No smoking
El pare ha fumat sempre, així que les cigarretes no em son extranyes ni em molesta que es fume davant meu; jo no fume, així que altres ho facen a presència meua és un fet circumstancial, que trobe poc m’afecta en termes absoluts.
Tampoc li demane, mai, a ningú, que no fume. Tinc bones amigues fumadores, molt, i que preferiria no fumaren per que me les estime massa per veure-les malaltes, però elles son adultes i saben les conseqüències del tabac a la salut, saben el cost econòmic i els riscos que comporta, i l’enganxades que estan a ell, malgrat que puguen arribar a dir el contrari.
Si tan senzill fora per a elles deixar de fumar, i no arriscar-se a tindre una mort dolorosa per a la familia, o una mala qualitat de vida, amb tos, carraspeig, ensurts a les consultes del metge … ho deixarien. Però no poden, o no volen, i no crec que cap persona puga erigir-se en àrbrit de la vida dels altres, per què si així fora, també podrien dir-me a mi que no bega o que no cuïne en microones, o …
No obstant, la tan criticada llei que prohibeix fumar en determinats llocs, que no fumar – malgrat que moltes veus interessades venen açó darrer -, trobe és un encert, no sols pel que té de protecció als treballadors i treballadores, sinò per què es mostra efectiva. Sols cal comprovar quantes cigarretes es poden fumar en un dinar si no existeix la prohibició, i quantes si cal alçar-se de taula i eixir al carrer per fumar.
I crec que açó sí és obligació de les institucions: fomentar bons hàbits, fer cas o no ja és decisió personal, que com deia el pare: d’alguna cosa s’ha de morir.
La qüestió sembla tant punyent, com si es deixaren el mocador en casa, no es mocarien.