Rentar els caps
La meua besàvia tenia una criada de Llutxent, molt trompellot, segons conten les llegendes familiars, així que quan es cansava d’ella li deia: Leonor, ves i rentat el cap a veure si et desemboires. La frase s’ha quedat a casa, i més d’una vegada l’he tingut que escoltar de boca de la mare, quan el meu humor no era d’allò més encertat, i la veritat és que sí, que et sents més aclarida si ho fas.
Cosa semblant ha passat amb la boira tòxica de les grans ciutats, ha vingut el canvi climàtic, els ha rentat el cap i s’han desemboirat. Però lògicament el problema roman i sols des de la ingenuïtat o l’estupidesa poden fer-nos creure que no existeix.
Tanmateix, aquests dies escoltant les propostes per a que baixe la contaminació, no he pogut evitar en cap cas, que em parlaren dels cotxes elèctrics, una tria avui molt minoritària però que d’un temps cap ací no fan sinó embolcallar-la i presentar-nos-la com el gran avantatge que no és.
No fa massa, era l’energia fotovoltaica, i els grans horts solars, o l’energia eòlica i els molins gegants que anàven a enriquir a les zones rurals i de muntanya despoblades, convertint-se en la seva alternativa econòmica.
I quedava i queda molt mal, dir que eres ecologista, que t’ho creus i que això és una porqueria, i quan malgrat tot ho dius en veu alta, no fas sinó barallar-te amb les amistats ecologistes, mentrés els altres fan i fan tan panxacontents.
Fins que el mal esta fet, i et trobes titulars que et diuen que l’energia fotovoltaica esta en mans dels rics, més de 30mil milions en subvencions, que paguem tots amb el rebut de la llum i el ditxós diferencial, per a que no s’escape un cèntim d’euro.
Ara, esgotat el negoci, toca preparar el carrer per al joguet dels cotxes electrics, i mentres nosaltres entrem al joc i discutim de Co2 ells ens renten el cervell.