El Cau de l'Ós Bru de Taradell

L’altra dia, tot rondant pels boscos del meu poble a la recerca d’algun eixam de bones abelles que em volguessin donar un polsim de mel, vaig tenir la oportunitat de sentir la veu amagada d’un bosc mil·lenari. Un bosc que, tot i l’aparent tranquil·litat de qui porta molts i molts anys tombant damunt la terra, comença a sentir enyorança per aquelles bestioles de dues potes que, temps era temps, recollien la llenya caiguda dels arbres, utilitzaven fulles i branquillons i prenien les herbes per a fer-ne saludables remeïs.

Aquella espessa boscúria era molt sàvia, sí. Potser massa i tot, però la veritat és que després de parlar amb ella, vaig notar jo també, la soledat d’un entorn en d’altres temps viu i ple de gent cuidant-lo com un jardí.

– Ós. Ós. Ós?… No em sembleu pas un ós, vós. Bé, per pèls del morro i les mides del cos potser sí. Una mica prim, potser. Però deveu ser jove encara i l’estiu tot just despunta. Si.

– Bé, és una manera de dir. Ós, ós no en sóc pas, però tampoc crec que ho fos en Joan de l’Ós ni el protagonista de la llegenda de Prats de Motlló. Coneixeu Prats?

– Prats, Prats. Mmmmmh! Em sona alguna cosa, d’una terra molt bonica cap allà al nord. Els aucells m’en porten noves a vegades. Però deixa’m pensar. Vas molt ràpid, tu. Tens tanta presa com la nova gent. Sí.

– Perdó.

– Mmmmmmh. Parlàveu d’en Joan de l’Ós, d’en Joan. Mmmmh. Ja, ja , ja. Quin trapella en Joanet. Sí. Molt trapella. Mmmmmmmh. Jo el vaig conèixer en Joan. Sí. Mmmmmh. Trescava pels arbres i per terra i sempre estava alegre. Corrent d’ací d’allà. De la carbonera al niu. Del niu a la cova. De la cova a la cabana. Mmmmmmh. Sí. No. No era pas un ós, no. Mmmmmh. No era com el de la rondalla. No. Fort? Sí Sí. Fort sí. Era bèstia de bosc com son pare. Si. Ell s’hagués quedat al bosc de ben segur. Sí. Mmmmmmh. Però sa mare li va dir que anés a fer fortuna. Fortuna, fortuna, fortuna … Mmmmmmmh…. I en Joan va marxar i va deixar son pare aquí, moix i trist. Sol. Sol. Sol. Mmmmmmh. Diuen que el van banyar, el van afaitar i que es va casar amb una princesa de les terres baixes. Sí. El fill ja no seria un home de bosc. No. Mmmmmmmh. Ho recordo bé. Son pare no era pas un ós com diu la rondalla. No. Era una salvatgina. Una dolça salvatgina. Sí. El meu millor cuidador: Carboner, llenyataire, resinaire, boletaire, caçador, … Mmmmmh. Sí. N’hi havia tants. Feien foc aquí sota mateix per fer-hi la carn i tot. A vegades, de nit, em donaven les gràcies per deixar-los veure els estels entre les branques dels arbres i els adormia amb una suau brisa i el só de les branques més amunt encara. Mmmmmh. Eren altres temps, benvolgut ós. Sí. Els boscos érem un formiguer de persones. Aquí mateix, en aquesta roca on tu seus ara i seia el pare d’en Joan de l’Ós amb la seva colla en acabar de traginar llenya, fulles, branquillons i pinyes. Però ara… ara… ara teniu molta presa, vosaltres. Si. No netegeu res. No. Però no voleu incendis. Doneu les culpes a la calor i a la manca d’aigua, però us inventeu paraules per parlar de les nostres restes. Biomassa llenyosa en dieu? Mmmmmmh… Sí. Això. Això és el que vaig sentir que deia aquell senyor que va venir. I quina solució doneu per acabar amb els incendis? Cada cop em sento més sol. La gent té por dels boscos. Sí. No hi ha salvatgines. No. Primer fou la por a l’ós. Després la por al llop. Ara la por al bosc. Sí. La manera d’acabar amb els incendis és acabar amb els boscos? Sí. Prohibir que la gent vingui i em netegi? Passar arbres de ferro descomunals i fer camins allà on no n’hi ha hagut mai? Sí. No fer servir la llenya com abans per escalfar-vos? No. Com en dieu d’aquest fòtil que utilitzeu ara per fer llum? Mmmmmmh. Porteu els llamps ben tancats en fils brillants d’un lloc a un altre. Heu deixat les fogueres i em deixeu tota la llenya per mi. Ni carboner, ni llenyataire, ni resinaire, ni pinyoner, mmmmmmh… Boletaires? N’hi ha pocs com els d’abans. Caçadors? Però si ja no tenen caça i se l’han de fer ells mateixos! I aquests camins de pedra que feu? Ràpid. Ràpid. No hi ha flors, no hi ha arbres, no hi ha boscos. Passeu rabents com si el temps pogués allargar-se amb la rapidesa dels humans. Mmmmmh. Qui més corre abans arriba. Si. Qui més corre abans arriba. Mmmmmh.

I em deixà de nou amb l’aire de fulles i branques i la suavitat dels seus capçals, tot trepitjant fulles seques a l’estiu. Però jo em vaig quedar amb la seva darrera sentència: Qui més corre abans arriba, qui més corre abans arriba… tot pensant quina és la meta de la vida.

Ah! Sí. Les abelles em van donar mel i vaig aprofitar per fer una micona de neteja al bosc. Crec que quan vaig sortir els arbres reien i estaven agraïts amb un ós lent i parsimoniós que ja pensava en la propera sortida vora el cau.