El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Diumenge de matinada. Segur que encara no hi ha carrers, però el món de l’excursionisme és així. És la primera vegada que vaig de sortida de senders amb la gent dels centres excursionistes d’Osona i el Ripollés. La d’aquest cap de setmana és grossa. Hi ve la gent de Manresa, també. Ens n’anem cap a la Cerdanya i el Ripollès. Vols venir?

Sortim, com no?, de Taradell. A dos quarts ja recollim la gent a Vic. A Ripoll hi pujen els de Sant Joan de les Abedesses també. I Campdevanol és la darrera parada abans de trobar-nos amb l’autocar de la gent del Bages a Puigcerdà, i seguir camí motoritzat fins al punt de partida de la caminada.

Una vuitantena d’ànimes preparen les motxil·les a l’aparcament de les pistes d’esquí d’Er – Puigmal. Allà, seguint el Segre, al peu dels Pirineus pel costat ceretà.

Tot just una horeta de camí i ja ben bé a la capçalera de l’Er, ens parem a esmorzar. Encara hi ha ombres, però el sol comença a treure el cap pel damunt de la carena. Anem fent la vall fins al coll que separa el Puigmal d’Er del Puigmal de Llo. Una bona tropa de companys d’expedició, talment com formigues acolorides anant a la boca del formiguer, pugen al Puigmal de Llo. Jo em quedo al coll per trepitjar una clapa de neu i admirar la vall del Segre als meus peus. És curiosa la natura, no? Fa néixer un riu prop de la Mediterrània, però el fa voltar mitja Catalunya per anar a descansar a la mar que aquí té a quatre passes.

El camí fins aquí és força costerut. Bé. Ho és en la seva part final, perquè la remontada del riu és una pujada suau i constant pel centre d’una vall que, si a l’estiu és bella a l’hivern dèu ser impressionant.

Del coll al Puigmal es tracta de reseguir la carena que separa les valls del Segre i d’Er, primer, i d’Er i de Núria, després. Ull! En no desviar-nos cap al proper Pic de Segre!

És curiosa la sensació del Puigmal. Si fa tres setmanes hi feia caloreta i veia com es creava i es difuminava una tempesta. Aquesta vegada hi feia molt més sol, peró també molt més aire. Després de posar-me la membrana i d’escoltar unes quantes aventures i desventures de muntanya, vam fer la sessió fotogràfica habitual. Vuitanta persones al voltant de la creu i la senyera que, aquest cop, encimbellen el Puigmal. I que bonic que es veu el Pedraforca des d’aquest cim! I que petita que és la Cerdanya! I que majestuós que es veu el Carlit!

Per baixar fem carena fins al Pas dels Lladres, just al capdamunt de la pista més llarga de l’estació ceretana. Allà creuem la pista d’esquí i anem davallant cap al coll de Queralbs tot admirant el cim que acabem de deixar. I anar baixant suaument pels prats on no triguem en veure un grup de cavalls pasturant i corrent en llibertat. En cap moment no em abandonat la petja humana, però ara és fa més pregona amb el filat que clou l’espai on pasturen aquests bells animals de pell marronosa.

El sol torna a apretar i la gana comença a prendre l’estomac. Pels comentaris que sento hi ha més d’una panxa afamada per aquí a prop. Ara, la pendent s’inclina una mica més entre els primers arbres d’aquest bosc que ens portarà a Planoles. Anem reseguint un caminoi que fent ziga-zagues ens deixa caure en una pista asfaltada. Són vora les quatre de la tarda quan parem a dinar a l’espectacular Pla de les Barraques.

En aquest Pla, uns planells em permeten rememorar els primers cims de la meva infantesa d’esplai: El Coma Armada i el Pedre Picada, allà, a l’altra costat de Planoles. I, en aquest vessant, tota la grandesa dels gegants que guarden el tresor de Núria i de la Coma de Vaca. Que gran que és tot aixó. Que boniques que són les terres del pastor Manelic i Mossén Cinto, el poeta dels cims!

Falta tant sols una hora i escaig per arribar a Planoles, però aquest darrer tram de baixada és un veritable trencacames. Dels 2.000 metres del Pla de les Barraques als 1.100 de Planoles s’atravesa una boscuria més pròpia de bruixes i follets que de persones. Tot saltironant i fent tabola, desfem un corriol que, de ben segur, és una rierada d’aigua en època de pluges. Les cames no poden fer una passa més després dels 1.900 metres de desnivell fets des del cim del Puigmal i sembla que la setmana estarà farcida d’agulletes…

… però una bona regulació durant la jornada, la proximitat de Taradell a aquest bocí de Pirineu màgic -com s’ho fa la gent de ciutat per pujar fins allà dalt i tornar a casa sans i estalvis?-, una referscant dutxa en arribar a casa, un suculent i cuantiós sopar i una bona nit em porten a un dilluns recuperat i preparat per una nova aventura. I és que a casa hi ha nebots i també tenen cames i pulmons.

El petit -que ja és un gegant- té vuit anys i el gran -tot un homenot- en té quinze. Amb ells i amb la companyia d’uns avis que depasen la seixentena ens acostem als verals d’aquest poble màgic que, mirant la Plana, no pot deixar la muntanya.

Anem fins a les baumes i el castell. Donem una volta. Correm. Juguem. Caiem. Berenem. Aprenem a fer anar la fona amb la que el pare jugava de menut. Descobrim el cant d’una índia solitària que resulta ser una àvia trapella. Recollim un bon grapat de brossa deixat per gent que es pensa que els esquirols són escombriaires i que els ocells són camions de deixalles i tornem al poble tot seguint el camí de Can Masgrau i les Gaies dels vells pagesos que no volen deixar l’ofici de prenyar la mare terra.