Espai de Dissidència

Si és gros, és gris, té quatre potes rodones i una trompa, llavors és  un elefant. Si col·lapsen deliberadament un aeroport amb una demanda creixent, si no executen pressupostos, si fan anar el corredor mediterrani a cinc-cents quilòmetres del mar, si hi ha un exèrcit d’advocats destinats a impugnar la més ínfima coma de tota norma publicada al Diari Oficial de la Generalitat, si et col·lapsen durant més d’una dècada el Parc Central, si fan el possible perquè els trens no surtin a l’hora, si porten als tribunals a qui planteja posar o comprar urnes, si canvien fiscals com qui es pren unes canyes per empaperar a qualsevol amb cara d’indepe, si tenim desenes de policies destinats a les clavegueres per buscar -o inventar-se- draps bruts als polítics que tenen una estelada penjant al balcó de casa, si marginen a qualsevol intel·lectual disposat a sentir una mínima empatia envers els catalans, si mobilitzen a tota la diplomàcia per fer bullying a qualsevol conferenciant disposat a explicar a qualsevol racó de món allò del procés, si et persegueixen, discriminen, difamen per terra, mar, i aire, això vol dir, simplement, que és un sabotatge.

Mireu, jo vinc d’una família que entre els meus vuit cognoms, no n’hi ha cap de català. Que, a priori, podria tenir vincles sentimentals amb bona part de la geografia hispànica. Tanmateix, he arribat a la conclusió que em faria il·lusió tenir un estat propi. Bàsicament, perquè la meva experiència personal, és que fins ara només en tinc un, d’estat (el que surt al meu passaport), que el tinc en contra. I només cal agafar el tren per comprovar-ho. Que és un estat que veu la llei com una paraula revelada, la missió de la qual és preservar l’herència franquista, i que té una oposició impotent, acomplexada i abduïda per la síndrome d’Estocolm. Un estat que conspira per fer-nos la vida impossible. Un estat antipàtic, policial, demofòbic, urnofòbic, que fa servir els habitants d’aquest racó ibèric com a l’enemic interior necessari per cohesionar un estat que costa entendre com no s’ha esmicolat encara. Un estat que no et reconeix com a nació, i que s’ha d’inventar conceptes estranys per evitar de fer-ho, no fos que s’emprenyessin els fatxes que remenen les cireres i veuen el nacionalisme aliè mentre que dissimulen el seu nacionalisme banal i supremacista. Un estat on manen aquells qui et posen un Càstor davant de casa teva, et provoquen terratrèmols i et fan pagar carretades de milions perquè no te’ls tornin a provocar. Penso que la màfia siciliana té un codi d’honor més elaborat, i que l’Erdogan pensa muntar un Erasmus a Madrid per aprendre com fer la vida impossible a milions de conciutadans, en nom de la democràcia, esclar. Un estat que persegueix demòcrates i protegeix franquistes, on pots acabar detingut si portes una estelada a la seva capital, i pots acabar convidat a unes canyes per la policia si portes la bandera espanyola il·lustrada amb una gallineta vella.

En fi, no sé ben bé què va a fer el president Puigdemont el dilluns a Madrid. No se l’escoltaran ni que portés un carregament d’audífons, ni que anés acompanyat per la Shakira (bé, de fet ja no és benvinguda a la capital espanyola per haver gosat cantar “en el dialecto catalufo”, com deien xarxes incendiades pel més cutre de la Meseta). La unilateralitat, és a dir, el tirar pel dret, és l’única possibilitat de tirar endavant. No es pot negociar amb qui et saboteja les vint-i-quatre hores al dia els set dies de la setmana. En fi, hem arribat a un punt que no té sentit fer-nos els simpàtics ni enrotllats. Si som sabotejats dia sí, dia també, potser ja va essent hora de fixar data i pregunta del referèndum, o de simplement, tirar pel dret. I a la manera d’Aribau, dir allò d’Adéu-siau, Meseta, per sempre, Adéu Siau! A la manera d’en Maragall, Adéu Espanya! A la manera d’en Lluís Llach: Que tinguis sort, i que trobis el que t’ha mancat en mi!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!