Notices from nowhere

Un entrebanc en què ens trobem els qui vam cursar carreres tecnològiques era la manca de material didàctic ad hoc, la qual cosa ens obligava a improvisar contínuament un vocabulari, coneixements i conceptes per als quals encara no hi havíem  assolit un cert nivell de compentència. Per això, de tant en tant, vaig desant-hi material amb un cert grau d’excel·lència, si se’m permet, i que la catosfera puga fer-ne ús lliurement.  Pensareu que és un avorriment, en general, però al meu parer, és un camp imprescindible -el de la ciència- en la millora de les condicions de vida d’una societat que es pretèn avançada. Disculpeu la feixuguesa i aridesa, de bestreta, però considere que és una eina d’ajut, per als que vagen normalitzant llurs estudis superiors. Possiblement hi hagen errades, que fóra bo que deixésseu ressenyades per a esmenar-n’hi.
La fotografia que us deixe a la vora correspon a l’església arxiprestal de Vall de Roures (el Matarranya).

BASES CIENTÍFIQUES DELS MATERIALS PETRIS PER ALS PROJECTES D?INTERVENCIÓ DE L?ESGLÉSIA DE SANT LLORENÇ.

1. INTRODUCCIÓ.

La pedra ha constituït la base física i d’expressió de les obres d’innombrables generacions d’arquitectes. Sent reemplaçada com a tal, per altres materials com el ferro, el formigó, el vidre o el material ceràmic fins a època relativament recent. L’aparició de noves tècniques constructives, han minvat notablement l’execució de les obres de pedra, pels procediments originals. No obstant, continua sent insubstituïble en diversos aspectes de l’arquitectura, en especial en l’àrea de la restauració de monuments.

Les distintes qualitats de pedres, ofereixen una gran varietat de textures, coloració i propietats físiques i mecàniques que permeten un ampli marge d’aplicacions constructives. De ser les descrites importants, potser la més significativa siga la densitat i resistència a les alteracions de qualsevol tipus. Les obres construïdes amb fàbriques pètries, assumeixen per estes propietats un caràcter de noblesa i monumentalitat, que les distingeix d’altres materials.

Al llarg de la Història de l’Arquitectura, les obres realitzades en pedres, ho han sigut amb visió de futur, amb ànim de permanència. No resulta  d’estranyar que gran part del nostre patrimoni arquitectònic, estiga construït en pedra i que alguns dels monuments arribats fins a nosaltres, posseixquen una història que compten amb mil·lennis.

De la ponència ?oeContaminació i Patrimoni: Punt de vista del restaurador? de José María Cabrera Garrido volem ressaltar:

D’entre tots els problemes que planteja la Restauració, un dels més delicats és el de la neteja de les façanes dels Monuments afectats per la contaminació atmosfèrica, perquè en eixes superfícies es concentra la major part del seu significat Històric Artístic i l’operació és sempre irreversible.

Mantindre nets els Monuments no és només una exigència estètica, sinó també una necessitat tècnica per a la conservació dels materials, per la qual cosa es requereixen intervencions periòdiques dins dels programes de manteniment dels edificis.

En contra de les raons dels Restauradors, cada dia s’apliquen més els distints sistemes industrials i àdhuc automatitzats, que tendeixen a alliberar la superfície de totes les substàncies adherides a les pedres,  amb la qual cosa fan desaparèixer la superfície manufacturada dels Monuments que constitueix l’element més destacat del seu significat històric, per tant molts estan sent alterats més o menys intensament.

Des de la restauració: ?oeen totes les operacions de neteja, la superfície original de la pedra ha de ser respectada junt amb la seua pàtina d’edat??, històriques, estètiques i encara tècniques per quant exerceixen normalment una funció protectora, com demostra el que la corrosió sol començar per les llacunes de les pàtines. Es pot eliminar la matèria acumulada sobre la pedra (detritus, pols, sutja, excrement de coloms?etc.) usant a més, ?oela pàtina de la pedra ha de ser conservada per evidents raons, i tractar-se només amb raspall vegetals o doll d’aire a pressió moderada. Hauran d’evitar-se els raspalls metàl·lics, rasquetes i en general ha d’excloure’s tot doll a elevada pressió ja siga d?arena natural o vapor, desaconsellant-se el llavat de qualsevol tipus?.

2. ALTERACIONS DELS MATERIALS PETRIS.

La pedra ha sigut la base per a la construcció d’obres de qualsevol tipus al llarg dels segles, sent substituïda per altres materials en èpoques més recents.

Si retrocedim en el temps, fent una reflexió històrica descobrim que fins a 1851 Joseph Paxton no realitza el Palau de Vidre, en l’exposició Universal de Londres, moment en el qual el ferro i el vidre passen a formar part del catàleg d’elements a utilitzar en la construcció. De la mateixa manera fins a 1903 August Perret no construeix el primer edifici en què l’estructura serà de formigó armat. Malgrat tot açò la pedra resulta imprescindible en molts aspectes de l’arquitectura.

Els diferents tipus de petris ens obrin tot un ventall de possibilitats dins de la construcció, per les distintes tonalitats, propietats físiques i mecàniques. La idea seguida a l’hora de construir amb pedra era, que aquella obra realitzada amb este material, tan noble, perdurara al llarg del temps. De manera que no ha de sorprendre’ns, que algunes de les construccions pètries que han arribat fins als nostres temps posseixca una història que es comptabilitza en mil·lennis.

2.1. ALTERACIONS FÍSIQUES.

2.1.1. DETERIORAMENT PER L’EXTRACCIÓ, TALLADA I POSADA EN OBRA.

La pedra es pot deteriorar en la seua extracció o excavació en les pedreres, a conseqüència dels esforços mecànics produïts per l’ús de ferraments com: punters, pics, falques de fusta, etc., amb les quals es provoca la seua expansió, mullant-les, per a aconseguir la separació de blocs. Posteriorment es modifica la superfície del material, portant a la formació de microfissures, que afavoreixen les alteracions. Este efecte també es produirà posteriorment en els blocs destinats a ser esculpits, en els que com a conseqüència de la seua manipulació, es pot formar una xarxa de microfissures, provocant un augment de porositat i d’esta manera, sent més fàcil l’accés de l’aigua i de solucions agressives.

Serà molt important saber triar el tipus de pedra per a la seua utilització posterior, perquè una mala disposició causaria una posterior degradació.

2.1.2. ACCIÓ DEL VENT.

El vent té una acció fonamentalment mecànica i produeix erosió quan xoca amb els materials petris si porta partícules d’arena o pols en suspensió. Este efecte es pot despreciar en ambients nets i sobre materials compactes i poc porosos; però també poden ser molt nocius en ambients carregats i sobre materials porosos i amb fissures.

L’erosió sobre el material dependrà de la direcció, força, temps d’actuació del vent i les característiques del material petri.

El vent combinat amb: l’aigua, la temperatura, la tempestat..etc. Pot arribar a produir la desintegració directa de les roques o també altres agressions secundàries com el transport de sals solubles, lixivació de components solubles, canvis de naturalesa fisicoquímic, etc.

Serà important el lloc on està situada la construcció pètria per a la major o menor erosió d’esta, és a dir, de vegades la construcció es troba protegida contra el vent i la pols per barreres de tipus natural o artificial com a arbres, edificacions, etc., a diferència d’altres situacions en què succeeix tot al contrari.

Les pedres calcàries blanes són les més exposades a este tipus d’erosió provocant una tipologia d’alteració anomenada alveolització; mentre que en les arenoses l’agressió patida es caracteritza més per una erosió que va arrodonint els eixents més aguts de les escultures i dels elements arquitectònics.

2.1.3. ACCIÓ DE LA TEMPERATURA.

La roca està sotmesa a freqüents variacions del gradient tèrmic entre dia i nit i les distintes estacions anuals.

La conductibilitat tèrmica en els petris és molt baixa, com podem observar en la taula següent:

CALCÀRIES		Molt dura	810 K x 105 cal. / seg. / cm
		Dura	500 K x 105 cal. / seg. / cm
		Semidura	400 K x 105 cal. / seg. / cm
		Molt Blana	200 K x 105 cal. / seg. / cm
ARENOSES		Dura	1100 K x 105 cal. / seg. / cm
		Semidura	600 K x 105 cal. / seg. / cm
		Blana	240 K x 105 cal. / seg. / cm
ALGEPS			310 K x 105 cal. / seg. / cm
	Quadre 2.1

Malgrat açò, es pot dir que en els petris porosos, posseeixen una baixa conductibilitat i en roques estratificades, n?augmenta en la direcció dels estrats.

Estes variacions tèrmiques produeixen en els materials forces d’expansió i contracció, per la qual cosa els petris poden, al conformar part d’una estructura i patir petites dilatacions, provocant-hi tensions internes contraposades.

Quan els esforços de compressió afecten materials de poc grossor, estos es deformen corbant-se, podent arribar a la formació de fractures. Açò porta a pensar, la importància que té disposar de juntes de dilatació.

Cal tindre en compte, que quan es col·loquen junts diversos tipus de materials petris, que cadascun d’ells té diferents coeficients de dilatació i que els coeficients de dilatació tèrmica dels minerals que formen part d’una roca són diferents entre si, per açò, els canvis de temperatura ens produiran tensions internes capaces de degradar la pedra.

Als salts tèrmics es pot agregar un altre fenomen de degradació per l’existència d’aigua en la pedra calenta. Una pedra mullada que abaste una elevada temperatura, produeix una evaporació en la seua superfície que provoca un moviment de líquids des de l’interior a l’exterior. Este cicle si és ràpid i reiteratiu, pot provocar danys en la superfície de la pedra.

2.1.4. ACCIÓ DEL FOC.

L’acció del foc, és molt més dràstica que les oscil·lacions tèrmiques entre el dia i nit. Les zones exteriors de la pedra, es dilaten enormement al ser atacades pel foc. Com la transmissió de la calor no és tan ràpida cap a l’interior, es provoquen tensions superiors a les de ruptura del material, per la qual cosa es desprenen les zones pròximes al foc en forma de lloses.

En estes condicions, la pedra pateix una total deshidratació que altera la seua estructura física i microquímica, per la qual cosa l’efecte d’un incendi és permanent i encara que no es provoque l’enfonsament d’una estructura, esta es veurà minvada en la seua resistència.

De tots els tipus de petris podem dir que: les pissarres, arenoses i calcàries són molt sensibles als canvis radicals de temperatura.

2.1.5. ACCIÓ DEL GEL.

Una de les principals causes d’alteració és la glacicitat  de les roques degut a la congelació de l’aigua que satura els seus porus.

L’augment de volum de l’aigua al convertir-se en gel és del 9% açò implicarà un gran perill per la poca deformabilitat de les pedres.

Si la congelació és molt ràpida, a -5º C, la pressió que hi exerceix és d’aproximadament 500 Kg/cm².

En 1908 Kirschald després d’un estudi sobre l’alterabilitat pel gel dels materials, en funció de la seua porositat i en relació amb la teoria de l’augment del 10% en el volum del gel, va definir un coeficient de saturació (Cs) donat per la relació entre el volum d’altres fàcilment accessibles i el volum total de porus oberts.

Segons esta teoria, com el valor màxim de Cs seria de 0’9 aproximadament, el gel actuaria quan els porus estiguen plens en les seues 9/10 parts; l’experimentació va comprovar la validesa d’açò i que per a un coeficient de saturació inferior a 0’8 no hi ha perill de ruptura a causa del gel.

Per a obtindre el valor de Cs es van dictar les Normes DIN 52103 i 52105. Amb les proves realitzades es va comprovar que el dany del gel és proporcional a la morfologia dels porus.

Actualment es coneix, que el perill de glaçada, existeix des que s’arriba al nivell crític d’aigua continguda en els porus, que de gelar-se, aconseguiria una expansió tal, que provocaria un allargament fins al límit de ruptura del material. La tracció, que acompanya al fenomen anterior pot superar la resistència del material provocant microfractures.

2.2. ALTERACIONS QUÍMIQUES.

2.2.1. LES SALS SOLUBLES.

En este apartat l’aigua actua com a portador de sals solubles, que l’aigua dissol i arrossega en els seus moviments. L’existència d’aigua pot donar-se a causa de la condensació, la pluja o la capil·laritat.

Les sals s’introdueixen amb l’aigua per capil·laritat, procedents del terreny; de compostos orgànics, residus, restes vegetals, etc. O transportats per l’aigua de pluja. La cristal·lització de les sals ens va a provocar una pressió mecànica que serà la causa de les alteracions.

Aquestes sals seran generalment: carbonats, silicats, sulfats, clorurs i nitrats.

És important la morfologia dels porus perquè dependrà d’ells la profunditat aconseguida per l’aigua en les pedres.

 

El procés de l’aparició de sals cristal·litzades en la cara externa dels petris es dóna com a conseqüència de l’evaporació de l’aigua de la pedra saturada, que provoca el trànsit cap a l’exterior de la dissolució de sals que es concentra en la cara externa. Després d’este procés, podem dir que el petri és més massís per la concentració de les sals menys solubles en la superfície i que en la zona contigua més interna ha perdut les sals disminuint la seua cohesió.

Es pot dir, que quan la difusió del vapor és menor que la velocitat de trasllat de la solució, esta podrà arribar fins a la cara exterior de la pedra on es cristal·litza (eflorescències), d’altra banda en cas contrari, es donarà la cristal·lització en l’interior de la pedra (subflorescències).

Altres factors a tindre en compte, són les característiques químiques de l’ambient a què esta sotmés el petri i el pH de l’aigua.

Si la humitat relativa és baixa la sal recristal·litza, al contrari si augmenta torna a hidratar-se, originant-se un moviment d’expansió contracció que implica un considerable augment de pressió en l’interior dels porus del petri.

 

La següent expressió permet el càlcul de la pressió de creixement d’un cristall:

 

P. Pressió de creixement del cristall en atmosferes.

 

R. Constant universal dels gasos 0’082 l atm K-1 mol-1.

T. Temperatura en K (absoluta).

V. Volum molecular de la sal en estat sòlid.

C. Concentració del solut durant la concentració.

CS. Concentració del solut a saturar.

Es pot afirmar, que l’alteració provocada per les sals solubles pot ser molt variada: en funció de les condicions en què es dóna la cristal·lització, les característiques estructurals i textura del material petri.

 

Els casos d’alveolització molt profunda amb important alteració i perduda de material es deuen a l’elevada porositat i alt contingut de sals solubles.

 

2.2.2. LA CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA.

 

L’activitat industrial i l’augment de la població en els nuclis urbans han incrementat la contaminació de l’aire, sent la principal causa de les alteracions ràpides de la pedra. Hi ha altres factors com les característiques topogràfiques i meteorològiques de l’entorn a tindre en compte, ja que condicionen la dispersió i el transport a major o menor distància de les substàncies.

Només algunes substàncies gasoses, en partícules sòlides i líquides són vertaderament danyoses per als materials petris. Altres estan encara per estudiar. Entre les perjudicials caldrà contar amb el diòxid de sofre i el diòxid de carboni com majoritàries i els segueixen en acció destructiva, els clorurs i els nitrats.

Diòxid de sofre: (SO₂)

Es produeix en les majories de les combustions. Altres fonts són els forns de torrada de pirites i les instal·lacions de foneria. Per allò que s’ha exposat pot apreciar-se que aquelles zones més industrialitzades, són les més afectades per este tipus de contaminació.

Anualment, en tot el món, es llancen a l’atmosfera 40 x 106 T. de diòxid de sofre. Aquest, tendeix a associar-se amb partícules sòlides i líquides de l’atmosfera, formant aerosols. L’associació és per dissolució si les partícules són líquides i per absorció si les partícules són sòlides. L’atac a les pedres es produeix per la transformació del diòxid de sofre en anhídrid sulfúric, molt inestable, ja que es combina amb l’aigua formant àcid sulfúric. A l’entrar este en contacte amb el carbonat càlcic de les pedres, provoca la seua sulfatació, transformant-les en sulfat càlcic (algeps).

La transformació del diòxid de sofre en anhídrid sulfúric és lenta, i només pot explicar-se per l’existència de catalitzadors com la llum solar, el pentóxid de vanadi, procedent de la combustió de crus petrolífers, manganés, coure o ferro, en forma d’òxid fèrric.

Les reaccions químiques de tot el procés són:

 

 Anhídrid sulfúric.

 

  Àcid sulfúric.

 

Sulfat Càlcic

Per hidratació:

  Algeps

Els efectes que estes reaccions provoquen sobre els petris són les següents:

– Primerament, la pedra es cobreix d’una pel·lícula de color fosca entre el gris i el negre, degut principalment a la presència de substàncies carbonoses; esta patina conté generalment sulfats.

– Posteriorment es produeix un augment de la grossària de la pel·lícula i el contingut de sulfats decreix de l’exterior a l’interior. Esta crosta superficial en les pedres calcàries és molt dura i difícilment soluble, variant el seu grossària entre 0’1 i 2 mm. Segons les característiques físiques de la pedra.

– Més tard, en una altra fase, la crosta s’expandeix. Les capes contigües a la crosta perden cohesió, descomponent-se en els seus grànuls originals, per haver perdut la matèria cimentant.

– Finalment, la crosta es desprén i la zona arenosa s’elimina pels agents atmosfèrics. La nova superfície queda rugosa, sent més vulnerable els agents exteriors. Les pedres més atacades són: les calcàries i les arenoses amb ciments calcaris.

Diòxid de carboni: (CO₂)

El diòxid de carboni penetra en l’atmosfera de dos maneres: bé per la descomposició de la matèria orgànica per intervenció bacteriana (cicle de la biosfera) o procedents de les activitats industrials.

Dins de les activitats industrials, més del 50% del CO₂ aportat a l’atmosfera, prové de la combustió dels motors dels automòbils. La concentració de CO₂, és  dues a tres vegades major en atmosferes industrials i urbanes, que en les rurals.

El diòxid de carboni, participa en l’alteració dels petris accentuant l’acció dissolvent de les aigües de pluja, tornant-se més àcides, açò implica la transformació del carbonat càlcic, pràcticament insoluble en bicarbonat càlcic, soluble.

Estes condicions són particularment perilloses per a roques calcàries o arenoses proveïdes de ciment calcari, ja que facilita la carbonatació, que consisteix en la dissolució dels carbonats de calci i de magnesi, alterant la composició química del petri i les seues propietats mecàniques.

La reacció de carbonatació és la següent:

H2O + CO2 =  CO3H2 = 2H+ + CO3 ? ? ÀCID CARBÒNIC

CO3H2 = 2H+ + CO3?  =  Ca (HCO3)2   ? BICARBONAT CÀLCIC SOLUBLE

La major o menor celeritat de l’alteració dels materials petris depèn fonamentalment: del grau de contaminació ambiental i del tipus de composició química de la pedra atacada.

 Qüestió esta última, de summa importància perquè, esta característica serà l’única que el restaurador pot controlar, evidentment, per mitjà de l’elecció dels materials petris de consolidació adequats.

 Janusz Lehmann, estableix una sèrie d’aspectes, que defineixen el grau d’alterabilitat d’una roca enfront dels agents atmosfèrics i contaminants que són:

 – Una pedra és més alterable, en quant major és el seu contingut en sals solubles.

 – L’alterabilitat serà major, en quant major siga l’alcalinitat o l’acidesa del medi salí.

– L’alterabilitat és directament proporcional a l’higroscopicitat de les sals formades en la pedra

– La velocitat de reacció és major, en quant més porós siga el petri.

Es pot afirmar, en qualsevol cas, que la contaminació com a causa d’alteració, està per davall dels agents climàtics i de l’aigua, però unida a estes s’activen majors fenòmens de deteriorament.

 2.2.3. LES CROSTES NEGRES.

Són un conjunt de partícules en tons que van del gris al negre, que s’acumulen formant dipòsits sobre part de les superfícies externes de conjunts petris situats en ambients urbans contaminats. Apareixen en les zones menys exposades a l’acció de l’aigua, baix cornises, balcons, badalls, ..Etc. En general estes crostes es troben sobre monuments i edificis formant una fina capa regular, que respecta els volums originals de la pedra; però davall els angles i zones molt resguardades a vegades s’observa que també es desenvolupen amb formes desiguals, grumoses i dentades de fins a diversos centímetres de grossor. Estes acumulacions de grossàries i formes irregulars poden ser simples estrats de pols, depòsits superficials poc coherents però molt adherits al suport i fins a incrustacions homogènies, compactes i molt arrelades al substrat petri. Amb esta última modalitat es relacionen importants danys com escatacions i exfoliacions.

Les crostes van augmentant gradualment i es tornen cada vegada més rígides, mentres que perden porositat i els comportaments físics entre aquelles i la pedra sustentadora canvien.

En la seua resposta tèrmica les crostes capten més les radiacions dilatant-se amb elles, sent els efectes següents les fissures, fractures i caigudes que deixen  elements petris descohesionats i disgregats, sobre els quals s’iniciarà de nou este cicle.

Les crostes s’originen per acumulació i enduriment en els depòsits superficials i el resultat de la seua anàlisi, ha determinat que estan formats per material carbònic sorgit de residus de materials de combustió; així mateix contenen: algeps, calcita i òxid de ferro en grans arredonits de procedència industrial i inclús clorur sòdic, si la construcció on apareixen es troba pròxima al mar. També s’ha observat una estratificació dels seus components, que augmenta a l’anar superposant-se successivament els materials que van depositant-se. De vegades les crostes han sorgit inclús sobre actuacions protectores anteriors com lluïts, estucats, pintura, etc.

En funció del tipus de material petri s’observarà la profunditat de penetració del sulfat càlcic, que és un dels compostos més danyosos per la disgregació que produeix. En els no porosos la penetració de l’algeps és menor, quedant més prop de la superfície i originant-se així fenòmens d’escatació. En calcàries blanes arriba a donar-se una forta fissuració, que pot anar acompanyada d’arrancada i caiguda de fragments.

En la composició de les incrustacions, a més del material carbònic, l’algeps, la calcita, etc., s’han pogut apreciar els oxalats de calci i ferro, que segons pareix deriven de compostos orgànics, bé d’origen natural, per l’acció metabòlica de determinats líquens o bé per materials proteics aplicats amb finalitat protectora en èpoques passades. A tot això se sumen altres compostos produïts per excrements de les aus. La gran varietat d’elements presents en les crostes té, en tot cas, una important connexió amb l’entorn circumdant.

La situació s’agreuja quan, a més, de la crosta negra hi ha un nivell elevat de contaminació atmosfèrica, perquè ambdós interaccionen destructivament.

Tot açò, unit a unes condicions d’humitat ambiental important, pot determinar que les crostes sorgeixquen o prossegueixquen el seu desenvolupament, ja que eixa humitat al quedar condensada sobre els murs genera un fenomen d’absorció de les partícules volàtils contaminants, encara que les crostes també poden aparèixer en ambients secs, però depén llavors d’unions químiques moleculars entre les partícules i els murs.

2.3. ALTERACIONS BIOLÒGIQUES.

2.3.1. VEGETALS INFERIORS.

Són microorganismes que necessiten per al seu desenvolupament, junt amb uns requisits nutricionals mínims, la presència de llum en aquells que compleixquen una funció fotosintètica. La respiració de les seues cèl·lules requeriran d’oxigen i el diòxid de carboni es considera fonamental.

L’aigua és imprescindible per a realitzar funcions metabòliques i les sals minerals que pot proporcionar el propi material petri, junt amb el carbó orgànic són les condicions que unides, afavoreixen un desenvolupament biològic sobre qualsevol construcció pètria. Els més importants microorganismes causants de deterioraments són els autòtrofs.

Les algues microscòpiques se situaran sobre superfícies poroses, provocant tensions en les fissures i allargant-les, podent ser, a més, el substrat on es dipositen o cresquen altres organismes. Alguns bacteris també poden produir compostos químics nocius als materials petris.

Els líquens i alguns fongs produeixen efectes danyins, sobretot als materials calcaris, bé per efecte mecànic, a causa de les seues ramificacions, o per efecte químic a través de substàncies àcides que emeten. Són reconeixibles pels seus colors càlids.

Alguns organismes s’han desenvolupat també a partir de restes orgàniques aplicades en la superfície com protectors, la qual cosa porta a pensar en la necessària biorresistència dels materials que s’empren per a garantir una major eficàcia i durabilitat en el temps.

2.3.2. VEGETALS SUPERIORS.

L’acció dels vegetals superiors sobre les fàbriques pètries, se centra en el seu desencaixament i disgregació per causa de l’expansió que suposa el creixement de les arrels. Este és un procés lent que no revesteix cap perill per a l’edificació de manera imminent.

Les figueres i les heures, entre altres com les tàperes àdhuc per estrany que ens parega, són les espècies que amb major freqüència poden observar-se en les nostres latituds adherides a fàbriques pètries. La primera i tercera menes danyen la pedra per expansió de les seues arrels a l’interior de les juntes, mentres que la segona, altera els paraments petris per condensació de la humitat dels mateixos.

La solució al problema és senzilla: eliminació de la planta, tractar les superfícies circumdants amb herbicides per a evitar nous arrelaments, i rejuntar llagues i llences amb el mateix fi. No obstant, com en els llocs en què les plantes aconsegueixen desenvolupar-se, són de difícil accés, el cost de la seua eliminació resultarà elevat.

2.3.3. LES AUS.

Les aus, i en especial els coloms, si bé no afecten les construccions pètries, malgrat que els seus excrements contenen un 2% d’àcid fosfòric, les embruten motivant costoses obres de neteja.

D’altra banda l’acumulació dels mateixos en zones estratègiques (gàrgoles, desaigües, etc.), així com de materials per a la construcció de nius, faciliten l’accés de l’aigua i la seua acció destructora a punts de la construcció en què el mateix no està previst.

2.3.4. L’HOME.

La destrucció per l’home, pot ser directa, per mitjà d’incendis, explosius, espoli i demolicions; i indirecta, que es relaciona amb, el desconeixement, la desídia i la inconsciència. El simple abandó de les construccions a la seua sort, els abocaments indiscriminats de residus industrials i la contaminació atmosfèrica en general són les seues manifestacions més visibles.

Un altre tipus d’accions de vegades irreversibles, són les pintades, grafits, disposició de cartells i senyals, etc.

2.4. ANEX.

GLOSSARI DE TERMES SOBRE ALTERACIONS.

Alveolització:

Degradació d’origen fisicoquímic, en forma d’alvèols, característica de certs materials rocosos, granulosos i porosos (tosques, arenoses, etc.). Erosió alveolar, o en bresca de mel.

Alvèol.

Cavitats o buits de forma més o menys globular, interconnectades o no, i que en conjunt adquireixen un aspecte de bresca de mel. L’interior dels alvèols sol albergar material disgregat, eflorescències, microorganismes,….etc.

Arenització.

Tipus de meteorització caracteritzada per la caiguda ?oegra a gra?, espontània o induïda, de material de grandària d?arena.

Cromatització.

Canvis o modificació en el color original de la pedra, a causa de processos d’alteració química.

Decoloració.

Afebliment o pèrdua de color d’un material exposat a la intempèrie.

Disgregació.

Modificació o canvi del material petri que implica un empitjorament o declinació de les seues característiques fisicomecàniques, des del punt de vista de la seua conservació. El deteriorament diferencial està condicionat per l’heterogeneïtat en la composició, textura o estructura del material petri, i que dóna lloc a nivells de degradació distints dins d’una mateixa pedra. L’existència de distints nivells de degradació distints dins d’un conjunt d’estos constitueix un deteriorament selectiu.

Eflorescències.

Capa o formació de cristalls de sals solubles, de color blanquinós, no molt consistent, que es forma en la superfície d’una pedra porosa, deguda a fenòmens de migració i evaporació d’aigua contenint sals solubles.

Ennegriment.

Dipòsit superficial, generalment de color fosc o negre, format per l’acumulació de pols, sutja, fums, vegetacions, etc.

Exfoliació.

Alçament o degradació d’una o més capes, alterades o no; de grossària uniforme, de diversos mil·límetres, paral·lelament entre si, i a plans estructurals o de debilitat de la pedra.

Fissura.

Discontinuïtat planar, microscòpica, de divers origen i dimensions variables. En general, fractura o clivell en la massa d’una pedra. Es poden distingir diversos tipus: les fissures preexistents, originals de la roca, ?oepèls? en la pedra; les produïdes durant l’extracció, talla, esculpit, serrat o manipulació en general d’una pedra; les generades a conseqüència d’esforços mecànics derivats de l’estructura de l’edifici (p. Ex. Assentament defectuós d’un carreu, ancoratges interns, ..Etc.); i les induïdes pels cicles tèrmics, de gel-desgel, de humitat-sequedat, etc.

Clivell.

Fissura o fractura oberta, normalment de grans mides.

Rovell.

Pàtina de tint rogenc rogenc-groguenca produïda per òxids de ferro (hematites, limonita, etc.) d’alguns materials petris, o bé per l’oxidació d’elements metàl·lics de l’edificació en contacte amb les pedres.

Subeflorescències.

Agregat cristal·lí, de caràcter salí, situat per davall de la superfície d’una pedra, però molt prop d’ella.

Vegetació superior.

Creixement de plantes de diverses classes, herbes, matolls, etc., entre els intersticis i juntes de les pedres, amb efectes generalment destructius.

Vegetació inferior.

Erosió biològica deguda a l’acció d’organismes vegetals, algues, fongs, líquens, molses, etc., que creixen a sobre, o entre, les pedres.