Comentaris de casino

Ahir un compromís m’impedí acudir a la cita històrica que és i serà la manifestació de Barcelona, així que vaig agrair profundament que a més a més fora una mani 2.0, encara que jo diria 3.0 per que el feedback amb el que anavem rebent era constant i emocionant.

Vaig passar la nit cantant Els Segadors, i la meua autoestima pujà graus i graus. No sóc tan vella però ja son moltes les batalles i els moments de pesimisme o de crítica suportats per ser declaradament independentista, així que veure que sí, que no caldrà esperar a tindre netes o besnetes per a que aquella pancarta que al ’92 proclamà al món que Catalonia is not Spain, prompte siga una realitat, m’ompli d’orgull per la meua gent.

I mentrés planxava i escoltava als i les locutores de TV3 (menys mal que encara no ens l’han tallat del tot, a les comarques riberenques), que no deien ni matant-los la paraula independència – va haver un moment que entrevistant a Pujol (que retrògades estagueren les seves declaracions) arribaren a dir “s’han sentit altres crits que no eren el lema de la manifestació” – vaig pensar: Que dirà la premsa espanyola ara quan acabe la mani? Per que era evident que no anaven a pair que allà havia un allau de gent, i que no estavem totes ni tots els que volien estar.

I ja sé que han dit, i m’ha recordat quan a TVE1 en plena era digital vullgueren acallar els xiulits al seu rei.

El que us deia:

Que tremoli l’enemic

en veient la nostra ensenya

Quan mon pare estava encara bé, cada vegada que jo eixia de festa, sopar o agafava el cotxe em deia allò de: Coneixement!!

I ja esta. Era prou.

No sé si és una admonició que és fa arreu, per que fins fa res que vaig descobrir al facebook que tot de pares i mares la feien als seus descendents, pensava que era cosa de ma casa, així d’importants ens creguem a vegades.

El cas és que eixa advertència paterna, forma part del conglomerat de pautes de conducta que et transmeten i que et fan aprendre a responsabilitzar-te dels teus actes.

Per això et quedes de pasta de moniato quan la gent no aprèn de les errades i continua sent imprudent, i cerca la culpa en tercers per eximir-se de la pròpia.

Pensava en això ahir, quan desprès d’estar tot el dia els mitjans de comunicació narrant la desgràcia de Castelldefels, un jovenet en moto m’adelantà per la dreta amb la carraca de moto que espetegava, i dos-cents metres desprès un adult creuava la carretera, amb tres carrils i que a més és una via d’accés a una ciutat, retallant el cotxe com si fora una vaqueta.

Veig a la tele un anunci de l’obra social d’una Caixa, forma part de la campanya que “ven” la seva tasca d’inserció laboral de gent en risc d’exclusió social o discapacitats. En ell, una xicota jove, que ha tingut una paràlisis sobrevinguda, ens conta el molt satisfeta que es troba de la seva tasca: trencar les entrades del cinema i indicar la sala de projecció.

El que per a una altra persona seria una rutina insofrible, ella ho viu com un repte diari i això li provoca la satisfacció suficient com per a continuar endavant. Imagine que malgrat tot, pensarà que té sort a la vida.

També jo crec que en tinc, i ho dic en moltes ocasions, però clar, per a mi és una sort que per exemple el dia que es fa el debat més important de la legislatura en el congrés, jo estiga regant i puga escoltar-lo sense problemes, sent com és un dia laborable que normalment m’havera impedit assabentar-me del que allà es digué.

Com diu un dels personatges del llibre de Susanna Tamaro “Ves on et porti el cor”, hi ha gent que necessàriament vol trobar-se malament, i com diu el llibre “La bona sort” de Trias de Bes, la bona sort se la fa una mateixa.

I podent triar, senzillament preferesc viure convençuda de que trencar entrades de cinema i indicar sales, és tota una sort.

Anit s’estrenava la pel•lícula, i anit seguint les meues tradicions, a la sessió golfa estava jo com un clau, passant-ho d’allò més bé amb dues amigues amb els mateixos pocs complexos que servidora.

Abans d’anar, com també acostume, vaig llegir mil i una crítica de la pel•lícula, algunes d’elles ara que ja l’he vist sé cert que ni sabien de que parlaven, per que el que conten-critiquen no apareix en les 2h 40m que dura. Així que una vegada més vaig corroborar el que ja sé: no faces cas de les crítiques, segueix el teu criteri.

Per que a més a més, totes elles cauen en el mateix pecat: demanar-li el que no vol ni preten oferir, i enlairar pels nuvols la sèrie com si fora un producte diferent.

I no, no ho és. Quasevol que haja vist un capítol sabrà que és el mateix: vestits estrafolaris com si estagueren a una pasarel•la de moda, xicons guaperes que a menys que comptes tres es descamisen, la Samantha en escenes de sexe explicit i despullada, mentres la resta de protagonistes “fan l’amor” amb el sostenidor posat, acudits de sal grossa, topics a dojo, escenes d’anunci, cremes, maternitat, crisis de parells, zels …

Però és que sols és un entreteniment, res més. I no passa res per divertir-te, no cal que a les entrades advertisquen que si la veus acabaras com si t’haveren lobotomitzat per que l’unic que ocorre és que eixes de la sala com has entrat: ni més tonta ni més guapa.

A casa sempre hem celebrat tot el que és possible celebrar en família: aniversaris, sants, dia de la mare, del pare … Era l’excusa perfecta per fer un dia especial, i per tant hem ignorat persistentment les crítiques a que son dies comercials, forçats … Ans al contrari, era un dia on s’eixia de la rutina i on una família treballadora podia fer un extra, per tant els marcats en roig especial, es celebraven i es celebren.

De tots els dies, el que més crítiques suporta crec que és el dia de la mare, no hi ha dominical previ a la data que no vaja farcit de propaganda de possibles regals (inassequibles la major part, tot siga dit) i al temps de columnes i articles criticant la faceta comercial del dia.

Tanmateix enguany ha estat diferent, per una banda m’he trobat un setmanari on s’explica l’origen del dia, i la importància de Julia Ward Howe en la seva instauració, com una reivindicació de pau i desarmament. Tota una sorpresa, però res comparat amb el que el meu nou nebot, ens feu. El millor regal que ha tingut la mare ha estat que el seu segon net, el mateix dia que complia dos mesos amb nosaltres, entrà a casa amb un primer estentori: Iaia!!

I davant això, qui s’atreveix encara a mantindre que el dia de la mare és comercial?

Mai he estat mitòmana, així que quan als meus anys d’estudiant l’aula magna de la facultat bolli per la imminent presència del Sr. Garzón, jo mantenia una actitud displicent asseguda allà esperant la propera xerrada del curset, sense veurem arrossegada per l’efervescència del moment. Eren els anys de l’operació nècora i, començava a crear-se el personatge mediàtic que ara és. Ho he recordat aquesta nit al veure que el meu neguit augmenta per moments en compte de fer-ho l’alegria, davant actes com els d’ahir, en recolzament de Garzón.

I no és que no tinga satisfacció per veure a la societat mobilitzar-se, però digam que aquesta desapareix davant del fet que motiva l’acció, per que no m’agrada eixa activitat a colp de titular i prime-time, i açò no vol dir que no reconega que els i les grans persones que ahir es mullaren tenen una llarga trajectòria de lluita i reivindicació.

No, no son ells i elles, és el personatge el que em fa nosa. Això i comprovar una vegada més els resorts del sistema.

Fa dos anys, a una presentació del llibre “El genocidi franquista a València. Les fosses silenciades del cementiri”, editat pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, l’acte coincidí amb la decisió del Tribunal Suprem de suspendre els senyalaments i reunir-se amb caràcter d’urgència per a resoldre que Garzón no era competent per a seguir la instrucció que havia encetat contra el franquisme. Va ser una decisió ràpida, inusual a la història judicial de l’estat espanyol, i al fer la presentació no vaig poder evitar qualificar-ho de colp d’estat, i lamentar que la gent no acudira a les barricades.

El públic present ja em coneix, així que digam em perdonen els excessos, però jo no ho considerava tal, aleshores era el moment de remoure cel i terra, i res va passar, llevat d’un parell d’articles a la premsa escrita, per que desprès de tot allò sols era la vella lluita de les associacions de recuperació de la memòria, és a dir, quatre esgarramantes. Ara en canvi tota la progressia espanyola esta revolucionada.

Llàstima, per que en realitat d’aquella polseguera aquest fangar.

No fa masa dies llegia a la xarxa un article on s’explicava que la immensa majoria d’usuaris del Twitter mai punxava sobre els perfils de la gent que se suposava seguia. No sé ben bé com funciona eixa aplicació, per que no la faig servir, prou tinc amb el Facebook de l’entitat amb què col•labore, així que de moment sols d’aquesta xarxa puc parlar, encara que imagine es extrapolable la conclusió.

Amb el nivell d’informació que es genera al “mur” supose que la gent té prou, jo en canvi sense arribar a ser una community manager, pense que si estas ahí com a entitat has de saber més del que estan afegits a tu al grup “d’amistats” i saber per on bufa el vent, i l’única forma de fer-ho és perdent el temps punxant sobre perfils, seguint-ne activament d’altres i mirant àlbums de fotografies del més divers.

I fent això m’he adonat d’una cosa que trobe paradoxal i digna d’estudi: les xicones avui en dia es fotografien al WC!!, especialment als públics.

I deu ser cosa de l’edat el no entendre-ho, per que no ho entenc. Abans quan eixies de festa anaves al bany quan calia imperiosament, i eixies tan ràpid com havies entrat, i tocant el menys possible tot. Desprès amb l’escampada de la coca, la gent feia més visites, però continuava marxant una vegada fet el que havia anat a fer.

En canvi ara, fan de les portes del WC el seu photocall, fent mil i una postura, n’he vist una que inclús s’asomava per baix la porta del water, com si volguera eixir-se’n amb la porta tancada pel forat de baix. O una altra que té com a foto de perfil i per tant de presentació, una foto on esta recolzada en la postura estèorotipada que totes fan servir- rotllo Ana Obregon -contra la porta d’entrada, on un cartell anuncia “Baño de mujeres” i baix el símbol de la dona i més avall un boteta amb tacó.

I malgrat totes les indicacions del que és, no ha tingut èxit, per que allà estan elles, fent-se fotos i posant. Estic per fer una exposició …

Llig a la premsa que el sociata que insultà a Terribas s’ha disculpat, dient que mai pensava que un comentari fet en calent tinguera tanta repercussió.

El cas és que eixe comentari el feu a la seva pàgina de facebook, i tenint en compte que allò és un mitjà escrit, que a més a més permet eliminar el que has posat quan al rellegir-ho t’adones del poc encertat que has estat, em du a pensar que o bé té una estranya concepció del que és dir una cosa en calent o bé no sap com funcionen les xarxes socials i és un polític més, que se suma a la moda d’emprar la xarxa sense tindre idea de com funciona la mateixa.

Fa uns dies eren els del PP els que anunciaven amb fanfàrries que s’apuntaven a la blogosfera, com si no hagueren ja milers de polítics amb blog i hagueren descobert Amèrica. Quinze dies després, la premsa analitzava el que havia ocorregut, i com era d’esperar: no havien actualitzacions diàries, no havien temes candents ni connexió amb el públic, ni més seguidors que els del propi partit.

I és que tindre una web, un blog, una pàgina al face o un compte al tuenti … suposa o bé que gaudeixes d’eixes eines i no et suposa un gran esforç, o bé que eres una persona disciplinada i analítica i saps traure-li el suc que et poden donar.

Posar-se a l’aparador sense saber d’aparadorisme, pot ser ben fotut.

Fa uns dies que he acabat de llegir La dona trencada, de Simone de Beauvoir. Un llibre estomacant, que et deixa baldada. Dona per a molt, però sols he subratllat una frase que m’ha colpit, esta al tercer llibre, quasi al final la protagonista diu: “Que complicat es torna tot des de que una comença a tindre segones intencions”.

Gran veritat!!

La vida es fa cara amunt i vas deixant molt al camí, quan t’entossudeixes en fer A quan vols B, i encara és pitjor quan pretens que la resta del món endevine que en realitat el que vols és B, i pretens que actuen conforme eixa màxima de la qual explícitament renegues.

Fent-li voltes a la qüestió, arribe a la conclusió que amb eixa actitut el que cerques es tindre sempre una excusa per donar les culpes al demés, facen el que facen sempre podràs recriminar-los que no ho han fet bé, mai encertaran el que vols.

És més senzill aixó, que enfrontar la por que et provoquen els canvis a la teua vida. No és una conclusió molt original, és el que li ocorre a la dona trencada que subordina els seus desitjos als de l’altre.

Avui llegint un article al diari, m’he trobat aquesta parauleta, m’ha resultat sorprenent que en el context on estava apareguera, no trobava fora molt adient per a un text professional i després per que amb eixa parauleta l’articulista es referia a la vàlvula, al polsador, l’obturador, el pulveritzador d’un aerosol i per tant no li corresponia. Però cap paraula de les anteriorment esmentades o tantes altres sinònimes ha fet servir, per contra ha emprat la col•loquial: el pitorro.

I llegint-ho he recordat una escena d’aquests dies, quan a una xerrada a l’alumnat de secundària del mateix institut on jo vaig estudiar, els i les alumnes al donar-los un paperet enrotllat que vindria a ser una octaveta de full, i que dins tenia escrit un text molt breu al•lusiu al 8 de març, sols digueren: primer que si havien d’obrir-ho i després al veure el text, exclamaren: i tot això hem de llegir ara?

Gens de curiositat i, menys passió per descobrir i atendre les paraules.

Diuen que hi ha de piadoses, de les que eviten un mal menor, de les que no tenen importància … moltes excuses per tapar una actitud reprovable. No puc dir que no diga mai mentires, per que no és cert, i crec que cap persona pot afirmar-ho amb rotunditat.

Però si puc dir que no tinc per costum dir-ne, de fet m’irrita adonar-me que me’n diuen, i quan menor és l’assumpte major és la meua incomoditat. I el cas és que no em costa massa adonar-me que estan dient-les, per que la meua forma d’escoltar és anar lligant detalls menors, i com això és normalment el que delata a qui les diu, per que no presta atenció a ells, doncs no cal ser Sherlock Holmes per topetar-te amb la falsedat.

On ja no arriba la meua capacitat d’anàlisis és a entendre per que hi ha gent que parla amb mentires, especialment quan no hi ha res greu o important que poguera justificar-les. Menteixen per nimietats, quan a vegades t’han contat la seua vida, o això deien, per que clar el problema és que la parella de la mentira és el dubte.

Un titol provocador, veritat?.

El subtítol és: Contra la regularització de la prostitució. Un llibre de Gemma Lienas, que ha ocupat els meus darrers dies de lectura.

És molt d’agrair que en un moment com aquest, en el que queda més modern que res abogar per la regularització del paradigma de la violència contra les dones, una dona progressista i amb el ressó que té aquesta escriptora, diga les coses tan clares i rases.

No, no és modern, ni esquerrà, ni respectuós amb les dones, ni amb els drets humans, legalitzar l’esclavatge.

El llibre desmunta molts dels falsos axiomes tan acceptats avui en dia, que condueixen a l’esquizofrenia que vaig viure fa uns mesos, quan a un acte de Dones d’Esquerra la ponent amb dues frases fetes, es manifestà a favor de la regularització de la prostitució.

Aquestes pàgines de Lienas ofereixen moltes dades per a repensar eixes alegres manifestacions, entre elles, dues ben significatives i que per a mi resumeixen molt bé la situació:

– A l’Estat de Victòria, a Austràlia, fa vint anys que es legalitzà la prostitució, i de 1.958 prostitutes, amb papers, que hi ha a l’Estat, sols 3 tenen el seu propi negoci.

– El mercat més gran de sexe amb xiquets i xiquetes, esta a eixe estat.

Ahir vaig estar a Xàtiva, fent de tia caldosa amb el nebot dels semàfors. No estiguérem massa estona, però suficient com per a dir el nano que eixe poble li agradava per que havien moltes coses. Cal dir que estàvem a l’albereda, amb els arbrets farcits de llumenetes, el betlem, la fira i el mercat com ell li digué a les parades de roba que allà havien.

El cas és que, fixant-nos en tot el que havia al nostre voltant, vaig veure l’ornamentació que havia penjada de les faroles: grans cartelons amb lemes, un d’ells el que dona títol a aquesta entrada.

Serà que Rus ja està en precampanya?

Estic llegint “Les dives: mites i celebritats. Anàlisi de les diferents representacions de les dones des de la mitologia fins a les estrelles de Hollywood”, un llibre que recull diferents textos una mica massa encarcarats en l’academicisme per al meu gust i per si la seua voluntat era el ser divulgatius; però si deixes les manies a un costat et descobreixen i expliquen molt del que ocòrre avui en dia.

Les ponències es retrotrauen al paleolític, a les pintures fàl•liques i els rites de fecundació, passant per la mitologia grega fins als nostre dies. I costa de creure com d’influenciades estem per l’antigor i com perduren els mites, comportaments i inclús formes de dir a les dones, d’aleshores a avui en dia.

Sorprenent ha estat, assabentar-me que lloba és com deien a les prostitutes en l’antiga roma, sense haver-me aturat mai a pensar d’on venia la paraula lupanar … I sense adonar-me de que quan a una dona se li diu lloba, se li esta dient puta.

Una cosa més apresa, i una paraula menys al meu vocabulari col•loquial.

Llegesc ara “Cal protestar fins i tot quan no serveix de res”, però tant fa, per que des de que li vaig arramblar al meu germà “Mecanoscrit del segon origen”, mai m’ha decepcionat cap dels seus textos, i mira que son ben diferents.

El cas, és que el llibre que m’ocupa ara és un recull d’articles, que si no fora per que al final diu on i en quin any foren publicats, diries que son d’ahir. Un exemple:

“Prosseguim. Un estrany sentiment de conllevancia que consisteix a fer fil blau fil negre i a no comprometre’s mai del tot per no tancar-se portes que sovint encara no s’han obert aconsella a molts dels nostres partits polítics d’acceptar , no sé si com a definitiva, una forma d’existència, una situació, que sempre ens deixarà marginats, car no hi ha res tan purità com les actuals organitzacions estatals. Amb poques excepcions, els polítics en actiu de la nostra terra admeten que som una nació, però aquesta admissió és ben poc clara, i no gens convincent, quan veiem que s’avenen, sense posar-hi gaire pegues, a conservar la borderia que ara lamento. De la qual no ens trauran pas els jocs de paraules que entre nació i nacionalitat es van fer al projecte de Constitució i que, sembla, els centralistes van considerar un gran triomf.”

“Una nació com qualsevol altra”, Avui 10 de maig de 1978