El Cau de l'Ós Bru de Taradell

"De puig en puig pel coll de Finestrelles / s’enfilen del Puigmal a l’alta cima: / tota la terra que el meu cor estima / des d’ací es veu en serres onejar"
                                                                          Mn. Cinto (1886) Canigó

No sé si és realitat mitològica o física, però l’altra dia vaig somiar la llegenda del cim més alt dels verals de Ribes. Faltava un dia i escaig per tornar-m’hi a acostar en bona companyia quan la nit em va mostrar un avi i el seu net de calça curta menant bestiar per aquells verals.

– Va, Jepet! Que sens tira la fosca sobreeee!
– Oh! É’que pu’a mó. Cama cu’ta.
– Si, prou q’u veig. Però a la jaça farem un mos i descansarem per demà.
(…)

– Aví, quin é quell cim d’aià?
– Aquell. Doncs com pots veure i mesurar i mesurar i veure és el Puig Més Alt.
– El Puig’m’al?
– Això mateix, el Puigmal.

Tota la vida pensant que la referència era a la perillositat del cim en temps de ventades i no fa pas gaire em contaren una feta que podria haver anat més o menys així. Si més no diuen que el significat del nom donat a aquest cim no vol dir altra cosa que el Puig Més Alt. El Puig Més Alt del benvolgut i sempre ben trobat Ripollès.

Però anem per feina.

Dues expedicions han marcat la mitologia d’aquest cim en el meu subconsicent personal.

La primera expedició la va recordar la meva àvia tota la seva vida i als seus descendents ens ha deixat una fotografia de la pujada on es veu la colla d’amics d’en Pepitu de Cal Sastre en un dels replans de l’ascensió des de Fontalba. La meva àvia, la muller d’en Pepitu, era la única dona d’aquella bella expedició d’antany.

La segona, la van fer els Castellers de Barcelona i el Centre Excursionista de Catalunya l’any 2000 i era una espina que tenia clavada al cor. La foto del tres de set al cim d’aquesta muntanya signada per un bon grapat de membres d’aquesta colla presideix la meva habitació des del capçal del llit. És el record d’una excursió que vaig ajudar a preparar, però que no vaig poder fer.

Finalment, un 3 de juliol de l’any 2005 a les 12 hores i 15 minuts del migdia, els meus peus petjàven aquest preuat roquisar amb la millor de les companyies de muntanya que hom pugui desitjar per fer aquest cim senyera del Pirineu català.

Però l’aventura comença vora quarts de vuit del vespre a La Farga. Una casa de colònies i alberg que els maristes tenen vora Queralbs i que serveix, a molt bon preu, un allotjament digne per excursionistes i gent de bé i un bon àpat per sopar.

Un grup de nanos fent tabola em retornen a les antigues colònies al Bagís, m’omplen el cap de facècies i records i em porten als bivacs al castell de Farners, a les nits de por, als jocs de nit, a la representació de la història de Catalunya en cançons i a les excursions al Tagà i del Serrat al Balandrau amb aquell esplai del Poblenou.

Un sopar carregat de proteïnes, una volta per les instal·lacions d’aquest complexe i una conversa amb un jaio de la terra fins ben entrada la fosca clouen les primeres hores a muntanya. Un vespre que només es veu enfosquit per la misteriosa desaparició de tres dels expedicionaris.

Els cops de porta en una habitació veïna ens desperten de bon matí i després de recriminar aquesta feta i de treure’ns les lleganyes dels ulls, ens vestim per la muntanya i prenem camí de Queralbs -punt de reunió de l’expedició-. On seran els desapareguts? Els trobarem en el punt de reunió?

Pujem a fer el café i ens els trobem esmorzant al bar. Es veu que van arribar massa tard a La Farga i que, mancats de sopar, van anar a menjar al poble. Una tertúlia massa esllangida els va tornar mandrosos per baixar a La Farga i un miracle del turisme els va permetre trobar llit per dormir. Passat el misteri, esperem als dos companys que falten. Prenem el cafè. Tornem a la plaça. I…

…cap a Fontalba falta gent.

Els nou expedicionaris iniciem el sender a un quart d’onze del matí, tot veient el cim uns quants metres més amunt d’on sóm. Ben aviat, ja en veiem un que corre muntanya amunt. Ja no el tornarem a veure fins arribar al cim. És ciclista i esportista i la muntanya se li fa un espai de llibertat nou i màgic per explorar i explorar-se. La resta anem fent la goma, xerrem, caminem, algú es queixa per la pendent de la pujada -val a dir que dels nou expedicionaris n’hi ha cinc que encara no són addictes a la muntanya-, un altre convida a ganyips. I tot xino-xano es va fent camí.

Quin espectacle, el que ofereix la vista allomada del Montseny! Quina meravella, els cims que no s’acaben a llevant! I allà, ferreny com sempre, el Pedraforca ens guaita des de l’enforcat dels seus ulls ben trabat entre el Cadí i el Moixeró que li fan de guardes.

Que curta que es fa la pujada quan el paisatge és tant espectacular! De fet, hem estat dues hores de marxa fins al cim i aquí dalt la plana ceretana es veu tant avall! Mentres dinem, la natura ens reserva un nou espectacle. Pel vessant pel que em pujat, s’aixeca un cap de núvol que, com si d’una erupció volcànica es tractes va creixent, creixent, creixent fins a unes alçades imponderables. A la seva base, es veu un filet de fum nebulós de color blanc que contrasta amb el color fosc del ventre de la bèstia. Però el vent té força per allà dalt i el núvol es va trencant en mil-i-un nuvolets més petits que s’escampen pel cel.

– Com esteu? – pregunta un dels gats vells de la muntanya.
– Bé, bé, força bé -anem contestant els altres.
– Ho dic per veure per on baixem. El camí més curt és pel que hem pujat, però per no fer el mateix camí, haviem pensat de baixar a Núria i allà enllaçar amb Fontalba pel camí de les Coves. Per aquest costat, allarguem l’excursió un parell d’horetes. Què preferiu?

I no triguem gaire en baixar cap a Núria per un camí on sorprenem encara un parell de clapes de neu dura de les quals en surten rierols que, més tard o més d’hora, acabaran engolits pel Freser.

La baixada fa força pendent en un primer tram i després comença a planejar i a baixar més suaument. De cop, ens sorprén un impressionant sallent que salva una baixada del terreny amb la infantívola joventut de l’aigua d’alta muntanya.

Dues variants fins a Núria: Per la dreta, cal superar una tartera. Per l’esquerra, el camí planeja per un bosc. Algú prén el camí de la tartera i el gruix de l’expedició ens decidim pel camí més planer fins arribar al santuari.

El cansament es nota ja a Núria. Hi ha algun problema físic entre el gruix dels nous expedicionaris. Una bona i agradable companya de camí no té més remei que agafar el cremallera fins a Queralbs. L’acompanyarà una altra de les mosses de l’expedició. Dona de muntanya i d’ànima ferestega que necessita els cims per sortir de la presó urbana que l’envolta a terra baixa. La resta no estem massa estona per prendre el camí de Fontalba. Són quarts de quatre de la tarda i encara falta un parell d’horetes per un dels camins amb millors vistes de la contrada -si és que es pot dir això en aquestes alçades plenes de senders màgics i racons místics-.

El bar on hem començat el dia acull el seu final. La darrera cervesa. La darrera aigua. El darrer café. Un polzim de menjar. Les darreres xerrades.

Algú va dir que el bó d’aquestes sortides és continuar-les. Segur que sí. Segur que n’hi haurà d’altres. Massa bona pinya per deixar-la en un solitari dia de recuperacó d’un somni llargament esperat: Treure’m l’espina del 3 de 7 al Puigmal d’aquell 2.000, mentre badava entre la vida i la mort en un llit del Clínic barceloní.