El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Som a l’estiu. El segon semestre del Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement ha tocat a la seva fí i l’horari laboral s’escurça en un parell d’hores i escaig setmanals.

Si tot va bé, cap al setembre començaré una nova etapa d’aquesta formació doctoral endinsant-me en el Seminari de Recerca sobre Govern electrònic (crec que aquesta és la millor traducció possible de la nomenclatura anglesa que s’utilitza habitualment en aquest àmbit del coneixement del que espero poder tractar al Treball de Recerca previ a la Tesi). Ara, però, intentaré gaudir l’estiu sense separar-me massa del camí de Sofia.

I és que el camí de Sofia té un doble vial: Un, és el de la natura; i l’altre, el de la cultura. <br<
Si l’amor a la natura em mena a voltar per cims, valls i collades per embadocar-me com un infant; l’amor a la cultura em mena a fer societat, a trobar-me amb la gent, a conéixer-la i a llegir allò que d’altres han escrit abans que jo.

I en aquest segon vial del camí de Sofia, la lectura hi té un espai. Un espai que, amb l’arribada de l’estiu, sembla no haver perdut pistonada. I és que, tot i que encara estic donant voltes pel Pacífic Occidental de la mà de Malinowski, ja m’he empassat quatre nocions sobre una vella aspiració personal, mentres furgo en les similituds i les diferències entre les rondalles i les llegendes, dono una ullada a les visions pirenaiques de Mn. Cinto, a cavall entre la cultura i la natura, entre la raó i la fe, i, sobre tot, sobre tot, dono voltes a un cafè força especial de la mà de Nora K. i Vittorio Hösle.

I la veritat és, si és que n’hi ha alguna, que, si les primeres referències bibliogràfiques les vaig anar a cercar voluntàriament, aquesta darrera em va cridar des del seu prestatge a la Biblioteca de Taradell.

No sé si fou la infantívola curiositat de Dino Nora o la renovellada joventut d’en Vittorio, però el que si sé del cert és que no cercava aquest llibre, sinó algun altre volum que em parles dels cínics, una de les escoles de pensament de la Grècia clàssica que més em criden l’atenció a l’hora d’enfrontar-me a la hipocresia en la que sembla estar instal·lada la nostra societat occidental i suposadament avançada.

El Cafè dels filòsofs morts és un espai de diàleg i de trobada entre filòsofs en el qual Vittorio Hössle té la imaginació d’entrar per parlar de filosofía amb tots els pensadors que apareixen per aquest local amb certa regularitat. Les idees de Nora K., una mossa que vol ser escriptora i que rep un curió regal pel seu onzè aniversari –El món de Sofia de Jostein Gaarder-, van esdevenint la font principal que motiva l’interès dels grans pensadors de tots els temps i tant la Nora com en Vittorio intercanvien un seguit de cartes que permeten accedir al món de sofia (de la saviesa) de la manera més senzilla, rica i variada possible.

Un llibre de poc més de 200 pàgines que no s’està d’utilitzar la inesgotable curiositat de la infantesa, aquella que alguns ens neguem a deixar a la vorera per adoptar el posat gris de qui diu que ho sap tot, que preguntar és de criatures, que imaginar és de criatures, que els somnis no són reals i que els actes espontànis són cosa de canalla que cal perdre amb l’edat.

La il·lusió de la innocència, la curiositat dels primers quatre anys de vida, aquells en els que tot ens crida l’atenció, sóm capaços de maravellar-nos davant del món i en els quals alguns ens aferrem encara per seguir desfent el camí de Sofia.