Encadenats
Això de l’amor lliure, entès com a parella oberta i/o simultànies, i demés parafernàlies mai ha anat amb mi, per què senzillament no m’ho crec. No és igualitari ni respectuós amb l’altra part, i trobe que totes les justificacions i explicacions que es donen, no son més que coartades intel•lectuals per a donar cobertura a una situació anòmala: un desequilibri en la parella en que una de les parts esta disposta a sacrificar-se per a que l’altra part estiga més còmoda, gaudisca més.
I tant em fa que les dues parts ho practiquen, per que l’únic que faran en eixe cas serà anar repartint-se el paper de sacrifici, i això sense comptar amb la tercera persona en discòrdia.
Menys suportables son les parelles “colinón”, sempre juntetes, fins i tot per anar a fer la compra dels dissabtes.
Tampoc crec en les falsament igualitàries, on aparentment cada part fa el que considera oportú, però en realitat sempre té pendent a l’altre, que va a fer, que voldrà fer, estar amb ell/a per compensar temps ocupats en altres coses …
I no m’agrada l’anterior per què m’ofega, em trobaria encadenada i no crec em compensara eixa dèria, malgrat que sàpiga ben bé els camins de l’autoconvenciment feliç.
Per això em sorprèn tant veure als ponts, els cadenats que les parelles enganxen per a simbolitzar la seva inseparable unió.
Quan em trobe amb ells, en compte d’una idea romàntica, al cap m’assalta la imatge de la contaminació del riu on llancen les claus, com un símbol de la toxicitat que es desprèn de la possessió.