El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“¡Cims del nostre terme! ¡Gegants de pedra viva! ¡Titans que el pas dels segles el vostre zel abriva, mirant-nos cara a cara: l'”Enclusa” i el “Castell”. Son vida i son guiatge del llibre de la història forjada de proeses amb rims d’amor i glòria, per fills que antany vivien al nostre Taradell”
J. Vilacís Prev, Gegants de pedra viva

Pujar a l’Enclusa sempre és tot un espectacle, ja sigui des de la collada, des del Bou, des de la Trona o des de l’Hostalet del Bou, el paisatge ha enamorat la vista de molta gent de Taradell. Jo hi pujo tot just ara, m’hi vols acompanyar?

L’Enclusa es dóna al Matagalls com l’inici d’un pont mai acabat que cerca el seu amic proper. Quan hi pujo, tant sovint com la vida em deixa, és per venerar els cims del Montseny proper i llurs parets encimbellades. El Matagalls Xic encara cobert d’arbres, les tres punxes arrodonides i amorosament pelades pel cru hivern del pare Matagalls amb llur creu damunt la testa i, d’enllà, al fons, a les terres de llevant, la salutació a mà estesa de Les Agudes, els dits impertorbables de roca massissa del Mont del seny.

La màgia de l’Enclusa no clou pas aquí, girant al cap a ponent, et sorprèn l’altivesa del Pedraforca que dona inici a les neus del Cadí a cos sencer. El Puigmal, juganer, s’amaga rera els arbres amb llur gegantina colla d’amics, el Finestrelles, l’Eina, el Nou Fonts, el Nou Creus, la Fossa del Gegant i els Torreneules que s’esmunyen entre els arbres d’aquesta carena osonenca. I d’allà de Bellmunt encara hi treu el cap el Costabona acompanyat més lluny encara d’una muntanya que sembla petita i plana, blanca d’hivern colrada com totes sos companyes, que ens recorda el dolç refilar del rossinyol emigrat. El Canigó treu el caparró entre cingles propers i ens fa abaixar el cap vers la propera terra. Sota l’Enclusa, un paradís.

Un paradís conreat per la mà de l’home al voltant d’un mas antic voltat de bosc. Mansa. El cant d’una merla, l’esquella d’una vaca, la remor del progrés de la Plana que es confon mansament amb el vent que fa voleiar la senyera. Senyera, senyora que senyala els boscos propers. La màgia dels arbres, refugi de bandolers, de follets, de bruixes i misteris. Les roques de la collada del Vilar donen una dimensió arcana a la vella cruïlla de camins ancestrals.

Roca, roca, roca, bosc i gent conformen la terra humida de Taradell. La vila s’esllavisa vers la Plana en una imatge que m’enamora día sí i dia també. L’espectacle d’un poble vist Gurri enllà, venint de l’Estació de Balenyà.

Del Pont de Can Caseta al coll de Sant Marçal, del Pont del Gurri a Sant Marc. Un espai propi i compartit per generacions i generacions de bosquetans que troba en l’Enclusa el més bell dels centres possibles. ¿Van ser aquestes les terres somiades pels pastors provençals? ¿Van ser aquestes les noves que els portàren els traginers de la llana?

Del segle XIV que van començar el camí vers ponent al segle XIX que masovers de terra endins van baixar de Sant Feliuet per atrapar un somni ja oblidat per 500 anys de pagesia. Vila de la feina, Vila de l’aigua, Vila de la Font, Vila sense senyors, Vila de treballadors, Vila de gent de bé. Aquella que un dia un pastor va sentir contar a un traginer que hi havia paraires que, preparant i cardant la llana, si guanyaven tant bé la vida i aquell pastor, una mica llunàtic, va voler ser paraire, deixar el ramat de moltons per vendre’n la llana. Cinc segles van fer del pastor un masover i del masover un torner i del torner un….

L’Enclusa fa voleiar les idees com les ales d’aqueix ocell convertit per sempre més en pedra per una bruixa propera que des de la Trona se’l mira. I enfilant-se com notes musicals al voltant del vell compositor de sardanes, el País del Badar Sempre s’adorm sota el mantell porpra de la posta de sol, mentres hom s’allunya vida enllà.

Ens deia l’altra dia un reconegut historiador local de la nostra vila.

Antoni Pladevall i Font, així amb els dos cognoms, és un savi saberut que ja en vida té una Biblioteca amb qui comparteix nom i cognoms. El noi de Can Parrella, una mica granadet ja, ha esdevingut una eminència per la historiografia local d’Osona i part de l’estranger. Ma mare m’explica que en Toni era un marrec de calça-curta, una mica més gran que ella, que vivia a Can Parrella, una casa veïna d’allà el carrer de la Vila. També m’explica que ja de ben petit s’entestava a llegir i prendre notes. És aquesta entrada un homenatje al nen de Can Parrella? És una reflexió sobre Taradell feta pel nét d’en Pepitu Sellés, el manyà del Tint? O és un collaret de raons al més tradicional estil Francesc Pujols? Vés a saber. Però la història parla de paraires, de paraires i d’aigua. De pararires, d’aigua i d’alguna cosa més. Per cert, ja saps el que és un paraire?

Doncs un paraire, com ens deia el passat divendres en Toni Pladevall a la Biblioteca de Taradell, és una persona que prepara la llana perquè els teixidors en facin vestits. Segons el Pompeu vermell la feina del paraire és un art, peró com ens deia en Parrella, un art força lucratiu, perquè de la feina dels paraires en vivien els teixidors i cada paraire en podia tenir com a mínim dos esperant sense fer res que el primer acabes la feina. El pas de sagrera a vila el va portar el sector de la llana i l’aigua del riu. A què sinó el creixement inicial de la població riera amunt i no seguint el camí ral?

I en parlar de la llana, em venen a la memòria els Mauri de Montalhón, els pastors provençals que baixaven els ramats de moltons dels veïns del País de Sault fins més enllà de Tortosa per les carrerades de Ponent. I és que la llana a Taradell hi arribava bruta i rebregada des de terres ponentines.

Jugant amb les històries de gent corrent sota el mestratge d’una retòrica viva com la de Mossén Pladevall (com hagués pogut estudiar un xaval de vila empobrida sense entrar al seminari?) el cap em porta a filar prim de paraires a paraire.

I és que aquella vila de paraires i teixidors va esdevenir amb el temps una vila industrial i d’estiueig. L’aigua ens va portar els industrials de Barcelona a la recerca d’una terra humida que els permetes treballar els teixits i teixint i teixint va arribar l’electricitat i amb l’electricitat les màquines i amb les màquines en Pepitu de Cal Sastre, aquell marrec que no volia seguir l’ofici de son pare i que volia ser "com aquell senyor", aquell senyor que havia passat davant la sastreria amb una barra de ferro sobre l’espatlla. I en Pepitu va anar a Barcelona, va tenir un dels primers tallers de cotxes de Taradell i va compaginar la feina com a encarregat de les màquines de Can Sert amb el teatre. L’avi treballava el ferro i ja de gran també feia balcons. Quan camino pel poble m’agrada mirar les balconades de ferro treballat i intentar escatir si en alguna hi puc veure la mestria de l’avi.

Els primers vilatans eren paraires i teixidors, el besavi era sastre en vila industrial i l’avi "filava" ferro per cotxes, màquines i balcons des d’una de les casetes d’encarregat de Can Sert ja en la seva vellesa.

La Font, potser la primera imatge que recordo de la vila, és en l’origen de la sagrera original i del poble posterior. La Font és en l’origen del Tint d’amunt i del Tint d’avall. La Riera ha estat font de disputa tradicional entre veïns i forasters. I ara, després d’uns quants anys, jo desfaig el camí per ser pararire de relats, d’històries contades a través de la Xarxa des d’aquest quadern o des dels espais dels que, com el meu avi amb les màquines del Tint, en tinc cura.

I que bonic que era passejar per la Font Gran a l’estiu!

"Algú m’ha explicat que camino per la vida sobre una ruta falsa, que confonc el meu món amb el món, i que estic badant lamentablement. Fins a aquest punt hom ha arribat a emmalaltir la seva sensibilitat"

Pere Calders (1936) La glòria del doctor Larén

Hi ha dies que la gana em fuig i en sortir de la capitalina feina arribo d’hora a l’estació. Aquests dies canvio la rutina i prenc el tren de França.  M’agrada.

És un trajecte que em permet veure’m remontar els senders del Carlit, trescar per  les muntanyes d’Aix, descansar a la vila de Foix, escapar del turístic Montsegur, sentir els dolços versos de trovadors occitants i sentir l’escalfor d’una gite d’etape a Comus. A vegades, el viatge és pels cims de les capçaleres del Ter i el Fresser. D’altres remonto la Portella Blanca per la Cabana dels Esparvers i, fins i tot, de tant en tant em sembla veure un ramat de cavalls de Merens pasturant prat enllà. Desgranant records de paisatges amics i sense adonar-me’n descotxo a La Garriga. I és que el tren de França no s’atura a l’Estació de Balenyà, salta de ciutat en ciutat fins més enllà de la Plana.

Normalment, quan faig aquest absurd viatge en dos temps prenc un entrepà a l’estació de Sant Andreu i faig el cafè vora les institucions eclesiàstica i civil de La Garriga. Ai! La Garriga! M’agrada la tranquil·litat que si respira en aquestes assolellades hores de la tarda i els casals modernistes en decadència em transporten als temps d’en Raimon Casellas, d’en Joan Maragall, d’en Santiago Rusiñol, del gran Ignasi Iglesias i de l’amagada Victor Català… Temps de rellotge a la butxaca de l’armilla i de barret rodó. De burguesos i icarians, d’anar a prendre les aigues i flairar els aires purs del Montseny proper…

Després d’una bona estona de passeig, retorno a l’estació i continuo el meu viatge per la línia dels polls tot travessant els sots ferèstecs. I és que  veritablement aquesta línia de tren conserva l’aroma, les vies i els horaris que tenien els primers trens que van portar tants literats enllà de Granollers.

¿Haig de donar les gràcies, potser, a la RENFE per tenir un tren cada hora i la possibilitat de trossejar el camí per somniar en un passat ja oblidat?

Aquesta ignocent pregunta li va fer l’aprenent al mestre.

– Però exactament per quina hora estàs interessat, company?
– Com?
– Sí, jove, sí. No és el mateix l’hora de Taradell que la de Vic o Barcelona?
– Com que no? Què voleu dir, mestre?

I així, l’aprenent va conéixer que el temps oficial és un acord pres i que cada lloc té una hora pròpia i intransferible. Vols saber quina és?

Per començar des de qualsevol dels nostres rellotges, cal restar dues hores a l’estiu i una hora a l’hivern. D’aquesta manera salvem l’acord près l’any 2001 a la Unió Europea, però que a molts països del món es venia fent de manera més o menys regular des del 1918 i ja amb una regularitat absoluta després de la crisi del petroli del 1974.

Un cop feta aquesta resta ens trobem dins de l’influx del sol i justament és la combinació del sol i la terra el que permet que cada bocinet del nostre planeta tingui una hora pròpia.

L’any 1543, Mikolaj Kopernik publicava les seves teòries sobre la nostra roca mòbil a l’Univers i diuen que ens va demostrar que la terra és més o menys esfèrica i que gira elípticament al voltant del sol. Aquest moviment, vist des d’on naltros estem, fa que tinguem llum de dia abans en uns llocs que en uns altres.

Donat que l’hora oficial es pren en relació al meridià de Greenwich (tornem amb la fixació temporal dels anglesos, noi!) i que Taradell es troba 2 graus 17 minuts i 8 segons a l’Est d’aquest meridià, caldrà sumar 9 minuts i 8 segons per tenir el temps en què el sol ens visita en relació a la gent que viu damunt del citat meridià. Recapitulem?

Som al mes d’abril -per tant en horari d’estiu- i cal que restem un parell d’hores al nostre rellotge: Si eren les dues de la tarda ens posem a les 12 del migdia (que vindria a ser l’hora solar damunt del meridià de Greenwich). Peró, donat que Taradell està ubicat a 2 graus 17 minuts i 8 segons a l’Est del meridià de Greenwich, hem de sumar 9 minuts i 8 segons als nostres càlculs i ens trobem que han passat 9 minuts i escaig de les 12 del migdia.

– Què ve, ja tenim l’hora de Taradell????
– Nooooooooo, encara nooooo. No t’impacientis. Encara ens falta un darrer càlcul.

I és que cal tenir en compta que la Terra està un pèl inclinada i aixó afecta la llum solar i, per tant, al temps, a l’hora local consegüent. Peró aquesta inclinació de l’eix de rotació, l’hem de combinar amb el moviment de la terra al voltant del sol. De vegades som més a prop d’altres més lluny. I és que el sol és molt punyetero i no hi ha ni un sol dia que ens arribi igual. Aquesta taula recull la combinació d’aquests dos factors:

I tot aixó no tenia massa efectes sobre la gent que es bellugava a peu o en carro. Peró van arribar els ferrocarrils i fer un horari de ferrocarrils a les colonies britàniques era un veritable cul de sac. Cada ciutat tenia la seva hora i van barrinar-hi molt fins que al 1884, l’escocés Sandford Flemming presentava una ponència a la Primera Conferència del Meridià Internacional celebrada a Washington que va suposar l’adopció formal del sistema de temps internacional vigent avui en dia. Començava així la presó de les zones horàries.

En definitiva, si vols saber quina hora és a Taradell pots optar per posar un rellotge de sol a la façana de casa o, des de l’hora oficial,

1.- restar una hora a l’hivern (entre el darrer cap de setmana d’octubre i el darrer de març) o dues a l’estiu (entre el darrer cap de setmana de març i el darrer d’octubre).
2.- sumar 9 minuts i 8 segons.
3.- sumar o restar el temps indicat pel dia en qüestió a la taula presentada en aquesta entrada (el format de temps de la taula és "minuts: segons").

I ja tindràs l’hora de Taradell!!!!

– Mare de Déu Senyor, quina poca feina que tenen alguns!

Per saber-ne més:
http://personal3.iddeo.es/jorvila/horaestiu_ca.html

http://www.gnomonica.cat/eot.cfm

 I va ser mai

"Va ser Verne qui em va decidir a l’astronàutica".
Iuri Gagarin, primer home que féu un vol orbital (12 d’abril de 1961)

La premsa d’avui es fa ressó d’una commemoració força interessant:
Avui fa 100 anys de la pèrdua de la barba de Jules Verne, el visionari que va saber perfilar tots i cadascun dels elements bàsics que van conformar el segle XX. Potser et penses que no té gaire mèrit, peró et recordo que va morir al 1905 i que va viure a la França del segle XIX. Com s’ho va fer per ser tant perspicaç?

Posar el fil a l’agulla d’aquesta recerca és força complicat, peró en Vicent Partal en l’edició d’avui de Vilaweb ens dona una bona referència per començar a conèixer alguna cosa més d’un dels autors més anomenats però desconeguts de la literatura universal. El web de la Societat Catalana Jules Verne ens presenta un seguit d’informacions per les que començar a navegar a la recerca de la perspicàcia d’un barbut i justament en la biografia que ens ofereix en Pasqual Bernat, webmestre del lloc web, hi ha un seguit de referències que ens poden ser prou útils i que de fet venen a certificar-nos l’interès per la ciència i el progrés de l’autor d’Amiens, però també la seva capacitat creativa.

"Mar, lirteratura i llibertat" les tres passions del creador son una mica com aquesta idea cristiana de la Santíssima trinitat que tant s’utilitzava en l’escola franquista: "Dios es uno y trino", deien en aquells temps i aixó mateix passa amb les tres passions d’en Jules o no son el mar i la literatura dos reflexes de la llibertat? Una llibertat personal, interior, pura. La llibertat del rondallaire, del poeta, de l’escriptor, del juglar, del creador.

I és que Jules Verne fou, possiblement, tot aixó i més. Fou més perquè amb la seva literatura va ser capaç d’influir en generacions i generacions de persones que van fer dels seus somnis una professió. Realment va ser un individu perspicaç? No serà que va ser tant bon escriptor que l’influx de la seva ploma va portar a persones anònimes a fer realitat els somnis del professor?

Et deixo que segueixis navegant la Xarxa a la recerca de les respostes, company.

Què no has baixat mai a Mercat? Es fa dos cops a la setmana: Els dimarts i els dissabtes i, una vegada a l’any, el Mercat prèn més volada. És el Diumenge de Rams, el dia en què el mercat agrícola i ramader desborda els límits de la plaça i omple el Passeig de vehicles per particulars i el Firal del Sucre de tractors, maquinària agricola, bestiar i teca. Aquest cap de setmana he baixat a mercat. M’hi vols acompanyar?

De sempre el dia del Mercat del Ram no ha estat pas el diumenge sinó el dissabte, em diu un dels companys de visita a Vic, un home d’una certa edat i nascut ben a prop de la ciutat de les fires. Recordo que el pare hi venia a peu amb el burret carregat desde Balenyà. Sí, sí, i allà a l’entrada al poble per la carretera de Taradell hi havia els burots, que feien pagar un tant per peça que entraves a ciutat en dia de mercat i que s’ho miraven tot, em diu la dona que ens acompanya. Després hi havia els bous. De fet, les anelles encara hi son davant per davant de la Jazz Cava… i a la Plaça dels Martirs era on hi havia els porcs. De fet, se’n deia la plaça dels porcs.

La bullidera de gent que omple el Passeig ens estreny en el nostre caminar i dificulta la vissió dels cotxes que els concessionaris de Vic hi tenen en exposició. De bestiar a cotxes, un canvi força comú en els temps que corren. A Plaça, hi ha el mercat d’habitud, un mercat on les clàssiques parades dels pagesos que venen planter i llavors, verdures fresques, flors i pollets es complementen amb una fornada de parades de roba, una de llibres vells i alguna de fòtils de col·leccionista. Baixant cap al carrer Verdaguer, ens trobem les parades de palmes i palmons. De fet, el nom del Mercat sembla provenir d’aquestes parades que fornien el dissabte dels estris per celebrar el diumenge de Rams com mana la tradició bimil·lenària. El meu contertuli recorda com se les tenien els pagesos de la comarca amb els carteristes que pujaven de Barcelona. Recordo, em diu, que un dia en van perseguir un fins a Balenyà. Es veu que havia volgut fugir en tren, però els pagesos van pujar-hi també i el van llançar fora a l’Estació de Balenyà. Allà trompada va i trompada vé, el van deixar mig difunt al lladre i encara n’hi va haver un que va dir: "I ara si vol que se l’emporti la bòfia i el torni a deixar, però ja se’n recordarà de Vic, ja". Resten, doncs, en la memòria de la gent experimentada els records de les batusses dels pagesos amb els lladres del cap i casal que volien fer-la a algun ausetà.

Avui, sota el sol d’aquest dissabte, ens trobem veïns del poble, parents i coneguts i fent-la petar aquí, fent-la petar allà ens anem acostant al Firal del Sucre a veure camions, tractors, màquines de batre, vaques de llet més netes que de costum, vedells, porcs, cavalls i, fins i tot, algun ase (sense volguer faltar a ningú, és clar). Peró el sol comença a picar amb força i la gana inicia el seu camí amb un rau-rau a l’estòmag que cal cobrir. Entomem el camí del Passeig i tornem a recuperar el cotxe en un descampat proper que demà és diumenge i a la plaça s’hi faran castells.

—-

Aquest diumenge havia pensat de començar el dia amb un bon esmorzar a Puiglagulla, peró la son ha guanyat la gana i m’he despertat un pèl tard. Aquest diumenge també havia pensat de baixar caminant a Vic, però la mandra m’ha fet agafar el cotxe. No sé, suposo que lo millor de planificar és justament això, pensar en el que faràs per després fer-ho tot al revés.

He arribat en un Vic menys poblat que el dissabte. De fet, he pogut deixar el cotxe en els llocs més propers a la carretera, sense descobrir la grandària de l’aparcament que m’havia obligat a recorrer un dissabte refartot. Al Passeig encara hi ha els cotxes i aprofito que he arribat d’hora per badar amb els vehicles clàssics i amb alguna d’aquestes bestiotes que fan ara per anar per la muntanya. A plaça, un concurs de llenyataires amb una imatge molt americana i un grup de country fan les delicies de la gent que s’ho mira asseguda sota el sol. I, cap a quarts de dotze, s’han començat a sentir les gralles tot desfent el carrer Verdaguer fins davant l’Ajuntament. Bon indici d’una nova matinal castellera, la meva primera trobada d’enguany amb la colla del cap i casal de Catalunya ben rebuts per Sagals i Nyerros i amb un acompanyament del nivell dels malves.

Els companys de l’arxiu ens havien informat que feia 20 anys justos que no pujàvem a Vic, era pel Mercat del Ram i la tècnica d’aquells moments s’havia plantejat una actuació de luxe per aquelles èpoques: el 4 de 7 amb l’agulla, el 3 de 7 aixecat per sota i el 5 de 7. Aquella trobada, però, sembla que no va anar massa bé. De fet, només el darrer d’aquests tres castells va poder carregar-se i el mal gust de la diada i una crisi a la colla sembla que els va fer desistír de tornar a pujar a la Plaça Major de Vic. 20 anys després d’aquella "derrota" a la Plana de Vic i amb un grapadet de membres de la colla fent vida per aquestes agradoses terres, els companys castellers de la plana ens han convidat a pujar a Mercat. Ha estat amb 20 anys de retard doncs que hem pogut oferir als vigatans l’actuació promesa al 1985. Una actuació tant bonica pels espectadors com pesada per la gent de la colla i és que es tracta de tres castells que no son gens còmodes de treballar des de la pinya. No hi ha lloc, les postures son complexes s’ha d’aixecar un pes força alt amb molt afinura, … Però el 4 de 7 amb agulla és com una flor que s’obra en primavera per deixar veure la teca de les abelles, el 3 de 7 per sota és un castell fet al revés que sempre és sorprenent i el 5 de 7 és una construcció massissa, ferrenya, ferma i amb dues aletes -una característica no massa habitual en el món dels castells-.

Finalment, doncs, el sol i els castells han marcat el meu retorn a l’activitat castellera i han permès oferir una actuació curta, neta, sense caigudes i força bonica, no?

Quantes poques paraules que tinc, quines poques ganes d’escriure.

Avui fa set mesos que vaig començar aquest diari i no sé si hi deu haver una crisi dels set mesos o alguna cosa d’aquesta mena. La veritat és que de motius per escriure n’hi ha. Les sensacions del millor Dia de l’Emprenedor dels darrers cinc anys, una calçotada en un entorn sicilià i amb reminiscències agudes del franquisme sociològic que després de vint-i-cinc anys encara tenim per aquestes terres, el retorn als assajos castellers just una setmana abans de la visita al Mercat del Ram de Vic, excursions per l’entorn del meu poble, els desgavells urbanístics de la gent "guapa" del municipi. Hi ha motius, però no hi ha ganes. Què puc fer?

Bressolat pel jorn dels miserables del vinater de Porrera em trobo estobat per una sensibilitat que se’m fa estranya. Dijous a la nit, tot fent el got al cim més alt del Centre de Convencions Internacionals de Barcelona intentava assumir una jornada de feina rodejat de gent plena d’anhels personals, de gent a la recerca del seu somni. En aquelles hores crepusculars de la matinada de dijous veia com dansaven les companyes de feina, els emprenedors movent-se al só de cançons que em recordaven temps d’insomni, de persecució del present, d’adolescència esperençada i hormonal. A prop del lloc on el destí em va fer nèixer, estava damunt del núvol d’un èxit col·lectiu. Què més podia esperar aquell jorn?

La voluntat de ser m’ha permès renéixer i aixecar-me cada cop que m’he entrebancat amb els somnis d’un futur perfecte. Quan el cap decideix separar-se del cos i envolar-se amunt, amunt fins tocar la lluna, els peus han trobat una arrel que m’ha fet recuperar la dimensió de totes les coses i ha estat la voluntat, la que m’ha fet prendre de nou el timó i avançar en aquesta ronda naval sota la boira que el mestre Calders va saber narrar amb la senzillesa que caracteritzava les seves històries.

La idea era el nom que rebia entre obrers i menestrals de la Revolució Industrial el seu ideal d’un món més just i solidari. Lluitaven per la idea, una concepció que ha fet seva l’independentisme que encapçala l’eixalebrat de Prats de Molló. Aquell home esprimatxat que va tenir el seu màxim triomf en la seva més pregona derrota. Sense la derrota de Prats, l’Avi no hagués rebut el recolzament internacional i potser la gent no se l’hagués estimat com ho va fer. Fou l’Avi qui es va menjar les bases de l’anarquisme català cap a l’Esquerra. L’Esquerra de la idea, l’Esquerra messiànica i necessitada d’un lider carismàtic capaç de liderar la munió de casals independentistes que sorgien a cada poble, a cada cantonada. La idea és un concepte força occidental, l’ideal d’un futur que uneix persones, però que també les separa. La idea fa que la gent comenci a raonar i enraonar.

I després de molt enraonar potser arribin a una intel·ligència, a una entesa, a un acord. Diuen que la intel·ligència és humana. Alguns han estat capaços de pensar en moltes intel·ligències. Aquests parlen d’intel·ligència emocional, d’intel·ligència competitiva, d’intel·ligència… Però no he acabat d’entendre perquè s’ha canviat el sentit clàssic d’un mot que en la literatura republicana tan sols volia dir entesa: "Tal i tal altra van arribar a una intel·ligència" llegia en un llibre d’un periodista català d’aquells temps.

I només a través de la intel·ligència, del diàleg, de l’entesa construida a partir d’una idea prèvia fruit de la voluntat nascuda dels sentiments és possible arribar al coneixement, aquest mot tant d’actualitat però que sembla inexistent en la societat que es vol construir al seu voltant. El coneixement només es pot adquirir des del diàleg en peu d’igualtat amb l’altra, l’imposició ens rebaixa a la idea en estat pur i la imposició màxima no és més que voluntat pròpia i aliena a l’entorn que ens rodeja.

Però el coneixement és sensibilitat, sensibilitat aliena i capacitat de viure la vida dels altres a través dels seus mots. Com deia el gran Pujols: "La pedra és un àngel que dorm a la terra i l’àngel és una pedra que es desperta al cel".

Sense sensibilitat, voluntat i idea no hi ha intel·ligència, sense intel·ligència no hi ha coneixement i sense coneixement, què ens queda?

La veritat és que no ho sé, només sé que soc un aprenent d’humanista digital que intenta mirar-se el món d’aquesta manera (si gires el cap lleugerement cap a l’esquerra, fent que la galta et

El present és la conseqüència del passat,
i en ell s’ha d’engendrar el futur llançant a la terra bona llavor.
Salvador Seguí (1923) Escola de Rebel·lia

El Noi jeu endormiscat al llit de casa seva. Ahir va arribar tard.

Una funció de teatre pro-presos al Còmic en fou la causa. La bella Teresa i el petit Hel·leni van veure com s’acarava als pistolers que l’esguardaven per matar-lo al barri de la Sagrada Familia on viu. No van tenir el valor de disparar-li a la cara. Aquest és un viatge a les pregoneses del nostre passat. T’hi apuntes?

Son les dotze del migdia d’un 10 de març, el 10 de març de 1923 i un Salvador de 35 anys i escaig es lleva apressat.

– No hauries de sortir-hi…

– Primer són els obrers que tot, que ells han de menjar. He d’anar-hi ara mateix.

En Salvador és mestre de pintors i està treballant amb els seus a casa d’en Lluís Companys, un vell amic de la infantesa. Avui és dissabte, dia de paga pels obrers del seu equip i pel Noi això és bàsic. Però a la Teresa no li fa cap gràcia, per aixó se li il·lumina la cara quan torna a entrar a casa poc després. Però no. En Salvador li dona cinc-centes pessetes que duia de més a la cartera i li diu que no l’esperi a dinar.

– A sopar si que vindré, que tinc molta son.

– Vols dir que vindràs?

– Ja ho crec que vindré!

—–

Damunt la taula una colla de plats bruts diuen molt a favor de l’àpat que acaben de prendre en Lluís i en Salvador. Som al número 95 del carrer de Sepúlveda quan la porta del carrer es tanca. Els dos sagals de Tornabous garlen animadament camí de plaça Universitat. Allà, al cafè Tostadero, els esperen alguns amics amb idees per comentar mentre prenen alguna coseta i donen cops de bastó afinats a les boles del billar. És l’habitud de la casa i si passen gairebé tota la tarda.

El Noi s’acomiada del Pajaritu que encara està embrancat en una llarga partida de billar amb els parroquians de sempre. En Cesc Comas li ha recordat la cita que té amb en Pere Foix a l’estatge del Sindicat de la Construcció i surt amb ell del Tostadero per anar al carrer de l’Om, en ple Districte V, on han de ser-hi a dos quarts de vuit.

—–

En Salvador, un tros d’home com ni a pocs, mocador al coll, gorra al cap i espardenyes als peus, parla animadament amb en Comas. Troba estrany que en aquelles hores no hi hagi ni una meuca pels carrers i tampoc cap policia com és d’habitud al carrer de Sant Ramon. Però un cop sec al clatell n’és la resposta. Un, dos, tres, quatre… mil projectils impacten al seu cap. La immensa massa del Noi cau endavant sobre el terra de la Barcelona treballadora que ell tant defensava. Sembla que es torni a aixecar, però resta a terra, sense vida, regant amb llur sang el paviment del carrer de la Cadena, els braços oberts en creu com volguen abastar la ciutat per darrera vegada. I al seu costat, amb un tret al ventre, en Cisco Comes albira el company amb el cap esberlat i plora.

Una dona s’apropa al cos del Noi i el tapa amb unes robes. El carrer plora i la gent s’en porta en Comes a una cansaladeria propera per mirar de tallar-li l’hemorragia.

—–

La Teresa està neguitosa. És l’hora de sopar i en Salvador que no torna. Una sensació de buidor a l’estòmac la fa sortir a l’escala i sent un xiuxiueig a la porteria.

– Que han mort en Seguí?

—–

Una gernació s’abraona contra el cos armat que serva l’Hospital Clínic, volen retre el darrer homenatge a la gran veu del sindicalisme català. Però d’amagat de la gent, treuen el cadaver de l’Hospital. Els assassins no volen sentir el plor d’un poble sencer en rebel·lia i l’enterren d’amagat, mentres a l’Hospital de la Santa Creu un moribund no es cansa de reptir: “Han mort al pobre Noi! Han mort al pobre Noi!”

– No, no, i ca. És malferit i l’han dut al Clínic, però amb la seva fortalesa de segur que es recupera.

– Sí. Sí, que l’han mort! Vosaltres em dieu que no, però jo sé que l’han mort!

Hi ha vegades en que la descoberta de paisatges i espais màgics es pot fer sense sortir de casa. Amb un polsim de natura en estat pur i unes gotes d’imaginació personal es poden prendre imatges com la que tens aquí al costat. Saps d’on és?

No sé si has acceptat el meu joc i t’has endinsat pels camins de la memòria i les teves experiències a la recerca d’un polsim de màgia personal o simplement t’has decidit per un apàtic “No ho sé”. En qualsevol cas, t’explicaré cap on he anat jo i acabaré per dir-te quin és l’origen d’aquest retrat.

La veritat és que sembla una torreta de guaita d’alt d’un cim proper a un incendi o un volcà. Quan la torno a mirar, però, em recorda la casa del botxí que hi ha a les afores de Cardona. I és que es veu que en els temps en què es va construir aquella casa, el botxí no podia viure dins de les muralles de la vila perquè la seva professió no era ben vista pel comú dels vilatans i només li era permès de viure fora muralles. Si més no, això és el que em van contar quan vaig anar a passar-hi uns dies per tal de documentar-me per una d’aquestes històries interminables que els aprenents de novel·lista comencem, però no sabem acabar mai. Hi vaig anar a passar-hi uns dies per tal de veure de primera mà el Parador Nacional de Cardona -on s’allotjava el protagonista de la meva història mai acabada-, les Mines de Sal -la mística de les quals encenien el cervell del protagonista amb un tou de perills ocults i amagats- i els vorals de la darrera vila ocupada pels Borbons d’ellà el segle divuit.

Però res d’això s’amaga darrera la faisó d’aquesta fotografia. La realitat és molt més senzilla i és que l’enrogiment del cel ha tornat negres les vivendes de la vila de Taradell i el campanar de l’esglèsia de Sant Genís sobresurt per damunt les cases i dona aquesta sensació de torre de guaita encimbellada damunt d’un terrer erm i pelat.

I és que, sovint, les coses no son com les veiem i som nosaltres qui els donem sentit. Si més no això és el que m’ha passat pel cap quan aquest rúfol diumenge d’hivern he recuperat aquesta vella fotografia del meu arxiu digital.

Cada cop que miro avall em marejo
i és que s’em fa dificil de veure on s’acaba l’espesa enramada que m’aguanta.

Teixint paraules i pensaments amb la vella filosa d’una agradosa educació, em desvetlla la veu del televisor i veig un xicotet de calça curta botant com un mico en un camp de futbol. Per què ho fa això aquest noi?

Diuen que s’estén pels camps de futbol un costum de resposta primària i animal, quan certs jugadors d’aquesta nova religió toquen el tros de cuir sagrat que tots volen abastar per colpejar-lo dins d’una xarxa de pesca amb els forats massa grans. Aquest costum és el d’imitar el só dels micos i no n’entenc el significat.

La veritat és que, des d’aquí dalt d’aquests arbres immensos, s’em fa dificil d’entendre’ls. Que no se n’adonen que ells també estan penjats com uns micos de l’atapaït brancatge d’un parell d’arbres més que mil·lenaris? Potser no son micos, potser no son ni tristos branquillons, potser son simples fulles massa joves, brots tendres a l’encalç de qualsevol ocell afamegat o d’un trist mico filós com jo o com aquell futbolista rialler i ballador. Que no els agafa vertigen de ser damunt d’un arbre tan espès?

A veure, a veure què és el que veig sota meu.
M’aguanto a la gatzoneta en la intersecció de dues branques fermes: L’una, surt d’un tronc que té set branques més, dues d’elles massa curtes i les altres cinc plenes de micos xerrarires com jo. L’altra amb quatre branques, una d’elles, també, massa curta i arranada, també està poblada de micos filosos com jo. Sota seu, hi ha d’altres branques, però jo només puc veure fins allà baix, fins aquell grup de branques vuitcentistes que, en un dels arbres, porten la fusta colrada pels aires de Sant Feliuet de Terrassola; i en l’altre, la marca pròpia de la part més septentrional de la Plana de Vic, vora el Ripollès, regada amb la saba, però, de la Sagrera de Taradell.

De vegades, em sembla que veig algun reflex del tronc llunyà. En tinc un record de l’assolellat estiu del 99 i sé que porta senyals de terres occitanes, de la bonica vila pagesa de Montelhó, del país de Sault. Però son això, visions de temps força assolellats que em permeten albirar més enllà de les ramades intermitges.

No creus que val la pena conèixer una mica el bosquet on estàs assentat? Si no ho fas, podries caure a terra i prendre mal.

Cuidant l’hort com cada dia, trobem el vell mestre de cases. Aixeca el cos cansat i es posa la mà a la runyonada. El pes dels anys no perdona i el rovell d’una carn molt treballada es deixa notar tant com la sabiesa que li ha donat la vida. De vegades, li plau d’acostar-se en aquella casa, un tros enllà d’on ell viu, que a la mitjania dels anys 50 va construïr a força de mans i jornades.

A la vila diuen que era molt bó. "Tant com son pare". I el malnom d’una casa ni els anys li han pogut treure, tot i que no li agrada.

Bé, no li agrada, no li agrada. És el nom de la llar on va nèixer, però no és el que figura en sa casa.

El mestre de cases s’ajuda de bon bastó i camina amb la fermesa d’un tremp ben treballat mentre, recuperant l’ofici, es mira aquests nous obrers que treballen a sa casa, en aquella construcció que va fer de ben jove, ja fa una collada d’anys. I és que la casa té nou propietari, un sonat de l’Internet, un ós bru solitari que vol recuperar la força d’una construcció feta amb molt de carinyo pel vell mestre de cases: I és que cinquanta anys sota un règim autàrquic van cobrir la vivenda d’uralites i en va podrir els racons. El vell mestre s’ho mira i els ulls li brillen en veure com aquella casa feta amb trempera recupera la vella glòria i es renta la cara de nou.

Mestre de cases, paleta i manobra, tot ho fou i tot ho és encara. A casa hi té un talleret amb totes les seves eines i prest a l’ajuda està si la salut li aguanta.

"Davant el clot on aquesta casa es dreça" -un dia em va dir- "mon pare m’hi va deixar i em va dir que fins que la casa no fos feta, no m’acostés pas a sopar". I així fou com aquell manobra en mestre de cases es convertí, després d’un llarg aprenentatge que ara m’hi permet viure a mi.

Em desperto suant. És de nit i no sé on sóc. He vist novament les curoses infermeres de l’AVI del Clínic, a Barcelona, i he tornat a notar els tubets d’aire fresc al meu nas. La suor amara la meva pell, però, en obrir els ulls, em descobreixo a l’habitació de casa. Son dos quarts de cinc de la matinada i glopejo una mica d’aigua. Tornar a tenir febre després de cinc anys m’ha fet reviure les fondalades d’aquell trist estiu del 2000.

Dissabte al matí, pujaré fins a la creu a petjar neu; a la tarda, a veure la rua de Carnaval de Taradell; diumenge, a esmorzar a Puiglagulla i, després, cap al cap i casal a fer castells, que aquest diumenge és de patronatge. Santa Eulàlia gloriosa, patrona dels barcelonins!

Aquest era el panorama que m’esperava un cap de setmana del mes de febrer, després d’un dilluns i un dimarts molt baixos de salut i d’un divendres pletòric. Però, vet aquí que, en arribar el vespre, la salut no responia i el nas, irritat, desprenia secrecions mucolítiques. Sí, sí, el dia en el que em notava més saludable fou el dia que va acabar amb un mal de cap esfereïdor i punxadetes per tot el cos.

El matí del dissabte, doncs, fou de manta i llit, com demana qualsevol refredat, però, quan al vespre va arribar mon germà amb senyora i fill, i els vaig demanar que em pugessin el termòmetre, ho vaig fer amb la il·lusió de trobar-me desfebrat. Però no, aquella maquinota indicava que la meva aixella estava a 38 graus de temperatura i …

La veritat és que, quan fa cinc anys que no has tingut febre i, la darrera vegada que en vas tenir, vas estar a punt de marxar al fons de la riera amb les dones d’aigua, no et fa cap gràcia veure que tornes a bullir. En veure el mercuri en aqueixos nivells, començo el primer dels meus viatges: Un viatge al mes de juny de l’any 2000. El mes en el que el meu cos tremolava sota els llençols de casa, el metge, només arribar a casa, cridava una ambulància i el fosc viatge pels carrers de Barcelona em portava a les urgències del Clínic.

Recordo que aquella nit la vaig passar en una sala més pròpia de cadàvers que d’éssers vius. Crec recordar un soterrani, i em sembla escoltar la veu d’algú conegut, però no en tinc massa certesa. Aquella aventura va durar de mitjans de juny a finals de juliol i, un cop superat tot el tràngol, vaig haver de recuperar absolutament tota la mobilitat del meu cos: No podia articular ni un trist mot, no tenia forces per aixecar una cullereta i no tenia esma per escoltar la ràdio.

La sensació de no tenir ni un brí d’aire als pulmons durant força dies, el sorollet de les màquines al teu voltant, la pinça que et fa nosa al dit i que, quan te la treus, provoca el malestar de les infermeres. La sensació de no ser absolutament res. La col·lecció de pastilles a primera hora del matí. Bé, suposo que devia ser el matí, perquè quan estàs en un estat crític i en un espai com aquell, el temps et desapareix i no saps quan és de dia i quan de nit. Encara noto el drenatge sota els pulmons i, de tant en tant, repasso amb els dits la cicatriu sota el pit esquerra. Són dues de les ferides de guerra, d’una guerra silent i secreta contra un mateix, d’una guerra íntima, callada: la guerra que manté el malalt contra la seva malaltia.

Hi ha un moment en que arribes a confondre’t amb ella. Recordo que vaig estar sedat durant molt de temps -per mi fou una eternitat, però després em van dir que havien estat només dotze dies- i d’aquests dies recordo ben poques coses: una veu coneguda i maternal al meu costat que m’explicava històries i em llegia un llibret que servo com un tresor a casa; el rostre d’alguna infermera, entre elles la d’una veïna de casa els pares a qui no recordo haver saludat mai abans d’aquestes dates … imatges soltes que no sé si són reals o són somnis d’aquells dies… els somnis … els somnis … en recordo tres de sommnis…

Un de força divertit i que, sens dubte, podria ser objecte d’una pel·lícula daliniana em porta a l’hospital de nit. Sentia xivarri al carrer i veia a mon cosí Lluís vestit amb calça negre, camisa blanca i barretina, liderant el grup de caramelles de Sant Miquel de Balenyà. Venien a l’hospital a treure’m del meu segrest, per què en aquest somni, jo ja no estava malalt sinó segrestat per l’equip de metges i infermeres de l’hospital. Portaven un carro tirat per un parell de bèsties, ara no recordo si eren ases, bous o els mateixos caramellaires, però bé, tant és. El que si que feien era treure’m de l’hospital i portar-me cap al poble. Els perseguia una ambulància, però tot i que ells anàven xino-xano i cantant caramelles, l’ambulància no els atrapava mai.

Un segon de molt curiós. Em faltava aire, cada cop més aire, i els metges arribaven a la conclusió que l’única manera de farcir els meus pulmons de tant preuat element era endollant els meus pulmons a dues grans bosses esfèriques d’aire, com dues rodes, que s’aixecaven per damunt dels edificis de l’Hospital i que, en girar, donàven aire als meus pulmons. Dins de cada roda, però, hi havia llits i malalts, amb el seu equip hospitalari complet que anava girant i girant sense immmutar-se ni caure ni res de res. Fent vida com si fossin a peu dret.

I un tercer de molt tendre era aquell en què jo m’aixecava del llit i, a les fosques de la nit, rondava per l’Hospital a la recerca d’una torre molt alta on es veia una llum. Després de passar per grans portalades, per alguna sala fosca, per ponts exteriors, per escales de cargol, arribava a la llum i em trobava enmig d’una d’aquelles farmàcies antigues, plenes de pots i balances i estris desconeguts… i, allà enmig, ma germana s’estava trencant les banyes en fer un compost que, sens dubte, em proporcionaria l’aire que em faltava i em tornaria al món de les bèsties vivents.

També hi ha un altre somni, encara que jo no el tracto com a tal, perquè fou el moment en què la victòria va canviar de bàndol. En aquest somni jo era una remenuda cèl·lula del meu cos com totes les altres. Totes les cèl·lules s’anaven escolant pel forat del meu cul. Sí, sí, és així d’escatològic el record. Era el meu moment de passar per aqueix forat, però en aquell instant i enmig de plors i ràbia deia que no, que la meva hora no era arribada. Ho vaig dir dintre meu, sense veu, sense forces, però aquella convicció cel·lular em va retornar a la vida, les meves constants vitals van començar a canviar i després de ben pocs dies em pujaven de nou a una habitació de planta i amb els pulmons en funcionament.

I, finalment, un altre record que crec que va ser un somni, si més no, així m’ho va assegurar tothom fou aquell en què hi havia l’equip de metges al voltant del meu llit de l’Àrea de Vigilància Intensiva (AVI) i un d’ells deia que em recuperaria, però que no m’havia tornat la mobilitat a una de les meves cames, que seria coix per sempre més, perquè allò no ho havien pogut salvar. El curiós d’aquest somni és que, passats els anys, cada cop que s’acosta tempesta tinc com un dolor al peu d’aquella cama, un dolor persistent i que, sens dubte, és un efecte de la manca continuada de mobilitat en aquells moments.

Records de les últimes febres, de les febres de l’any 2000, de les quals aquí n’he deixat constància, records esparços, aquells potser més desconeguts per la gent que em vetllava a l’Hospital: Familiars, amics, coneguts, companyes de feina i, fins i tot, algun saludat.

I ara, després d’haver notat la febre de nou, he recordat aquells moments que em van canviar per sempre més. I és que, en recuperar la febre per una trista grip, també he recuperat aquella temporada i he temut que, potser, tornaria a patir aquelles estranyes sensacions, aquells espasmes de dolor, aquelles febres desconegudes i aquella mena de malaltia atípica de la qual mai en van arribar a treure l’entrellat.

Quan he arribat al matí, però, els viatgers de la Gran Anaconda m’han portat a passejar pels llocs més bells d’era Valh d’Aran, m’han fet quatre recomanacions per millorar les meves fotos a la muntanya, m’han recordat les Gorgues del Freser, m’han permès acompanyar-los a les selves de la Guyana, m’han fet reviure les llegendes de la reina mora de Ciurana i m’han guiat per les roques i els boscos submergits de l’oest de la Gran Bretanya, cercant les pregoneses d’Abalon, allà on dorm el Rei Artús. I… m’he sentit viu altra vegada i amb ganes de sortir de casa.

En la Teranyina d’Abast Global, de tant en tant, hom hi troba algunes joïes força interessants. Una d’aquestes peces de col·leccionista, que et permeten passar estones agradables mentre estàs navegant pels mars de l’Internet, és el "Carreró del Folk", FolkAlley.com, l’emissora dels nostres parents, els óssos dels boscos nord-americans. Vols saber què t’ofereixen?

No recordo ben bé com vaig arribar-hi. Crec que era un dia d’aquests que no tens ganes de fotre res i t’asseus davant de l’ordinador per jugar una estona o escriure o… De vegades quan em ve aquesta nyonya, busco alguna emissora de ràdio per Internet que em fasi passar una estona agradable i farcida de bona musiqueta i bones vibracions. Així fou com vaig trobar el carreró del Folk, l’emissora dels óssos bruns en els seus caus solitaris.

I és que FolkAlley.com no és un espai de música country o de folk texà nord-americà. N’emeten. No et diré que no. Però ho compaginen amb folk d’altres zones, alguna peça del que en el món anglo-saxó se’n diu World Músic o músiques d’arreu del món i algun tema de jazz del bó, d’aquell de pinta de cerveseta negra i cava de jazz.

Certament, l’idioma dominant no és el català, els óssos dels grans rius i dels boscos immensos de l’Amèrica del Nord, de tant contactar amb els conqueridors anglesos, han acabat prenen la seva llengua i aquesta és, doncs, la que domina en els temes d’aquesta emissora.

Quan hi entris, però, descobriràs 24 hores de música gairebé ininterrompuda. I dic gairebé, perquè de tant en tant fan anuncis d’autopromoció de la mateixa emissora que, si estàs estudiant anglès, et poden servir per conèixer l’idioma i saber que la iniciativa és gratuïta.

Abans de poder gaudir per sempre més de la música dels óssos, t’hauràs de registrar, però es tracta d’un registre molt senzill i, el què és més important, gratuït. Si t’interessa pràcticar la teva capacitat de lectura en la llengua més parlada del món, veuràs que els óssos nord-americans prefereixen que, si et va bé, els fasis un donatiu, però que, si no pots, els escoltis i ja està. Que al final la vida son quatre dies i aquests companys de barret negre amb cinta blanca, ulleres fosques, camisa blanca, corbata descordada i americana negra dels clubs de Chicago, Nova York o San Francisco son bestiar del bó, óssos de bon fons, amb ànima -ells en diuen soul, crec-. Bé…

… parant l’orella a les notes que omplen el meu cau, penso que potser seria interessant de generar un producte d’aquest estil amb bona música d’arrel, un aparador internacional de la música feta per aquestes terres, una mena de carreró del folk amb música de casa nostra: Tenim bons intèrprets de jazz, uns cantautors excel·lents, uns grups de música tradicional que no tenen res per envejar a les formacions irlandeses o nord-americanes… Un espai web d’informació amb una ràdio non-stop com aquesta podria tenir trempera.

I, fins i tot, crec que podria ser interessant per la gent de la cultura, de la llengua, de les productores i les discogràfiques, del Taller de Músics, del Mercat de Música Viva, dels festivals de música nostra, de… i de matèria primera n’hi ha. I de la bona. Oi que si?

De moment, mantindré el carreró del folk entre els vincles d’aquest diari. Que ho gaudeixis tant com et sigui possible.

Carnaval o carnestoltes?

Aquesta és la pregunta que s’em va ocòrrer de fer l’altra dia a un conegut. I vès per on la seva resposta no va fer més que animar-me a seure davant l’ordinador per navegar pels mars de la informació. Vols saber-ne el recorregut i l’extrany i terrible resultat?

Segons aquest conegut, carnaval fa referència a les festes; i carnestoltes, al personatge protagonista d’aquesta tradició. Una opinió que, parcialment, es recolzava amb les corresponents entrades d’un d’aquests Pompeus de tapes vermelles que jeuen en algunes biblioteques de casa nostra. Segons aquest diccionari, carnesoltes feia referència antigament “al darrer dia que es podia menjar carn, abans de la quaresma”; i, ja més actualment, “al diumenge, dilluns i dimarts abans del dimecres de cendra”, éssent en aquest cas un sinònim de carnaval. Però en una segona significació donava la raó al meu interlocutor tot referint-se al “ninot de palla que durant el carnaval es posa en finestres i balcons i es crema el darrer dia”, mentres que carnaval és refereix en exclusiva al “període de divertiments públics i disfresses que precedeix la quaresma, especialment el diumenge, dilluns i dimarts anteriors al dimecres de cendra.”

La meva recerca hagués acabat aquí, però malaguanyat cervell preguntaire, aquesta resposta no va fer més que espurnejar les meves ganes de saber per conèixer l’origen etimològic dels termes i, amb aquest objectiu, vaig començar a navegar amb el meu bot virtual per tal de pescar informacions sobre aquest tema.

El punt de partida fou el port de Barcelona, on ens diuen que la paraula carnestoltes deriva del llatí carnis cualis (=carns privades), en clara al·lusió a la prohibició de menjar carn durant els quaranta dies de Quaresma…

Una pregunta que em va assaltar, fruït de la forta component sexual de la majoria de festes, fou si la quaresma suposava també el dejuni en la injesta de “carns privades”. No sé si s’entendrà l’al·lusió, però una visita al Carnaval de Terra Endins o la simple referència a l’enterro de la sardina que clou les festes, pot donar alguna pista al respecte. De fet, per què s’enterra la sardina, si no? No hem de menjar peix fins a Setmana Santa?

Tornem a les nostres elucubracions mentals i deixem l’escalforeta dels sentits per algun altre moment més propici.

Al nostre port barceloní ens diuen que “De marcades arrels paganes, la festa és una evolució directa dels saturnals romans que celebraven la fi de l’hivern i el renaixement de la natura a la primavera.“.

(Haurem de donar un ull a les saturnals, doncs.)

“El Carnaval significa, doncs, tres dies de divertiments públics, disbauxa i disfresses que satiritzen la vida quotidiana i l’autoritat en un intent in extremis de gaudir dels sentits.”

(Que vol dir in extremis? Ai, que ja tornem a tocar-nos l’infern dels pantalooooons!)

I és que justament les prohibicions carnals apareixen en el moment que s’aparellen les bèsties i s’acaba la caça. Això em fa reflexionar sobre l’origen pagà de la festa: No serà que no podem menjar carn, perquè durant aquests dies la carn fa carn i podriem carregar-nos els progenitors que tenen feina en fer “festetes” privades i permetre així la reproducció de les espècies?

Vés per on que encara resultarà que la quaresma suposa no ingerir carn, però si generar-ne de nova.

Val més que segueixi voltant a veure si trobo el què es feia en les saturnals i, si la cosa, com passa sovint, ve de més antic.

Per avançar en matèria, ho faig des de l’enllaç que la gent de Barcelona fa a l’espai on comença la festa, un web amb moltes i variades informacions de festes i tradicions de casa nostra i, com no, del Carnaval…

“La festa de l’ós”?????

Coi! Si aquesta déu ser la meva, no?

Hi accedeixo i em trobo embrancat a la web de l’Ajuntament de Prats de Molló, on m’expliquen una “bonica” tradició que sembla entroncar amb el final de la nostra hivernació.

(Tant temps dormint et fa venir gana i suposo que som ferotges quan estem afamats, què hi vols fer?!)

La primera curiositat de la festa de l’ós son els colors de la festa:

“Le rouge et le noir; rouge du vin généreux de Carnaval, noir de la Fête de l’Ours. Sang et or; couleurs des fêtes d’été, de la sardane, des cargolades. Ici, la fête, c’est une deuxième nature…“

(“Rouge et noire”, els colors dels maquis, dels llibertaris, de nosaltres sols, dels anarquistes, dels situacionistes, dels sandinistes, dels zapatistes, de la revolta i les ànsies de llibertat de les persones;
“Sang et or”, els colors d’una terra oprimida en la cerca del seu camí vers la llibertat d’un poble…)

Uffff! Que m’he enfilat molt amunt i ara em tocarà baixar…

I, per fer-ho, torno a la Festa de l’Ós de Prats de Molló, aquesta agradosa vila nord-catalana on es va allotjar durant una temporada l’Avi amb alguns companys de “Nosaltres Sols” i d’altres grups de rebels per allà als anys 20 del segle passat. Però aquesta història, la dels fets de Prats de Molló i la victòria mediàtica de l’Avi, se’n van del nostre relat actual.

Pel que fa a la nostra Festa, es veu que la vila surt del seu endormiscament hivernal i celebra la tornada de la Primavera amb una tradició carnavalesca que es remonta a l’Edat Mitjana. La Festa de l’Ós és el resultat d’una llegenda local, segons la qual una pastoreta va ser segrestada per un ós i salvada in extremis de les seves urpes per un grup de llenyataires.

(Segur que era un ós? Els óssos no segrestem pastoretes, les seduim, home!)

En la festa actual, el diumenge a primera hora de la tarda, quatre óssos es retroben acompanyats pels caçadors al recinte de Fort Lagarde on es carden un bon tec de carn a la brassa acompanyada d’un bon ví (rouge) i es revesteixen amb pell de xai, es tenyeixen la cara i les mans amb una barreja de sutge i oli (noir) i prenen un garrot gruixut per atemorir els vilatans.

(Ja veus tu quins óssos, no? Amb pell de xai i la cara tenyida de negret de xemeneia.)

Cap a les 3 de la tarda baixen del Fort perseguits pels caçadors, tot esbentrant-ho tot al seu pas i esforçant-se per espantar i tacar les cares de joves i no tant joves que cauen sota les seves urpes… amb una clara preferencia per les més belles ponzelles que troben pel camí.

Per tal de frenar el furor de les bèsties, els caçadors van disparant els seus trabucs fins que els óssos cauen i son reanimats amb un bon traginyol de ví.

(Veus. Aixó està més bé. Tot i que, com tothom sap, als óssos ens agrada més la mel).

La festa segueix pels carrers i places de la vila fins que, cap a les 5 de la tarda, apareixen els “homes de blanc” ” o “barbers”, amb la cara enfarinada i vestits amb una camisa blanca del bagul de la iaia i un gorro de dormir. Uns porten pesades cadenes que arroseguen per terra; d’altres, destrals; i encara uns tercers porten recipients plens de ví.

(Ai! Mare! Que surten els barbers!. Aixó em comença a fer mala espina).

Després de trobar als óssos, els barbers si barallen fortament fins que arriben a dominar-los i encadenar-los.

(Aixó sempre ha passat! Aquests humans només ens volen subjugar!)

I així d’aquesta faisó els passegen pels carrers de Prats de Molló al só de la cobla fins al Firal on s’efectua l’escena de l’afeitat.

(Glups!)

I quin afeitat? Un gros botifarró negre mullat amb el ví dels recipients fa de brotxa i la destral és la navalla d’afaitar.

Amb uns quants cops de destral, la cara de l’ós recupera un aspecte més humà i la festa s’acaba amb el ball de correr (una dança esbojerrada) que reuneix a tots els actors de tan peculiar festa…

(No, no, no, no, no. No m’hi veuran pas els pèls de la barba a Prats per carnestoltes. No senyor, ja t’ho ben juro. Em quedo a Osona on encara es té alguna consideració pels barbuts).