Aquesta setmana esperava que hi haguessin agressions especialment dures per part de l’estat. En certa mesura, aquesta gent són molt previsibles. En pocs dies el govern espanyol va patir grans humiliacions públiques i internacionals. El president Puigdemont, amb la seva visita a Dinamarca, va deixar en evidència la fiscalia espanyola tot deixant clar al món,
Un dels fets que probablement sorprendran, és que en els primers anys del franquisme la producció cinematogràfica espanyola va arribar a ser la tercera, per sota de l’hegemonia de Hollywood i la prolífica indústria de l’Índia. La dada no ens hauria d’estranyar. Coincideix amb la tradicional misèria cultural de l’Estat i les seves mancances educatives
Fa alguns dies, i amb la intenció de criticar l’independentisme, Pablo Iglesias va culpar el moviment d’”haver despertat el feixisme”. Com sol succeir en aquests episodis lligats a una bruta campanya electoral, la polèmica va passar de llarg, empesa per una guerra de declaracions i contradeclaracions. Com tot, semblava disposar el fonament de realitat a
En aquests darrers dies, responsables del govern de la Generalitat, ara República, han començat a compartir certes dosis d’autocrítica respecte a les actuacions anteriors i posteriors al referèndum de l’1 d’octubre. Coincideixen a expressar que no s’esperaven la virulència de l’estat a reprimir les institucions i les persones, ni sospitaven que l’estat estigués disposat a
Sostenia Bakunin que els grans imperis només podien sostenir-se mitjançant la violència i el crim, mentre que els estats petits podien ser virtuosos mercè a la seva feblesa. Bakunin fa ja molt de temps que no hi és, encara que si tornés a la Barcelona de 2017 podria reconèixer l’estructura criminal que infecta l’estat espanyol
Al llarg de dècades, més aviat segles, el difícil encaix de la realitat plurinacional de l’estat rebia el nom, amb un punt d’irònic, de “problema català”. La fallida i evident descomposició del règim del 78 i la progressiva erdoganització de l’estat fa que totes les coordenades mentals esclatin en mil bocins. De la mateixa manera
Aquest estiu em vaig retrobar amb un col·lega, el meu bon amic Claudio Venza, reputat hispanista de la Universitat de Trieste amb qui vaig sopar al poble on resideix. Feia temps que no coincidíem, i després de posar-nos al corrent de moltes coses, va sortir el tema inevitable. Em va preguntar què pensava que passaria
El 1975 Joan Martínez Alier publicava a la revista Ruedo Ibérico un extensa crítica on rebatia amb exhaustivitat arguments de Juan José Linz, un dels grans intel·lectuals del franquisme. Linz, en un article acadèmic recollit en una compilació editada pel president fundador del PP Manuel Fraga, rebutjava de ple la caracterització del franquisme com a totalitarisme i
Reconec que aquests darrers dies m’hi he estat mirant les intervencions parlamentàries de la moció de censura al Congrés espanyol. Ha estat una mirada fragmentària, buscant més la impressió general que la informació concreta, l’essència, més que el detall. Evitaré parlar de les qüestions més tèrboles, com ara el nul respecte a les formes o
Ferran Aisa, Viaje por la España franquista (1969-1970), Base, Barcelona, 2017, 255 pp. Una de les referències més evocadores de la coneguda cançó “Hotel California” de The Eagles, apunta l’estiu del 69, mentre roda pel desert en moto per solitàries carreteres en moto i freqüenta motels inquietants. Les històries de carretera, com la famosa On The Road,
S’explica que José Martínez Guerricabeitia, valencià exiliat a París durant la dècada dels 60, va decidir fundar la mítica editorial Ruedo Ibérico amb la intenció de publicar aquells textos que creia que estarien tancats als calaixos espanyols i que la censura franquista impedia que poguessin sortir a la llum. Tanmateix, es va decebre en comprovar
Si és gros, és gris, té quatre potes rodones i una trompa, llavors és un elefant. Si col·lapsen deliberadament un aeroport amb una demanda creixent, si no executen pressupostos, si fan anar el corredor mediterrani a cinc-cents quilòmetres del mar, si hi ha un exèrcit d’advocats destinats a impugnar la més ínfima coma de tota
El passat dissabte, 11 de març, vaig ser convidat a fer de conferenciant en un seminari sobre exilis i refugiats. Va ser al Museu de l’Exili de la Jonquera, per a un heterogeni grup de joves voluntaris internacionals de diferents països (Sèrbia, Macedònia, Itàlia, Bèlgica, França, Síria,…) alguns dels quals havien fet de voluntaris als
“Qui renuncia a la llibertat per comprar seguretat no mereix ni llibertat ni seguretat.” Aquesta frase atribuïda a Benjamin Franklin, encara vigent, també podríem aplicar-la per al cas espanyol, convenientment actualitzada: “Qui renuncia a la democràcia per mantenir la unitat es quedarà sense democràcia ni unitat.” En plena involució, no hem de perdre de vista
De tant fer servir la paraula feixisme per desautoritzar l’adversari, aquesta i el que representa, s’ha banalitzat. Entès com el mal absolut, qui té poder i por de perdre’l emet el qualificatiu “feixista”, o “nazi” amb la voluntat d’aixecar un cordó sanitari respecte a les propostes incòmodes. En el cas del nostre país, el fet