El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Catalunya. Occitània. Dues terres, un país. Alta cultura, cavallers, perfectes i trobadors. A Muret es tancàven les portes del paradís. Aquesta entrada -viatge a un dels episodis més tristos de la nostra història- rememora un fet infaust per la gent de banda i banda del Pirineu: la victòria dels bàrbars de l’Illa de França sobre la floreixent cultura catalano-aragonesa-occitana, la més avançada d’Europa en el seu temps.

Finals de 1212. Tolosa de Llenguadoc. El comte Ramon VI es troba acorralat. Les supliques al seu senyor, el Rei Felip-August de França perquè intercedeixi davant del Papa no reben resposta. Per totes les terres al nord del Pirineu encara se sent la ferum de carn humana cremada a les fogueres de Simó de Monfort i la Santa Inquisició. L’excusa de les croades contra els infidels comença a dissipar-se. I el mateix Monfort assegura actuar per “la glòria del Rei de França” en la conquesta i colonització del Llenguadoc. Desemparat pel seu propi monarca que, per fi, veu ampliar llurs possessions vers el migdia, el comte pren la decisió d’anar a Barcelona a demanar ajut al Rei Pere, el gran vencedor de les tropes morísques a la Batalla de Tolosa, el Rei Catòlic, el protector dels nobles desposseïts (Foix, Bearn, Comenge i tants d’altres territoris d’Occitània).

Tant sols la noticia del possible acolliment del comte de Tolosa per part del Rei Pere genera dubtes en els corbs de la croada: El Papa renya als seus legats per no haver deixat que el comte de Tolosa es justifiqués, informa al mateix Simó de Monfort de les queixes del Rei Pere pel genocidi en els territoris dels seus vassalls i arriba, fins i tot, a empènyer Monfort a deixar les terres occitanes i participar en la croada contra els sarraïns d’Espanya. És un miratge. L’afany conciliador del monarca català topa amb les ànsies de poder dels legats papals. L’Església dona l’esquena al Rei Pere el Catòlic. Som a 21 de maig de 1213, davant la taula d’Innocent III. La seva ploma escriu:

“aquestes són les ordres a les quals Ta Serenitat és invitada a conformar-se exactament; altrament, ens veuríem obligats a amenaçar-te amb la indignació divina i a prendre contra tu mesures que et causarien un greu i irreparable perjudici.”

El destinatari d’aquests mots tant durs, el Rei Pere. El resultat, l’acceptació del jurament de fidelitat de Ramon VI. El Pirineu esdevé l’espinada d’un estat destinat a forjar una de les realitats polítiques, militars i culturals més poderoses d’Europa. La gent del Llenguadoc celebra el posicionament del Rei Pere, les cançons dels trobadors exhorten la figura del defensor de l’amor cortès i de les ànsies de llibertat espiritual de tot un poble. L’exèrcit d’Aragó-Catalunya-Occitània surt a l’encalç de Simó de Monfort i l’11 de setembre comença el setge de Muret on el voltor francès s’allotja. Els bisbes insisteixen a negociar una treva amb el monarca catalano-aragonès-occità, però aquest la rebutja. Monfort s’ha confessat i ha fet testament. El terror envaeix als croats.

La matinada del 12 de setembre l’intocable rei Pere fa saber als seus vassalls que vol una batalla a camp obert, on els seus victoriosos cavallers puguin esclafar la feble cavalleria francesa. Ramon VI s’hi oposa, creu més sensat esperar l’atac croat, rebutjar-lo amb dards de ballesta, i contraatacar fins a encerclar i acorralar l’enemic. Els homes del rei, embriagats per la victòria de les Navas de Tolosa contra els sarraïns, titllen la proposta de covarda i el comte tolosenc es retira a la seva tenda.

El somni del Pirineu s’esvaeix i el fill del rei Pere, un marrec de tot just tres anys resta confinat a Carcassona. El seu mestre, l’assassí del seu pare. El futur Jaume I resta en poder de Simó de Monfort. Passarant tres anys abans que Innocent III el deslliuri del jou croat per posar-lo sota el mestratge de l’Ordre del Temple. Ben ensinistrat, el futur rei girarà els ulls al Pirineu i batallarà contra l’infidel.

El Rei Pere haurà comès l’errada que converteix Catalunya en mesella. Catalunya només recuperarà la força quan miri de nou al Pirineu.

Terres aspres, seques, abrusadores. Paissatges esgrogeits i distants. Una mar de camps de secà, tot just puntajada pels campanars d’espadanya de les ermites romàniques i pels casals emmurellats de temps molt reculats, anuncien la fí de la Catalunya Vella, més enllà del Bages, i l’entrada a la Catalunya Nova, la d’Agramunt. I és que Agramunt, vila nascuda per combatre els sarraïns al tombant del primer mil·leni, està de Festa Major.

La Plaça de l’Esglèsia d’Agramunt és buida encara. A l’Ajuntament de la capital de la Ribera del Sió hi oneja l’estendard de la vila i l’ensenya catalana, mentre als porxos de la plaça comencen a arribar els primers castellers barcelonins. Davant per davant del pòrtic, la impressionant portalada romànica de l’esglèsia de Santa Maria esguarda encara el pas dels anys i de les gents. Les campanes criden la gent a Festa Major igual com ho porten fent des del segle XIII. Repiquen i tornen a repicar. És diumenge. I encara es fa missa. La plaça comença a omplir-se de gent, alguna camisa bordeus dels veïns lleidetans, alguna més de vermell barceloní, veïnes i algun veí que van cap a ofici. A la porta de l’Ajuntament un grup de jovincells de tot just 18 anys pèten la xerrada vestits amb vestits tradicionals. Semblen nerviosos. Potser la seua primera dança?

És la una del migdia quan el batlle de la vila surt al balcó per fer un petit pregó i presentar els actes a desenvolupar. És tant dolça la parla de les terres de ponent! I la tranquilitat reposada, tant poc urbana que es respira en una vila que, com Taradell, tot just depasa les 5.000 ànimes. Un ballet tradicional a la manera del Sió i els castellers enfaixant-se de nou. Ho trobava a faltar després de més de 30 dies sense posar-me l’escalfa-ronyons. El 3 de 8 inicial m’agafa amb les mans adormides encara. No puc arrapar el pantaló del segon amb l’habilitat habitual. Les espardenyes -que porto per primera vegada en actuació castellera- em permeten gaudir amb més força de la sensació de la terra sota els peus i de la invocació màgica de l’alçament de les construccions. El castell branda lleugerament, però les meves mans han recuperat la seguretat d’antany. Torno a sentir l’agradable sensació de participar en un projecte comú de reverència a la terra i als infants que coronen el castell. Passat mil·lenari, primigeni, sota els peus; futur esperançat, il·lusionat, al capdamunt.

Després d’una matinal esllangida i xafogosa, emprenem la darrera de les construccions de la jornada, el 5 de 7. Estructura composta i desvirtuada en el món dels castells amb l’aparició de les grans construccions més recents. Aquesta vegada, peró, el visc d’una manera diferent. Per primera vegada entraré d’agulla en aquesta cosntrucció. D’entrada em sorprèn la lleugeresa del castell i la comoditat de la posició. És clar! Jo només entrava en castells de 9 i aixó em feia aguantar els genolls del segon -com ara- peró amb un peu de cada crossa sobre les espatlles. Sense crosses la feina es viu relaxada i permet donar alguna ullada a la forma cònica de l’estructura on m’allotjo per veure com els dosos s’agafen els braços i s’aixequen sobre els quarts, com l’acotxador s’acomoda agombolat sobre els barbamecs de sota i com l’anxaneta posa un peu a un cantó, encavalca l’acotxador, es dona un petó a la mà i saluda al públic tot fent la primera aleta abans de creuar cap al segon pom, el que encimbella la torre ben agafada al 3 que l’acompanya. De nou amb la colla del cap i casal, de nou la camisa vermella, de nou vells companys retrobats, de nou la faixa i el cap que ja s’envola cap a la plaça de Sant Jaume, la nostra. Hi haurà, potser, el 5 de 8 a la nostra festa?

De vegades les coses es torcen, però cal avançar.

De ben petitó, els meus ullets ja cercàven la cuca de llum que circulava penjada sobre l’N-152 al seu pas pel Congost. És un record de diumenge al vespre quan, després d’un meravellós cap de setmana a Taradell amb una nit de dissabte a la vora del foc sota els estels del Montseny, tornàvem cap a Barcelona.

– Llegando a la fábrica de semento, carril isquierdo. Directo a Barcelona. Llegando a la .. – La veu metàl·lica era una de les darreres remors que sentia entre somnis abans d’arribar a la Meridiana.

Entre Taradell i Barcelona, l’excitació de descobrir la cuca de llum penjada entre Aiguafreda i el Figaró era un joc que ens distreia del viatge. Ara, després d’uns anyets, viatjo dins de la cuca.

DIJOUS, 2 de setembre de 2004. 06.00 AM. La repetició del Cafè Baviera de RAC1 em desperta amb la veu d’en Xavier Puig parlant de les darreres declaracions del Rafa Màrquez. Ahir vam tenir reunió a Can Costa i m’en vaig anar al llit amb la noticia del 35è. Aniversari d’Internet segons deia la mossa de lamalla.net. El cos no respòn gaire a la veu d’en Puig.

Un parell de voltes al llit.

Uns ulls clucs davant del mirall del lavabo.

Una rutina diària ràpida i somnàmbula.

L’aigua freda a la cara m’obra els ulls de cop. Son un quart menys cinc minuts de set (les 06 i 10 a Barcelona). Més despert ja, engego el cotxe, atravesso un poble adormit i, en un tres i no res, arribo a l’estació de Balenyà-Tona-Seva -la vella estació d’estraperlistes i guàrdies civils, d’excursionistes i soldats “nacionals” anant a fer maniobres al Montseny, de nens juganers i pagesos escèptics-.

A la Cantina de l’Estació, darrera la barra o dins la guixeta, en Joan, sempre amatent als desitjos dels clients, s’acosta a la màquina per fer-me el cafè de rigor. Feia més d’un mes que no m’acostava per l’estació, però no se n’ha oblidat. Som els de sempre: la mateixa gent, el mateix bar, el mateix café, els mateixos diaris. L’últim glop de cafè ve acompanyat del traqueteig del tren. Són dos quarts menys quatre minuts de set (les 06:26 en horari metropolità).

Dins del vagó, sembla que no hagi passat el temps. ¿Segur que aquesta gent hi ha pujat a Vic o han estat totes les vacances dins del tren, esperant el retorn dels pencaires de Balenyà?. El soroll de l’aire comprimit del tren precedeix l’arribada del ferrocarril de Barcelona. Les finestres passen a frec de les nostres. S’atura. Un senyal acústic. Les portes es tanquen. El xiulet del tren. Ja podem marxar.

Vaig gaudir de la dolça sonoritat de la Karrin Allyson cantant balades de John Coltrane al Birdland del carrer 44 de Nova York. Era un 24 d’agost del 2001, el local estava ple quan vam arribar amb una parella de bons amics poblenovins. Aquell vespre habia plogut i vam arribar quan l’àngel estava cantant. L’acompanyàven en Danny Embrey a la guitarra, en James Williams al piano, en Bob Berg al saxo tenor, en Mark Helias al baix i el gran Lewis Nash a la bateria. De fet, era pel Lewis Nash que anàvem al concert, ja que havia estat un dels mestres d’en Xavi Maureta, un dels grans músics de jazz de casa nostra. Però des d’aquella nit que no he pogut deixar d’escoltar la veu de la Karrin. Ara, baixant cap a Barcelona, gaudeixo novament de la veu de la reina del jazz tot escoltant el seu darrer treball “Wild for you”, un CD de versions jazz de clàssics del pop. La versió del Wild World d’en Cat Stevens és brutal.

Tot és fosc encara i m’enlairo per damunt del tren com un bruixot qualsevol per tornar a gaudir de la cuca de llum a través del Congost. De ben segur, avui -sense els nervis del cotxe dins Barcelona- el jorn serà més profitós i productiu. I és que al tren no hi viatjo sol, hi viatjo amb dues dones que m’agombolen dolçament: La veu melosa de la Karrin m’omple de sentiment i el verb contundent de la Fatema, d’intel·ligència. I és que la Fatema Mernissi és l’autora de “L’harem occidental” (Scheherezade Goes West en l’original anglès), un treball que aprofita un dels millors llibres de política que mai s’hagin escrit -Les mil-i-una nits- per confrontar dos móns tant llunyans i tant propers alhora en un viatge que porta una dona musulmana a conèixer el rovell de l’ou de la cultura occidental. Ens pot sorprendre la seva troballa final?

I ara toca fer castells. Et fa?

El dimecres, uns amics que canvien de pis al Poblenou, em van demanar si els podia ajudar amb la mudança. Per això vaig baixar a Barcelona el divendres, tot aprofitant, així, l’avinentesa per recuperar els aires de ciutat avanç de començar a treballar. El dilluns tornava a la feina i vaig pensar que era una bona oportunitat per retrobar-me amb el cap i casal sense la pressió laboral. Però …

A les 9 del matí vaig sortir de casa i el camí cap a Barcelona va ser tranquil i sense massa cotxes. De fet, a 2/4 de 10 ja era a la ciutat escoltant una tertulia per no sé quina emissora de ràdio. La C-17, la Meridiana i la ronda del litoral eren gairebé buides i això em va permetre arribar a lloc bastant avanç del previst. Ui! Quina novetat, jo que sempre arribo tard a tot arreu 😉

Vaig estar a casa d’uns amics amb la companyia d’un gatet, tot esperant-ne un tercer que havia anat a buscar la furgo de lloguer. Aquest parell també estant empaquetant els trastos, sembla que està de moda canviar de pis, com fa un temps ho estava aparellar-se o potser son coses de l’edat? Cap a les 10 va arribar la furgoneta nova de trinca. Possiblement els nostres serien els primers viatges del vehicle. Bé, si hagués arrancat, per què la furgo va decidir que ja havia viatjat prou i vam haver de trucar a la casa de lloguer per informar-los que aquell engendre no volia engegar-se. Aproximadament una hora després el mecànic certificava la defunció de la furgona i ens portava un pot prehistòric amb el que vam fer els preceptius viatges mobles amunt, mobles avall. Però aquesta entrada no fa referència a la mudança, ni a la furgoneta, ni als meus amics, ni tant sols a la feina o al putrefacte local on ens van donar les restes d’algun cadàver per dinar, sinó a Barcelona. Barcelona, la gran ciutat, la capital de Catalunya, el melic, el rovell de l’ou, la ….

Si quan hi vivia ja em sentia un Barcelonauta desintegrat en una gran ciutat despersonalitzada, el retorn després de gairebé un mes sense trepitjar la capital em va fer tenir una regressió a la infància, quan, després d’unes vacances bàrbares de font en font de Taradell, retornava a l’escola.

Ha estat la mateixa sensació que he tingut avui en aparcar el cotxe prop del Fòrum Nord de la Tecnologia de Barcelona Activa -el meu lloc de treball- i la regressió als anys novells i la tossuderia i tristesa del marrec del passat que era, ha retornat i no he sabut estar a la feina tal i com s’ha d’estar en retornar de vacances.

Sorrut i tancat en la feina, he deixat que les companyes desgranessin les seves vacances i jo he soltat un parell de frases que suposo que han fet menys en el meu entorn laboral del que hagués estat normal. Espero que no s’ho hagin pres malament. Ja em coneixen: Míster Simpatia 🙁

Però és que tant divendres com avui, Barcelona m’ha aclaparat i m’he sentit xafat per la realitat de la gran ciutat. Massa cotxes, massa gent, edificis massa alts. I només fa 8 mesos i 18 dies que visc a Taradell. Quina sensació em pot produir Barcelona d’aquí a 5 anys?

Si més no, espero que no tanqui el bareto on faig el cafè cada matí i comentem les noticies amb el noi que l’obra abans d’entrar a la feina i que la varietat d’una ocupació com la que tinc segueixi per mantenir-me viu i amb ganes de seguir aportant el meu granet de sorra a millorar el nivell de vida dels barcelonins.

Sort de les amistats del divendres i de la comprensió de les companyes de feina del dilluns, sinó potser decidiria deixar Barcelona per sempre i buscar amistats i alguna feineta per la plana de Vic i voltants.

És això la vella pugna camp/ciutat? Crec que no, perquè de camp ja no en queda i de boscos cada cop menys.

Saps què és la cuca de llum?

Els dies 24 i 25 d’agost, Taradell recupera el moment de màxim esplendor de la vila i retorna al segle XVII per reviure les fires d’artesans i pagesos i les bandositats que, aprofitant els boscos de les Guilleries i les faldes abruptes del Montseny, assotaven els camins i pobles de la contrada . Enguany, el bandoler Toca-sons ha retornat a la vila per espaordir els veïns i desponcellar les tendres veïnes. Haurà aconseguit detenir-lo el sometent?

Els segles XVI i XVII van ser segles de puixança econòmica i d’enfrontaments entre veïns per terres, diners o qualsevol altra fotesa. Taradell, vila de paraires i teixidors, però també de nobles senyors terratinents, de ben segur va jugar un paper cabdal en la història del bandolerisme. Els historiadors ens conten que el senyor baró de Taradell, En Carles de Vilademany i de Cruïlles era considerat el capitost dels “nyerros”, facció de bandolers que sembla tenir com a màxims exponents en Rocaguinarda i en Serrallonga. Taradell ha escollit com a bandoler en Jaume Masferrer que responia al malnom de Toca-Sons i que, sense haver fet pas massa més accions que d’altres bandolers de renom, va ser ja ben aviat objecte de romanços i cançons, un tret que, sens dubte, devia pesar en l’elecció d’aquest bandoler com a ànima de la Festa Major de Taradell.

Una bona Festa Major començaria anant a la Plaça de les Eres el dia 24 al vespre per prendre la fresca. De ben segur que més aviat o més tard arribarà de segles reculats algun personatge amb l’ànima sortint-li per la boca al haver-se vist acarat amb la quadrilla del temut Toca-sons. Enguany, han estat un grup de dones de la vida les que, espitregades i sufocades, han donat la mala nova al sometent. De l’Ajuntament en surt l’agutzil que amb la companyia d’un sagal avisa la població de la presencia del malfactor i així és com comença la Festa d’en Toca-sons. Un recorregut pel poble als compassos de la cançó del sometent i amb sorpreses que varien d’any en any menen al públic fins davant de l’església de Sant Genís on l’alcalde lliura la bandera al sometent perquè defensi la població.

El dia 25 al matí es pot començar amb una excursioneta a la recerca del bandoler. De primer, es pot pujar fins a l’Enclusa per albirar l’extensió boscosa de les Guilleries i la paret nord del Matagalls a veure si es veu o se sent algun indici del personatge. Tot seguit es pot anar fins a les Cuines d’en Rocaguinarda -a veure si la quadrilla ha aprofitat aquestes baumes per fer-hi nit i encara en trobem algun fent-s’hi l’esmorzar-. Després, podem acostar-nos al coll de Taradell, lloc on -segons conten els documents del passat- en Montserrat Camprodon, veï de la vila de Taradell, va ferir de mort el bandoler Toca-sons. Des d’allà recorreriem el quart de llegua -dos quilòmetres- que va seguir el bandoler malferit per anar a jaure a la Fossa d’en Toca-Sons on el van trobar amagat sota les balmes que allà hi ha. Si no l’hem vist, el millor és retornar a la vila per visitar el mercat del segle XVII amb les seves parades d’artesans i pagesos i anar a missa de 12 -missa de Festa Major- o a fer el vermut a la Font Gran amb la companyia d’alguna de les dues cobles de sardanes del poble. De ben segur, que la presència del sometent ens farà sentir una mica més segurs.

Un bon dinar a qualsevol restaurant de Taradell o, fins i tot a Puig-l’agulla, i una migdiada -segur que el toc del sometent des del campanar o els trabucs de bandolers i homes de llei ens despertaran- són el preludi per tornar a la plaça de les Eres on la quadrilla d’en Toca-Sons trencarà la festa per fer dansar-nos el seu ball. Sort n’hi haurà de la gent del poble que, novament l’encerclarà i a judici el portarà. El bandoler pel camí intentarà fugir, però el sometent i la gent del poble sempre el sabrà retornar al camí del pati de la Rectoria, lloc on se celebrarà el judici. Enguany, per ben poc, l’han declarat culpable i, condemnat a mort, a la forca l’han portat. Allà ha vist fantasmes i aparicions i s’ha vist entre la vida i la mort, l’Esbart ha ballat la Dansa de la Llibertat i unes donzelles ben maques ben a prop d’en Toca-Sons han remogut els seus encants i amb una capa negre l’han tapat. Quan el botxí ha volgut recuperar el bandoler d’entre les senyores, ja no l’ha trobat. Novament s’ha escapat i dalt d’una muntanya ha aparegut acompanyat de la seva quadrilla. Un castell de focs ens ha regalat el bandoler per cloure la seva visita que, de ben segur, l’any que ve repetirà.

Saps què és la cuca de llum?

Enguany les Festes Majors del Brull i de Taradell han coincidit en el temps. Ambdues festes tenen un seguit de components interessants i novedosos. A Taradell -municipi que supera els 5.000 habitants-, actes tradicionals i novetats conformen un calendari variat i força interessant. A El Brull – municipi de menys de 200 habitants-, sempre hi ha la incògnita de qui hi actuarà el divendres al vespre.

I així és com el divendres 20 d’agost a 2/4 d’11 de la nit em vaig desplaçar amb pares, tiets i nebots fins a l’Hort de la Rectoria del Brull, marc incomparable per a fer-hi festes i celebracions sota un cel ple d’estels i l’absis de l’esglèsia de Sant Martí del Brull de fons.

Si fa dos anys els organitzadors ens sorprenien amb un grup de cançó picant catalana acompanyada de fruits secs i moscatell i l’any passat ho feien amb un combo cubà i un mojito, aquest any, la nit va ser per Semblanza Mexicana, un grup de mariachis afincat a Barcelona que desglossava el seu repertori de “rancheras” impossibles, “corridos” irreverents i tot un seguit de cançons mexicanes que va fer la delicia de grans i petits amb lletres com la de Rosita, “la chica que estaba de suerte, porqué de los tres balazos solo uno era de muerte“.

La fresca de la nit es va disipar a la mitja part amb un bon trago de tequila i un gotet de cervesa mexicana i amb els constants “tourings” del grup de mariachis entre el públic, ara per felicitar un aniversari, ara per atendre una petició. Un tast de música de frontera nordamericana al cor del Montseny.

A Taradell, el teatre del Centre Cultural Costa i Font va acollir el primer dels concerts dels Països Catalans que sembla que tindran continuitat en les properes edicions de la Festa Major. L’actuació d’aquest any va anar a càrreg de Franca Masu, la portentosa veu de l’Alguer criada en el màgic món del jazz i assentada sentimentalment en les cadències lletrístiques de la cançó algueresa d’arrel mediterrània.

Desconeixent-la enterament, l’inici d’un concert de Franca Masu es fa dificil de digerir, peró, de mica en mica i sense que el públic se n’adoni, queda embolcallat per la màgia de la seva veu i de les sonoritats d’un percusionista únic -capaç de combinar mil-i-un elements de percussió en cada cançó-, un guitarra excel·lent i un baix acústic encisador. Si en un principi, la combinació de cançó tradicional algueresa, jazz, folk i sentiment fadístic es fa difícil d’entendre, de mica en mica l’embolcallament és de tal magnitud que no resta altra cosa que reconèixer el talent d’una proposta única i innovadora que dignifica amb escreix el món de la música expressat en català.

En definitiva, dues propostes sentimentals, peró de tall totalment divers per a dues nits màgiques d’estiu a la comarca d’Osona.

M’acompanyes al segle XVII o prefereixes baixar a ciutat?

El Camí dels Enginyers, ens diu el guarda del Refugi de Coma de Vaca, va ser traçat els anys 50 del segle passat per tal de facilitar el pas dels Enginyers que havien d’estudiar la possibilitat de fer una pressa al lloc on el Torrent de Coma de Vaca es troba amb el Freser. Van construir-hi dues cabanes (l’antic Refugi Manelic i la cabana dels Pastors) i van posar pluviòmetres per veure la quantitat de pluja que hi havia a la vall. Finalment, van decidir no fer el pantà previst, peró es va quedar el Camí com a variant del GR-11 (Sender que mena del cap d’Híger, al País Basc, al nostre cap de Creus).

Un matí sense núvols és el que ens trobem quan girem al costat mateix del Refugi per prendre el Camí dels Enginyers que en tres horetes i mitja ens ha de portar fins al Santuari de Núria. El primer tram del recorregut va sortejant roques i torrents que baixen del Torreneules carregats d’aigua. Un parell de pasos volats tenen cablejat per agafar-se i, en un altre tram, un parell d’esglaons ajuden a superar un desnivell. Abans de tot aixó, però, dalt d’una roca veiem una estatua d’un isard. Ah! No! Perdó, no és una estàtua. Mou el coll i ens vigila. Té una sola banya i, tot i que ens hi acostem, no marxa. Quan ja hem passat a prop seu ens girem i ja no hi és. Un tros més endavant, trobem un ramat d’isards d’uns 10 exemplars que també ens ullen i ens eviten. Més endavant en veurem un, que saltarà dues parets de roca amb dues gambades per seguir avall cap a l’engorgat.

Ja més endavant, el Camí dels Enginyers s’obra en prats verds i manté una mateixa alçada. Aquí ens trobem una família -pare, mare i dues filles d’uns quinze anys- que ja ens haviem trobat ahir al coll de Carançà-. Més endavant, un parell de nois i una mossa que es pensaven pujar al Torreneules però han equivocat el camí. D’allà es veu l’Alberg del Pic de l’Àliga i a sota seu hem de fer una marrada per què el camí és ple de vaques i no sembla que vulguin sortir. Som a la darrera creu del Via Crucis de Núria. Som a Suïssa? Hi ha molta gent, no? El Santuari sembla una miniatura perfecta des d’aquí, la remor del telecabina al Puig de l’Àliga ens fa nosa a les orelles, el xiulet del cremallera que arriba a l’estació, pel pantà fan piragüisme i hi ha gent descansant sobre una catifa verda i cuidada davant per davant del Santuari. Triguem mitja horeta en travessar pausadament aquest complexe turístic on ens sentim extranys en terra forastera. Fem una queixelada sota l’indicador del camí de Fontalba i descobrim que ens estem quedant sense aigua. La mandra pot més que la set que poguem tenir i no baixem a buscar aigua a cap font del Santuari.

El camí de Fontalba va pujant per un bosquet de pi per anar voltant tot seguit la Falda del Puigmal. És un camí força transitat. En el seu primer tram, coincideix amb el Camí de les Coves, una de les opcions de passeig per als visitants de Vall de Núria, i, després, més amunt és un dels camins utilitzats per accedir al Santuari des de la pista o per “pasturar” pels volts de Fontalba. Famílies i més famílies, un grup de joves ajaçats en les runes d’una vella cabana de pastors, una trentena de mosses -col·legi de monges, potser?- fent el camí cap al Santuari, tres ciclistes tot terreny, un parell de parelles passejant prop de Fontalba, el Puigmal a la nostra dreta. Cotxes i vaques barrejats al cim de la pista. L’últim glop d’aigua. Queden 12 quilòmetres de pista fins a Queralbs. Per què no haurem pujat amb dos cotxes i n’haurem deixat un aquí? Són les dues de la tarda. El sol fa mal. No hi ha aigua. Un revolt, dos revolts. La pista és allà baix. Aquí comença un camí, un prat inclinat i per allà torna a sortir el camí cap a la pista. Si ho faig em salto dos revolts. Vinga va, que fa baixada. Prat avall, baixa l’Ós Bru cercant el seu bon amic el bosc. “És d’aigua aquesta remor que sento?”. La font dels Pastors, el cap sota l’aixeta, la contimplora plena. I l’Ós que es posa a cantar. Les teulades negres de Queralbs no es veuen tant lluny ara. I els cotxes que passen sembla que no aixequen tanta pols. Un parell d’hores després, l’Ós Bru arriba al poblet de Queralbs, a l’aparcament de l’Estació del Ferrocarril i veu el cotxe. Treu la bosseta de fruits secs, es posa la cantimplora al costat i espera el seu company que allà dalt a Fontalba s’ha embrancat en l’ascens a un pic proper.

Si aquest camí voleu repetir
un consell us haig de dir.
Deixeu un cotxe a l’estació
i un altre a Fontalba
així us estalviareu la calda
i gaudireu més de l’excursió.

Et fa una suau Festa Major per descansar?

Son les 8 del matí del dimarts 17 d’agost quan emmandrits i llagoters intentem convèncer-nos que l’etapa d’avui serà un passeig idíl·lic per les muntanyes. Remontem la pista més llarga de l’estació d’esquí de Vallter 2000, deixant l’Ull del Ter a la nostra dreta i ens anem acostant al Pas del Bou -al final de l’Esquena d’Ase i tot just a sota del cim del Bastiments-. Ens acompanyes?

– Segur que en aquesta paret verda hi ha un camí per pujar a la carena?
– Aixó és el que ha dit el guardà, no? Que aquest era el camí més directe.

Decidim fer una paradeta asseguts al costat dels remuntadors de les pistes i ens ho mirem. A dalt, a la carena, un puntet negre es belluga en direcció al Bastiments. Una mica més avall, en una tartereta, hi ha una fita. Glop d’aigua, motxil·la a l’esquena, bastons a les mans i au, va! que fa pujada. Les fites no enganyen i ascendim per la paret fins quedar-nos sense respiració. I és que al arribar al Pas del Bou, la vista de la Coma de Baciviers ens atura el cor i no ens deixa moure. Un espectacle únic, màgic, immens. Mirem a una i altra banda. Muntanyes, prats, planes, serralades conegudes al sud. La màgia dels grans cims ens torna a tocar fins que mirem a l’oest.

– Glups! Vols dir que es pot pujar per aquí?

El vent bufa amb força en l’ascensió al Bastiments. Ja arribant a dalt ens tornem a trobar el grupet que han decidit fer cim des del coll de la Marrana i que haviem deixat fa una bona estona a la vall. Som al primer dels tres cims del Bastiments, el cim on hi ha una creu de ferro rovellat i on descansem una estoneta abans d’acostar-nos al Vèrtex Geodèsic que marca els 2.881,4 metres del Bastiments. Des d’aquí la vista del Montseny és fantàstica. La carena que conformen les Agudes i el Turó de l’Home amb el Matagalls una mica més enllà es retalla sobre un mar de boira blanca i flonja que cobreix la plana de Vic i el Vallés sencer. Per allà és mou la meva terra. Allà, sota la boira, mon pare deu estar perseguint tudons i ma mare i els meus nebots deuen estar fent les darreres estirades abans d’esmorzar. La ventada aquí és forta i decidim calçar-nos la membrana de Gore-Tex per tapar-nos les orelles prou cansades del colpejar de l’aire.

– Seguim?
– Seguim!

Al tercer cim del Bastiments, ja de baixada cap a les Comes de l’Infern, el camí cal intuir-lo entre el roquissar de la carena on neix el Freser. L’espectacle a banda i banda és màgic. Al sud, un parell de puntets segueixen el sender que porta de la Marrana a Tirapits i l’aigua baixa per la vall del Freser avall. Al nord, els estanys de Comamitjana i del Pic de l’Infern i alguna capeta de neu que sembla que enguany no es fondrà ja. I torna la pujada. Ara grimpant pel roquissar del Pic de Freser (2.835 m.). Ull amb aquest tram, és un tram volat i al mínim descuit, patapam ja ets a terra, intentes incorporar-te però el peu no toca roca i te n’adones que has tingut sort i has sabut arrapar-te bé al pis. Potser ara, no llegiries aixó, perquè jo seria Freser avall. Peró bé, la muntanya ja té aquestes coses i un dit de la mà adolorit és el record de l’ascensió al veritable Pic de l’Infern que és el Freser. Del Freser al Pic de l’Infern (2.869 m.) hi ha un camí bastant marcadot i entretingut que primer baixa, després puja fins un collet i acaba amb l’ascensió al Pic que, en la seva cara nord, cau en uns espadats impressionats sobre uns estanys foscos i una vall virginal.

Des d’aquí i amb el fort vent com a única companyia, anem encerclant els bonys de la carena fins al coll de Carançà. La gent que segueix el GR-11 va tant tapada o més que nosaltres. Al coll de Carançà a nosaltres ens toca baixar. Una marca de pintura vermella en un roca ens informa que hi ha una horeta i mitja fins al Refugi de Coma de Vaca. Em giro cap a la direcció que hem de prendre, avanço un peu i el vent no em deixa continuar. Hi torno amb més força i la resistència de l’aire sembla que es faci més pregona. Poques vegades m’he barallat amb tanta força contra la natura com en aquest inici del descens cap a la vall de Coma de Vaca. Peró de mica en mica, el vent cedeix a la meva massa corporal i aconsegueixo seguir els punts vermells i les fites que entre roques i gravilla faciliten el descens cap a la vall i ens acosten cap a les aigues de Coma de Vaca.

Aquest tram no és gaire concorregut i sorprenem un ramat de 16 isards pasturant a la capçalera de la vall. Com un estol d’ocells, tots a una, s’enfilen a la vessant esquerra de la vall i enlairen el coll per ullar-nos en la distància. Nosaltres seguim baixant i parem a fer un mos. Per la vessant dreta baixa un ramat d’un parell de centenars d’ovelles, darrera d’elles un gos d’atura i un de vigilància i més enllà un parell de pastors. Ja no fa tant aire i la presència d’una dona sense motxil·la ens fa pensar en la proximitat del Refugi de Coma de Vaca i el nou descans. Bé, la dona sense motxil·la ha caminat un bon tros, perquè el Refugi no es veu enlloc. Caminant, caminant, aixeco un ocellet i darrera seu surt escopetejada una marmota. L’ocell aixeca el vol i la marmota es queda aixecada sobre les potetes del darrera flairant l’aire:

– “Què és aquesta olor que sento?” -pensa tot fitant a banda i banda.

Fa un crit. Ja m’ha vist. I s’amaga en un forat proper.

Ara sí que veig la teulada del Refugi.

Al Refugi -un dels més nous del Pirineu- ens hi trobem un parell de famílies, un grup de francesos i algun altre excursionista. Més o menys una horeta després d’arribar entren els pastors i la canalla surt a jugar amb les ovelles. Es veu que la cabana del costat del Refugi és la cabana d’aquest parell de pastors de Tregurà que fan el got al Refugi i parlen animadamanet amb la gent que s’hi allotja. Un sopar quantiós i cuinat amb carinyo, una llitera de fusta amb matalàs, coixí i manta, un esmorzar excessiu fins i tot, una ruixadeta de Reflex al peu i una sucadeta amb pomada antiinflamatoria al dit marquen l’inici d’una nova jornada pels paisatges del Freser.

A una hora de Taradell i dues de Barcelona, hi ha el poblet de Queralbs. Un bon punt de partida per perdre’s uns dies per les Fonts que originen un dels rius més bonics de Catalunya, el Ter. El recorregut que he fet amb un company per encetar la segona quinzena d’agost no baixa dels 2.000 metres d’alçada en tres jornades. Ullem la primera?

El dia 16 d’agost, després d’esmorzar a Ribes i de deixar el cotxe a l’estació del cremallera de Queralbs, vam fer un breu tram de carretera fins a La Farga, lloc on comença el sender que remunta les Gorges del Freser, s’enfila per les faldes del Balandrau i desemboca al Planell de les Eugues, acollidor lloc on es troba el Refugi de Coma de Vaca. El recorregut per les gorges és espectacular i frescot ja que es desenvolupa pràcticament tot sota les ombres del Bosc dels Carboners.

Del Refugi de Coma de Vaca, remuntant la vall del Freser, s’enllaça amb les traces del GR-11 a la Feixa Llarga, entre els colls de Tirapits, a l’esquerra, i de la Marrana, a la dreta. Arribats al coll de la Marrana i amb l’Ull del Ter a sota nostra, vam decidir de pujar el Gra de Fajol (2.708 metres), una mole immensa que, com qualsevol de les muntanyes d’aquestes valls, sembla inabastable. Després d’una horeta de dura ascensió s’arriba al roquissar que encimbella aquest cim i la vista de Tregurà, Vilallonga de Ter, Camprodón i l’estimat Montseny al sud, de les estribacions d’uns Pirineus ja en clar descens cap a l’est i de l’Ull del Ter sota els espadats de la cara nord del Gra de Fajol fan d’aquest moment un dels més deliciosos d’aquesta primera jornada que acabem amb el descens cap al coll de la Marrana (vull donar les gràcies als constructors de la paret de bivac que hi ha en aquest coll i que permet fer un descans sense el vent d’aquestes alçades) i cap al Refugi d’Ulldeter, acollidora llar on passarem la tarda en companyía d’uns núvols juganers, un grupet de joves amb una guitarra i un gos que -com gairebé tots els gossos- m’ha agafat mania i em borda des de la distància.

El sopar del refugi, el llit de fusta en una habitació ben condicionada, l’esmorzar suau i les indicacions del guarda del refugi són l’interludi vers la següent etapa del recorregut que ha de ser explicada en una nova entradeta.

A cavall de l’Empordà, la Garrotxa, el Vallespir i el Rosselló, la Serralada Pirinenca -tant altiva en d’altres parts- vincla els genolls a terra per besar les aigues de la Mediterrània. Som a Salines, Bassegoda, l’Alt Vallespir i la dolça Albera.

Haver fet la segona part del viatge en cotxe em va permetre d’eixamplar una mica l’horitzó de l’aventura. Així, un cop desembocat a La Jonquera, vaig llençar-me a descobrir els pobles i boscos de les rodalies:

– De la capçalera de La Muga val la pena destacar-ne el poble de Sant Llorenç, vila fortificada a redós del riu que li dona cognom i que té en “La Fraternitat” un bon espai per esmorzar i llegir el diari tot revivint un pessic de la vida dels santllorencins. Una mica de descans donen forces per una breu i agradosa caminada. L’ascens a la Torre de Guaita és una opció que et permet admirar l’esvelta figura del poble; la Font Pudenta és una opció per tal de banyar-te en les aigues cristallines del riu.

– En la mateixa capçalera, Albanyà és un poble curiós que guarda en l’Església de Sant Pere i Sant Pau d’Albanyà, la força de l’antic monestir on es va originar aquest poble de caçadors.

– L’Albera té una entrada privilegiada pel poble de Cantallops -evocador nom d’un passat ferèstec malauradament desaparegut-. D’aquest nucli en surt la pista que mena a l’agregat de Requesens, una propietat rural on es pot fer un mós en el seu bar-cantina. La visita obligada d’aquests verals és el fantasmagòric castell de Requesens -impressionant fortificació de dimensions sobrehumanes que domina la plana ampurdanesa i que respira un aire de fantasmagòric misteri-. La pujada al Puig Neulós des de la pista de Requesens és obligada. Es tracta d’un camí fàcil que es desenvolupa per pista i que es remonta en un parell d’horetes. De ben segur que les vistes des del cim d’aquesta muntanya et faran perdre la noció del temps: La badia de Roses, el Rosselló sencer, la plana ampordanesa, el vassallatge dels Pirineus a la Mediterrània, la …

– La zona de Salinas, entre Maçanet de Cabrenys i Las Illas (ja en terres nordcatalanes) és un passeig per la història del nostre país en temps dels nostres avis. És possible resseguir les pases dels presidents Companys i Aguirre des de la Vajol a las Illas pel coll del Lli en un camí que no dura pas més d’una horeta enmig d’un bosc espès. Possiblement es tracti del coll més transitable i segur dels Pirineus. Entre La Vajol i Maçanet de Cabrenys, un mirador de l’Empordà i les instal·lacions de la Mina Canta o d’en Negrín traspuen història i paissatge que es poden completar amb una visita tranquil·la i assossegada pels carrers de la vil·la de Custoja. Has passat mai pel carrer de les Vetllades d’Antany? Per l’Atzucac de les Paraules Callades? Pel Via Crucis dels Somnis Inconfessables? Si no ho has fet, és que no has caminat pels carrers de Custoja. Sens dubte, aquest poblet et sorprendrà gratament.

Vols seguir un nou cami? o prefereixes descansar?

Catalunya és màgica. El sender caminat durant aquests dies m’ha deixat un seguit d’imatges a la retina que son de dificil oblidar, sense pretendre ser exhaustiu t’en faré quatre cèntims.

De primer, en sortir de casa, la sempre misteriosa Enclusa, roca impossible que s’ofereix com a mirador privilegiat del Montseny, les Guilleries i la Plana de Vic.

Un tros més enllà, les evocadores roques de la partió dels termes de Taradell, Sant Julià i Viladrau. Si t’atanses als limits del rocam, encara pots descobrir el rostre d’una bruixa, la testa d’un calb i milers i milers de cares dibuixades pel vent i el temps.

Seguidament, si has sortit ben d’hora, és molt possible que sorprenguis els conills rossegant les restes de menjar a la balconada màgica del Santuari de Puiglagulla i que, poc després, entris en un espai encisador, en diuen Guilleries-Savassona i la seva bellesa és tal que el camí se’t desfarà sota els peus sense adonar’t-en.

És interessant la solució adoptada per superar l’Eix Transversal poc abans d’entrar al poble de Sant Julià. Una mostra de corredor biològic (suposo) força interessant i evocador.

Passat Sant Julià, el Monestir de Sant Llorenç del Munt demostra la impossibilitat i la bogeria d’ermitans i gent de religió entestada en arribar al cim de cingleres diabòliques. Més enllà, el Salt de la Minyona, ja sobre els Cingles de Savassona, t’ofereix una visió grandiosa del poble de Vilanova i del Pantà de Sau amb les Cingleres del Collsacabra al darrere. Mirant cap al sud se’t desfan els ulls dins del verd boscà del paisatge de les Guilleries tot just superat.

La remuntada dels Cingles de Tavertet es pot fer per diversos camins: Des de la pista que els resegueix per la part baixa i s’enfila a Rupit a darrera hora, fins a la més exigent de Les Gotes o la més llargueta del cingle del castell. La de Les Gotes -la que jo vaig fer- és com una escala que va pujant sense que puguis saber per on remuntaràs els cingles fins que ja ets pràcticament al cim. Val la pena fer-la, ja sigui de pujada o de baixada. La sortida del sol penjat a mitja muntanya és una imatge que resta per sempre guardada en la memòria i que ja no es pot esborrar mai més.

Un altre tram impressionant de camí és el del Portell de Sant Miquel, sobre la Vall d’en Bas i els boscos que acompanyen la baixada fins a les Comelles. El Portell és com una reproducció en miniatura de la Bretxa de Rolland als Pirineus Centrals i el bosc que l’acompanya sembla extret d’un conte de fades.

I arribem a la Fajeda d’en Jordà, bosc de roques verdes i espais ombrívols glossat per escriptors i poetes al llarg dels anys. L’Infern és verd: La Fajeda, els volcans, Sant Miquel de Sacot i la vila vella de Santa Pau suposen un passeig únic pels senderistes catalans. Caminar per aquests espais és una culminació perfecte per un camí sobrenatural que porta de la falda del Montseny als volcans garrotxins.

D’altres imatges impactants més enllà de Besalú son les extraordinàries vistes des del Santuari de la Mare de Déu del Mont, tot un espectacle del tot recomanable, i les ombres de les oliveres de la plana ampurdanesa, refugi imprescindible del rodamón estival.

Però això no és tot, encara…

Amb el cotxe aparcat a l’entrada de Beuda, l’Ós Bru es calça les botes de muntanya i aixeca els ulls cap al cel. Allà, lluny, penjat dalt de la muntanya s’albiren a dures penes les antenes de la Mare de Déu del Mont. Quina millor manera d’aprofitar les marques del GR que voltar la Serra del Mont, remuntar la vall de Falgars i pujar al cim més verdaguerià de Catalunya? És l’inici del segon tram d’un viatge d’estiu resseguint camins d’exili.

Els senyals del GR estant bastant ben marcats en aquest tram de territori. El sender, però, fa temps que no ha estat utilitzat o aixó és el que semblen indicar les bardisses que s’han apoderat d’un tram de senderol remuntat pel GR.

Des del cim, les vistes son excepcionals i de ben segur que van permetre Verdaguer d’inspirar-se cap al nord amb les vistes del Canigó i cap al sud amb les vistes del tant estimat i proper Montseny allargassat com l’esquena d’un animal de quatre pots. No sembla des d’aquesta posició l’esquena d’un ós en marxa?

Baixats de nou a Beuda -la propera entrada s’entretindrà més en els espais i racons descoberts en aquesta primera etapa de viatge-, una aigua i un café al Restaurant del poble preparen el descens curt fins a Besalú, vila comtal i turística que resulta ser un contrapunt ideal a la propera Santa Pau. El sender que surt de Besalú cap al nord està ben senyalitzat durant un tram molt curt de recorregut. Unes obres per obrir un nou vial tallen el GR per la meitat i obliguen a utilitzar novament el sentit de l’orientació per arribar a Beuda.

Cap al sud, un cop travessat el pont de Besalú, un aparcament de cotxes obliga al caminant a mirar el mapa, intuir el camí i descobrir en un racó un senyal del GR que permet seguir-lo, peró no fins massa lluny. Ràpidament es perden els senyals i s’ha d’usar també la orientació.

La part ampurdanesa del GR pot seguir-se pràcticament tota en cotxe:

– Primer, seguint la carretera que porta a Sant Martí Sesserres (els senyals en aquest tros son bastant correctes -pals verds de Turisme de Catalunya en la seva majoria-, tot i que a Sant Martí l’ombra d’un arbre i l’antiguitat del senyal fan el camí un pèl perdedor).

– Després, desviant-se de la nacional a Navata per pujar a Lladó. El recorregut per dins el poble s’ha de fer amb guia ja que no hi ha cap senyal. El camí cap a Sant Martí Sesserres està ben senyalitzat i no té pèrdua, peró el camí cap a Cistella comença amb el cartell típic de les poblacions de l’Empordà (un mapa del tram ampurdanès del GR amb una explicació de què és) i la indicació del camí a seguir. A la primera desviació, peró, no hi ha senyal visible. Cal girar a mà esquerra i un trosset més avall, sota una espesa olivera hi ha un dels pals de la Generalitat.

– Seguidament, agafant la GIP5101 i la GI504, carreteres que el GR va creuant, pots acostar-te al Santuari de la Mare de Déu de Vida (si t’hi acostes a peu o en bicicleta tingues cura amb els gossos que uns amos poc agradessos tenen a la casa que hi ha al costat del Santuari), a Vilarig, Terrades i Boadella d’Empordà. A cadascun d’aquests pobles, hi ha el cartell indicador que et comentava en el cas de Lladó i l’ús de la guia et permet navegar sense problemes per terres ampurdaneses.

– Finalment, la GI504 i la GI500 ens permeten resseguir el tram final del GR fins l’atzucac del nou aparcament de camions de l’entrada de La Jonquera. Un bonic final per un GR que hauria de travessar la frontera pel Coll del Lli i cloure a Las Illas, Ceret o Prada de Conflent.

Vols acabar el viatge?

Bé, la primera part de les meves vacances s’ha escolat veloçment, tot saltironejant de roca en roca i de vila en vila. Torno a ser a casa, content i decebut alhora. Per què Catalunya s’aboca al sol i platja i abandona els camins que -en molts països- estant plens de turistes americans, alemanys i francesos?

Resseguir un Sender de Gran Recorregut (GR) a Catalunya és tota una aventura d’orientació i tot un aprenentatge d’agressions al medi i de deixadesa dels boscos del país. El meu camí va finar a la tranquil·la vila de Santa Pau. Ja en vaig tenir prou!

El tram senyalitzat d’aquest GR acaba a Tavertet, bonica població encimbellada sobre els cingles del mateix nom i on pareix que tornis a temps de bruixes i bandolers. A Tavertet, la pintura es va fonent i acaba per desaparèixer entre el nou asfalt de les pistes i camins que uneixen aquesta població amb Rupit. A Can Rajols, seguir el camí “oficial” és ja una quimera i de cop i volta apareixes a Can Parer i a la carretera que uneix Olot amb Vic. Però aixó no és tot, ni de bon tros.

Al sortir de Rupit i, després de remuntar la carretera, uns vells indicadors posats possiblement l’any 1.978 et menen a un atzucac de camins. A l’esquerra, un camí et porta al llit d’una riera que se suposa que caldria remuntar pel centre per acostar-se a Pruit; i un altre camí, a mà dreta, et mena a un tancat de vaques i a uns senderols de bosc sense senyalitzar. Allà, amb una mica de sort i amb la guia del campanar de Sant Andreu de Pruit, arribes prop de La Rovira on unes marques no esborrades d’una variant antiga del Sender et van conduïnt primer per pista i després per pista asfaltada vers la Serra de Pruït, Pujolriu i, finalment, Sant Pere de Falgàs on, amb força alleujament d’ànim, retrobes el camí correcte. Lògicament, com succeeix a la majoria dels expedicionaris que s’endinsen per aquests camins entre Rupit i Les Preses, toca tempesta, és clar.

Un cop recuperada la senyalització del GR, peró amb el format propi dels pals indicadors de color verd fets per Turisme de la Generalitat, el camí es fa força abellidor fins arribar a les Comellas, una bonica granja on, novament, les marques desapareixen completament i cal posar el nas a punt per flairar els ferums de gasoli dels camions dels polígons industrials de Les Preses. Som a la vall plena d’animals de quatre rodes com diria el “Travelling Uncle Matt” (“Tio Matt” en la versió de TVE) -l’Avi Explorador dels Fraggels-.

La sortida de Les Presses tampoc és un espai gaire agradable, i els senyals estan fets per anar en bicicleta de muntanya. Un dubte: Vaig pel camí de terra que surt a mà dreta o segueixo pels carrers fins al final del poble? Indicacions? No, no n’hi ha cap.

Després d’un Polígon infecte i un tros de carretera força pesada, recupero el GR que, pel camí de terra, remuntava la falda d’un volcà. A partir d’aquí el Sender no té pèrdua i, a més a més, reserva la sorpresa final de la vila setcentista de Santa Pau, catau de pintors, bruixes i bandolers i espai màgic on vaig dubtar entre concloure el meu viatge o comprar un parell de pots de pintura blanca i vermella per senyalitzar el sender com Déu mana. Al final vaig decidir-me per la primera opció i per seguir el camí en cotxe fent algunes escapadetes a peu i comprovant com les marques es dilueixen en un dels GRs més antics de Catalunya.

“A la porta de casa comença l’aventura” i aquest és el camí que seguiré a partir de demà darrera les petges deixades pels amics republicans fins la vella frontera amb Europa. Alguns dubtes ocupen la meva ment en aquestes hores prèvies a la marxa: Serà la darrera vegada que es pugui fer aquest camí sense l’autopista d’alta tensió Sentmenat-Baixàs? El vell camí dels republicans esdevindrà un nou camí del progrès mal entès? Per què ens vènen l’AVE com a raó per a fer la línia d’alta tensió i no es deixen d’AVEs i arreglen d’una vegada la línia de Puigcerdà per fer un veritable tren dels Pirineus?

El meu camí per aquests quinze dies surt de la porta de casa per enfilar-se als turons de Taradell, segueix cap a Sant Julià de Vilatorta, Vilanova de Sau, Tavertet i Rupit tot seguint les marques del GR-2, baixa cap a La Garrotxa per passar per Les Presses, Santa Pau i Besalú i s’endinsa a l’Empordà, tot acostant-se a Figueres, el pantà de Boadella i La Jonquera. D’allà els ex-companys republicans -conten els llibres d’història- creuaven la frontera pel Portús, peró jo travessaré l’Albera per ullar vells búnquers abandonats de la Guerra Civil i m’acostaré a la marinera vila de Portbou, on, després d’una remullada salada en aigües de la Mediterrània, una combinació de trens em retornarà cap a casa.

L’autopista d’Alta Tensió Sentmenat-Baixàs és la famosa THT fortament rebutjada pels veïns de la Catalunya Nord. És curiós veure com manifestacions fetes en una part del territori que a voltes ens semblen llunyanes no ho son tant. La flama ha de córrer per cremar una línia que, a Taradell, arrelarà en les tombes dels avantpassats prehistòrics de la vila i farà de paret amb el Montseny i tot per aprofitar l’energia nuclear dels veïns del Nord. Tant costa seguir projectes com el de l’energia solar a la zona del Fòrum de Barcelona o generar energia a partir dels residus com passa a la planta de cogeneració de la plaça del Fòrum? Veritablement es necessita esquinçar el territori amb obres mastodòntiques i sense sentit? Suposo que soc un guarà i un marrà i, per això em costa entendre-ho.

L’AVE és un producte per anar volant d’un lloc a una altra a velocitat de vertigen, per a millor profit dels yuppies que tanquen negocis internacionals de gran volada i d'”interès mundial”. Clar, és millor invertir en AVEs i autopistes de peatge que en bones comunicacions ferroviàries per a la gent del carrer que els permeti acostar-se als Pirineus a un preu raonable. Alguns en diuen el model suís. L’altra dia per la ràdio comentaven que hi havia un projecte del 1932 per obrir ramals des de Puigcerdà cap a la Seu i d’allà cap a Sort i Andorra amb un cremallera cap a la Vall d’Aran.

Mentre tant a les carreteres catalanes milions de cotxes fan cues en autopistes de peatge per anar a prendre la fresca als Pirineus. Cada dia un cotxe més, cada decenni un nou carril a l’autopista, cada vintenni una nova via ràpida per a transport rodat! El tren és l’alternativa i amb els diners que ens costarà l’AVE tindríem unes línies regionals i de rodalies en condicions més que acceptables.

Opinions, opinions, opinions. N’hi ha per tots els gustos i cal donar raons.

Vols saber com em va anar?