El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Podria ser el temps d’un viatge entre dues poblacions situades a seixanta quilòmetres de distància en algún lloc del planeta: A l’Àfrica? A l’Amèrica Llatina? No, no a l’Europa occidental hiperdesenvolupada.. I és que aquest fou el temps que vaig esmerçar en el fer l’agradable trajecte entre Nou Barris (a Barcelona) i Taradell una agradable tarda d’estiu en tornar de la feina i gaudir de les maravelles de la línia Barcelona-Puigcerdà dels trens espanyols. Vols acompanyar-m’hi?

La calma que dóna el fet de saber que tens una hora fins al proper tren a Sant Miquel de Balenyà fa que et decideixis per dinar a Barcelona cada dia. És la millor manera de passar els seixanta minuts que separen les tres de les quatre de la tarda. I, com cada dia, aquell 29 de juny de 2005 vaig fer el mateix, dinar prop de la feina. Per sort, ho vaig fer amb bona i agradable companyia.

A les tardes d’estiu es fa dificil caminar fins a Sant Andreu Arenal a buscar el tren i, tarda si i tarda també, em decideixo per apropar-me fins a la Torre del Baró en metro, un viatge més agradable i ventilat. Aquell 29 de juny vam fer-ho així.

Tot i arribar un pèl tard, vam cometre la gosedia de donar les gràcies a la companyia ferroviària pel retard que portava el comboi vigatà. Error. No diguis mai blat si no és al sac i ben lligat. Perquè és aquí, és en pujar al tren dels bruixots on comença el regne de Kafka i de les pel·lícules d’art i assaig de novells directors llatinoamericans.

Quarts de cinc a Montcada-Ripollet. Una veu metàl·lica ens diu que hi ha una averia a la línia i que estarem una estona parats en aquesta estació. Alguna gent rabia, d’altres esbufeguen. La noïa que m’acompanya acota el cap per dormir, però no se’n surt gaire. Alguns obren les portes, d’altres surten del tren. Molta gent pregunta al revissor que passa i….

…Són prop de les cinc quan ens diuen que el tren acabarà viatge a Mollet-Santa Rosa. Allà ens diran com seguir viatge fins a les nostres destinacions i el tren, mandrós, avança dues parades fins a la primera de les grans poblacions vallesanes del camí.

A Mollet, la persona que hi ha, assetjada pels viatgers del tren de Granollers que porten una bona estona d’espera, no sap com sortir-se de la pressió del passatge dels dos trens. Amenaça en trucar a la Guàrdia Civil i tot! La gent està nerviosa, alguns criden, d’altres xiulen, aquells busquen algun auto que els pugi més amunt, aquells altres reclamen el retorn de l’import del bitllet. Allà n’hi ha que truquen pel mòbil a la recerca d’algun familiar que els vingui a buscar. I entre ells, la meva companya de viatge que truca la parentel·la perquè la vingui a buscar, però és debades.

Veient que la cosa va per llarg i que, com a mínim, de Mollet hi ha d’haver auto de línia fins a Granollers, decidim d’anar a buscar la parada dels Sagalés. És un quart de sis quan hi arribem i el proper auto no passa fins a les sis de la tarda. Un cafè en gel i un aigua més tard, pugem a l’autobús que ens porta de visita turística per Mollet, Parets i Granollers on arribem cap a tres quarts de sis de la tarda. Entre tu i jo, vint minuts més tard del que marcava a la parada de Mollet.

Per Granollers passa la línia de busos de Vic. Ara ja està coll avall això! Doncs no, el proper bus cap a Vic surt a les vuit del vespre. Barcelona i Vic estan comunicats cada dues hores per autobús i cada hora amb La Garriga. M’acosto doncs a La Garriga per acompanyar la mossa de la feina i penso que ja esperaré l’autobús allà o que ja agafaré un tren -si s’ha recuperat el trànsit i han solucionat el problema de les vies-.

A quarts de vuit arribem a la segona de les parades de La Garriga i baixem per desfer camí fins a casa seva. I, després d’una estoneta de visita turística per la població senyera del modernisme de muntanya, m’apropo fins a l’estació on sembla que els trens ja circulen. Amb un bon retard, això sí, però circulen. I després d’uns minutets puc prendre un semi-directe fins a Vic. Qui sap si passarà un "borreguero" abans de les nou? I m’apropo una mica més a casa. Si més no, veig passar l’estació de Balenyà amb el meu cotxe aturat allà i el baixador de Mont-rodón, l’estació de Taradell, inexistent ja i coberta de pintades fetes per les mans de canalla que han sabut trobar un ús artístic a un dels baixadors més efímers de Catalunya.

A Vic, un quart d’hora d’auto de líinia em separa de Taradell i deu minuts de tren de l’Estació de Balenyà. Però per sort tinc parents a casa i un curt trajecte en cotxe m’acosta a l’aparcament de l’Estació on recupero En Pastures que, com cada dia, però amb retard, em retorno a la meva llar. Són les nou del vespre i només queden deu minutets de carretera coneguda per arribar-hi.

El món dels transports públics és així i possiblement amb una mica més de calma, ens haguesim esperat a la parada de Mollet-Santa Rosa aguantant l’intercanvi d’insults i la mala llet que si respirava i haguesim arribat abans a casa. Però l’experiència m’ha permés explicar-te el món del viatge en auto de línia entre Mollet i Taradell, dos pobles separats per una trentena llarga de quilòmetres i quatre canvis de vehicle de Transports Públics de Catalunya.