AVUI HEM FET UNA TROBALLA PER A FILÒLEGS I ESTUDIOSOS.
Remenant llibres a la llibreria París-València del c/ Pelayo he trobat un facsímil dels que editen d’un tal Sempere. Un diccionari Valencià-Llatí de 1747.
Quan fa uns apunts deia que el període de l’anomenada DECADÈNCIA era una falsedat…….cada volta estic més convençut. Aneu-hi a comprar-lo. Sols en quedava un a la prestatgeria.
Una joia i una troballa. Penseu qu llavors ja anaven interdint l’ús a cor que vols.
Destinat, sobretot, per als que vos dediqueu a les llengües.
Com ara també som a una Decadència pregona, vos deixem una altra poesia. Per a festejar que Lola ha tret l’oposició. La 3ª de “xeixanta-dues” aspirants.
L’autora és ella mateixa. I, n’és a més, una poetessa considerable com demostra el preciós seu poema.
POEMA: AL BELL MIG
Al bell mig.
Al bell mig dels nostres llavis
hi ha cadenes de paraules
infinites.
Al bell mig dels nostres ulls
s’alcen torres de terra
i gesmil.
Al bell mig dels nostres cors
habiten milers de llunes
plenes.
Al bell mig de la nostra pell
s’escolen instants d’intimitat
líquida.
Al bell mig de les nostres ànimes
emergeixen dos universos
propers,
el teu i el meu.
LAC.
per l’oposició, vull dir, per l’oposició de la Lola (ara no parlava de política 🙂