Aquest article el vaig publicar el dia 4 de juny de 1988. En el suplement del diari Levante que es deia DIAREMA,

dedicat a l’arquitectura i l’habitatge, que eixia els dissabtes. L’article el van dividir en tres parts i de manera aleatòria. Total que en el segon no se’nr ecordarien del primer i així -igualment- en la tercera.

Va trigar sis (6) mesos a publicar-se. Supose perquè era la primera vegada que tenien un article amb contingut i amb un personatge que començava, ja, a tindre grapa. Quasi segur era el primer que en parlava d’en Calatrava a València. I tampoc l’idioma no semblava ajudar-hi massa. Possiblement el primer, amb contingut, en català i que no parlava de literatura, falles, etc. és hereu del “Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme” que havia llegit una dècada abans. 

Vaig tenir la sort d’ensopegar, en un viatge a Suïssa l’any anterior, a l’estació de trens de Zuric i conversant amb un passatger  mentre desdejunàvem a les 6’30 h. de la matinada li vaig demanar sobre diverses obres…i resultà que era un arquitecte Her R. Müller. El bon home m’explicà que eren obra d’un arquitecte afincat espanyol que se’n deia Calatrava i me n’indicà algunes més. Ell, després se’n anà… i en tirar a pagar m’havia pagat el desdejuni- a la manera alemanya òbviament. I vaig pensar amb Francesc Pujols………en broma.

L’he rellegit i crec que encara conserva la força i frecor del primer dia. Hi ha passat divuit anys. I ara, que tothom li dóna canya, amb la més ignominiosa ignorància, vull fer una tirada de dos apunts amb l’article sencer. Aquest és la primera part.

(segueix)   

 

 

 

 

 

 

L’ARQUISCULTURA DE CALATRAVA: UNA VISIÓ POLÈMICA.

 

 

Arran els articles elaborats sobre l’obra d’en Santiago Calatrava i Valls –i, tal com signa ell mateix els seus projectes primers a Zuric- observem una sèrie de mancances i/o errades, així com una manca d’aprofundiment en els corrents on beu. Passem tot seguit, i, des d’un punt polèmic a discutir-los.

 

 

L’organicisme científic positivista

 

 

Si al segle passat aquest terme tenia la consideració de que la forma de l’edifici s’havia d’ajustar a les funcions que calia desenrotllar, Calatrava ho fa sense caure en la banalització que comportà el zoomorfisme epidèrmic, com per exemple la pell de drac de la casa Batlló i d’altres modernistes amb les formes vegetals, ultrapassant l’ornamentalisme i extraient de la imatge poètica de l’esquelet d’un gos (parades d’autobusos a Saint Gallen), el batre de parpelles (portes de la fàbrica Ernsting), valves de calamarsos (Halle Jakem) o becs de gallina (coberta de la sala de concerts a Suhr) unes estructures, que sí són capaces de resistir esforços dinàmics, augmentats d’escala, ho seran per a resistir-ne, d’estàtics a la vegada de peces eminents de l’estructura dels seus edificis i conformadores de l’espai.

 

En el sentit del terme emprat al segle XX, l’organicisme encapçalat per F. LL. Wright es basa en expandir els espais partint d’un nucli central; en el seu cas les xemeneies a les cases de la prada centrifuguen els espais. Amb el temps, aquest nucli es va transparentant, implícitament a l’edifici d’oficines Larkin a Buffalo (1910) i explícitament al museu d’art Guggenheim a Nova York (1946) on la llum raja des d’una claraboia situada a la coberta.

 

 

Calatrava reprèn aquest tema però centrífuga els espais del voltant sobre el nucli central, com és l’edifici d’oficines a Suhr.

 

Un altre factor a destacar pres d’aquest corrent és l’interès pels detalls de tota mena, n’observem la delicadesa i elegància de les unions d’elements, perfectament dissenyants que constitueixen una arquitectura construïda.

 

 

El classicisme

 

 

Cal descobrir en molts de casos una subtil referència a temes clàssics, ja siga de tipologies de temples circulars (Tholos) com les oficines de Suhr, ja siga de temples rectangulars com la Madeleine de Vignon a París, aquest darrer paradigmàtic a la façana lateral de la fàbrica Ernsting on els tres cossos són evidents: sòcol, la xapa d’alumini plegada ondulant, tot suggerint-nos una magna columnata, i com a l’entaulament, una potent peça de remat correguda. N’és la transcripció a l’actualitat dels temples clàssics.

 

 

La geometria

 

 

Calatrava atansa el doctorat de ciències tècniques a Zuric amb el tema “la plegabilitat de les estructures”. Aquest és un tema, que d’antic, sembla, l’ha incitat a l’estudi i que onsisteix a estudiar la geometria dels elements en estat dinàmic, ¡fixem-nos-hi!

 

 

Si complexa d’entendre és una superfície reglada en l’espai, ¿com serà una colla de barnilles d’acer que cada segon estan conformant una superfície reglada diferent a la immediata anterior que obren i tanquen les portes del moll de descàrrega de la fàbrica Ernsting o l’escultura “L’ull”?

 

Tots els coneixements estructurals de què gaudeix no tindrien la menor incidència si no foren acompanyats del domini de la geometria, doncs elements estructurals i superfícies evolucionen

 

 A l’espai, la referència al pòrtic hi és mínima.

 

 

La industrialització

 

 

Sovint, l’obra de Calatrava, ens remet a la indústria, i d’ací a l’estàndard. Les seues obres són prototípiques i fetes a base d’elements susceptibles d’ésser elaborats lluny del lloc d’execució, d’aquí la propensió a fer les estructures isostàtiques. De més a més, aquest factor és determinatiu dels materials emprats. Tanmateix, defuig de l’avorriment formal a què ens té acostumats la indústria en termes estètics. Prova fefaent d’aquesta actitud és el fet de que els seus projectes porten reiteradament dels esbossos de com s’ha de transportar i muntar els elements.

 

Segons Bruno Zevi, el tret característic i essencial de l’arquitectura és poder-nos albergar, ço és, de posseir espai intern, que ens fa entendre totalment l’edifici. Mentre que l’escultura, per a entendre-la, cal que passegem al seu voltant, no interessant-nos gens el seu interior.

 

En les obres de Calatrava succeeix un estrany fenomen. En les –seues- obres d’arquitectura voltem per a veure les façanes, generalment amb tractament diferents, talment com si d’una escultura es tractàs.

 

Però si algú ha tingut la sort de travessar el pont de Bac de Roda, s’esdevé el cas oposat: tenim la sensació d’estar embolcallats per una capsa transparent que delimiten els cables que tiben els arcs. A risc d’equivocar-nos no s’estarem de remetre aquest bellíssim pont al primer projecte d’Otto Wagner per al Donaukanal a Viena sobre el Danubi, també amb arcs suspesos que suporten la planxa-tauler de trànsit, i ambdós curiosament amb quatre escalinates descendent al caixer del riu.

Continuarà.