Ídol amb peus de fang
Mai he estat mitòmana, així que quan als meus anys d’estudiant l’aula magna de la facultat bolli per la imminent presència del Sr. Garzón, jo mantenia una actitud displicent asseguda allà esperant la propera xerrada del curset, sense veurem arrossegada per l’efervescència del moment. Eren els anys de l’operació nècora i, començava a crear-se el personatge mediàtic que ara és. Ho he recordat aquesta nit al veure que el meu neguit augmenta per moments en compte de fer-ho l’alegria, davant actes com els d’ahir, en recolzament de Garzón.
I no és que no tinga satisfacció per veure a la societat mobilitzar-se, però digam que aquesta desapareix davant del fet que motiva l’acció, per que no m’agrada eixa activitat a colp de titular i prime-time, i açò no vol dir que no reconega que els i les grans persones que ahir es mullaren tenen una llarga trajectòria de lluita i reivindicació.
No, no son ells i elles, és el personatge el que em fa nosa. Això i comprovar una vegada més els resorts del sistema.
Fa dos anys, a una presentació del llibre “El genocidi franquista a València. Les fosses silenciades del cementiri”, editat pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, l’acte coincidí amb la decisió del Tribunal Suprem de suspendre els senyalaments i reunir-se amb caràcter d’urgència per a resoldre que Garzón no era competent per a seguir la instrucció que havia encetat contra el franquisme. Va ser una decisió ràpida, inusual a la història judicial de l’estat espanyol, i al fer la presentació no vaig poder evitar qualificar-ho de colp d’estat, i lamentar que la gent no acudira a les barricades.
El públic present ja em coneix, així que digam em perdonen els excessos, però jo no ho considerava tal, aleshores era el moment de remoure cel i terra, i res va passar, llevat d’un parell d’articles a la premsa escrita, per que desprès de tot allò sols era la vella lluita de les associacions de recuperació de la memòria, és a dir, quatre esgarramantes. Ara en canvi tota la progressia espanyola esta revolucionada.
Llàstima, per que en realitat d’aquella polseguera aquest fangar.