56mil
Ahir un compromís m’impedí acudir a la cita històrica que és i serà la manifestació de Barcelona, així que vaig agrair profundament que a més a més fora una mani 2.0, encara que jo diria 3.0 per que el feedback amb el que anavem rebent era constant i emocionant.
Vaig passar la nit cantant Els Segadors, i la meua autoestima pujà graus i graus. No sóc tan vella però ja son moltes les batalles i els moments de pesimisme o de crítica suportats per ser declaradament independentista, així que veure que sí, que no caldrà esperar a tindre netes o besnetes per a que aquella pancarta que al ’92 proclamà al món que Catalonia is not Spain, prompte siga una realitat, m’ompli d’orgull per la meua gent.
I mentrés planxava i escoltava als i les locutores de TV3 (menys mal que encara no ens l’han tallat del tot, a les comarques riberenques), que no deien ni matant-los la paraula independència – va haver un moment que entrevistant a Pujol (que retrògades estagueren les seves declaracions) arribaren a dir “s’han sentit altres crits que no eren el lema de la manifestació” – vaig pensar: Que dirà la premsa espanyola ara quan acabe la mani? Per que era evident que no anaven a pair que allà havia un allau de gent, i que no estavem totes ni tots els que volien estar.
I ja sé que han dit, i m’ha recordat quan a TVE1 en plena era digital vullgueren acallar els xiulits al seu rei.
El que us deia:
Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya
En aquest país ningú te pebrots per contractar un grapat de matemàtics i calcular correctament l’afluència de la maifestació (llàstima que pleguessin els de Contrastant).
Si aquests són els comptes per a la nostra independència, estem fotuts!