.
Si més no això és el que em contava l’altra dia l’antic hereu de la massoveria, mentres amb l’esclopet en una mà i el volant a l’altra m’ensenyava les tres passes del segar:
– Veus -zas! zas! – i a un costat. -zas! zas!- i a un costat. I quan tenien una fila feta amb el volant s’ho acostaven tot, preparaven les garbes i amb el garrot feien el vancí per lligar-les.
– I l’esclopet perquè servia? -li pregunto senyalant-li l’estri de fusta que li cobreix els dits d’una mà.
– Doncs era per protegir-se. Veus… amb el volant tallaven el blat amb dos cops. Un així i l’altra… així. I si trobaven una pedra, el volant els sortia disparat cap a la mà. L’esclopet parava el cop. Ho veus? Veus com està l’esclopet? Tot ratllat? Doncs, cada ratlla d’aquestes seria un dit menys a la mà.
– Coi! Quin perill, no?
– Sí, sí, Déu n’hi dó. I aixó, a l’estiu, era el pà de cada dia. Per aixó es començava a treballar de fosc, per no patir el sol, també.
– I quan es llevàven feien la beguda, oi?
– Mira que n’ets de soca! Ja t’he dit que quan es llevàven feien la barreja. La beguida venia molt més tard. De fet, el menjar marcava els temps de la jornada de feina. A veure… A veure com anava? De bon matí, en llevar-se, la barreja. Moscatall amb aiguardent i torrades amb all. Després, cap a les 8 ó les 9 del matí, l’esmorzar, un brou ben regat amb ví i un cantir d’aigua amb llangonissa i fuet. Cap a les 10 tocava la beguda del matí. Ho veus! Dos àpatas feien abans de la beguda del matí! Quan et tingui ensenyat em deixaràs! Coi, de nano!
– Sí, sí, ja ho veig. Ho tenia mal entès, home!
– I tot i que s’en deia la beguda, no era només de beure que anava la cosa, eh! La beguda consistia en una bona amanides de ceba i tomàquet acompanyada d’un bon ví negre com la terra i, a vegades, algun tall de conill o de bestiar menut. Després s’hi tornàven a posar fins les 12.
– I a les 12, dinaven.
– Nooooo. A lers 12 feien el beure del migdia… per passar la calor. El beure era un refresc preparat a casa que es feia amb aigua i mel o llimona expremuda. I una altra cop a fer anar el volant i parar cops amb l’esclopet fins a l’hora de dinar. Un dinar d’escudella i carn d’olla.
– I després ha tornar-hi, no?
– No. Després feien la migdiada, mentres les dones i la canalla preparàven el café, l’anís i el conyac (si n’hi havia, és clar). I després del café i el trago, una altra vegada al camp.
– Fins al berenar.
– Sí, més o menys. En deien la beguda de la tarda i, com al matí, eren amanides, però aquestes amb enciams i escaroles i acompanyades de cansalada i magra a dojo. La bota de ví i el càntir d’aigua no hi faltaven, és clar… i ja fins a l’aixecada de l’ase.
– L’aixecada de l’ase? No fotis!
– Si, era el moment en què es podia donar per acabada la jornada i es començaven a recollir les garves per fer les garveres. L’aixecada de l’ase era un àpat de porc, també. La matança de l’hivern donava per molt en aquells temps.
– I tot això ho feien els homes, oi?
– Sí, la feina del camp sí perquè les dones es passaven el dia a la cuina i traginant, amb la canalla com a única ajuda, el menjar de la casa al camp i altra volta cap a la casa a preparar el proper àpat.
– I després venia el sopar
– Sí, però de sopar gairebé no en feia ningú i era més un lloc d’esbarjo compartit i de xerrar que una altra cosa.
Eren altres temps, temps de sega, quan els camins eren de terra i pols a l’estiu, xops a la primavera i la tardor i blancs a l’hivern. Ara els camins són grisos tot l’any i durs com la pedra i la gent no treballa el camp d’aquella manera.
"Com espigues incoscients / bagarejen els homes per la vida / fins que el gran segador/ els sega com espigues./ La grana puja al cel / per fer-ne pà diví / com espigues incoscients / els homes ja tenen un destí"
Mossén Genís (1874) Tardoral del segador