Dones enamorades
El primer llibre de D.H. Lawrence que vaig llegir, me’l deixà un amic. Fou L’amant de Lady Chatterley, i vaig quedar corpresa d’aquest autor, fins ara, que llig Dones enamorades, i em trobe coses com aquesta:
“- I no creus que el pianoforte, com tu l’anomenes, del miner és un símbol d’alguna cosa que realment existeix, d’un veritable desig d’alguna cosa més elevada, en la vida del miner?
Birkin assegurà:
– Més elevat! Sí. Pasmoses altures d’erectes grandeses. El piano el situa a gran altura, en opinió del miner que viu a la casa del costat. L’amo del piano es veu reflectit en l’opinió del veïnat, i en el reflex és veu molt més alt, gràcies al piano, i queda satisfet. Viu gràcies a l’espectre del reflex de Borcken, al reflex d’ell mateixa en l’opinió de l’altre. I tu fas el mateix. Si tens una gran importància per a la humanitat, tens també gran importància per a tu mateixa […]”.*
Cada paràgraf del llibre, permet mil i un anàlisis, D.H. no pega puntada sense fil.
Avui s’estrena a La Sexta “Princesas de barrio”, aquest paràgraf d’un llibre de 1917 bé podria haver estat la crítica a l’espectacle televisiu. Realment avança aquesta societat?
* Disculpeu les errades de traducció, estic llegint-lo en castellà però volia fer la cita en català.