Sabra i Xatila, capítol final d’una llarga guerra

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Líban Síria musulmans golf Pèrsic Beirut

En ocasions, quan parlem de conflictes tan llunyans com, per exemple, les guerres del Pròxim Orient, podem cometre la imprudència d’oblidar que, en el fons, estem analitzant els sentiments, la vida i la mort d’éssers humans. No podem passar per alt que les xifres, la macroeconomia, les infraestructures i l’alta política estan creades, en definitiva, per persones i dirigides a les persones.

Un dels exemples més clars de la impersonalització de la tragèdia aliena és la coneguda expressió “efectes col·laterals”, que molts polítics han usat en temps de guerra per a referir-se a la mort dels civils innocents que han tingut la mala sort d’interposar-se entre les bombes i els objectius militars.

Amb tot, si volem entendre el per què de segons quins conflictes, hem de mantenir un punt de fredor en aproximar-nos-hi que ens permeti no perdre de vista el context dels fets. És a dir, no és el mateix relatar una massacre de civils i implicar-se en el relat, que analitzar per què la massacre s’ha comès en aquell precís lloc i moment. Si algú vol entendre el per què d’una matança perpetrada en el marc d’una guerra, no n’hi ha prou amb saber que l’assassí és el dolent de la pel·lícula. Això és evident, però no explica res.

Tot això us ho comento perquè avui posaré en context un tema que desferma tota mena de sentiments i polèmica: la massacre de Sabra i Xatila, de la qual s’acompleixen aquesta setmana trenta anys. Va ser la pitjor massacre de la guerra civil del Líban, però no l’única.

Els fets de Sabra i Xatila es van produir en un context de guerra i inestabilitat que es remunta unes dècades enrere. Abans d’entrar en el relat dels fets, però, convé recordar la singular composició religiosa de la societat libanesa.

Al Líban hi conviuen 18 comunitats religioses. Però n’hi ha quatre que destaquen sobre la resta pel seu pes demogràfic: els cristians maronites, els musulmans sunnites, els musulmans xiïtes i els drusos.

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Líban musulmans golf Pèrsic
Distribució geogràfica dels principals grups religiosos libanesos

L’any 1943 es constitueix el primer parlament libanès des de la independència, proclamada el 1941. Durant tot el procés polític previ a les eleccions generals, els líders cristians i musulmans arriben a un acord verbal pel qual es reparteixen la representativitat i les posicions de poder polític. També van acordar la composició del parlament, els escons del qual es divideixen per confessions religioses.

En aquella època la població cristiana i musulmana estava igualada en percentatge de població, tot i que els cristians eren més poderosos i influents. Però, durant els anys següents, es va produir un canvi demogràfic a favor dels musulmans a causa de la emigració dels cristians i de la major taxa de naixements de les famílies musulmanes.

Resumint, la situació era aquesta: els cristians i els musulmans s’havien repartit el poder a través d’un pacte del qual no existeix cap document escrit. Alhora, el canvi demogràfic provocava les primeres friccions entre cristians i musulmans, que pressionaven per una revisió del pacte, i va condemnar les institucions polítiques del país a sobreviure en un precari equilibri. Aquesta fràgil estructura es va trencar definitivament amb l’entrada en escena dels refugiats palestins.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Els palestins van arribar al Líban en tres onades migratòries. Els primers el 1948, fugint de la guerra amb Israel. Dues dècades més tard, l’any 1967, arriba una segona onada de palestins víctimes d’una nova derrota davant Israel. Finalment, el 1971 desembarca al sud del Líban la cúpula de l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) acompanyada de milers de milicians i refugiats expulsats de Jordània. Un any abans, el setembre de 1970, l’exèrcit jordà havia llençat una dura ofensiva contra els campaments de refugiats per a foragitar els palestins i posar fi a les seves guerrilles, que havien pres el control de diverses àrees del país. De fet, a Jordània hi havia 400 mil palestins, cosa que representava dos terços de la població de la regió d’Amman i un terç de la població total, i el rei temia que poguessin arribar a prendre el control de l’Estat.

(VO anglès)
El corresponsal canadec Barry Callaghan va informar des d’Amman dels combats

Aquella operació militar jordana contra els palestins és coneguda com Setembre Negre. Pocs mesos després, un grup de militants de Fath van donar aquest nom a un nou grup armat que, entre d’altres accions, va assassinar el 1971 el primer ministre jordà i va segrestar i assassinar onze atletes israelians durant els jocs olímpics de Munich 72. L’any següent van assassinar l’ambaixador nord-americà a Sudan i la mateixa OAP es va veure forçada a desmantellar el grup a causa de la mala imatge que projectava de la causa palestina.

En aquest context de conflicte regional, milers de palestins amb Iasser Arafat, líder de l’Organització per l’Alliberament de Palestina, al capdavant, van aprofitar la feblesa de l’estat libanès per instal·lar-se al sud del país, des d’on podien continuar la seva guerra contra Israel.

En cap moment els palestins van actuar com si estiguessin de pas, com si fossin hostes d’un país que no era el seu. Van crear al Líban un estat dins l’estat, fet que va posar en alerta els maronites, per als quals, la sobirania i la integritat del seu país era, i encara és, la garantia que els assegura la supervivència com a minoria en una regió hostil. A més, els palestins es van aliar amb els sirians, els enemics del maronites. Tot plegat, va trencar l’equilibri libanès, va dirigir el país cap a la guerra i els líders polítics van donar via lliure a les seves milícies per començar les matances de civils.

Una de les massacres de civils més sagnants dels primers anys de la guerra va tenir lloc al nord de Beirut, al campament de refugiats palestins de Tel al-Zaatar. Les milícies palestines sortien armades del perímetre del camp i controlaven les viles cristianes que l’envoltaven, on recaptaven impostos i n’havien expulsat algunes famílies. El gener de 1976 les milícies cristianes van assetjar el campament palestí i la batalla es va allargar durant mesos.

Paral·lelament, el 18 de gener de 1976, les forces cristianes van assaltar el barri musulmà de Karantina, situat dins l’àrea cristiana de Beirut, en una zona tan estratègica com era el port. Hi van deixar més de 1.000 morts. Dos dies després, l’OAP va llençar una dura represàlia. Va ocupar i assassinar totes les persones que va trobar a la ciutat cristiana de Damur, situada a uns vint quilòmetres al sud de la capital. 1.000 persones hi van morir i 5.000 en més van fugir.

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Líban musulmans golf PèrsicImatge del barri de Karantina durant l’assalt de les milícies cristianes

Tornem per un moment a la batalla de Tel al-Zaatar. Després de mesos de combats, finalment es va arribar a un alto al foc entre les parts que Iasser Arafat va trencar en l’últim moment. Alguns comentaristes afirmen que Arafat volia provocar els cristians perquè fessin una matança per guanyar punts davant l’opinió pública mundial. Tanmateix, els cristians havien arribat al campament amb set de venjança pels fets de Damur. Com a resultat de la represàlia cristiana, van ser assassinats prop de 4.000 palestins.

Paral·lelament, la vila de Damur va ser repoblada per famílies palestines. Moltes de les persones que hi van anar a viure eren les vídues dels morts a Tel al-Zaatar que, segons el periodista anglès Robert Fisk, en la primera visita que els va fer Arafat, el van rebre a cops de pedra perquè el responsabilitzaven de la mort dels seus homes.

En aquella època, els barris cristians de Beirut estaven envoltats de camps palestins. La capital estava aïllada i patia continus talls de subministraments. Per això, durant una època, les milícies cristianes es van enfrontar més amb els palestins que amb els seus enemics libanesos.

La presència palestina al Líban va començar a perillar l’agost de 1982, quan Israel va ocupar el país i va oferir al president maronita Baixir Gemayel un tractat de pau. Gemayel, per la seva banda, tenia un pla pel Líban que consistia, d’una banda, en usar l’exèrcit israelià per fer fora els sirians i, de l’altra, aprofitar la seva bona relació amb els Estats Units perquè aquests pressionessin Israel perquè es retirés del sud del Líban.

L’objectiu de Gemayel era arribar a un acord amb els musulmans libanesos, aconseguir un consens dels països àrabs sobre la situació al Líban i assegurar la integritat territorial del país, que aleshores estava fragmentat en zones pròpiament libaneses, i les que estaven sota control de Síria, Israel i els palestins. L’actitud de Gemayel durant la negociació no va agradar Israel, que no volia allargar la seva presència militar en zones tan allunyades de la seva pròpia frontera i desitjava signar immediatament un tractat de pau amb el Líban.

Després del desacord amb Israel, el president ja no tenia amics fora del seu país i, el 14 de setembre de 1982, va morir en un atemptat amb bomba contra el quarter general de les Forces Libaneses. L’atac el va perpetrar un militant d’un partit prosirià, però algunes fonts recorden que no es pot descartar que Israel també hi tingués alguna cosa a veure, després que Gemayel es convertís en un destorb pels seus plans al Líban.

(VO anglès)
Baixir Gemayel parla de la seva prioritat de mantenir la integritat territorial del Líban

L’endemà, de l’atemptat contra Gemayel, l’exèrcit israelià va ocupar l’oest de Beirut i va envoltar els campaments de refugiats palestins de Sabra i Xatila. Les Forces Libaneses, la milícia de la coalició cristiana Front Libanès liderada per les Falanges Libaneses, van irrompre als camps i van detenir centenars d’homes adults i se’ls van endur en camions cap a Beirut. Segons diversos testimonis consultats pels aleshores corresponsals estrangers al país, tots els detinguts van ser assassinats i enterrats en una fossa comuna als afores de Beirut.

Oficialment, per Israel i el Líban, l’operació tenia per objectiu netejar els camps de milicians i terroristes palestins. Però el fet és que, després de la detenció dels homes, als campaments ja només hi quedaven les dones, els nens i els vells. Poques hores després, les Forces Libaneses, cegues per la set de venjança i com si es tractés d’una batalla més, hi van perpetrar el que està considerat el pitjor crim de la guerra civil del Líban. En les més de trenta hores que va durar l’assalt van ser assassinades entre 1.000 i 2.000 persones, tot i que algunes fonts eleven la xifra fins a 3.500.

Trenta anys després encara no hi ha un consens respecte al recompte de víctimes. El ball de xifres posa de manifest la dificultat d’arribar a un acord quan es tracten temes relacionats amb conflictes tan delicats i alhora complexos com el de Palestina. Sobretot si hi ha mort tanta gent. Els recels, els interessos i la mentida amenacen constantment de tergiversar la història.

Després de la matança de Sabra i Xatila, l’OAP va ser expulsada del Líban, però la guerra civil va continuar durant vuit anys més. En total, entre 1975 i 1990 van morir més de 100 mil persones, un milió va ser ferit (cosa que representa una quarta part de la població), 100 mil van patir alguna lesió que els va deixar alguna discapacitat, i un altre milió de libanesos va abandonar el país i va refer la vida a l’estranger.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Síria, l’estreta relació entre religió i política

Visions del Sàhara Occidental i Palestina

Com analitzen els mitjans el món àrab?

Proposta de solució a la crisi de Síria
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Líban, Palestina i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*