Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Feliu Ventura, la banda sonora de les meves novel·les

0
Publicat el 28 de juny de 2013
La seva veu em va atrapar de seguida. Vaig descobrir que les cançons d’en Feliu Ventura podien ser la banda sonora de les meves novel·les, amb la unitat de paraules i acords. Només per posar-ne alguns exemples: Et recorde, Amanda i de fons “Estadi Xile”: Marina amb “No sé què sents”; L’últim vaixell amb “Barricades de paper”; Endevina qui amb “Recorda respirar”; i Quan deixàvem de ser infants. Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria…: aquí tanco els ulls i el veig amb la generositat que el caracteritza, presentant-me la novel·la a Barcelona o a València i recitant com només ell ho sap fer “Horacianes”: “res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat, tallat en tires…” En Feliu em recorda l’Ovidi Montllor, sobretot quan recita Vicent Andrés Estellés. I de fons, sempre, la guitarra del fantàstic Borja Penalba.

més… 

Feliu Ventura, la banda sonora de les meves novel·les

 

La primera vegada que vaig veure en Feliu va ser l’any 2002, en un poble del Vallès del qual, per més que m’hi esforço, no aconsegueixo recordar el nom. Ell anava acompanyat de la seva guitarra i jo llegia el manifest del Correllengua. Per a sorpresa meva, ell sabia qui era jo, fins i tot havia llegit una de les meves novel·les. Per a vergonya meva, per a mi ell era un desconegut. Per poc temps.

La seva veu em va atrapar de seguida. Vaig descobrir que les cançons d’en Feliu Ventura podien ser la banda sonora de les meves novel·les, amb la unitat de paraules i acords. Només per posar-ne alguns exemples: Et recorde, Amanda i de fons “Estadi Xile”: Marina amb “No sé què sents”; L’últim vaixell amb “Barricades de paper”; Endevina qui amb “Recorda respirar”; i Quan deixàvem de ser infants. Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria…: aquí tanco els ulls i el veig amb la generositat que el caracteritza, presentant-me la novel·la a Barcelona o a València i recitant com només ell ho sap fer “Horacianes”: “res no m’agrada tant com enramar-me d’oli cru el pimentó torrat, tallat en tires…” En Feliu em recorda l’Ovidi Montllor, sobretot quan recita Vicent Andrés Estellés. I de fons, sempre, la guitarra del fantàstic Borja Penalba.

Al cap de tants anys, en Feliu continua amb el seu compromís, sense vacil·lar, construint un país de llums enceses. I ens hem anat trobant arreu del Països Catalans, menys vegades al País Valencià, encara que sembli increïble. L’he vist créixer, personalment i musicalment. Especialment emotiu va ser el concert al Teatre El Musical, del Cabanyal, amb Música i lletra.

Una de les seves cançons, “Que no s’apague la llum”, de l’àlbum Barricades de paper, l’he convertit en un dels meus himnes.

Per vint anys més de bona música, Feliu! Que no s’apagui la llum i que peten els ploms il·luminant la nit amb l’esperança de les teves cançons. I continuem vivint, vivint somniant, empenyent fins que algun dia sigui realitat.

Feliu Ventura celebra els seus vint anys als escenaris enregistrant i editant un LP en directe que es dirà “Vers l’infinit”. El disc s’acompanyarà d’una sèrie audiovisual online sobre el procés creatiu que encetarà un any de celebració col·lectiva. T’hi apuntes?

http://www.verkami.com/projects/5601-vers-l-infinit-feliu-ventura-20-anys-en-directe

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

FUSTER POLÍTIC… 21 anys després de la seua mort, més vigent que mai.

0
Publicat el 21 de juny de 2013
Aquest gran home, divisa del catalanisme cultural i polític ens va deixar un diumenge 21 de juny de 1992. Potser el seu cor no va poder aguantar totes les barbaritat comeses contra l’independentisme aquell any dels Jocs Olímpics. Però en nosaltres resta la seua memòria, el seu testimoniatge i la seua manera de fer història.

més… 

FUSTER POLÍTIC… 21 anys després de la seua mort, més vigent que mai.

 

 

El nom de Fuster no deixa indiferent a ningú. Esmentar el seu nom és despertar a uns odi, antipatia, aversió, i a molts de nosaltres, simpatia, respecte, admiració, devoció, veneració, catalanisme, independentisme i, sobretot, patriotisme. Totes aquelles paraules acabades amb sufix que a ell li agradaven tan poc. Si algú de vosaltres pensava en la paraula nacionalisme, l’he omesa deliberadament. Recorde que Fuster deia:

 

«A mi em disgusta que em consideren «nacionalista», perquè no ho sóc: sóc un valencià «nacional» –amb una opció clara–, i em desagrada el sufix.»

 

Per a ell, eren els espanyols els que feien nacionalisme.

 

Fuster i política són dos mots que van lligats. Al Diccionari per a ociosos la defineix així:

 

«“Política” no és sinó l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d’home.»

 

Afegeix també que:

 

«D’altra banda, tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.»

 

I convindreu amb mi que aquest Homenot, una mica crispat de cara, els ulls sortits darrere uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella impressió que volem donar entendre quan parlem d’una cara de pomes agres, tal com el va definir Josep Pla, ens va convèncer, amb molt d’art a tots, que dir-nos valencians és la nostra forma de dir-nos catalans.

 

Max Cahner ens explica la proposta amb la qual Fuster vol que siguem conseqüents:

 

«Es proposà de fer entendre que la reconstrucció nacional catalana només podia ésser nacional, si era dirigida a consolidar o a retornar la consciència nacional catalana, als qui, per circumstàncies històriques de llarga durada, havien anat perdent la memòria històrica de llurs orígens i de llur pertinença a un grup nacional complex.»

 

L’any 1962, Fuster pública Nosaltres els valencians. L’esclariment precís i sense equívocs de la nostra nacionalitat, del nostre present i del nostre esdevenidor venia donat en aquest llibre, segons Gonçal Castelló. Un «paper urgent», com el va definir el mateix Fuster, que va obrir la caixa dels trons. A partir d’aquest moment, l’autor de Sueca es converteix en el dimoni amb banyes; el titllen de mercenari a sou de l’or català, el cremen en les falles… És l’objectiu principal dels feixistes, els quals no tenen prou de cremar-lo en la ficció que ho intenten en la realitat. Així, Fuster va ser objecte de dos atemptats: un el 18 de novembre de 1978 i l’altre l’11 de setembre de 1981, molt més greu. Per sort, només va ocasionar danys materials, això sí, de gravetat, ja que va destruir bona part del seu arxiu i de la seua biblioteca particular. El 4 d’octubre d’aquest mateix any, al Diario de Valencia, Fuster fa una reflexió sobre aquest fet:

 

«Diuen que Erasme ja ho deia: “Comencen per cremar llibres i acaben cremant homes”. Ací potser no hi ha manera de discernir on comença el començament: llibres o homes. Però la voluntat violenta s’hi dibuixa amb tota la seua sòrdida pluralitat. I els responsables autèntics sempre tenen la coartada de l’ambigüitat. La pregunta de “qui posa bombes?” ha d’anar acompanyada per la de “qui ho fa moralment possible?»

 

Fuster defineix qui i com eren els que feien política contra nosaltres i per què no li agradava la paraula nacionalista:

 

«Tots són “nacionalistes” –“todos juntos en unión, defendiendo la bandera de la Santa Tradición!”–, els comunistes, els socialistes, la immensa dreta, els capitans generals, les universitats, amb “limno”. “Para ofrendar…” És el vell nacionalisme espanyol. “Para ofrendar…”, sí: la burrera de l’esquerra (sensacional!) no ha entès els paranys que li posaven. I ara tots són uns, “blaveros” i de “limno”, perquè els burros dels diputats dels PSOE i el PCE han fet una genuflexió davant un fantasma que es diu Abril Martorell, sense adonar-se que l’Abril Martorell, pura encarnació del franquisme, de l’odi antivalencià, de la merda absoluta de la UCD del graciós Suarez, o del Landelino i de qui siga. Des d’un punt de vista com cal, la derrota a la UCD és significativa. Però no massa… L’Abril Martorell queda definit com el que és: un valencià que s’«autoodia» com a valencià. I no ell, que és un cagalló administratiu, i que no té gens d’importància. Però ara, ¿l’hauran votat, o no? Ja podríem abdicar de valencians si l’Abril Martorell –feixista amargament trist– vol dir-se valencià.»

 

Com heu pogut observar, aquest gran home no tenia pèls a la llengua, ni estalviava exabruptes. S’enfadava, i molt, en veure com, després de tanta lluita, després de vint anys de Nosaltres els valencians, per compte d’anar avant, anaven arrere com els carrancs. Era tot un provocador, ell mateix ho admet:

 

«Ben mirat, d’ença que escric, només he fet que escriure impertinències: no vaig a deixar el vici ara, a les velleses

 

Fuster era una persona avançada a la seua època, una mica visionari. El 13 de febrer de 1981 escriu al Diario de Valencia:

 

«I l’Estatut? La població subalterna aguantarà l’Estatut com aguanta el Codi Civil, la Llei Hipotecària, el Codi de Comerç, la Constitució, el Codi Penal, i qualsevol ordenança municipal. Serà millor que ho pensem i repensem. No ens han deixat l’oportunitat      –“ells”– de fer campanya contra l’Estatut (el de Benicàssim o el de Madrid). Aquest cagalló legislatiu pot ser més nefast que el Decret de la Nova Planta…»

 

Qui no se n’adonat del parany que va ser per a nosaltres, aquell estatut?

 

Ell rebutjava que el titllaren de polític, tot i que hem de reconèixer que era un personatge públic de pes polític. El 1979, una revista econòmica de Madrid el va incloure dins els «100 espanyols més influents»; no tinc notícia de la seua reacció, però de segur que va dir algun improperi. De tota manera, ell ens explica:

 

«Jo no sóc un “polític” nat. Ja m’ho deia el senyor Pla, de Palafrugell: “Vostè menja poc i és antipàtic; no podrà ser un bon polític.” Menge poc i sóc antipàtic: d’acord. Però quan els “polítics” mengen molt i són simpàtics, algú paga el compte. El “poble”.»

 

Si deixem de banda les floretes que Josep Pla dedicava a Fuster, aquí ens deixa clar que, tot i que rebutja anomenar-se polític, la idea no li desagrada del tot. Mai va militar en cap partit:

 

«Jo, personalment, com que no sóc home d’església pense que mai no militaré en cap organització política. No m’agrada la disciplina dels partits que em faria combregar moltes vegades amb rodes de molí.»

 

Tot i això, va afirmar:

 

«Al País valencià actual pul·lulen unes minories que s’afirmen nacionalment “catalanes”: sense dissimulacions. A les quals m’apunto, si és que cal apuntar-s’hi.»

 

Aquest gran home, divisa del catalanisme cultural i polític ens va deixar un diumenge 21 de juny de 1992. Potser el seu cor no va poder aguantar totes les barbaritat comeses contra l’independentisme aquell any dels Jocs Olímpics. Però en nosaltres resta la seua memòria, el seu testimoniatge i la seua manera de fer història. Com deia ell:

 

«Tots som “història”, i algú, en observar-nos com a història, haurà de sospesar si les “fonts” són útils o no. Els pergamins carolingis de Raimon d’Abadal són un extrem; l’altre, avui, ¿quin extrem és? ¿Unes eleccions? ¿Un simulacre idiotament regionalista d’una Generalitat enganxada a Madrid? Bé; tot això serà “història oral”: les motivacions electorals, els records de les trinxeres i dels calabossos, l’estraperlo i els seus cupos, la poesia autòctona i el “catalán, lengua de la burguesía”, i les associacions de veïns, i els cantants que excitaven auditoris, i les càtedres, i els botiguers, i els immigrants, i…

»La “història”, demà… I demà, la “història” encara no serà “història”. Serà política

 

Gràcies Fuster per escriure en lletres daurades la història de Catalunya, per explicar-nos què som i perquè som com som.

 

Acabaré amb unes emotives paraules sobre Joan Fuster que va escriure Gonçal Castelló:

 

 «Havia conegut un home excepcional, un intel·lectual clarivident que feia diana en tot, qu aclaria d’una vegada per sempre les nostres arrels i el nostre esdevenidor, que explicava de forma planera, en clar i català, el destí i el futur d’un poble fins aleshores trossejat i perdut, sense objectius clars sobre la seua identitat, amb una llengua a punt de perdre’s i el seu avenir incert, sota la pressió constant d’un espanyolisme anorreant que infectava a poca a poc tota la societat valenciana. Estava davant d’un patriota català, que proclamava la seua identitat nacional sense embuts. En la seua filosofia política deixava ben clar que els valencians som de nació catalana i la unitat dels nostres pobles queda ben definida amb l’exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner quan escriu: “si tota la mata lligats amb una corda ben forta, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens per bé que tiren no l’arrencaran…”»

 

Gemma Pasqual i Escrivà

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari