Indignez-vous!
Ahir vaig tindre més temps que de costum, per a mi, i em vaig dedicar a gaudir de xicotets luxes: temps per a conversar, per retrobar-me amb el Sant Pius V i no poder evitar preguntar-me que faria facebook si penjara la imatge d’una de les dotzenes de Verge de la Llet que allà hi ha exposades, especialment si triava la que té al jesuset despullat al braç de la mare, mentrés aquesta es prem el pit despullat i encerta a embocar la llet a Sant Bernat, a passejar sola pels carrers de València, asolellats per l’escalforeta de febrer, agenciar-me el darrer disc de Raimon i llegir amb calma Le Monde diplomatique de febrer.
I com passa sovint, quan tens al cap un tema, t’arriba informació per totes bandes, així que sols vaig tindre que estendre damunt la taula el mensuari, per trobar l’editorial de Ignacio Ramonet, parlant del text de Stéphan Hessel, que dona títol a aquesta entrada i que ha fet txas les llibreries franceses.
I clar, a l’arribar a casa em falta l’aire per a localitzar a la xarxa aquest text i, llegir la lucidesa d’un combatent que no s’excusa en l’edat (té 93 anys) ni en la seva trajectòria vital (ell ja ha participat a moltes lluites i causes) per a continuar exigint que el món siga més just, més igualitari i que la Declaració de Drets Universals que ell mateixa ajudà a fer realitat, siga això: una realitat tangible.
Ens demana que no ens excusem, que no tanquem els ulls al nostre voltant, que mirem, i no podrem evitar indignar-nos i en conseqüència actuar. Que sigan persones crítiques, i que no ens deixem conduir. M’ha agradat especialment l’apunt que fa en el cas del terrorisme, precisament ara que a l’Estat espanyol una vegada més s’esta ratllant el ridícul amb el cas de SORTU.
Lògicament, els mitjans de comunicació i grups de poder als qual critica, no han tardat vist l’èxit del text, a llançar crítiques, algunes tan infantils com criticar-li que ens demane que ens indignem, atés que això és una emoció i el que cal és raonar.
Sembla que els tertualians i politicastres que el critiquen, no s’han adonat que durant tot el text Hessel no deixa d’esmentar als grans mestres del pensament: Sartre, Proust, Hegel …
Jo em quede amb Hessel quan ens diu: “Desitge que trobeu un motiu d’indignació. Això no té preu. Per què quan alguna cosa ens indigna, ens convertim en militants, ens sentim compromesos i aleshores la nostra força és irresistible”.
Cert, sols si no t’indignes veritablement és comprensible la passivitat.