El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Els carrers ja estan engalanats amb els domassos vermells i els escuts de les cases senyorials de la vila. Ahir ja hi va haver una sessió de cinema a la fresca al Centre Cultural. El cartell que indica l’accés a La Sagrera i al Mercat del segle XVII des de La Plaça ja torna a ser a la carretera de Vic. Avui hi ha el pregó, el fa un bon amic i cosí de ma mare i demà-passat és Sant Genís, patró de Taradell.

Coincidint amb la petjada número 100 feta al Cau de l’Ós Bru, comença la Festa Major!

Una Festa que recupera l’esperit de l’època d’esplendor de Taradell, els 1600 i pico. El segle XVII -el dels bandolers, el de les bruixes, el de la Guerra dels Segadors i el Tractat dels Pirineus- fou un segle d’expansió de la vila com en donen mostra la majoria de llindes de les cases dels carrers de la Vila i de Sant Sebastià, sobre tot. Un tou de cases mostren amb orgull els seus quasi quatre-cents anys d’existència!

I en aquesta feta cal trobar-hi el centre de la Festa Major. I és que, a Taradell, les activitats dels dies 24 i 25 d’agost rememoren aquest periode de la nostra història a través de la figura del bandolerisme català, d’en Toca-sons, de l’Agutzil i del Sometent que ha de defensar la vila.

Aquest any, faré de sometent! No sé si tindré temps de recollir en aquest Cau, els Pensaments del Sometent. Però ho intentaré.

El jovent com sempre té el Pujoló amb les Carpes i concerts de Dj’s, d’Aisha i Gertrudis i les activiats del Punt Jove i del Consell de Joventut.

També hi ha el tradicional concert de Festa Major a carrec de La Principal de la Bisbal, tindrem sardanes per les dues cobles locals -els Lluïsos i la Genisenca-, directament de les terres de l’Ebre ens visitaran en Quico el Cèlio, el Mut i el Noi de Ferreries, i en un mateix dia comptarem amb Antònia Font i Glissando. Déu n’hi dó!

D’activitats i actes n’hi han un tou, per tothom, per triar i remenar i quedar ben servit.

Bona Festa Major a tothom i -en el meu cas- a encalçar en Toca-sons i tota la patuleia de brivalls que l’acompanyen!

Dijous al matí vam prendre el 4×4 del pare i vam anar ha recórrer un tram dels Pirineus Orientals. De Coll d’Ares a Portbou sense sortir de Catalunya. Repetitiu? Potser sí.

Però no és el mateix fer-ho a peu que fer-ho en cotxe i, encara menys, si serveix per portar els pares pels llocs on has passejat tot just fa una setmana, perquè puguin fer un tast dels Prineus llevantins i apropar-se a llocs tant bonics com desconeguts per la majoria de gent.

Tot comença, doncs, amb la pujada al mític Coll d’Ares, indret que uneix Ripollés i Vallespir entre Molló i Prats de Molló. Allà hi arribem força d’hora i no hi estem pas massa, perquè la visita a la població de Prats és una obligació que s’ha d’acomplir, tot passant -com sempre- pel Galliner, que li serveix d’entrada.

Prats de Molló és una població fortificada que té un tou d’històries tancades dins i fora les seves muralles. La millor entrada pel sud és la Porta d’Espanya, un portal de carruatges que conserva una placa en memòria de Francesc Macià, l’home que, exiliat en aquesta població, va aconseguir gran ressó internacional per Catalunya durant el judici dels Fets de Prats, ja fa una bona colla d’anys.

De la Porta d’Espanya es pot anar a la Porta dels Pastors, cap a ponent de la població, un lloc encisador que ens permet albirar els contraforts del Massís del Canigó ben a la vora.

Després, cal pujar fins a la Creu de la Missió per un pany d’escales força llarg i pessat. Entrar a una esglèsia plena de retaules i amb un os de balena encastat a la paret d’entrada, i donar la volta a les muralles d’aquest sector, és una delicia que, tant sols, Prats de Molló ens pot oferir.

Un dels millors senders a Prats és el que ressegueix, des de la Porta de la Fàbrica, el camí cobert que mena al Fort de La Guarda per tornar a baixar, tot seguit, fins al Firal. Lloc on se solen ballar sardanes i es fa el mercat de productes de la terra.

Al Firal, davant per davant de la Porta de França, hi trobem tot un símbol dels Angelets de la Terra, l’Arbre Mentider -ara tot just replantat de nou- i la Font que hi ha a sota. Durant força anys aquest fou l’espai de congregació dels catalans per parlar de política i de les seves coses. Cal fer esment, com no, de la plaça Josep de la Trinxeria -el valerós pagés que va dirigir els Angelets de la Terra-. És la plaça de l’Ajuntament i de la casa natal d’en Carles Bosch de la Trinxeria, escriptor i muntanyenc català a qui retrobarem ja cap al tard a La Jonquera, lloc on morí a finals del segle XIX.

Cal abandonar Prats, però. El camí per terres catalanes tot just acaba de començar i per seguir-lo cal retornar a Coll d’Ares per prendre una pista en força bon estat que, entremig dels boscos septentrionals de la Baga de la Sadella, ens apropa a la Mare de Déu del Coral.

La Mare de Déu del Coral és un santuari i hostelatge ubicat en un lloc impagable. Una placa ens fa saber que fou allí on, vers al 1880, es va ballar la primera sardana llarga de la Catalunya Nord!

Seguint la pista cap a llevant, els boscos no ens deixaran indiferents i la bonica població de La Menera -cruïlla de camins, ascensions de muntanya i travesses- ens rebrà per obrir-nos de nou el pas a l’asfalt.

El dinar, el fem a Serrallonga, asseguts en un dels milers d’arees d’esbarjo farcides de taules per menjar a l’aire lliure, i el café, a Sant Llorenç de Cerdans, la darrera població en el camí vers una de les joïes catalanes dels Pirineus.

Costoja és una població menuda i eixerida que es troba al capdamunt de la carretera que uneix Sant Llorenç de Cerdans amb Maçanet de Cabrenys. Una formidable esglèsia, carrers estrets amb noms tant explicatius com el Camí de Prova Dones o el Via Crucis dels Somnis Inconfesables, la Casa de la Nostra Terra en l’antiga fàbrica d’espardenyes de Costoja o l’Ajuntament-Escola són llocs de visita obligada d’aquest racó del Massís de les Salines.

Per pujar a la Mare de Déu de les Salines s’ha de prendre una sinuosa pista molt ben conservada que parteix del capdamunt del poble de Maçanet. Des d’aquest punt, les vistes sobre l’Empordà treuen l’alè i permeten reseguir tota la Badia de Roses tot just als nostres peus. Malauradament de l’antiga hospederia propietat del Bisbat de Girona, només en resta un Refugi lliure en força mal estat.

Si la pujada es fa en 4×4, la baixada es pot fer per la pista que, vorejant el Castell de Cabrera, ens mena al Coll del Lli i al veï coll de Manrella, on un monument i una placa amb força errors ortogràfics i gramaticals, ens recorda el pas del President Companys i el lehendakari Aguirre vers la Catalunya Nord.

Una roca més moderna ens recorda una feta: “Dos estats, però una sola nació”!

Es fa tard ja i la nit s’apropa. És moment de rebre les sorpreses de La Jonquera, pas fronterer més conegut i vila menys coneguda de Catalunya. Entrar a La Jonquera sempre és una sorpresa i allà gaudïm de la bona estada que ofereixen a la Pensió Marfil. Un plaer reservat per excursionistes i iniciats en l’art de descobrir contrades!

Un bon sopar precedeix una passejada al só de la tenora. Unes quantes balladores i el dolç cant de la sardana ens reben davant per davant d’una de les plaques que recorden el citat Carles Bosch de la Trinxeria, el nostre conegut escriptor i excursionista pirinenc.

La cadenciosa melodia de les sardanes ens gronxa vers el son i ens permet llevar-nos de bon matí amb ganes renovades per seguir camí fins a la mar a través de l’impressionant Serra de l’Albera, tant desconeguda pels catalans del sud com admirada pels del nord.

De primer, un passeig vora un Llobregat farcit d’ànecs i de boga ens retorna a l’aparcament del costat de l’Ajuntament on tenim el cotxe. Després, la carretera ens mena vers Cantallops i el coll de Medàs. Primera aturada -per obrir la porta de l’Albera i per admirar la regia figura del castell de Recasens-. La pista ens apropa a la costa, passant pel curiós Mas de l’Esglesia, casa construïda tot aprofitant l’antiga planta de l’Esglèsia de Santa Maria de Requesens, i per un tou d’alzines sureres.

Tot aquest recorregut ens permet admirar l’Empordà i rememorar-ne les descripcions fetes per en Josep Pla, aquest homenot tant d’aquesta terra i tant avessat a descriure’n els encants.

Passar pistes i pocs cartells fan que acabem aquest recorregut a Sant Climent Sescebes i que haguem de pujar per carretera fins Espolla que era el lloc on haviem de desembocar. I és que des d’Espolla es pren una pista que ens remunta fins al coll de Banyuls. Aquí la parada és obligada, tant per donar un cop d’ull al búnquer reconvertit en refugi que en aquest coll hi ha, com per admirar la Merenda al nord i la plana de l’Empordà amb Figueres fent-li d’eix, al sud.

Vinyes i més vinyes de raïm negre viuen a redós de Banyuls de la Merenda. Masos i més masos, barris i més barris rodegen la carretera que ens deixa vora el mar en aquesta població de la Costa Vermella. Remuntem Port Vendres i Colliure i admirem el Rosselló tot atravessant-lo d’Argeles a El Portús.

Tot just abans d’entrar en aquesta població comercial i fronterera, un trencant a mà esquerra ens permet remuntar el camí fins al lloc de dinar: El Chalet de l’Albera, allà dalt, al coll de l’Ullat, rodejat d’arbres immensos i de boscos màgics. En aquest punt es pot optar per dinar al Chalet o per fer foc en les brasses que hi ha pels voltants i menjar en les taules que hi ha repartides entre els arbres.

Bones vistes sobre la vall del Portús i el Bassegoda, un bon àpat i, nosaltres no ho varem fer, però des d’aquest punt es pot fer baixar el menjar, tot pujant al proper Puig Neulós. En el nostre cas, vam optar per la pista que surt a llevant del Chalet de l’Albera i que, pel mig de boscos i sense deixar la pista principal, ens ofereix unes noves panoràmiques del Rosselló i ens deixa a La Roca de les Alberes, just damunt d’Argeles. Només manca desfer camí per Colliure, Port Vendres, Banyuls de la Merenda, Cervera, Portbou i Colera per descansar al Port de Llançà, bressolats per les onades de la Mediterrània i d’una bona cervesa catalana.

La resta ja és història d’autopista i eix, de plana ampurdanesa i boscos de les Guilleries fins arribar a Taradell.

– Ep! Tú. M’has parlat de Catalunya, però a la manera de Rússia?

– Ah! Si. És que el jorn acaba a la bonica població d’El Brull on, com cada any, porten un grup de catalans d’origen forà que ens animen la nit amb sons d’altres racons del món. I aquest any van ser tres mestres russos tocant tonades d’aquest gran país amb violí, acordió i balalaica contrabaix. Una nit fresca, però molt ben caldejada pel Trio Balalaica i el glopet de vodka de l’entreacte.

Sublim la seva versió final de “El meu avi”!

Ens haviem de llevar d’hora. I ho vam fer! …  més o menys.
Haviem d’estar desperts. I ho vam estar! … més o menys.
Un pet ens separava de Núria. El darrer tram de camí. Després d’aquesta aventura, haviem de seguir el GR-11 com xaiets?

Au, va, home!
Calia reblar el clau de la Transpirinenca a l’estil Severin, a la manera de Giroguies. I el millor camí entre el Pastuira i Núria és aquell que remounta la pista d’esquí fins a les envistes del coll de la Marrana. Segueix coll enllà per pujar al Bastiments. Carena pel fil de la navalla del Pic de Freser i del Pic de l’Infern, rodeja el coll de Tirapits sense tocar-lo, segueix vers el coll de Carançà, puja al Pic de la Fossa del Gegant i acaba amb la imatge de Núria mentres l’esquena descansa en una de les nou creus d’aquest coll ripollès.

I la màgia de la natura, la cirereta esperada en una carena d’aital bellesa se’ns apareix en el descens amb una familia d’isards que -gràcies al vent que ve de Núria- no senten la nostra presència baixant dels cims. Allà mateix, podem admirar un pare, una mare i un cadell, menjant i fent la seva vida, aliens totalment a la presència d’un grup de gent que s’han trobat amb l’espectacle del Torrent de Nou Creus.

Quina ràbia per i quines ganes alhora d’arribar a Núria. Massa gent. Hem passat set dies amb un màxim de vint persones al nostre costat i Núria se’ns apareix com una mena de Plaça Catalunya en plena Festa Major de Barcelona. Massa gent. Tots apretats. Massa crits al cremallera. Sentats a terra, en Severin i jo, intercanviem un somriure. S’ha acabat la primera Transpiri i si no passa res de molt extraordinari la màgia d’aquesta travessa tot just ha començat a rodar.

Serem capaços d’arribar al Cantàbric amb recorreguts tant exigents com aquest? Fins allà on pugui, estic disposat a comprovar-ho!

Ah! Per cert! Si has participat en la Travessa i trobes a faltar algun detall o alguna informació, carda-hi un comentari sense cap problema. Les mancances d’informació són degudes a que he tirat de memòria i no he pogut prendre notes durant els dies del recorregut. Massa intensos, massa curts. Per què no tindran vint-i-sis o vint-i-set hores els dies a  muntanya?

Què em passa? Quant m’he llevat no em trobava pas malament, però el cos no em respón i els pensaments comencen a prendre aquell aire tràgic propi de les derrotes més sonades. Com pot ser que no em responguin les cames per pujar al Costabona? Amb les ganes que tenia de tornar a aquest cim i no hi ha manera. Tanco el grup i els faig esperar-me massa sovint.

Em sap greu i penso que hauré de tornar enrera per no fer-los aturar. Una “pájara” en diuen en el món del ciclisme. Recordo que la última que vaig tenir d’aquest tipus va ser pujant a l’Aneto amb en Benjamí i l’anterior potser debia ser a la Pica d’Estats. Tindré els co… d’abandonar l’aventura tant a prop? El sucre és un bon reparador en casos com aquest i certament m’ajuda a arribar al cim del Costabona. Allà somric. Ja em sento molt millor i la resta de la jornada ja torno a ser jo.

Però cal no córrer per parlar dels senyorivols voltors donant tombs ben a prop del cim del Costabona. Una bèstia morta que ens trobem baixant del cim n’era el motiu. Els xiulets de les marmotes. L’espectacle del núvol que apareix al cim del Costabona, desapareix tot seguit, torna a apareixer i es va fent gran, gran, gran, gegant, immens. En la pujada al Costabona ens agafa la boira, en Severin replega el ramat i ens aturem a menjar ja ben voltats de núvol. La visió dins del núvol és perfecta, però estem rodejats de la grisor de les muntanyes. Un grup de cabres se’ns acosta a la recerca de menjar i potser de companyia. Quantes són? Vint, trenta, … No ho sé, però és la primera vegada que em trobo amb una situació d’aquesta mena i per la reacció dels companys crec que no sóc l’únic al que això li ve de nou.

Seguim pujant i jo vaig al darrera.

Ara ja em trobo una mica millor, però decideixo regular forces per la resta de la jornada. No se sap mai com pot anar el descens fins Vallter 2000. Crec que faig bé. On sóm? Coi! Quines fites més grosses! Però si en aquella roca hi posa: “Benvinguts al Pas del Meridià”! Vés per on, desapareixen els espectres que m’han acompayat i una alanada cassolana m’arriba del sud. Sóc al Coll de Pal! El pas del Meridià Verd! Sento l’olor dels esmorzars a Puig-l’agulla, veig el cim de l’Enclusa i em sento lligat per una fina línia imaginària amb el coll de Taradell. Sí. El Meridià passa per casa i els dos entrepans que he fet avui m’acaben de donar forces. Ara si que sóc jo de nou! I ho sóc amb tanta força que a Roca Colom estic a punt de deixar els pals que m’acopanyen. Una llarga plana ens porta a la Portella de Morens. Allà baix hi ha les instal·lacions de la pista d’esquí de Vallter 2000.

Està a punt d’acabar el dia més negre -personalment parlant, és clar- del trajecte. Crec que l’he superat amb nota veient la manera que l’he començat. Només ens falta baixar fins al Refugi-Alberg de Pastuira i s’haurà acabat el dia.

Asfalt? Em calço les espardenyes de set vetes, el millor calçat per caminar per asfalt, descansar els peus al final de jornada i…

… baixo a pes ferm per les corves de la carretera. D’altres, més agosarats que jo, prenen un dels braços del Ter per fer el descens i salvar els revolts. Quan passa la furgoneta d’en Bernat deixo pals, botes i motxil·la. Alliberat del pes, corro per notar el vent a la cara i arribar al Refugi on ja esperen els incombustibles. Una estona de descans molt minsa i, apa vinga, a jugar a bàsquet.

Al Pastuira, el primer en dutxar-se és en Severin. Curiós, no? Que el primer en fer-ho sigui el guia?

Falta un dia per acabar. La primera Transpi de Giroguies està a punt d’arribar a la seva fí i cal celebrar-ho com cal. En Ramon, que ha pujat especialment per sopar amb el primer grup de la Transpi, porta el nèctar dels Déus, un tou de saviesa popular i un bon grapat de coneixements estelars propis de l’alta muntanya.

La nit del Pastuira restarà en la memòria dels expedicionaris que la vam viure intensament. A les portes del Refugi, mirant al cel, xerrant, rient, … Estàvem a punt de completar els 150 quilòmetres -pam amunt pam avall- que fan els Pirineus gironins. Perquè haviem d’anar a dormir d’hora si l’endemà el que ens quedava era la cirereta del pastís?

Avui el dia s’aixeca d’una manera diferent. No sortirem caminant de Sant Llorenç. La manca de camins i senders que remuntin el bosc de Falgos fa que la furgoneta ens estalvïi un tram d’asfalt pesat i totalment superflu. El dia pinta força dur, malgrat que el punt culminant de la jornada sigui tant sols a poc més de 1500 metres d’alçada. Per mi és un gran dia: Arribarem a Coll d’Ares. Un lloc per tenir una mica de malaltia d’enyor per la proximitat de casa i de la veïna població de Prats de Motlló on, de tant en tant, m’apropo amb un cop de cotxe.

Malauradament, el bestiar de la sang s’ha acarnizat en el peu del company de Palafrugell. En Jordi prefereix reservar el seu peu adolorit per properes etapes i el veïem sol al camping, mentres la furgoneta pren el camí de Falgos. És ben bé un zoom de càmera que s’allunya fins a perdre de vista a la persona que es queda amb la mà aixecada i saludant. En aquests moments penso en la tristor amb la que jo em miraria la marxa del darrer viatge de furgoneta saben que el cos respon, però que una inoportuna lesió em deixa a terra sense poder seguir camí.

Sóm al final de la carretera de Falgos. Refem camí fins al coll de les Maçanes i l’espectacle de la Muga ens apareix davant dels nostres ulls. Sóm a la capçalera del riu Muga i des d’aquí s’aprecien tots els desnivells que el pas d’aquest riu ha deixat en la roca i, allà, al fons, el Golf de Roses on acaba desembocant aquest riu. L’espectacle del bosc que hem pasat, el faldeig que hem seguit i ara aquest espectacle ja valen la pena de fer una sortideta per aquests verals. Una petita remuntada i ens parem a fer un mós al Pla de la Muga, farcit de flors que la nostra farmacèutica sap destriar i coneix amb una mestria que em sorprén. Vorejant el Pic de la Llibertat anem a la recerca del coll del Boix amb els acolorits paisatges empordanesos a la nostra esquerra. Tot seguint la frontera ens anem apropant al Comanegra, el punt més alt d’aquesta jornada. El veïem davant nostre, tot pelat per la cara sud i farcit de bosc a la cara nord. Als nostres peus hi ha tot un farciment de masos habitats per gent que ha preferit l’Alta Garrotxa a viles i ciutats de llocs més planers. Les esquetlles de les vaques a les Basses de Monars, el Puig de les Bruixes i la Cresta d’en Ferran, molt més al sud, la Mare de Déu del Món que queda per sota nostra quan comencem la remuntada del Comanegra, entre els dos cims del qual i a recer dels arbres, dinem com cada dia i fem una petita becaina. Des d’on sóm sembla que el camí s’acabi. Al fons podem veure el Costabona i darrera seu els cims de la darrera jornada de camí. A la dreta del Costabona se’ns presenta la Serra del Roc Negre, l’avantsala del Canigó que queda darrera d’aquesta impressionant carena.

Des del segon dels cims del Comanegra comença un descens infernal fins la Collada Fonda -quin nom tant encertat per aquest descens!-, reseguim tota la Serra de la Baga de Monars i arribem al coll de Malrem. Quins prats més bonics per estar-hi en bona companyia. Camins vers La Menera i la Mare de Déu del Coral al nord i vers Beget i Rocabruna al sud.

Ja sóm prop de coll d’Ares. La jornada se’ns torna ha mostrar llarga quan, per fí, prenem la pista que toreja el Montfalgars per la banda francesa. L’amo ens diu que el camí “no passa pas per llà, que no hi ha passat mai” i que la municipalitat de Prats ha de senyalitzar el camí. No ens en dóna la culpa i arribem finalment al coll per la porta de ferro d’aquesta propietat.

A Coll d’Ares, parem. Alguns esperàven trobar-hi la furgoneta per anar fins al lloc on dormir. Aprofito per anar al lavabo i alguns companys i companyes per fer el got. Encara hem de caminar més?

Una, dues, tres, quatre pases seguint pel vessant sud dels tuquets, ens enfilem una mica als prats. Allà lluny es veu un vehicle de color clar. Una mica més a prop una tenda. Ja hi som?

La samarra taronja d’en Bernat ens confirma l’arribada. Només cal baixar pel vessant francès per veure l’estada d’aquest dia. L’espai on dormirem tot mirant els llums de Prats sota nostra i de Perpinyà un trós enllà. Rememorant els fets de Prats de Motlló, recordant la figura de l’Avi i de Nosaltres Sols.

Aquesta nit veiem un cel estelat i algunes llàgrimes de Sant Llorenç que solquen el cel indicant-nos el camí de Núria. En silenci, assegut damunt d’una manta que ens aïlla del terra humit d’aquest cantó, rememoro la llegenda de l’ós. Aquell que, quan torni, farà fugir els ocupants francesos.

Cinc dies ens separen de Portbou, només 2 de Núria. Només dos dies i ja s’haurà acabat?

Ens despertem amb una motxil·la rossegada per alguna bèstia i una bota de muntanya deixada en un prat proper. A la nit, la visita d’una garneua guineu afamada ha completat la pluja que ens ha acompanyat durant les primeres hores de la fosca. Res que no es pugui superar.

Malauradament, però, el genoll de la Núria no ha tingut tanta sort. El dolor fa que perdem dos dels companys d’aventura i que, dels tretze caminants de la Transpi, ens quedem en onze. Si la resta eren anècdotes, aixó fa una mica més de pena, ja els haviem agafat carinyo després de tres dies de marxa i el comiat del matí és ple de tristor. Però bé, el camí continua i aquesta vegada reseguim un tram força interessant del Pirineu. El destí: Sant Llorenç de Cerdans. El camí, els roquissars que envolten la població de Maçanet de Cabrenys i els boscos del Vallespir.

El dia comença en pujada i no triguem en trobar la boira ja abans d’arribar dalt del Moixer i del Roc de Frausa. Aquí dalt trobem tres cavalls clapejats i anem superant el roquissar ara per un costat, ara per l’altra. El camí s’allarga i la boira no ens deixa fins que comencem a baixar cap al coll de la dona morta on un menhir ha estat objecte de llegenda. Una llegenda sobre una dona…. No, no te l’explico. Millor que t’hi apropis i ho llegeixis en l’indicador que per aquella terra hi ha.

Avui les clapes entre els núvols ens han mostrat de tant en tant el Pantà de Boadella. Un altre company ha demanat per baixar cap a Maçanet de Cabrenys -tant proper i inaccesible des d’aquestes alçades-, el dolor d’un peu inflat juntat amb un malestar general, l’ha convertit en una mena d’heroi d’aquests dies. L’endemà ja no sortirà amb nosaltres, però circularà un parell de dies de company d’en Bernat i acabarà arribant a peu a Núria.

Des del coll de la dona morta es veu Tapis, però no arribo a veure Costoja -el poble dels carrers amb noms més curiosos del món sencer-, amagada darrera de la carena pirinenca d’aquest tram de camí.

Tot remuntant cap al coll de Perilló i el Puig del Torn, ens ve a visitar la pluja. Funda a la motxil·la i jaqueta de pluja, alguns; capel·lines els altres; i allà, al fons de la plana, es divisa la casa d’uns normands decidits a viure en aquestes contrades. Arrecerats en aquest lloc sembla que podrem dinar i esperar que passi la pluja. I baixa que baixa i flanqueja que flanqueja per corriols senglaners, en arribar a la plana ens trobem amb la rebuda dels gossos d’aquests bons samaritants de les muntanyes.

Avui dinem sota cobert, aprofitant un tancat de la casa. I, tot dinant, la pluja deixa de caure i podem reprendre camí amb més tranquil·litat. De primer, una pista, després, un cami més boscà. El proper objectiu seria el Mont Capell, però aquest serà l’únic cim del recorregut que no arribem a pujar. El cansament i la tensió d’un recorregut amb pluja, pedra i problemes físics d’algun dels companys ens fan seguir camí pel costat d’un mas naturista, primer; d’una cruïlla de camins, després i de la màquina que està partint el bosc per fer arribar una nova pista a un mas proper.

Una estona d’incertesa i segueix la baixada vers Sant Llorenç. Destrosats, ens arroseguem per Sant Llorenç a la recerca del càmping municipal i les sevs dutxes d’aigua calenta. Ha estat un dia força tens i en les cares de tots es veu aquesta tensió, però també l’alegria de ser més enllà de mig camí de Núria i de poder prendre una bona beguda al costat del riu.

I demà què?

El matí es desperta amb un mar de boira sota els nostres peus. Ha plogut durant la nit i els llamps han espetegat en un imponent concert de trons. Ara, damunt dels nostres caps, el sol ja està ben instal·lat. Els mastins encara dormen i la roba encara no és seca del tot.

Després d’un bon esmorzar, comencem el camí que ens ha de portar fins al Santuari de la Mare de Déu de les Salines. Perquè m’han deixat anar al davant? Poc després de sortir ja els he desviat per un camí que no era. Sort que tots els camins porten a Roma i que no hem trigat en enllaçar novament amb el GR -10 que ens acompanya fins a Sant Martí d’Albera.

A Sant Martí, hi ha una casa de pagès amb un gos cridaner, una església romànica i un cementiri on, al costat d’un capitost colonial, hi descansa en Manel de l’Albera, pastor i escultor de la serra. Aquí, la màgia de la cerca de camins i el bon treball d’en Severin, ens han permés estalviar-nos tot un pany de carretera que utilitza el GR-10 fins al Portús. Però no només això, sinó que la variant Severin ens ha permés guanyar una mica de temps i veure un tros de país menys transitat que el de la variant principal.

Quin mal de cap que fa l’apropament a l’autopista! Hi hem de passar per sota i atravessar El Portús. Ens resulta tant agobiant aquest tram de camí?! Just a sota l’autopista, però, en Bernat hi deixa la Núria -que, amb problemes físics a les baixades, seguirà camí des d’aquí-. Les ganes de fugir del Portús són tant grans que no triguem gaire en remuntar el camí del Fort de Bellaguarda fins al trencant que ens portarà al coll de Panissars. En aquest punt -on es conserven unes runes de l’època dels romans- havia d’arribar caminant jo l’any passat per desfer el camí que hem fet fins aquí. I és que aquí s’acaba l’enllaç del GR-2 (Aiguafreda-La Jonquera) amb el GR-10. Però no només aixó, si no que hi ha un dels passos del camí de Sant Jaume de Galicia, possiblement el mateix que encara està mig senyalitzat prop de casa, a Sant Jaume de Viladrover -vora el nucli de Balenyà-.

Bé, on era? Ah! Si! Fent un mós i treient quatre fotos del coll de Panissars. En aquest punt el GR-10 segueix una pista que sembla força avorrida. Nosaltres ens preparem per seguir-la, però en Severin es treu un senderol de la màniga i ens mostra la manera de seguir camí per un bosquet força interessant que ens va remuntant cap al Puig del Priorat, primer, i cap al coll del Priorat, més tard. Falta un bon tram per arribar a la Mare de Déu de les Salines. Ens endinsem en un altre tram dels que vaig recorrer en el meu intent del 2004. En aquest cas, tot cercant els camins que van portar a l’exili al president Companys i al lehendakari Aguirre -si més no la versió del coll del Lli és la més acceptada pels historiadors, encara que bona part d’ampurdanesos us explicaran que en Companys creuà la frontera pel coll de Panissars-.

En qualsevol cas, aquest tercer dia ens porta al coll de Manrella i d’allà reseguint un prat de vaques i uns senders molt perdedors per un bosc que passa ben a prop d’un antic estri bèl·lic i ens deixa al costat del mas que hi ha al coll del Lli.

Les ganes d’arribar a les Salines són molt grans, però aquí és on comença la part més animal d’aquesta jornada. Per arribar al Santuari, cal remuntar una llarga pista que sembla no tenir fí. Un tros ben amunt, un camí dins del bosc permet salvar el darrer tram de pista, passar pel costat de la Font dels tres brocs que ens servirà de dutxa per aquesta jornada i arribar al prat on passarem la nit.

I és que l’antiga hospederia de les Salines resta tancada i el Refugi lliure que hi ha és molt petitot. Plantem tendes, cardem totes les coses dintre i sopem enmig del prat amb un concert de llamps i trons que cada cop són més a prop. Aquesta nit, dormirem amb el soroll de les gotes d’aigua damunt de les tendes. Si més no durant una estona, tindrem una inesperada visita i suposarà la malaurada primera baixa del recorregut.

Em segueixes?

La nit reparadora ha tingut com a protagonistes les vaques -pels que es van decidir per les tendes de campanya- i el só del ví negre reparador convertit en roncs -pels que vam dormir al Refugi-. Van caure quatre gotes, però el sol torna a picar de valent en aquesta serra de l’Albera on sol, mar i tramuntana són grans protagonistes.

Després d’un esmorzar lleuger, de deixar els estris al carretó senglaner de les motxil·les, de carregar la bossa de ganyips (ho vaig aprendre fa poc, jo en deia fruits secs) i d’un entrepà preparat pel nostre “salvador” Bernat, emprenem el camí remuntant per sobre mateix del Refugi de coll de Banyuls cap al Puig de les Eres i el Pic de Salifort.

Ah! Si! Me n’oblidava! El sopar d’ahir, dins del Refugi fet en un búnquer, va estar amenitzat de conversa sobre la guerra civil, sobre la nostra terra, sobre els exiliats i els nacionals i va acabar amb unes fresques notes del Tin whistle d’en Roger, el nostre anglès afincat a Suècia.

On estava? Ah! Sí. Pujant al Pic del Salifort des de Coll de Banyuls. A l’Albera ampurdansa hi ha boscos. Jo sempre havia pensat que només n’hi havia per la banda del Rosselló i pels voltants de Requesens, però la pujada al Salifort presenta alguns trams boscans que ajuden a alleugir la calor.

Des del Salifort, la vista és espectacular i el carenejar fins al Refugi de la Tanyareda ens permet d’admirar l’obra d’art que la Tramuntana ha fet damunt dels arbres que s’apropen massa als cims de la serra de l’Albera. Arbres monumentals o més menuts, tots arrupits de nord a sud, amb branques allargades com si volguessin abastar la Catalunya Sud que els és tant propera.

Arribem als peus del Puig Neulós. Cal salvar el desnivell fins al cim del gegant de l’Albera on una gran antena de comunicacions intenta competir amb el monument d’en Manel de l’Albera, el pastor-escultor d’aquesta serralada que sembla ser que descansa al cementiri de Sant Martí de l’Albera.

Sóc en terra coneguda. L’any passat ja hi vaig pujar aquí dalt. Ho vaig fer des de Requesens, allà vaig per on circula el GR-11. Un tros enllà, just on acaba la pista que puja des del citat casal, hi ha el Roc dels Tres Termes i el camí emboscat que, en forta baixada, ens deixa al coll de l’Ullat, on el Chalet de l’Albère ens ha de permetre refer-nos per seguir camí al dia següent.

Baixem bosc avall amb l’esperança d’arribar i trobar-nos en Bernat amb tots els estris a punt, però els camions de La Jonquera i la caravana de cotxes d’El Portús, el tenen ven atrapat. En Severin aprofita una plana propera al Refugi per fer una sessió d’estiraments que ens ajuda a recuperar-nos d’aquesta exigent jornada alberesa. L’alcohol i la paella engolits per un grup de francesos d’un camping proper els fa fer el ridícul amb els seus intents de molestar a qui té d’altres coses a fer que barallar-se amb gals panxuts i borratxos.

Finalment, arriba la furgoneta i amb ella, la tovallola i el sabó i una dutxa d’aigua freda tot just abans de sopar. Són quarts de nou del vespre i la vista des de la terrassa del chalet és tant espectacular com el fred que hi carda. Les postres i els cafès els fem tot mirant el Canal Meteo de la tele colonial francesa amb la companyia d’altres caminants i d’un parell de Mastins dels Pirineus, tant negres com tranquils, que em fan caure la baba.

Aquesta nit -ja sigui per l’efecte matalàs o per un menor consum de ví- els roncs no apareixen amb la força de coll de Banyuls. Aixó si, gairebé patim lesions per la dificultat d’accés a alguns dels llits d’aquest Refugi francès.

Seguim travessa?

Són quarts de set del matí quan carrego les bosses al cotxe. Prendrem l’eix fins a Girona i un tros d’autopista fins a l’alçada de Figueres. D’allà surt la carretera que porta a Llançà i Portbou. A quarts de deu ens hem de trobar a l’Estació per fer camí fins a vall de Núria. Ho he pensat bé?

Caminar m’agrada, però l’any passat, l’intent d’anar de Taradell a Portbou es va quedar a Santa Pau, tot just a mig camí. La resta va ser en cotxe i fent algunes caminadetes: La pujada a la Mare de Déu del Món des de Beuda, algun troset de camí a l’Empordà, la pujada al Puig Neulós des de Requesens i la baixada fins al Refugi de la Tanyareda abans de retornar al veïnat tot just anomenat, les visites a Maçanet de Cabrenys, a Sant Llorenç de la Muga, a Tapis, a Costoja, a Sant Llorenç de Cerdans, el sopar a Prats de Motlló, la paradeta a Coll d’Ares. Quantes anècdotes volten aquest mític coll -possiblement el pas de frontera intranacional més bonic per la gent d’Osona, el Ripollès i el Vallespir-.

Aquell estiu, l’estiu del 2004, el meu cap circulava vora frontera, mentres jo m’ho mirava des de baix estant, des de les valls. L’espìneta d’aquella derrota me la vaig treure fent l’isard amb en Xavi per les valls de Núria, Coma de Vaca i Ulldeter, però allò -afegit a l’aventura de l’Atlàntic a la Mediterrània d’un company de colla castellera- no va fer més que esperonar la meva imaginació i posar en el meu cap la intenció de, si més no, fer el tram més oriental d’aquesta travessa. Però per mi aquesta travessa havia d’acomplir uns mínims. S’havia de fer tot pujant als cims més representatius dels Pirineus i reseguint tant com fos possible la línia de frontera que trenca artificialment les dues meitats de Catalunya.

Què fa? Un mes que vaig acostar-me de nou a la web de Giroguies? Allà hi havia un dibuix de la travessa on apareixien tots els noms que jo m’havia imaginat que havia de tenir una bona travessa dels Pirineus. Allà anunciaven que era el primer tram d’una travessa que, amb els anys, havia d’anar de costa a costa i amb el sol a l’esquena. Justament la manera en que jo me l’havia imaginat…

…Corria l’estiu del 82, tot just tenia dotze anys i amb els pares i el Citroen 8 familiar carregat amb els estris de muntanya estàvem de ruta pels Pirineus. Espot. Gent amb pantalons fins a sota el genoll i motxil·les gegants a l’esquena. En una botigueta, bastons de fusta amb puntes de ferro, esquetlles. Un llibre: “Centre Excursionista de Catalunya. Club Alpí Català. Travessia del Pirineu. Del Cantàbric a la Mediterrània. Georges Véron”. Amb l’Azimut i un llibre sobre una expedició a l’Everest, han estat els tres volums que m’han fet somiar amb la muntanya, somiar-hi i anar-hi.

Fou doncs amb dotze anys i a Espot on es va congriar la tempesta. Amb els anys, però, vaig creure que, en el meu cas, es tractava de retornar en Georges Verón de la Mediterrània al Cantàbric. L’edat, el temps, les pors han anat retardant el moment. Faltava l’empenta definitiva per iniciar el camí i aquest any, el bon guiatge d’en Severin i de la gent de Giroguies m’han donat l’empenta definitiva per iniciar el viatge. Quants anys tindré quan faci el camí sencer: 41, 42? No ho sé. El que si que sé és que aquesta ha estat la primera setmana d’un projecte de llarg abast que m’ha de permetre arribar a les platges d’Euskal Herria tot descobrint, de la mà d’un bon guiatge i de bona companyia, els millors corriols, senders, camins i pistes dels Pirineus.

Tot això passava pel meu cap mentres esperava l’arribada de “desconeguts” amb una motxil·la de viatge i una d’atac a l’Estació Internacional de Portbou. Bé, tot això, no. Només una part, ja que moltes d’aquestes reflexions són fruït del final de trajecte. A més a més, com més s’acostava l’hora de trobar-nos sense descobrir cap més viatger, més creixia el dubte sobre l’existència real de Giroguies. Home, els correus de la Lara generaven confiança. El fet d’haver consultat la web d’aquest grup de gent de Palafrugell i voltants durant uns quants anys, també. Però quan estàs sol en un punt de trobada amb desconeguts, la força dels malpensaments socialment generats, t’omple el cap de tonteries d’aquestes.

Finalment, vam trobar-nos tots, vam deixar les bosses de viatge an Bernat -el nostre salvador de final de jornada- i vam anar a la platja de Portbou. Lloc obligat de pas si es vol anar de la Mediterrània al Cantàbric, no? Roda de presentacions, un cafè en un local amb un cambrer un xic especial, la clàssica roda de fotografies d’inici de recorregut i…

…Passeig amunt amb motxil·la a l’esquena, la gent mira de reüll al grup de 13 persones que remunten vers la carretera de França primer i el camí del coll del Frare, tot seguit. La primera parada és en record de Walter Benjamin, el gran pensador universal enterrat a l’altra costat de la badia de Portbou.

Aquests inicis, entremès de l’exigència del recorregut a fer, ens porta fins al dolmen del coll de la Farella, primer; i fins al cim de Querroig, tot seguit. Més de 600 metres de desnivell per començar la ruta que ens portarà fins a Núria. És un dia massa asolellat per fer aquest camí en el que anem fent puigs i menjant mores fins al darrer descens a Coll de Banyuls.

Primera nit. Un refugi massa lliure potser i ple de pols. Les primeres cerveses, un cubell d’aigua i sabó per rentar-nos, un ciclista una mica especial, un control de frontera de la gendarnmeria francesa i un bon sopar tot mirant allà baix els llums de Figueres. Això si, abans en Pau ha cardat una neteja al Refugi que es mereixeria un bon sou per part dels companys del Centre Excursionista Ampurdanés.

La travessa segueix vers coll de l’Ullat

Avui és dilluns dia 15 d’agost. La primera meitat de les vacances s’ha escolat ja pel desaigua dels records i la memòria. Sóc a Calafell, a ca ma germana, però hi sóc de debó?

El meu cap és amb en Severin, en Bernat i els dotze privilegiats que avui han començat a caminar la primera etapa de la Transpirinenca en versió Giroguies. Una setmana els separa de Núria en un recorregut que no he deixat de rememorar pas a pas des de l’arribada a l’estació del cremallera.

I és que ahir vaig tornar amb el primer grup de gent en participar en aquesta aventura pirinenca, una aventura rodona, rodona i d’una màgia que ha desplaçat la Transamerica del 2002 com a millor vacances viscudes fins ara.

La pujada al Querroig, la nit a coll de Banyuls, Panissars, el Puig Neulós, el refugi de l’Ullat, les Salines, el Costabona, el naixement de la Muga, el coll de la dona morta, el Comanegra, el mas darrera el Mont Capell, les vistes d’Olot, la pluja d’estels vora coll d’Ares, la petita cursa fins al Pastuira, la nit d’eufòria vora el Ter amb en Ramon, en Severin, en Roger i en Pau, la boira de Roca Coloma, l’aigua freda i la guineu de Salines, el Canigó al costat, la Mediterrània cada cop més lluny, la carenada final fins al coll de Nou Creus i Núria. Un munt de records que es barrejen amb els rostres de companys i companyes.

I és que han estat set dies que s’han fet curts al costat d’un grup de gent inconmensurable. Suposo que aquesta setmana en faré la crònica, la crònica de la Transpirinenca a l’estil Severin.

Ah! I veient l’espectacularitat d’aquesta setmana ja espero amb desig els camins que és capaç de trobar-nos aquesta mena d’isard dels Pirineus que té ben poc a envejar al gran George Verón. L’any vinent començarem a Núria, però fins on arribarem?

Recordo el Taradell de les fonts i de l’aigua. Jo era menut quan l’avi em portava a berenar ara aquí, ara allà. Ara, es fa dificil de reconéixer els llocs on paravem a berenar. La majoria són cau d’esbarzers i brolla baixa. Però si uns camins desapareixen, d’altres venen a substituir-los. Aquest relat és el d’un camí vora la riera de Can Masgrau. Hi vols venir?

Sortint de Taradell per la carretera de Viladrau hi ha una barrida del poble de gent afable i treballadora, treballadora i somiadora, somiadora i… Bé. De bona gent. Un dels carrers d’aquesta barriada és el Camí de les Gaies, que de carrer passa a camí i de camí a escales i d’escales a senderol tot just passats els horts que els veïns van treballant any rera any des de ves a saber quins temps.

Seguint aquest sender s’arriba a un roquissar vermellós que devalla suaument fins a la riera de Can Masgrau i, al acabar el roquisar, un sender ens porta fins la carretera de Viladrau, just al punt en què es troba un indicador força rovellat del sender que, amb molt bon criteri i força feina, van mantenint els companys del Centre Excursionista de Taradell.

Aquest camí ens pot portar fins al castell, però molt abans d’arribar-hi i, tot just passat el trencant que mena a Can Masgrau hi ha un camí a mà esquerra que ens porta a la riera en un lloc màgic que em porta records agradolços. Agres, perquè encara recordo quan, de ben menut i en companyia de l’Avi Josep (en Pepitu de Cal Sastre o el manyà del Tint), vam viure la caiguda d’un cosí a la riera entre les roques que en aquest punt hi ha encara, ara. I dolços pels berenas de pà amb membrillu (ara en diuen codonyat) que l’àvia Maria ens preparava amb tant d’amor.

Sempre que hi paso, m’hi aturo a recordar l’avi amb el bastó i la cosinada juganera que l’acompanyava i que saltava d’una banda a l’altra de la riera o que jugava a ves a saber quines coses. Ara, la fesomia està una mica diferent. Si més no, no recordo pas que hi hagués el camí que a llevant del roquissar remunta la riera per la banda de les cuines d’en Rocaguinarda (si no són en aquest costat de la carretera de Viladrau, ja m’ho sabreu perdonar, però així és com m’ho contava l’avi i així és com m’ha quedat en la memòria). En qualsevol cas, aquest camí va vorejant la reira per la seva banda esquerra amb uns paisatges més propis dels contes de fades que de les narracions televisades modernes.

Remuntant remutant s’arriba a una pujada força empinada que serveix per remuntar la presa que aguanta l’aigua creant un pantà que aquest segur que no hi era en temps dels meus records. El dia que vaig fer aquesta passejada, hi havia un pare i una filla amb canyes de pescar -no sé si hi ha peixos o estaven passant l’estona-. Però el camí segueix vorejant el pantà fins arribar a una pista que a l’esquerra dèu portar a la carretera i a la dreta va pujant suaument fins a un nou roquisar primer i fins a la plana de Mansa després.

Un dubte. Qui ha reconstruit aquest mas, hi ha posat un roquissar a l’entrada i amb ferro hi ha forkat el nom "Amansa". Sempre havia entès que era Mansa el nom d’aquesta casa, però aixó és una cosa que hauré de comprovar amb algun d’aquests savis populars que tenim en aquesta vila. Segur que en Jaume de Cala Laia, Mossèn Josep o, fins i tot, Mossèn Pladevall en podrien dir alguna cosa i aclarir-me aquesta feta. Els hi hauré de preguntar.

Tot just passat el mas, el camí es bifurca. A l’esquerra s’arriba a la carretera de Viladrau en un punt on una barrera no deixar baixar els cotxes cap aquesta contrada. A la dreta, el camí va pujant i pujant, tot farcit d’amples revolts fins arribar a la Collada. Tot just sota la Collada he vist un arboç i m’ha vingut al cap la imatge aquella tant castellana de l’ós i l’arboç, simbol del municipi de Madrit. Seguim camí.

A la Collada hi ha un tou de camins per fer. Es pot anar fins a la Trona tot planejant. Es pot pujar a l’Enclusa per la via directa. Es pot anar cap al cantó del Villar i de Viladrau. Es pot pujar al Puig Grifó i, seguint camí, anar fins al Coll de Taradell o, fins i tot, voltar cap al Castell. De possibilitats n’hi ha moltes, però tafaner de mena com sóc, he desfet un tros de camí per endinsar-me a la zona d’ensinistrament de gossos de caça que hi ha entre el Puig Grifó i el castell. Cal estar alerta que no estiguin ensinistrant gossos, ja que pot ser perillós. En qualsevol cas, per fer-ho, s’agafa un camí que surt de la pista per la qual hem pujat a la collada per la dreta. El camí va faldejant el Puig Grifó fins que esdevé un sender i, un pic més endavant es bifurca. A l’esquerra es dèu pujar cap a la carena del citat Puig. A la dreta el camí arriba fins al centre de la vall i puja cada cop més embrollat i perdedro fins a les baumes i roquissar que hi ha darrera del Castell de Can Boix.

Des d’allà només cal arribar fins el castell i desfer el camí senyalitzat amb les marques blanques i grogues del Sender de Taradell fins arribar al punt de sortida.

Un camí variat i entretingut que ens porta per una de les contrades més boniques del municipi.

Aquesta setmana he tingut els nebots a casa. Els nebots i els pares. Bé, primer va ser la Marta tota sola que em va fer un retrat per penjar-lo a l’entrada del Cau. Després va ser el Pau, tant menut com pallasso i entenimentat. I ara, aquesta setmana tots dos, juganers i riallers de mena. Aquesta setmana hem voltat una micona. El dijous vam ser als Sots Feréstecs. Com que els avis, els meus pares, ja són un pel granadots, hi vam anar amb el 4×4 de l’avi.

Per arribar als Sots Feréstecs, cal acostar-se a l’Estació de Tren del Figaró. D’allà mateix surt la carretera cap a Montmany. Una carretera asfaltada que va pujant i revoltant fins que s’acaba l’asfalt tot just a l’indicador d’aquest lloc on trobem Ca l’Uià, tot ple de cotxes vells i en desús. Allà comença una pista que primer ens porta a Sant Pau de Montmany, el lloc on en Raimon Casellas situa la residència de Mossén Llàtzer i la parella d’ermitans que l’acompanyen des de Barcelona. I un trós més amunt les ruïnes de la Rovira.

Fet en cotxe aquest camí perd part de l’encant de la novel·la d’en Casellas, però encara serva una part de la ferestega ànima que apareix en la novel·la d’aquest autor modernista. Llàstima que bona part d’aquests sots estiguin cremats. Però al cotxe tot són exclamacions i comentaris davant de l’espectacle d’aquest espai situat a mig camí entre Barcelona i Vic.

Un tros més amunt trobem un parell de cavalls amb una cria que la mare protegeix amorosament. Bé, cavalls, cavalls, els nebots hi veuen unicorns i la veritat és que l’estilitzada figura d’un cavall blanc recorda aquesta bèstia mitológica dels contes.

No triguem pas massa en arribar a Puiggraciós, magne santuari dedicat a la Verge que, segons conta en els seus Goigs

A Puiggraciós soterrada
mil dos-cents noranta-nou,
vostra Imatge venerada
la trobà un pastor i un bou.
Flor boscana, immaculada,
de perfum miraculós.

I quina vista més bella la que ens ofereix aquest lloc:

tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Un tros enllà, camí del coll de Can Tripeta, unes planes ens serveixen per dinar. Per dinar i per llegir. Per llegir i per fer els deures. Per fer els deures i per mirar el cim del Turó de l’Home que treu el cap un tros enllà del Tagamanent. Les ombres dels arbres ens aixopluguen del sol i l’aire i és tant fí que fa mandra de sortir. Però, tot arriba i ja són més enllà de les sis de la tarda quan ens decidim a baixar.

Ara, però ho fem pel camí més concorregut, el que mena a l’Ametlla del Vallès, a la C-17 i cap a casa. Una bona sortida a prop d’arreu.

Vés! Ara l’hauré de fer caminant i acostar-me als Graus de la part dels Cingles de Bertí i al Castell de Montmany. Però crec que el millor serà reproduïr el camí de Mossèn Llàtzer. Arribar-hi en tren i desfer camí a la manera d’antany. Potser encara m’hi trobaré la Roda-soques. Qui sap.

Quan els veus pel carrer t’allunyes d’ells. Et fan pena. Gent sense sort, penses. Gent sense ofici ni benefici que vagaregen tot el dia pels carrers de les ciutats occidentals per pidolar el poc que necessiten. Carn de menjador popular i beneficència. Gent sense cultura, desplaçats i desclassats. Pobra gent, penses. Però potser n’hi ha uns quants que no funcionen d’aquesta manera. Els vols conèixer.

Ja fa uns quants anys d’això, però… Recordo que estàvem intentant engegar la furgoneta amb mon germà per anar fins al magatzem a buscar algunes cosetes per la botiga que en aquells temps regentava ma mare, quan vam sentir un soroll de motor una mica especial i tot estrany. Quan mon germà va baixar de la furgoneta, allà al darrera, rebuscant a la brossa, hi havia un home brut i esparracat amb una barba d’uns quants dies, un barret tot estrambòtic i un llibre revellit a la mà, que li va dir exactament quin problema tenia al motor. No li vam fer massa cas, la veritat, però quan vam portar la furgoneta al taller, allò que ens havia dit aquell jan era exactament el que passava.

Un reportatge del Canal 33, emès un divendres al vespre del mes de juliol mentre la gent devia estar mirant l’entrevista amb un personatge molt i molt important i una pel·lícula forç interessant per TV3-, em va recordar aquesta feta. Era un documental sobre els rodamóns dels trens dels Estats Units de Nord-Amèrica. Un col·lectiu d’individus que cerquen la llibertat lluny de l’esclavatge de la tecnologia que ens impregna i ens domina. Perduda la dimensió natural i humana de l’existència ens veiem sovint superats per tot un munt d’estris tecnològics que se’ns fan imprescindibles i semblen solucionar-nos l’existència. Però a quin preu?

L’altra dia llegia un article escrit ja fa un quan temps per l’Eduard Aibar a Paper de Vidre en el que parlava dels Amish i la tecnologia. Segons explicava aquest professor de la UOC, davant d’un nou giny tecnològic, els Amish, reunits en consell, es pregunten: Ens uneix o ens separa?

Bonica reflexió, oi? Com diu ell la societat amish no és, ni de bon tros, una societat utòpica, però no està malament la pregunteta, eh?

Tornem, però, als trens de les praderies i als seus genets lliures. És curiós veure com es relacionen -segons conta el documental- els rodatrens americans, els llaços d’amistat que si desenvolupen, els noms amb els quals es bategen entre ells d’una manera similar a la dels indígenes d’arreu del món, la manera d’enfrontar-se a la mort. Impressionant veure la relació existent entre Horizontal John -malalt terminal-, el seu gos i un company a qui troba de tant en tant i que serà l’encarregat de llençar les cendres del difunt tot resseguint les vies, després d’una cerimònia funerària basada en el cercle de l’amistat entre rodamóns.

Les coses venen com venen i l’emissió d’aquest documental ha coincidit amb un regal que em va fer una companya de feina. Una novel·la sobre una de les tribus dels indígenes australians en la que una dona americana va de walkabout amb els "autèntics" -nom amb el qual es coneix la citada tribu australiana segons aquest llibre-. I què és el walkabout sinó una manera mística de rodar el món? Una altra manera de mantenir els lligams entre la natura i l’home per damunt de qualsevol tecnologia d’una manera força espiritual.

També ha coincidit amb una altra lectura no demanada i trobada a les prestatgeries de La Tralla vigatana. Una lectura que incideix també en aquesta problemàtica home-societat-tecnologia. A "l’esperit de la política", l’autor ens ofereix una visió de la perversió del concepte de política des de la Grècia clàssica -on tenia un sentit holístic- fins a l’actualitat -on s’ha reduït exclusivament a la recerca del poder de decisió dels governants-. El problema inherent a aquesta degradació dels mots és l’allunyament que l’home fa de sí mateix i de les dificultats de desenvolupar-se com a persona, com a societat i com a unitat dins d’una regió biològica, natural, abastable.

L’autor, un dels amics de Sofia de la comarca d’Osona, ens diu en aquest llibre que la democràcia occidental actual és una quimera inexistent, ja que les dificultats de comprensió inherents a l’ús extensiu de la tecnologia fan que una persona no pugui conèixer tots els problemes socials amb la profunditat necessària per a prendre decisions i que es veu abocat a creure en els especialistes de cadascun dels problemes a resoldre. Les decisions individuals resten doncs subordinades a les explicacions que els tècnics en la matèria en qüestió aboquen. El resultat és la tecnocràcia, el sistema de decisió propi de les democràcies occidentals actuals. Un sistema que esclavitza l’individu, tot fent-lo dependent de la tecnologia i qui diu que hi entén…

…Per mostra un botó: Cita l’autor un proverbi africà -demostrat pels fets, ens diu l’autor de Tavertet- segons el qual si et pica una serp, trobaràs la planta que en té l’antídot a deu passes. Ai làs! Som capaços de reconèixer aquesta planta? Més encara, com podem trobar l’antídot a deu passes si ens desplacem amb vehicles a motor i no caminem? I una altra: Segur que l’antídot encara hi és o l’hem cobert d’asfalt sota una carretera? En definitiva, l’antídot possiblement ja no hi sigui. Caldrà portar-lo en avió d’algun laboratori farmacèutic on l’hagin fabricat artificialment i pagant amb diners. És una millora? És un avenç? Hem evolucionat?

Ufff! Déu n’hi do! I tota aquesta reflexió a partir d’una coincidència de lectures, documentals de televisió i records! Mare de Déu Senyor! A veure si tornem a començar el Doctorat i em torno a centrar en qüestions de govern local en xarxa. Crec que serà més senzill, no?

Ah! Si. Per si de cas, aquest estiu me’n vaig de walkabout predefinit pels Pirineus més mediterranis. A la tornada t’explico com m’ha anat el viatge entre l’Estació de tren de Portbou i el complexe lúdic-turístic de la Vall de Núria.

Quin mal de cap i quina emprenyamenta que em va agafar l’altra dia al pujar per la carretera de Balenyà cap a Taradell!!!!!!!

Jo ja ho sabia que obrien un nou negoci d’aquests d’ara, allà al costat del Golf de Taradell. Però el mal de cap no me’l provocava el negoci, sinó el seu nom. El Serrat del Figaró? Però si som a Taradell, perquè parla del Figaró. En arribar a casa vaig utilitzar el correu electrònic per a preguntar-ho als companys de la local i al cap d’uns dies en vaig trobar la resposta.

Cada poble té una persona que es coneix el municipi pam a pam i que és capaç de respondre a totes les preguntes. A Taradell, aquesta persona és en Jaume de Cala Laia. Per què no vaig caure en preguntar-li jo mateix? La veritat és que no ho sé, però que fou en Jordi qui hi va pensar i l’hi va preguntar.

En Jaume li va dir que, en uns reculls efectuats per Mossèn Vilacís, ja es troba aquest topònim per referir-se a l’indret on s’ubica aquest nou negoci. Tot i que normalment la gent el coneixia per "el Serrat de la Caseta d’En Ballana".

El nom del Serrat del Figaró fa referència al fet que s’hi havien plantat figues de moro. La referència topogràfica semblava correcte, tot i que, en un principi, em feia dubtar de les raons que havien portat als amos del nou negoci a posar el nom d’una població vallesana. Però la relació és la mateixa que es produeix entre la veïna població de Santa Eugènia de Berga i la més llunyana de Berga que no tenen cap mena de relació històrica o tradicional.

Una altra cosa és la correcció ortogràfica del "figaró", ja que si realment prové d’un camp de figues de moro, hauria d’anomenar-se el Serrat del Figueró, no?

I no entro a qüestionar el nom de la població del Figaró-Montmany ja que desconec la documentació històrica sobre la que se sustenta i, en conseqüència, no tinc prou fonaments per saber si, en els documents que fan referència al mas originari del poble del Figaró, el nom que apareix és llatí o català i, per tant, si la grafia que es manté en aquest municipi conserva alguna formula més antiga o es fruït d’una imposició més moderna.

En qualsevol cas, jo ja estic més alleugerit, sabent que el Serrat del Figaró ja existia abans del nou negoci que allà hi han muntat.

L’altra dia va passar-me pel cap una vella idea. La de concentrar el màxim possible de rondalles catalanes que tenen l’ós com a referent o protagonista. I vaig creure addient de començar per versionar una de les rondalles més clàssiques de casa nostra: La rondalla d’en Joan de l’Ós. La font original -com no?-, el Folklore de Catalunya d’en Joan Amades. Anem’hi?

Diuen que fa força anys un avi li va contar al seu net que quan fou avi li v explicar al seu net que vet aquí que una vegada hi havia un pare que tenia dos fills. Un sagal i una mossa. Es veu que en aquells temps encara no s’explotaven els recursos i que la gent podia anar al bosc a cercar el combustible per les seves llars. Aquest fou el motiu pel qual el pare, enfeinat com estava, va enviar els seu fills al bosc a cercar la llenya que avui es deixa als boscos per convbertir-los en pires funeràries de bèsties, vegetals i persones.

Doncs diuen els que hi eren que, quan els nanos estaven fent el feix, els va sortir un ós gros, gros, gros com una muntanya de les més altes del Montseny i que els va espantar tots dos d’aital manera que el noi va fugir cames ajudeu-me i sense pensar en res, mentres la pobra mossa es va arraulir i no va tenir ni esma per a fugir. L’ós, que com tots els de la nostra mena, no era pas dolent del tot, la va agafar amb tot el compte que sabia per no fer-li cap mena de mal, se la va carregar al damunt i trinco-tranco se la va emportar cap al su cau. Conten els avis molt púdicament que en la intimitat de la llar, l’ós se’n va enamorar i la va fer la seva dona. Però, vet aquí, que l’ós que es creia lleig com un pecat i que veia tant guapa la seva muller, en tenia una gran gelosia i una gran por a que no se li escapés. Per això no la deixava sortir mai per res del cau que tancava sempre que sortia amb una pedrassa molt grossa i molt pesant que era impossible de moure per qui no tenia la gran força de l’ós.

Però ja se sap com són aquestes coses, oi? Resulta que la dona va tenir un fill, un fill que era mig persona com la seva mare i mig ós com el seu pare i que el noi es va anar fent gran i tafaner fins que un dia va sentir la crida de l’exterior i va voler sortir del cau, tot treient la pedra, però, ai làs!, no va poder pas.

Quan va tornar l’ós i va veure que algú havia volgut aixecar la pedra! Es va posar fet una fúria i va preguntar a la seva dona què havia passat. La dona, atemorida i plorosa, li va fer saber que havia sigut el menut i l’ós que ja se’l volia menjar d’una sola queixelada, però la dona vinga a plorar i vinga a dir-li que no ho fés que era el seu fill, que no ho tornaria a fer, que ja se sap com és la canalla… i les llàgrimes i els precs de la bona dona van entendrir el cor de l’ós que va deixar-lo estar.

L’endemà, quan l’ós va ésser fora, el noi, que es deia Joan, va dir que passés el que passés ell no es volia estar més tancat allí dins. Va treure tota la seva força, va fer moure la pedra i mare i fill se’n van anr corrents, corrents perquè l’ós no els pogués atrapar. Però vet aquí que l’ós arriba al cau i en trobar el cau obert de bat a bat i no veure ni dona ni fill es va posar fet una fera i llançava uns bramuls que feien tremolar tot el Montseny i bona part de les Guilleries. Va anar-se’n bosc enllà i no va trigar pas massa en atrapa-los. Però el sagal, així que el va veure, se li va tirar al damunt, el va agafar per la boca i la hi va obrir amb tanta força que el va esqueixar del tot i el va deixar mort i estenallat.

Vet aquí que mare i fill van arribar-se a Taradell, que era la vila que tenien més a la vora i en Joan, que era molt bon nano, va voler anar a estudi, però al mestre, com que era mig bèstia mig persona, li feia por i no el va voler perquè no li espantés tots els altres nois. En Joan s’aborria molt, ningú volia jugar amb ell, perquè tenia tanta força que era un perill per la resta de la canalla. Tothom intentava evitar-lo.

Però vet aquí que un dia es va presentar per allà la Font Gran un homenàs alt i gros com un Sant Pau que volia apoderar-se de tot el poble i fer-ne no sé pas què. Quan en Joan ho va saber, el va anar a trobar i d’un cop de puny el va aixafar com si d’una mosca es tractés. Tothom va restar molt content que els hagués salvat d’aquell monstre i el batlle, per agrair-li-ho, la va preguntar:

– Què vols per paga?

.- Doneu-me una vara de ferro que pesí set quintars.

El batlle i en Joan van anar a cal ferrer i allí va prendre la vara, se la va carregar a l’espatlla com si fós una escombra i se’n va anar cap a l’Enclusa i la Trona per tornar-se’n cap als boscos de les Guilleries a veure si trobava feina o alguna cosa o altra per fer, puix que freturava d’esbravar la seva força.

Vet aquí que a la poca estona de caminar va topar-se amb un home que amb la punta del dit xic arrencava els arbres més alts i més cepats. En Joan va dir entre ell: "Aquest fa per a mi", i li va preguntar:
– Com et dius?

– Arrencapins.

– Quant guanyes?

– Cinc sous cada dia.

– Si et vols llogar amb mi te’n donaré deu.

– Ja està fet.

I els dos van seguir bosc enllà.

Vet aquí que no van trigar pas gaire a topar amb un home que amb un cop d’espatlla apartava les muntanyes de lloc i es feia pas pertot arreu. En Joan, aixi que el va veure, es va dir ell mateix: "Aquest fa per a mi". I li va preguntar:

– Com et dius?

– Regiramuntanyes.

– Quant guanyes?

– Cinc sous.

– Si et vols llogar amb mi te’n donaré deu.

– Ja està fet.

I ja van ésser tres els que trinco-tranco i xino-xano, van seguir enllà enllà, del bosc, fins que van veure que tot s’ennuvolava i que un desgavell de núvols molt negres i molt espessos cobria tot el cel amb gran negror. Cap dels tres no s’en sabia avenir. I vet aquí que tot d’una van veure allí, ben amunt, al cim de la muntanya més alta de la contrada, un home assegut, que tot bufant, bufant, feia córrer i ballar tots els nuvols del cel. En Joan es va dir per a ell mateix: "Aquest fa per a mi". I li va preguntar:

– Com et dius?

– Bufim Bufaina.

– Quant guanyes cada dia?

– Cinc sous.

– Si et vols llogar amb mi, jo te’n donaré deu.

– Ja està fet.

I ja van ésser quatre els que trescàven alegrement pels boscos de la contrada. Vet aquí, però, que la nit arribava i el sol ja es ponia pel cantó de Taradell. I, com que es feia de nit, van pensar en buscar algún lloc on passar la nit. Allí lluny, lluny, van veure un mas i en Joan els va dir:

– Anirem a passar la nit allí.

Arribaren a peu de porta i truca que truca, truca que truca, no contestava ningú, fins que es va escaure passar un home que tot es va esborronar en veure que trucaven en aquell mas ferestec i els va dir:

– Ai, pobres de vosaltres! Ja sabeu el que feu i on truqueu? Si aquest mas és la casa del dimoni, que se us menjarà de viu en viu.

En Joan, tot decidit, va contestar:

– Prou m’agrada, prou, que sigui a Can Banyeta. Així ens veurem les cares i ens podrem barallar com Déu mana.

Veient que no hi havia manera que el dimoni obrís la porta, d’un bot en Joan va saltar per la finestra i des de la part de dins va obrir la porta i va deixar entrar als seus companys. I quin rebost més proveït que hi havia! Pernils, llonganisses, capons a l’ast i pans de nou lliures hi havia. Com que duien molta gana, a cada mossegada endrapaven un pernil, un capó i un pa tot sencer.

Mentre sopaven, en Joan no parava de dir:

– Ara digues on deu ser aquest beneitot de dimoni! Tant que a mi m’agradaria que sortís per deixar-lo més calent que a les fogueres de l’infern! Em sembla que aquell tanoca ens ha prés el número; però si l’atrapo, ja li faré parar l’engany, ja.

I quan van ben acabar amb totes les existències, se’n van anar a dormir en uns llits molt ben parats i molt tous que van trobar.

L’endemà tots es van llevar ben de matí i van dir a en Joan:

– L’amo, maneu feina.

I en Joan els va contestar:

– Tres de nosaltres ens n’anirem al bosc a treballar, i un es quedarà aquí a fer el dinar. Quan el tingui fet, que ens faci un xiulet i vindrem a menjar. Avui es quedarà l’Arrencapins.

En Joan i els altres dos se’n van anar cap al bosc, i l’Arrencapins va quedar-se per fer bullir la perola de les farinetes. Però vet aquí que al cap d’una estoneta de ser tot sol a casa, va i sent una veuota tota estranya i forta que des del canó de la xemeneia crida:

– Mira que caic!, mira que caic!, mira que caic!

– Cau d’una vegada i no cridis!

I així que va haver dit això va caure una cama de persona, i de seguida va tornar canó avall de la xemeneia:

– Mira que caic!, mira que caic!, mira que caic!

– Cau d’una vegada, però no cridis més, refotre!

I de seguida va tornar a caure una altra cama. I així es va anar repetint, i van caure, ara un braç, ara l’altre, ara el ventre i l’esquena i el cap i, quan va haver caigut tot, es va ajuntar i va tornar-se el diable, tant pelut, que cada pèl tenia més de tres pams de llarg, amb una cua de set canes i unes banyes que semblaven dos samalers. Així que va haver-se ajuntat va dir a l’Arrencapins:

– Porta’m una cadira, que vull seure.

– Jo només serveixo l’amo qiue em paga.

– Donc ja me la portaré jo.

I el diable va i agafa una cadira i s’asseu a la vora del foc. Es treu una pipa grossa, grossa com una llar de foc i diua l’Arrencapins:

– Porta’m foc a la pipa.

– Jo només serveixo l’amo que em paga.

– Donc ja me’l possaré jo.

I el diable va i agafa les set brases més grosses de la cuina i se les posa dins de la pipa, dona unes quantes pipades i omple tota la casa d’una fumada que no es podia respirar. Aleshores va i diu a l’Arrencapins:

– Destapa l’olla.

– Jo només serveixo l’amo que em paga.

– Donc ja la destaparé jo.

I el diable va i destapa l’olla i, ai coi!, carda una escopinada dins de les farinetes. L’Arrencapins, tot empipat, li diu:

– ¿Saps que ets molt brut de fer servir l’olla d’escopidora?

– A mi, de brut, no m’hi ha tractat mai ningú.

I agafa la vara de set quintars que en Joan havia deixat darrera de la porta i li venta una pallissa tan forta que el deixa tot estès a terra estenallat. I se’n torna xemeneia amunt per allí on havia baixat.

Vet aquí que en Joan i els altres dos vinga esperar i esperar que l’Arrencapins els fes el xiulet per anar a dinar i, cansats d’esperar, en Joan va i diu: – Bé triguen prou a bullir aquelles farinetes. ¿Vols-t’hi jugar que aquell tanoca s’ha adormit? Anem, anem cap a casa que ja veura.

Quan arriben a casa, es troben l’Arrencapins estès davant del foc mig mort i l’olla de les farinetes bull que bull a l’arravatada. Aixequen el pobre Arrencapins del terra que els explica tot el que li ha passat fil pre randa. En Joan, no se’n sap avenir, i de covard i tanoca no el deixa i tots se li enriuen a cor que vols cor que desitges.

L’endemà en Joan fa quedaren Regiramuntanyes mentre ells se’n van a treballar al bosc. I vet aquí que torna a sonar aquella veuota del dimoni que des de dalt de la xemeneia torna a dir:

– Mira que caic!, mira que caic!, mira que caic!

– Cau d’una vegada, però no cridis.

I, com el dia abans, torna a caura primer una cama i després l’altra i després un braç i després… fins que es torna a trobar el dimoni tot sencer i seguint la matexia facècia: Que si ara la cadira, que si el foc de la pipa i així fins que torna a escopir dins les farinetes i li venta una pallissa an Regiramuntanyes, que el deixa per mort, i, au!, altra volta xemeneia amunt. I, com el dia abans, en Joan, cansat d’esperar el xiulet, que decideix tornar cap a casa i que es troba el company més mort que viu. En Joan que tot s’empipa i que prega an Bufim Bufaina que no caigui en el mateix parany que els seus babaus de companys.

I ja et dèus imaginar com va acabar el pobre Bufim Bufaina, oi? Doncs no et pots imaginar com estava en Joan de l’Ós d’emprenyat. Treia foc pels queixals i renegava set vegades com un carreter.

– Ja n’hi ha prou d’aquest color! Demà em quedaré jo a fer les farinetes.

I altra vegada el diable, com cada dia, va cridar des de la xemeneia, va demanar això i allò i en Joan tampoc no el va voler servir. Però així que es va acostar a l’olla per destapar-la, que en Joan agafar la vara de ferro de set quintars i li venta aital cop que el deixa estès i mort.

En Joan que ja l’agafa per una orella com si fos un gat i que va i me’l tira en un pou molt pregon que hi ha allí al defora. Aquesta vegada si que bullen les farinetes i en Joan fa un xiulet que deixa ben admirats als seus tres companys.

Tot menjant les farinetes en Joan els explica com havia acabat la visita del dimoni i, en acabar la teca, en Joan elsporta fins al pou on l’havia tirat. Tots tenien moltes ganes de veure el diable que tant els havia tustat, i ja ho crec quie si el volien veure. El millor era baixar-hi lligats amb una corda, primer l’un i després l’altre. Com que el pou era tan i tan pregon, podria ésser qe pel camí els agafés basarda i en Joan va portar una campaneta perquè, si, en baixar, agafaven por la toquessin i tot seguit els pujaria i tornarien amb ell.

Primer va baixar l’Arrencapins, però quan li havien donat set-centes canes de corda encara no veia el fons i gairebé ni el forat de dalt del brocal, i va fer sonar la campaneta. De seguida el van pujar.

Aleshores ho va provar en Regiramuntanyes, però quan li havien donat set-centes canes i un pam de corda, també va agafar por i va sonar la campaneta.

Després, ho va provar en Bufim Bufaina, que també es va espantar, i va fer sonar la campana quan li havien donat set-centes canes i dos pams de corda.

Finalment, en Joan de l’Ós tot empipat en veure que allí en comptes de tres valents tenia tres taujenasos espantadissos, decideix de baixar i els diu que, per més que toqui la campaneta, que no el pugin pas.

Triga set hores a arribar a baix! Però vet aquí que en comptes del dimoni va i es troba amb tres belleses que fan un ball rodó i que, així que el veuen, li diuen:

– Però on vas, desgraciat? ¿Que no saps que aquí és a casa del dimoni?

En Joan va i carda set cops a la porta amb la seva vara amb tanta força que la porta ja es ben enfonsada. De seguida se li presenta el diable, que li diu:

– Hola, valent! Tu per aquí? Ara si que ens les mesurarem, sagal! Aquí tens dues espases: tria la que vulguis i ens les farem. El primer que ragi una gota de sang, ha de donar-se per perdut i lliurar-se a l’altre.

El dimoni que li mostra dues espases: una de lluent i brillant com un mirall i l’altra rovellada i ronyosa que ni es podia mirar. Quina triaries tu?

Doncs en Joan va i escull la rovellada.

Van barrejar les espases estona i més estona, i barreja que barreja i xiula que xiula, per més que potollen no aconsegueixen de tocar-se ni l’un ni l’altre, fins que en Joan, que és set vegades més llest que el dimoni, d’una espasada va i li talla una orella. Quin terrabastall que feia en banyeta! Llença uns garranyics-garranyecs esgarrifosos i tot posant-se la mà a la ferida va i li diu:

– Noi, m’has guanyat i ara sí que veig que ets ben valent. Aquesta orella que m’has tallat te la guardes i, sempre que et trobis en treballs i que passis algun trasbals, no et cal més que mossegar-la, jo sortiré i et faré tot el que em demanís.

Aquelles tres noies tant guapes van quedar totes parades de veure que hi havia qui havia vençut el dimoni i tot eren manyagaries pel seu heroi, però en Joan va i els pregunta:

– Que no us agradaria tornar a casa vostra?

– Jo ho crec que sí -responen totes alhora.

I en Joan que va i en lliga una amb la corda, fa sonar la campaneta i els seus companys la pujen fins dalt de tot del pou i la treuen fora. I va i tornen a arriar la corda i en Joan en lliga una altra i després una altra i les dues que pujen fins a retrobar-se en terra fermat.

Però vet aquí que en Joan va i pensa: "Aquells tres galifardeus, amb una mossa cada un ja pots comptar com deuen xalar! Si ara pujo jo serem quatre per tres i no faltaran diferències." I ell que sí que quan torna la corda a baix, en comptes de lligar-s’hi ell va i lliga una pedra ben grossa i ben feixuga que h havia a les portes de l’Infern. I quan la te ben fermada fa sonar la campaneta. Els altres que comencen a estibar la corda, però com que es pensaven que era en Joan, per tal de treure-se’l de sobre, deixen anar el fardell a mig pou i paxam!, la pedra cau al fons i tota ella s’esberla. En Joan que es diu a ell mateix: "Ves si m’he salvat d’una i bona!" I es treu l’orella del dimoni de la butxaca, li venta una bona mossegada i, al moment, se li presenta en Banyeta, que li pregunta:

– Què vols de mi?

– Que em treguis del pou i que em diguis on són aquells tres galifardeus amb les tres mosses.

El dimoni carda una bufada que enlaira en Joan fins al cap damunt del pou i, tot seguit, li diu:

– Els teus companys i les tres mosses són allí baix a l’Hostal de la Guineu, que fan gran gatzara i es riuen de tu, tant com poden.

En Joan, enfellonit, agafa la vara de set quintars i amb quatre gambades fa cap a l’Hostal i, heus aquí que me’ls troba fent el got enmig d’una gran xirinola; i, cop de vara ve i cop de vara va, els aixafa tots sis com una coca fins les portes del cementeri. I vet aquí que mai més no se n’ha sabut ni asi ni bèstia dels sis poca-soltes.