El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sóc en un paratge idíl·lic, màgic, superb, ferèstec. Mai havia vist una àrea de pic-nic amb un accés tant rupestre. A Cova Avellanes, no s’hi arriba pas per carretera, s’hi arriba a través d’una pista forestal de terra i pedres, amb pujades i baixades. El meu cotxe ha tremolat com una fulla, tenia por. És clar. Un camí com aquest sembla només hàbil per a tot terrenys, però no… hi arriven vehicles de tot tipus, des de furgonetes a motocicletes.

Un parell de boletaires s’han endinsat al bosc a la recerca de la preciada menja micològica. Dins d’un cotxe proper, un jubilat espera algú tot fent una becaina. Jo, assegut en un banc de pedra, tinc la taula plena de mapes i escric aquestes quatre ratlles. Són tres quarts de set de la vesprada i encara hi ha llum, és clar. M’aturo.

Escolto com els boletaires garlen amb aquest accent típic de la zona de Tortosa, aquest accent de muntanya. Porten els cistells colrats de bolets que em són desconeguts. Mon pare sabria distingir-los tots, però jo, com tot el jovent, quan podia acompanyar-lo a cercar bolets, preferia estar-me a ciutat, amb els amics i desconeguts, fent el got.

Aquest dissabte ha començat al Cap i Casal cap a les 9 del matí. Volia llevar-me més d’hora, però els llençols són unes armes dificils de desenganxar del cos. Ho he aconseguit després d’un aferrissat estira i arronsa i he anat a rentar-me una mica. He carregat els estris al cotxe i carretera i manta que el camí és llarg.

L’autopista Pau Casals és un eix viari fantàsic per anar a Calafell. Si no fós per les 600 pepes que et carden al Garraf, seria magnífica.

La Cooperativa Agrícola de Calafell és un establiment casolà, pagés. S’hi pot trobar de tot, des de ví de la zona a calçat. Jo hi he baixat justament per comprar calçat. Potser sóc carrincló i rural, però la moda en el calçat, a casa, la fem nosaltres mateixos. Portem unes sabates de collita pròpia que fa uns anys es podien comprar en un establiment de Barcelona que, per mi, és un mite, una botiga ideal, un comerç que reconec emboirat en la meva memòria. Les sabates de Can Segarra eren, són i seran úniques en el món. Des que van tencar aquest establiment, els Mauri del Poblenou hem cercat sabates de similars característiques arreu. Les hem buscat i rebuscat com si del Sant Grial es tractés i n’hem trobat imitacions de durada molt inferior i construcció embellida, imitacions cares i dolentes. Finalment, després d’anys i anys de persecució infructuosa les hem trobades. Fetes a La Rioja. Comercialitzades pels pagesos, per consum de la ruralia. Durada, comoditat, perfecció. Els nostres peus tornen a respirar tranquils. Tenim sabates.

A la Cooperativa hi he comprat botes de muntanya. He estat a punt de fer-me amb unes de negres que utilitzen els pagesos, però miraculosament el responsable del negoci m’ha tret unes botes de caminar perfectes. Uns guants pels peus que m’acompanyaran pels Ports durant aquesta estada.

Arriba un tot terreny i en baixen uns individus amb un gos que sembla no voler tocar el terra. La veritat és que s’està girant una mica de fred. Ens saludem -a Barcelona si saludes pel carrer et prenen per boig- i ells se’n van a la font ha carregar d’aigua.

He passat per Reus. Les rondes de la capital del Baix Camp són un bon invent i la senyalització és bastant bona. Continuar per la carretera d’Alcañiz no m’ha supossat cap problema.

Travessant el Montsec he tingut ganes de coneixer aquests paratges, però embrancar-me per una muntanya desconeguda sense un bon mapa no és pas una bona idea. Sens dubte, hi haig de tornar a fer alguna ruta, però ara segueixo camí cap a Falset. Ostres! Un Parc Eòlic! En aquestes muntanyes hi ha un grapat de molins de vent per crear energia. Energia neta per l’aire, però paisatgísticament contaminant. Un veritable Parc Eòlic necessita de moltes hectàries de terreny en planes altes on passi molt d’aire i el soroll dels molins fa que no es puguin construir en zones urbanes. Resultat: degradació del medi físic. Menys, molt menys que amb centrals nuclears, però en definitiva, si sóm puristes, degradació.

Falset és poble, Reus és ciutat. Aquesta rotunda afirmació es veu quan creues ambdues ciutats amb un espai curt de temps. Falset m’ha resultat una vila desitjable, però la crida dels Ports aplaça la visita als dies que pugi a visitar el Montsec.

Móra la Nova, Móra d’Ebre, Benissanet. Els Ports s’aixequen altius davant nostre com un gegant que guaita les planes properes. Miravet és un poble molt maco, amb un castell sencer, no està en runes i es pot visitar. Si vens per la carretera de Benissanet segur que entres a Miravet perquè el trencant de la carretera de Gandesa només el veus quan surts del poble…o era al revés?

Pinell de Brai… Xerta… Tortosa… Roquetes. El Port s’aixeca altiu al fons de la plana com una inexpugnable fortalessa calcària. Ara comprenc perquè als rius n’hi diuen barrancs. I és que els impressionants espadats dels Ports cauen sobre la plana amb una força brutal, prinmitiva, ciclòpica.

De Roquetes als Ports, la carretera és com la d’un video-joc. Llarga i recta, amb la muntanya sempre al fons i que mai hi pots arrivar. De cop. Sense avissar, la carretera s’enfila i es cargola i es recargola i gira i puja, amunt, més amunt. 800 metres de pujada. I dalt de tot, com amagat darrera de les escarpades arestes, dins de la fortalessa, un espai verd, viu, humid. Sóc al Montseny? Al Cadí, potser? Són els Pirineus? Segur que he passat per Tortosa? Sí, sí, no m’equivoco, sóc al sud de Catalunya, a les terres càlides i assolallades, al sol-i-platja del país.

Passats els “xalets” hi ha el trencant que porta al Refugi de Caro, dues construccions que no m’han semblat tant acollidores com les Gites d’Etape pirinenques. Són dos quarts de dues i em disposo a emprendre la primera de les rutes programades, que m’ha de portar al cim més alt dels Ports, al Mont Caro, passant pel coll de Pallers i la Moleta Rodona.

El camí comença seguint la pista forestal fortament transitada per vehicles que van i venen a través del massís. Un lloc ple de cotxes marca l’inici del sender que mena al Coll de Pallers. He buscat un bastó perquè em servís de gaiato, però no n’he trobat cap de prou bó. L’etapa l’he fet a mans descobertes, doncs.

El Coll de Pallers és una construcció curiosa encimbellada per dues impressionants moles de roca que simulen dos pallers: El Paller Gros i el Paller Petit. Ací comencem a carenar cap a l’esquerra, seguint unes marques vermelles, tal com ens diuen a la guia en Joan Tirón i companyía.

Els Plans de Moleta Rodona són impressionats. Per una banda, la vall on hi ha el refugi i els “xalets”, per l’altra una vissió al·lucinant sobre el Delta de l’Ebre. Sens dubte, els prismàtics són més que necessaris per veure-ho tot de forma més clara. El mar està emboirat, sinó ho estès les males veus diuen que és pot distinguir a la llunyania l’illa de Mallorca. Jo no l’he poguda veure. Mirant a banda i banda he deixat el camí i he tingut de fer una mica el cabra per recuperar-lo. Però als Plans és impossible perdre’s, perquè estan encimbellats de tal forma que perdre’s significa estimbar-se.

Per pujar al Mont Caro m’he fet la meva propia via i he aparegut al cim a través de la zona coneguda com el “tubo”, una zona que la guia em recomenava que utilitzes de baixada si no volia seguir la pista que em retornarà al refugi.

El Mont Caro és una merda. Com ho és el Turó de l’Home. Dues grans antenes dominen el cim. Jo les he vorejat i m’he dirigit cap a la pista forestal. Ostres! Si encara no hem dinat avui! Són quarts de cinc de la tarda i les ganes de fer el cabra m’han esborrat el costum de menjar.

De baixada, m’he trobat bastants cotxes amb matrícules de totes les províncies que envolten els Ports, fins i tot, gent de Saragossa, de València i un parell de cotxes de Bilbo.

He estat xerrant amb dues boletaires que no tenien massa clar si els bolets que portaven eren comestibles o no. M’han semblat dues separades amb fills intentant oblidar les vides passades.

Realment, ha estat un camí curiós i que permet treure una bona impressió dels Ports i permet situar-los en el seu entorn. Ah! I, com no, hem tornat a fotre’ns un tip de mores, el menjar dels déus menors.

I bé. Ara el sol ja no hi és. I jo sóc en aquest bonic i ferèstec paratge on hi passaré la nit. Veritablement fa fred i la nit segur que encara és més freda. Si no em congelo, demà faré una ruta més llarga sortint d’aquí, de Cova Avellanes i passant per la Cova del Vidre i pel Coll de Pallers. Cap al migdia baixaré a Tortosa, possaré benzina -espero que em duri fins a Tortosa!- i marxaré cap a Fredes, al Baix Maestrat, per caminar una micona per la tarda, passar-hi la nit, visitar el Barranc de la Fou, anar a Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, i a la nit tornar a Barcelona. Déu n’hi do, no!

Veien els grups de boletaires m’he sentit més sol que mai. He estat ben a punt de plorar, d’enviar-ho tot a rodar. D’acabar el cap de setmana allí mateix. I ara… encara estic una mica tou. Estic sol perquè m’agrada? Estic sol per orgull? Sóc un cagat i realment no estic sol? Vull creure, necessito creure que no sóc boig. Però sovint, massa sovint, crec que aquesta negació és l’inici de la meva terrible follia. Sóc patològicament dubitatiu. Dubto de tot. Dubto de mi mateix, del que faig, del que sóc, dels altres, de l’amistat, dels meus amics, de les intencions de la gent, de les dones. Dubto, però tinc orgull i sóc tossut de mena. Crec ser tolerant i no ho dec ser gaire des del moment que defujo les companyies per anar a muntanya. O potser no les defujo.

Ara. Dins del cotxe, al rovell de l’ou, em torno ha trobar bé. Potser no del tot, però si millor. Els boletaires han anat marxant. Ara, els dels cotxe vermell; després, els del tot terreny; més tard, els del cotxe blanc. Només la furgoneta de Roquetes queda al meu costat. Me’n vaig a sopar i vigilaré a quina hora em quedo sense llum en aquestes terres, perquè em sembla que podria haver allargat més la caminada.

Em fa mal el cap quan m’acotxo al sac, a punt per l’endemà.

Deu fer uns set dies que hom em va tornar a recordar vells camins fets fa uns cinc anys. I ho va fer des del cor de País de Sault. Estirant el fil d’Ariadna, seguint les molles de pà d’en Hansel i la Gretel, aquells camins del septentrió, em van portar cap al sud.

Has baixat mai als Ports? Aquesta petjada inicia una sèrie documental que vaig escriure durant tres dies del mes d’octubre de 1999. D’ací ben poc farà sis anys, ja! Déu n’hi dó! Va. Som-hi!

Vols acompanyar-me? Demà marxo cap a Tortosa per pujar als Ports. Me’n vaig al cor de la Corona catalano-aragonesa, a les muntanyes que fan de partió entre el Principat de Catalunya, el Regne de València i la Corona d’Aragó.

L’estiu passat a Occitània m’ha despertat de nou el vell gaudi dels camins i dels senders. Als Ports s’inicia un GR -el GR-7- que travessa tot el Principat i fineix a les valls d’Andorra. Pel recorregut que fa, debia ser una antiga ruta de transhumància, un vell sender de pastors.

El que sí que tinc clar és que, segons les declaracions de Gilhèm de Belibaste a Jacques Fournier, uns possibles avantpassats dels Mauri -catalans ja, potser?- van viure en aquestes terres. Un capítol important de la vida del mateix Peire va tenir lloc a Horta de Sant Joan, crec. El què si que he trobat curiós és l’existència en terres del Maestrat i del Montsià del Barranc de la Fou. El Clue de la Fou està en plena fenolheda a la Catalunya Nord i aquí baix, sembla que hi té un germà o un cosí proper.

No sé si hi trobaré quelcom d’interessant, del que n’estic ben segur és de la descoberta d’un espai que ara com ara m’és desconegut a mi i també ho és per la majoria de gent de Barcelona i la Catalunya Vella. Allà, quan anem a muntanya, tenim la tendencia de solcar els Pirineus, el Montseny o el Cadí-Moixeró, però ben poca gent s’aventura a cercar la muntanya a terres del sud.

En qualsevol cas, la motxilla ja és a punt i, per fí, em compraré unes botes per fer muntanya i no els hi demanaré més a mon pare. Justament, ell se’n va a exercir activitats cinegètiques al Montseny. És època de caça i de bolets, ja se sap. Però jo marxo cap a les terres de l’Ebre!

M’havia proposat de fer una petjada al cau cada dos o tres dies. I m’havia proposat de fer-ho amb els ingredients de sempre -natura, Taradell, muntanya, boscos, castells i vida- cuinats a la manera de l’ós. Però vet aquí que aquesta tarda, després de donar unes voltes als possibles articles del número d’octubre de la Revista Taradell, m’he quedat amb la ment en blanc i no m’ha sortit cap tema que em fes prou peça.

L’actuació de castellers de Barcelona a Llinars de diumenge podria ser un bon motiu, però és millor esperar a les Festes de la Mercè i comentar els castells d’aquest diumenge des de les construccions que es fasin per la diada capitalina.

La Festa Major del Poblenou i els ja tradicionals xiulets a les autoritats que, any rera any, tapen les paraules del Regidor del Districte de Sant Martí segur que ja han rebut algun comentari per part d’algun dels diaris de Barcelona. Si no és així, són uns fets tant habituals que ja han perdut tota la seva força revolucionària. Com veurien aquesta resposta puntual que és repeteix any rera any, els anarquistes i els revolucionaris idealistes que van viure en aquest barri barceloní a finals del vuitcents i principis del noucents?

Que avui és 12 de setembre i es rememora la desfeta de la societat de la llum i el coneixement enfront de la societat de les tenebres i la ignorància? No, aquesta ja va tenir el seu espai en aquest mateix cau fa un any.

La Diada Nacional de Catalunya, un nou acte de remembrança per les llibertats i els drets històrics d’un poble i els defensors d’aquests drets davant l’absolutisme bàrbar, ja ha estat comentat abastament per molta gent de més volada i per mi en la petjada del dia 10.

Que dimecres començo el Seminari de Recerca en temes de Govern electrònic al Doctorat i de la meva mània sobre el paper dels petits municipis catalans a l’anomenada Societat-Xarxa?

De què parlar? Què pot interessar a un lector d’aquest diari personal? Que pot permetre’m jugar amb les paraules i fer-les corre damunt de la pantalla i davant dels ulls d’una lectora de diaris personals?

Possiblement, el tomàquet de més d’un quilo que vam agafar ahir a l’hort o les tavelles de mongetes d’un pam que vam treure també de l’hort en la jornada de diumenge donarien peu a una narració breu sobre els bons resultats que dóna la feina pacient, metòdica i ordenada d’un hortalà al seu hort i de la capacitat d’aprofitar les pluges amb sistemes de recollida d’aigua realment imaginatius.

No ho sé, però miraré de fer un divertiment minimalista a partir d’una bota de vi, la bota del racó. Comencem?

"En fa tants i tants d’anys que fou vestida que, amb prou feina, recorda qui la va parir. En aquells temps, els traginers traginaven per camins terrers, els boscos eren plens de pencaires i curulls de salvatgines, l’escalf de la llar era la llenya i els cossos del bestiar ajaçat a la planta baixa de la casa i l’olla. Ai! L’olla! L’olla sempre era damunt del foc, fent la xup-xup al caldo i omplint la cuina d’aquell aroma que ara només sentim molt de tant en tant i quan són festes molt assenyalades.

En aquells anys mossos, la bota seguia totes les fetes de la llar des del seu racó, el racó més fresc i ombrícol de la casa. En aquells anys va aprendre a ser pacient, a escoltar-ho tot des de la fosca del seu racó i a cuidar com una mare el ví novell que l’amo en ella hi ficava. De tant en tant, com ara, rebia la visita d’algun humà que li buidava una mica les tripes per omplir el porró de ví o, si havia tronat, per cremar una micona de lluquet al seu interior.

Ara, la bota ja no és al mas, que és en una casa de poble. I, tota revellida, recorda tota aquella colla d’anys que ha viscut ja. Està cansada, fa massa temps que converteix el ví novell en bon ví de taula. Està cansada i no li agrada gens aquella aixeta que hi té posada. La vol expulsar, li fa nosa. Li fa nosa perquè és massa moderna. On és la seva vella aixeta? La troba a faltar, feia tants anys que estaven juntes! I on és el mas? I l’olla? I la cuina?

La bota està trista, ja no hi ha traginers, no sent el dringar dels carruatges i tan sols se sent cansada i vella, i vella i malalta, quan l’empudega el fum d’aquell cotxe que entra al garatge on la tenen ficada."

No n’estic gaire convençut, però bé, he passat una estoneta jugant amb els mots i espero que tú -amable lector, amiga lectora- em sàpigues perdonar l’eixutesa dels mots que aquesta petjada han deixat avui en aquest cau.

Estem voltant una nova Diada, un nou acte col·lectiu de remembrança d’una lluita gairebé atàvica per les llibertats nacionals d’un poble i per la recuperació d’uns drets històrics negats vers el 1716 amb un ignominiós Decret encara mai derogat. La història és ahir, un ahir que fa un avui que construeix un demà.

Aquest matí, vigilia de la Diada, he tingut la pensada d’anar a dar un volt per la vila de Taradell, mirar les llindes velles de les cases barroques, els monuments de tots els temps i èpoques en remembrança d’altres vilatans il·lustres (els pagesos, el metge rural, la… ) i les cases senyorials que han acullit gent de lletres i alta cultural (Pere IV, Xavier Benguerel, …). Entre elles, fent de pont entre els carrers que menen a Santa Llúcia i la Plaça, hi ha una casa que respon al nom de Can Madriguera. Allà, alçat en un lloc ben visible, hi ha un d’aquests fòtils que serveixen per recordar fets. En aquest cas, que en aquell casal hi van viure en Carles Riba i la Clementina Arderiu, una de les parelles del segle passat que més van fer per la cultura catalana i la recuperació de la cultura hel·lenística passada pel sedàs dels grecs moderns.

Suposo que ja saps per on vaig, oi? Quin és el camí i quin serà el guia d’aquest llarg viatge.

Un jove ampurdanès va popularitzar aquests versos de Kavafis amb arranjament musical i, més recentment, una ment perspicaç i afilada com n’hi ha poques, va saber posar-los al seu lloc per iniciar la Festa Major de Taradell amb un Pregó de Festa Major ple de sentiment.

Possiblement els versos de Kavafis haguessin arribat igual a casa nostra, però en Carles Riba va saber portar-los a la nostra llengua amb l’habilitat i l’encert d’un poeta immortal.

Serveixi, doncs, com a petjada de la Diada del 2005 -en la que, per cert, rememorem els 300 anys del Pacte dels Vigatans!- aquests versos de Kavafis en traducció de Carles Riba i publicats per l’Editorial Teide l’any 1962:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, marbres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar 4 riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

S’obrien aquest matí els meus ulls tot just arribar a la feina, quan m’he trobat un missatge força especial. Una espurna de la xarxa de xarxes iniciada a Vilafranca del Penedès m’ha tornat els bells records d’aquells dies d’estiu de l’any 99 quan la lectura d’un llibre en una Biblioteca Pública de Barcelona em va portar a recórrer un pedaç d’Occitània i un tros de les comarques més septentrionals de Catalunya.

Ara, sis anys després, la llavor deixada en una parada i fonda del camí dels Bons Homes ha donat els seus fruïts i dos senderistes m’han demanat una còpia d’un texte que, en aquella gita, és a l’abast de qualsevol rodamón.

Avui, en arribar aquesta tarda a casa, a Taradell, he tornat a ullar aquest document de poc més de vint pàgines i m’ha sorprès comprovar la riquesa d’aquell viatge iniciàtic per terres germanes i veure com la raó s’entortolliga amb els sentits per destil·lar una dolça metzina literària que respira hel·lenisme pels quatre costats.

Aquest viatge, d’origen i tria incerta, va començar entre llibres, en una biblioteca: la Biblioteca Pública de Nou Barris.

Cansat de cercar informació sobre el meu Districte d’acollida durant l’any laboral de mil nou-cents noranta-nou i de consultar bibliografia diversa sobre els misteris del comerç, vaig agafar un llibre, abandonat en un carretó de recollida.

Em vaig endinsar en la lectura del volum que vaig acabar aquell mateix dia assegut al balcó de casa, al Poblenou.

Un llibre, un objecte inanimat, un grapat de fulls tipografiats amb portades un pèl més dures, em va conduir al País d’Alió, al País de Saut, al Prat dels Cremats i a Montsegur, per descobrir que no som més que terra d’oblit.

Gràcies amic Dalmau, gràcies per encendre l’espurna que ha permès aquest meravellós viatge per terres occitanes.

Tots els fets que en aquesta narració es relaten són fruit d’un intens viatge d’una setmana per terres de l’Ariege i l’Aude, a Occitània; per la Catalunya nord i per les valls d’Andorra.

Amb aquests mots començava el viatge, un viatge on s’entortolliga la realitat del segle XX amb la narració de fets succeïts a mitjans del segle XIII, que anava escrivint a mida que caminava i que relligava en arribar de nou a casa els pares, allà al Poblenou barceloní.

Recordo que van ser justament ells qui van deixar el document a la Gite d’etape de Comus en unes vacances sorgides de la lectura d’aquell texte.

Un text que cloïa de la següent manera:

Je tombée la chemise. He tornat a casa caminant. Un agradable passeig per la Ciutat Comtal, amb la fresca de la matinada. Com en els anys més feréstecs de la meva joventut m’he creuat amb treballadors i noctàmbuls, amb Barcelonautes inadaptats que sotgen la nit cercant llur adaptació urbana. Jo ja ho sé,

OC! SÈC MONTANHOL OCCITAN!
non sèc pas barcelonin

Ja ho saps, company! Ja ho saps, amiga! Si el document sencer vols llegir, pots descobrir-lo abans o després de menjar els bons aliments cuinats amb el carinyo de Madamme Pagès, la hospitalària i alegre dona que rep els caminants des de ja fa una bona colla d’anys.

Jo, ja ho he fet unes quantes vegades i, després d’aquella, la millor fou pels volts de Setmana Santa quan la neu i les flors s’entortolliguen en els màgics paisatges del Brollador i el País de Sault. Una recomanació per qui la vulgui recollir.

L’estiu escola les darreres hores amb crits desesperats i llàgrimes a dojo. Ara, iniciat el mes de setembre, dono crèdit a la veu saberuda del meu veï i els seus atàvics coneixements de les pells de ceba amb sal. Setembre i octubre seran mesos d’aigua, d’aigua de debó em va dir quan tothom parlava de sequera. D’aigua que pot fer mal.

Aquesta passada nit, l’estiu ha bramat com mai damunt les cases de Taradell. Però aquests brams, de moment, són crits de joia per mi. Són crits de joia que anuncien l’esclat d’una de les menges més saboroses de la tardor. L’aigua és l’aliment dels bolets. I ara és el temps del Reig, el pare de tots els bolets.

Ahir fou un dia fosc i tenebrós, l’ombra del dubte aparegut diumenge a Calldetenes es va allargar en d’altres facetes de la meva vida actual. El deseiximent i el tantmenfotisme personal arribaven a nivells desesperats. Possiblement, a ciutat, aquest estat anímic s’hagués solucionat amb un viatge iniciatic als temples del consum. Conec molta gent que cobreix les ombres personals amb compres i més compres. Però aquí, a Taradell, a finals de l’estiu, les ombres, les boires es poden escampar tot passejant amb el cistell a la mà. Boscos de Taradell! Caus de llegendes! Catau de fruits saborosos i màgics de tardor!

La tardor ja s’apropa, les orenetes ja fa temps que han marxat, les mores -nascudes en plena canícula estival- prenen mesures sobrehumanes i un punt de sabor místic, d’una dolçor melosa. És temps d’anar al bosc. D’anar-hi amb els ulls fitant el terra, saltant branques i troncs i molsa i gespa. D’anar-hi a jugar a fet i l’amagada amb els follets i llurs vivendes. És temps del Reig, del bolet dels cèsars, del bolet dels déus i del seu soci màgic, místic i diuen que perillós, el reig bord, l’amanita muscaria, el bolet dels follets i dels barrufets, també.

En aquest moment màgic de transició de l’estiu a la tardor, el reig apareix en tota llur esplendor pels boscos del Montseny i rodalies. El reig, nascut d’un ou blanc de bellesa indescriptible, ens mostra llur cama de color groguenc i el seu barret ataronjat, sublim. És un bolet tant gustós com senyor. Només neix ara, aquesta setmana, la propera a molt estirar i després ja deixa pas a la resta de bolets que en processó omplen els boscos fins ben entrat l’hivern quan el fredeluc tanca aquest periode de magia continguda i esclat dels boscos.

La tardor dona d’altres fruits boscans, també. És el millor moment per a gaudir i perdre’s en les boscuries. Això sí, sempre vigilant, sempre amatent: La terra és sàvia i posa paranys a aquells que han volgut separar-se’n en escreix i ara hi volen tornar de mala manera.

Per mi, però, comencen les tardes en llibertat, a les boscuries, a la recerca dels bolets i, sobre tot, del reig, el bolet que ha encés l’espurna versaire d’en Celdoni Fonoll d’aital manera:

Ets bo i ets bonic,
el roure t’agrada,
també el castanyer
i en fresca sureda
tens un bon recer

Les teves virtuts
ja els Cèsars sabien
i ets tan exquisit
que cru hem de menjar-te
o lleument fregit

Quan minva l’estiu,
ça i llà apareixes
si el ploure ha estat just,
Ou de reig finíssim
d’aroma i de gust.

Com els d’enguany, com els que vam collir a la vesprada d’un dilluns tenebrós de setembre. La posta de sol de la jornada, la tardor d’enguany i la saviesa d’un home colrat d’anys però sempre jove van permetre la màgica troballa i el menjar dels cèsars.

Diumenge, onze del matí. Amb la nyonya dels diumenges, però amb la il·lusió d’un bon assaig la tarda anterior a Barcelona, em llevo per acostar-me a la veïna població de Calldetenes. Els Sagals han convidat als meus companys de Barcelona i no hem de fer el lleig a aquells que venen prop de casa, no?

Vora les dotze, som a plaça. Bé, hi som uns quants vermells, pràcticament tots els Sagals i bona part de la gent d’Esparraguera, però en falten dels nostres. Un problema d’autocars els ha retardat a Barcelona i sembla que arribaran un pèl tard. Mal inici per aquesta actuació. Però, de moment, estem a l’ombra i els Sagals es mostren comprensius amb Barcelona. De fet, si fem el que va dir el cap de colla, l’actuació s’ho valdrà.

(…)

Ja arriben. Ja són aquí. Amb un quart d’hora de retard obrim l’actuació amb pilars, abans de començar a fer construccions. Començaran els anfitrions, els seguiran els passionaris i nosaltres actuarem en tercer lloc. El primer castell, un tres de vuit, ens surt força bé; el segon, el quatre de vuit, el desmontem per indeció d’algu de la canalla -pel que sento entaforat en el segon lateral que serà la meva posició en aquesta actuació; i la torre de set final, que ha començat amb una seguretat insultant es torça com per art d’encantament i demanar d’una feina suplementaria per part de la gent del tronc. Se salva i es descarrega sense més problemes. El pilar de cinc final i cap a casa. Breu, no?

Doncs, no. L’actuació s’ha fet un pèl llarg, el sol apretava de valent i, en el meu cas, he començat a tenir aquella sensació, que ja vaig notar en l’assaig d’ahir, de final d’una etapa en el meu esdevenir com a casteller de Barcelona.

Ja sé que és una qüestió molt personal i que els castells són cosa d’equip, però l’actuació de Calldetenes pot ser l’inici d’un moment d’aquells en que et planteges canvis sense saber ben bé per què. Intentaré explicar-ho: Dissabte, era assaig especial de folres. Un assaig d’aquells en que es treballen els grans castells de la colla de la capital, aquells que demanen d’una pinya suplementària damunt de la pinya habitual que toca de peus a terra. En el nostre cas, el treball es fa per la torre de vuit -el primer dels castells folrats-, el 3 de 9 -una mena de construcció màgica i mítica que guarda la pulcritud de les proporcions- i el 4 de 9 – el fill gran del carro grós i al que sempre costa guardar la mida en aquella mena de rovell de l’ou que és l’espai reservat a les agulles-.

Doncs bé, des de que Barcelona va començar a fer castells de nou, tenia un lloc reservat al rovell aquest que tenen el 3 i el 4 de 9. De fet, era l’únic que havia treballat i descarregat tots i cadascun dels castells d’aquesta mida fets per la colla des d’aquell primer 4 de 9 de Terrassa. Ahir a l’assaig, però, una de les peticions que havia fet, -la d’anar abandonant l’agulla per tal de tenir recanvis- es va acomplir i no vaig entrar en aquella posició. És curiós com agafes carinyo a les coses: De tant que ho havia demanat, em va saber greu no ser-hi. Humà, però necessari, les colles han d’evolucionar i no es pot estar aguantant els genolls del segon, els peus de les crosses a les espatlles i fent la força justa i regulant les embranzides del baix i tota la rengla de mans, quan s’arriva als noranta anys, oi?

No sé. Ahir no n’hi vaig fer cas, però avui, a plaça, prop de casa, he tingut massa temps per pensar-hi i donar-li voltes i pensar, alhora en la incongruència que suposa fer una activitat física de tensió momentània com són els castells a l’hora en que el sol pica més sobre les testes i els cossos dels atletes que fan aquestes construccions. No sé, si serà l’inici del final d’una etapa com a casteller. Però també he vist que enguany només he anat a tres actuacions de la colla i que dues d’elles han estat a la meva estimada comarca d’Osona i només una. Només una, en territori foraster, justament a Barcelona i per l’Aniversari.

Passarem la Mercè d’enguany, mirarem si torno a trempar amb la nostra diada castellera, però si la cosa segueix igual, potser serà el final d’una etapa i caldrà iniciar-ne una de nova.

Aquesta història comença un dia d’hivern. De finals d’hivern. D’un hivern com qualsevol altra.

Avui és… carnesoltes!. No. Millor. Dimarts de carnaval. Això: Dimarts de Carnaval. I posem una sintonia? Que tal les primeres notes d’aquell só tant característic d’aquest lloc: El jazz tradicional o dixieland?

Deixe-m’ho estar! L’any vinent potser no hi haurà Mardi Grass a New Orleans, hauria de ser-ho arreu!

La ciutat dels esclaus alliberats torna a patir la incompetència d’un govern que prefereix destinar diners a la caça internacional del Doctor NO que a la seguretat evident dels seus conciutadans. A què sinó el fet de retirar diners del reforç dels dics de la ciutat per destinar-los a l’exèrcit i la seva croada contra els infidels? Però que es pot esperar d’un president blanc i anglo-saxó enfront d’una ciutat amb alcalde negre i més del 80% de la població d’aquest color?

Tornem a ensopegar amb la incompetència i la supèrbia dels humans enfront de la natura. Tot torna al seu lloc, tard o d’hora, i nosaltres no tenim cap més sortida que tornar a formar part de la natura i no intentar canviar-la de qualsevol manera. Ja ho deien els indigenes d’aquelles terres: "Nosaltres sóm part de la terra". Quants morts hi deuen haver a la capital del dixieland? Quants n’hi ha a l’Estat del BlueGrass? I tot per la inoperància d’un govern ultraconservador que es creu escollit per la gràcia de Déu com tants i tants di’altres abans que ell!

Suposo que mai sabrem el total de victimes del meridatge del Missisipi i l’Atlàntic. Però n’hi ha que prefereixen mirar-s’ho des d’un avió a uns quants peus d’alçada i amb la Biblia sota el braç, mentres d’altres -als carrers dels Estats Units- comencen a preparar la Katrina Solidària a esquenes de les autoritats de Washington.

A nosaltres, des d’aquest país menut, només ens resta seguir escoltant jazz i blue grass, recordant el Mardi Grass, recordant els carrers del French Quarter d’aquesta població dels Estats Units, esperant que es mantingui l’esperit de rebel·lia dels antics esclaus de Louisiana i que la Mary Martin actualitzi el seu web de solidaritat amb Catalunya des d’aquesta ciutat nord-americana tant llunyana i tant propera alhora.

Jo només tinc records i música. Records, música i llàgrimes, llàgrimes d’elefant un altre cop.

– Hola, bon dia. Que ens podrieu donar un talonari?
– Sí. Un moment. Aquí el té.
– Ui! Perdoni, però és que aquest talonari no és en la meva llengua ,sap? És que jo sóc català.
– No, no. Voleu dir? Català? Però si esteu a França. No, miri, només tenim talonaris en català per la gent de Catalunya.
– Si, per aixó, jo sóc català del nord.
– De Figueres?
– No, de Baó.
– Ui, miri és que no em surt al mapa sap. El darrer que em surt és La Jonquera. Ho veu?
(…)

Podriem allargar-ho més, però fet el fet, aquesta és la conversa que em va venir al cap quan em van explicar la lluita de l’Aire Nou de Baó -associació nord-catalana de promoció de la cultura i la llengua catalanes al Rosselló i comarques veïnes- amb La Caixa.

L’irreductible associació de Baó ens explica en el seu lloc web que és client de La Caixa des del 1999 i que, des del principi, demanen reiteradament un talonari en llengua catalana. Una reiteració que ha anat guanyant insistència darrerament per considerar-ho un dret.

Els amics del Riberal conten que, cada vegada que l’han demanat, la persona que els ha atès els diu que no hi ha cap problema i que el tindran ben aviat, però vet aquí que, cada vegada també, els companys vitivinícoles s’han trobat amb la mateixa resposta final: Es veu que no hi tenen dret i que la proposta de fer talonaris en català està en estudi per part de l’entitat que, els amics del Rosselló, consideren catalana. Diuen que, ben aviat canviaran d’entitat financera, sinó hi ha una solució al problema i del seu texte s’en pot deduir que els catalans que no estan sota l’administració espanyola no tenen dret a disposar de talonaris en català.

Ah! La gent de Baó també te una altra queixa lingüística per la retolació en francés de pobles catalans en les carreteres de l’Empordà. Però aquest és un altre capitol de la mateixa història, no?

Dilluns vaig llevar-me a les 6 del matí i em vaig despertar cap a les 7 del vespre. Acostumat a seguir els dictats del cos i ha deixar-lo en plena llibertat durant les vacances d’estiu, el retorn a les rutines no ha estat gens fàcil.

Avui, però, no se m’han enganxat els llençols, els ulls s’han obert gairebé a la mateixa hora que els peus tocàven el terra de l’habitació, i he estat una micona més despert que no pas ahir.

De fet, el cafè del matí a l’Estació de Balenyà, m’ha permès veure una novetat que no recordava. I és que en Joan, l’amic de les matinades que em rep dia sí i dia també des de darrera el taulell de la Cantina, ha aprofitat una lleixa del local per farcir-la de llibres i un cartell que diu que es poden agafar, sempre que es retornin o que se’n deixi algun a canvi.

Quina bona idea, no? I és que, en una línia tant macarrònica com la de Puigcerdà, detalls d’aquesta mena s’agraeixen i, encara que avui no he près cap llibre perquè ja el portava de casa, la iniciativa d’en Joan m’ha semblat un bon antídot per l’hora llarga que dura el trajecte de Balenyà a Barcelona. Un antídot que, de ben segur, aprofitaré d’ara endavant.

Una iniciativa que se suma a la col·lecció de fotogràfies històriques de l’estació de Balenyà que té penjades en aquest mateix tros de Cantina i a l’àlbum de fotos de locomotores antigues que hi ha a l’estació i que, a més a més de donar fe de la història del ferrocarril, permet passar d’una forma més agradosa l’espera habitual i rutinària del tren de quarts de set del matí en la línia on el temps segueix les rutines d’èpoques passades.

Taradell sempre quedarà en la memòria col·lectiva lligat a l’Everest. El culpable, en Conrad Blanc i la seva tropa d’expedicionaris que, des del novell Centre Excursionista de Taradell, van enlairar la senyera al cim més alt del món.

Fa vint anys de tot això. Llavors jo en tenia tant sols quinze: Aquella edat en que es creen els ídols i es forgen els mites. Avui, a Taradell, amb una sala plena de gom a gom, m’han permès fer memòria del moment màgic en el que l’Òscar, en Carles, en Toni, en Shambu Tamang, n’Ang Karma i en Narayan Shrestra petjàven el cim de l’Everest. Tres mesos d’expedició seguides des de Catalunya amb un interès fora mida. Tres mesos que van refermar una col·lectivitat. Un moment de magia per una generació de catalans. La Catalunya excursionista a més de 8.000 metres d’alçada.

Conrad Blanch, Óscar Cadiach, Antoni Sors, Carles Vallès, Jordi Camprubí, Jordi Canals, Lluís Gómez, Enric Lucas, Jordi Magriñà, Nil Bohigas, Joan Massons, Xavier Pérez-Gil, Antoni Ricart, Miquel Sánchez, … A Taradell se’n parlava, s’en parla i se’n parlarà d’aquesta gesta. Recordo que fou en aquells anys quan vaig mitificar el Centre Excursionista de Taradell. Una entitat que havia petjat el cim de l’Everest. Déu n’hi dó! I l’orgull quan et parlaven de l’Everest els amics i tu fardaves de ser de Taradell?

Si l’avi va ensenyar-me a estimar la natura i gaudir-la i l’esplai em va permetre fer els primers cims i les primeres travesses, aquella Expedició va fer que em mires els alpinistes amb respecte i admiració i em sentis orgullós de calçar botes per pujar al Taga, al Balandrau, al Coma Ermada o a la Pica d’Estats. Sí, sí, ja ho sé, no és el mateix el Matagalls que l’Everest, però als dos llocs hi ha natura, hi ha un repte, hi ha aventura. Si més no així és com veig la muntanya cada cop que hi pujo, els castells cada cop que n’alço algun amb la colla castellera o els projectes de qualsevol mena que em plantejo amb tossuderia i rigor.

Aquest matí, ho hem recordat a Can Costa. Ara, ma germana em diu que surt l’Expedició per TV2. Una plaça i un carrer del meu poble, m’ho recorden dia sí i dia també. Però és que és tant necessari el record a vegades!

Recuperar l’esperit de l’Everest, recuperar-lo des de Taradell estant, és quelcom que em sembla tant necessari vint anys després com ho era aquell vespre d’agost del 1985. I és que cada dia hi ha nous reptes col·lectius a superar. Si prenguessim aquella primera embranzida de país, on seriem ara?

Avui hem recordat el cim, però també el patiment propi de la muntanya, els problemes de qui no se sent bé, però vol seguir trasa, el fred, els bivacs impossibles mancats d’oxigen, la polèmica de les banderes i, sobre tot, el neguit de la manca de comunicació durant els primers moments dels descens.

Ah! I una curiosa anècdota, el sistema de telecomunicacions utilitzat per l’expedició catalana fou comprat per una expedició japonesa que iniciava l’ascens poc després de l’arribada al Camp Base de tots els expedicionaris. Us en recordeu del 1985? No hi havia ni mòbils ni Internet! Només enginy i sistemes més o menys rudimentaris com el que va permetre que sonessin Els Segadors al cim de l’Everest.

Per molts anys i a recuperar l’esperit de l’Everest, aquell que ens va permetre fer el cim!

Jo prou que tenia l’oreia possada al campanar, però, clar, cap allà la banda del Vilar també se senten les campanes de Vilalleons i Viladrau tú? Bé, que fent la beguda de la tarda sóta un roure no l’he sentit, el toc, no? Sort que ha vingut en Ferran de Can Cuní a buscar-me, que si no?

I tot era córrer, llavors, que la colla d’en Toca-sons ja era a la vila fent-ne de les seves. M’han contat que han buidat un bot de ví, que s’han afartat de coca de recapte al forn i que n’han deixat alguna ben satisfeta i tot, tu? I com bramava l’agutzil! Mal ànima! Com hi ha món! A aquestes hores de la tarda i al fill del Virrei bramant com una verra paridora!

El capità ens ha fet formar a la plaça i ens ha fet cantar no sé què del sometent valent i que en Toca-sons ja és ben mort i no sé quines coses més. I vinga corre, i vinga trabucades bandoleres per allà vaig a la vila. Ens els hem trobat, sí! Cara a cara, oi tant!. Però recoi, quina sorpresa. Però si aquell no és en Cintet de Can Sellés, el sastre! Oi tant, que l’és! I aquell, aquell és l’heureu Riera! Va parir, si són tots del poble! Ara si que no entenc res de res. Però no eren uns desmenjats de fóra que ens venien a fer mal! O, però que diu aquell, que m’ha dit que porto banyes de pam. Ja veuràs, ja, fill de la gran bossa. I ja en Toca-sons que galleja i per galls nosaltres que deixem les armes. Amb les mans, com els homes. Va parir! Ah! Que diu que d’un amb un, doncs som-hi, d’un amb un. Ja es barallen per aquí, ja es carden gardeles per allà. Vinga que ja és nostre. Coi! Que fan que se’ns el queden. Ane-m’hi tots, correm. Pam! Pum! Pim! Coi! Però si n’hi ha d’armats. Marxem, marxem, que encara ens cardaran algun tiro al cul.

…

No hi ha manera. Però clar, és dificil fotre d’hòsties a qui t’era veí. Vols dir que si el Batlle no hagués estat tant dur amb en Cintet de Can Sellés, seria voltant boscos darrera en Toca-sons? Vols-t’hi jugar que l’hereu Riera seria a casa si no hagués estat per aquell dropo que li va robar bous i esquetlles en nom del Virrei? No ho sé, l’Agutzil no para d’escridasar-nos com ahir a la tarda. Però on era en cametes mentres lluitavem a mitja vila, eh? On era? Refotre en el diable i el setial que l’aguanta sota terra!

…

Que diu? Que en Toca-sons és a plaça i vol fer-los ballar a la seva tonada? Au! Tots cap a plaça que hi tinc la dona i la canalla de festa! Ai! Mare de Déu Senyor que ara si que l’hem feta bona. Prou que corriem, prou! Però hem fet tard. Sort n’hi ha del poble, sort. Distret com estava el bergant amb la seva dansa, que me l’han près, tu. Si, ben amarrat i carregat que me l’han portat a l’Agutzil. Que feliç que estava la minyona del Virrei! I ja el tenim amb nosaltres. L’hem de portar a judici, que si no té desperdici, aquest any també el volen penjar!

Prou que ha intentat escapolir-se el brètol, però tenim tantes ganes que s’acabi la comèdia que no, no marxarà pas, que si marxa encara tocaran altra volta a sometent. A la propera Universitat haig de dir-ho, tu? Quan estem tots a plaça per decidir les coses de la vila, haig de dir que hauriem de fer-ho d’una altra manera. Que jo ja n’estic cansat de correr amatent rera la campana cada cop que sona. Tots els pares de familia deien que hi haviem d’anar! Tots els caps de casa! Però jo no hi veig mai en Carles de Vilademany i de Cruïles amb naltros voltant carrer! I el Batlle que no és cap de familia, també! No, si sempre n’hi ha que se n’escapen i jo ja n’estic cansat, que darrerament tot són bullangues i naltros hem d’anar-les a solucionar. Sort que em enganxat aquest, però s’ha escapat tota la colla. Vols-t’hi jugar que en busquen un altre com a cap?

…

Uffff! Ja comença el judici. Que diu ara? Que no vol el defensor? Que ho farà un de la colla? Coi! Si hi tenen gent de lleis i tot els corre-muntanyes! Ja en criden tretze pel Jurat i jo que n’acompanyo un. Sembla bona persona, però no el conec pas. Dèu ser d’algun mas!

I el judici que comença i els testimonis que garlen, però ai quina sorpresa que sembla l’Agutzil el culpable! L’advocat i en Toca-sons em volen enrolar el timblar i l’Agutzil destraler que me li fot bastonada: "Tu quiet aquí, que la forca t’espera allí!". L’advocat de la defensa i el fiscal que se les tenen, el jutge no sap que fer, unes mosses han pujat i monten merder! La filla està prenyada i en Toca-sons acusen, però la nena té un pensament i és que a Vic la van farcir i vés per on i vet aquí, que el culpable fou l’Agutzil!"

Ja m’ho semblava a mi que era un mal ànima. Que ha vingut aquí, eaquest faldilletes! Casun l’olla. Haurem d’unir-nos als boscans per defensar el nostre tros de les urpes del Virrei. Jo ja el veig lliure. Que sí, que sí, que ja el veig lliure. La gent del poble clama per la seva ignocència. Ja sento com demanen que pengin l’agutzil! Clar que si. Algú que crida tant i no riu mai no pot ser pas bona persona! Goita com riu el cap dels bandolers! Clar! Com que no té res per amagar!

Però que fan aquests del Jurat! Tenen por a l’autoritat. Em condemnen en Toca-sons, quan la culpa és de l’Agutzil. Tenen por a l’autoritat?

…

Se sent l’olor de sofre de l’Infern, retronen tambors a la Rectoria. L’Agutzil, el botxí i un company del sometent estan a punt de penjar en Toca-sons. Ai! La mare que és allò!? Que s’han obert le sportes de l’infern! Que surten els diables! Ai! Ai! Ai! Que anem tots de pet a les calderes d’en Pere Botero!

De tant de terrabastall, en Toca-sons ha fugit. Bon vent i barca nova. Al proper toc de sometent seré ben lluny. Que no el senti! Si un cas no portaré més el grà a la sagrera. Ja n’estic ben tip. Muira el Virrei! Muira lo mal govern! El mal govern que omple els boscos de pobres ànimes i mal-factors. Deixem la cama! Fill de les brasses! Que em deixis anar! Ai! Recoi! Que marxo cap a l’infern! Mariona, Carmeta, Pepet! Ajudeu-me que se m’emporta sota les brases!

——-

La Festa s’ha acabat, aquest diari de dos dies també, doncs. Espero que t’hagi agradat la transmutació d’un pobre vilatà que viu més enllà del 2000 en un encara més pobre vilatà del 1625 -any amunt, any avall-. Època de penuries, en temps de la Santa Inquisicó, de bruixes, bandolers i gent que malvivia. Només va faltar l’espurna de l’allotjament obligatori de les tropes espanyoles en la Guerra amb els francesos. Fou per allà el 1635 i el nostre Bisbe de Solsona i un parell de Virreis més havien passat damunt del poble a mata i degolla. Cadascun amb alguna nova imposició. Nobles castellans, de sang reial, per sotmetre un poble que va dir prou! Naixia un mite i amb ell, un himne

Apa, que l’any vinent i torne’m. Un nou Toca-sons i un nou Agutzil t’hi esperen. Vindràs, no?

Corre cap aquí, corre cap allà, trabucada a llevant, trabucada a ponent. Ens han fet voltar tot el poble i part de les masies, fins i tot hem anat al campament de la Vallmitjana. Casunlolla! Sort que n’hi ha que ens han convidat a cafè. Que si no?

I quin carro més animal que ens ha portat, els cavalls anaven desbocats sota el fuet de l’holandès! I com hem caminat, tu! Aixó sí, eh! De trabucades n’hem cardat unes quantes i de gots a totes les fondes del camí, que la vila és gran i la gola seca quant persegueixes bandolers.

Després de recorrer el Mercat de la Sagrera i d’acabar la festa a la Font Gran, ja he pogut tornar a casa on es pero fer un bon dinar i recuperar forces. Que aquesta tarda, diuen que si que es deixarà veure en Toca-sons. Hauré d’anar al camp amb l’arma a l’esquena per si toquen les campanes.

Casun’els’bandolers’l’agutzil-i-tots els que manen! T’ho ben juro si després de seguir-lo i perseguri-lo, l’atrapem, el portem a judici a la Rectoria i surt ignocent, deixo casa, dona i filles i vaig a cercar el Virrei d’una vegada! Casun l’os que no se’ls queda penjat a la gola!

Si el capità cridava, carai aquest! Es creu l’amo del món el refutut. Ha arribat de Vic cabalcant el seu cavall com un senyor i va i li carda la bronca al capità perquè no l’hem anat a rebre a l’entrada de la vila. Però que volia el carallot? Arriba davant l’Ajuntament i naltros allà amb files i ell vinga a cridar i renegar. De brètols i totils anamunt, macasun l’os pedrer!

Ara , per naltros, que cridi tot el que vulgui i faci el que li sembli amb el senyor batlle. Quan han pujat a l’Ajuntament hem cardat el camp, a la Taverna, a riure una mica de l’afeminat de les civelles. Però si semblava un mort de tant negre com anava, vatua l’olla!

Ara si! Quant estàvem a mig got, han vingut a buscar-nos. Es veu que entre la gent de la plaça hi havia un parell dels de la colla d’en Toca-sons. En arribar un havia fugit i l’altra, el que han enganxat era mut. Mira que en són de murris aquests bandolers. Va! I li deixen al mut al pobre agutzil! Nosaltres prou que hem rigut, però ell vinga a renegar i a riure-se’n de naltros.

Ja ens diuen que el que s’ha escapat és amagat en alguna de les cases d’allà l’ermita de Santa Llúcia. Ara ens fan anar fins allà a buscar-lo i tu aquesta casa i volsatres aquella i jo que sóc l’autoritat entro a casa teva perquè vull. Mira que n’és d’animal el Virrei d’enviar-nos aquesta soca d’agutzil. No, no. Si al final aconseguiran que tot el poble se’n vagi al bosc que si no fos per la dona i la canalla ja seria a la muntanya de fa temps, però clar… Ui! Em sembla que m’en vaig per les branques com un perdal! Com són els pensaments, eh? Es lliguen i relliguen i quant te n’adones ja ets a Can Seixanta. Vatua el nan buf!

Resulta que mentres erem per les cases, el bergant s’ha escapat cap a la Tomba, prou que l’hem seguit. El capità mana i ens dona de menjar. Bé cal obeir-lo de tant en tant. Però -ara que no em sent nigú- tampoc ens hi hem escarrassat massa, eh!

Coi! I amb el batibull, fins i tot el mut ha cardat el camp cames ajudeu.-me. La bronca de l’agutzil ha estat de les bones, però bé ell canta i nosaltres ens rentem els peus. Saps que vull dir? Que se n’entorni a Vic el mal ànima que encara prendra mal. Recoi de tot!

I després cap a l’Ajuntament altra vegada, el batlle lliura la bandera de Taradell a l’agutzil i aquest al sometent. És la nostra ensenya, diuen. Però només porta les marques dels senyor. La meva ensenya és la terra que em dona de menjar i la gent que em dona vida, la resta són punyetes!

Però au tots darrera la bandera. Va parir! El que hauriem de fer és rebelar-nos d’una vegada i deixar-nos de Virreis, Reis, Reines i gent sense ofici ni benefici. Va parir!

Si no fos per la teca i que la terra encara dona alguna cosota jo ja hi seria. Però bé demà a voltar el poble, a veure si trobem als mal ànimes dels bandolers.

Aquest matí, cap allà al migdia, davant les noves de la proximitat de la colla d’en Toca-sons, hem anat a reclutar vilatants a Mercat. Els timbalers, el notari, el metge, el capità i els quatre que ens ha tocat mantenir el sometent mentres no hi ha perill. Ens hauries d’haver vist, passant per davant les parades!

La lleva ha estat força bona, però, recoi!, com crida el capità. Tot són ordres i manaments. I ara busca’m gent per aquí i ara busca-m’en per allà.

En Geronim Bosch, el notari, ha donat fé de tot, però crec que el capità se l’ha ben rifat. Ara li ha colat una mossa, ara un sagal de quinze anys. Fins i tot, hi hagués apuntat un nadóm, el mal ànima. Que per ell val tothom, tu! Però clar qualsevol l’hi porta la contrària i a nosaltres tenir alguna mossa per allà enmig tampoc ens desagrada, no pas, no. A Micer Jaume Martí -segur que és metge aquest sapastre?- fins i tot se li ha escolat un coix!

Som molts al Sometent enguany, però no sé si sóm gaire bons. Quan hem hagut de formar i caminar es veia ben bé que tots veniem de pagès i que això de les armes no és pas lo nostre. Que ens deixen el volant i l’esclopet i ja la fariem grossa ja, però els trabucs i els pedrenyals de Ripoll no serveixen per portar pà a casa, no. Això sí. Si s’acosta el mal ànima d’en Toca-sons, cal defensar la vila. Que aquest bandarra és capaç de buidar tavernes i porqueres i vés a saber que ens pot passar a tots. Que les conten i de grosses d’aquest trabucaire. No sé, no sé. No sé com anirà això.

Ara som a la Taverna fent el got i gallejant, tot esperant que arribi l’Agutzil que es veu que és el que mana de debó. Bé, de debó, de debó, no ho sé, perquè el capità, que és llest com una fura, diu que l’Agutzil no és pas el que mana més, que damunt hi té el Bisbe de Solsona, que és Virrei de Catalunya. Fixa-t’hi tu, quines coses?.

Però tornem a la lleva. Tanta pressió, tanta pressió no és pas bona. Perquè m’han manat portar la taula del Notari? Que se la porti ell, no? Jo estic per defensar la quitzalla i la dona, la dona i el tros, el tros i la casa, la casa i la vila. No estic pas per fer de mainadera d’aquest llepaplomes vigatà! I després, tot crits i ordres: "Tu cap aquí! Tu cap allà! Portem aquest! Portem aquell" Quin maldecap! Mare de Déu del Santíssim! Tanta pressió, tanta pressió no és bona. I n’he fet de tots colors. Des d’acostar una gallina fins a prendre un nadó dels braços de sa mare! Coi! Que crida més que la dona, aquest! Casundena!

Diuen que l’Agutzil arriba cap al tard per allà els volts de l’Ajuntament. El capità ens ha dit que vol passar revista al Sometent. Revista? Quina revista? Que no és pas l’exèrcit això, home? Què vol revisar aquest taujanàs de Barcelona! Crec que el Batlle no hi toca gaire. Mira, veient tota aquest tropa, no crec pas que sigui tant dolent aquest Toca-sons. En conten de l’alçada d’un campanar, però ja se sap que un es clava un brí de paia al paier i acaben contant que l’han travessat amb la forca! On anirem a parar!

Sa’s què? Deixe-m’ho! Fem una altra ronda i anem cap a casa a dinar. Que a la tarda hi torna ha haver feina i encara haig de donar blat de moro a les gallines.