Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Els fatxes ens titllen de feixistes
De tant fer servir la paraula feixisme per desautoritzar l’adversari, aquesta i el que representa, s’ha banalitzat. Entès com el mal absolut, qui té poder i por de perdre’l emet el qualificatiu “feixista”, o “nazi” amb la voluntat d’aixecar un cordó sanitari respecte a les propostes incòmodes. En el cas del nostre país, el fet resulta escandalòs, perquè precisament aquells que violenten la història són precisament qui té més passat a amagar.
Com a ciutadà amb opinió pròpia, i trajectòria poc sospitosa d’enaltir violències o proposar un model de societat totalitari, em sento insultat. Sembla que tenir una estelada al balcó, participar en mobilitzacions a favor de la independència o l’escola pública, i contra la guerra d’Iraq, la reforma laboral, o haver emès opinions crítiques amb el govern em situa en el camp, com a mínim, de la GESTAPO. Si a tot això, afegim que vaig votar el 9-N de 2014, que m’encanta votar, que admiro a Gandhi, que vaig fer costat als desobedients de la mili o de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la meva categoria de nazi es deu acostara la de Rudolf Hess o Goebbels. Probablement, molts dels meus oients i lectors es deuen trobar en la mateixa situació, i no poden entendre com a algú, més que caure, no se’ls ha desintegrat la cara de vergonya.
El problema és que sóc historiador i sé una mica sobre com van anar les coses. El partit governant a Espanya fou fundat per quadres franquistes. El franquisme, amics meus, és la versió “castiza” del feixisme, de la mateixa família que l’austrofeixisme d’Àustria, els creus de fletxa d’Hongria, els guàrdies de ferro de Romania, i tants altres variants europees, que per cert, van ser acollides amb els braços oberts pel govern de Franco com a “refugiats” de classe preferent, un cop per Europa es feien judicis com els de Nüremberg. El PP fou fundat, i comptà amb el mateix pensament polític d’un govern que va establir una aliança explícita amb Hitler l’any 1940, i que va implicar l’entrada, per la porta del darrere, d’Espanya a la Segona Guerra Mundial enviant uns 40.000 espanyols amb uniformes de la Wehrmatch que van matar civils soviètics al setge de Leningrad. Els fundadors i inspiradors del PP formaven part d’un govern que clarament violava de manera sistemàtica els drets humans, empresonava i assassinava gent per la manera de pensar, per la llengua que parlava, o perquè passava per allà: coses del totalitarisme. El PP, de bracet amb el PSOE han fet tot el possible per evitar que es faci una política de memòria, perquè tothom sap que la monarquia espanyola en va plena de cadàvers a l’armari, als vorals de les carreteres, a les fosses de calç viva i als fons reservats.
A veure, el nivell de la democràcia espanyola és deplorable, entre altres coses, perquè no té res a veure amb les democràcies europees: França, Holanda, Bèlgica, Itàlia, Alemanya es van fonamentar en l’antifeixisme, en els judicis de Nüremberg. Al contrari que Europa, la democràcia espanyola es va fornir de quadres franquistes, començant pel mateix Fraga, ministre de censura. Per cert, que en una dels llibres que vaig fer, sobre l’editorial Ruedo Ibérico, el president fundador del PP tenia una mania persecutòria contra aquesta revista, llibreria i editorial, la més prestigiosa de l’exili, que una vegada, i de manera misteriosa, va ser víctima d’un atemptat. O podríem parlar de la guerra bruta contra la dissidència, del cas Scala, de la batalla de València, dels mil i un atemptats en què la ultradreta, durant la Transició, exercia de violència subcontractada, amb crims tan impunes com les que van certificar una llei d’autoamnistia que és una vergonya mundial.
Anem a pams. Els fills dels feixistes ens anomenen feixistes perquè posem en qüestió l’herència feixista de la Transició. No m’he cansat de defensar que la independència catalana, també des de la perspectiva espanyola, és la manera més factible de trencar amb l’Espanya que sorgeix de 1939, i no, com tracten d’enganyar-nos, de 1978. Crec que entre molts hi ha certa por que precisament una ruptura respecte a l’estat, com a qualsevol país normal, la República Catalana es dediqui a investigar i a perseguir els crims contra la humanitat, que ara la Constitució, i la fiscalia espanyola, sabotegen. Potser és per això, que malauradament per a molts catalans que voldrien mantenir la unitat d’Espanya, siguin precisament els més negres defensors de la dictadura (i que incitin a l’ús de la força, si és que una judicatura al dictat dels poders fàctics no ho impedeix) els qui ostentin el monopoli del “no a la independència”. Malauradament per als partidaris del no, hi ha tot un sector de poder que ni tan sols donaran l’oportunitat d’expressar-se. Es miri per on es miri, qui no vol que ningú no voti, o que fins i tot al Parlament s’impedeixi parlar del futur del nostre país és, simplement, un acte d’autoritarisme, d’antítesi del que resulta la democràcia, tant des de la teoria com des de la pràctica.
El conflicte entre Catalunya i Espanya és cap excepció. Tres quartes parts dels conflictes internacionals, aquí i a la Xina Popular, ara, i l’era dels faraons, tenen a veure amb això. Amb una nació que vol separar-se d’un estat per motius diversos. Davant d’aquest fet, cada democràcia pot actuar de manera diferent. Es pot actuar com la democràcia danesa respecte d’Islàndia, dels britànics respecte dels escocesos, de la sueca respecte els noruecs, de la txeca respecte dels eslovacs; o bé es pot optar com la democràcia marroquina respecte el Sàhara; la Sèrbia respecte d’Eslovènia; de la turca respecte dels kurds. Els espanyols tenen dret a triar entre si volen ser danesos, o com passa a Turquia-Espanya, perseguir dissidents, tancar diaris, perseguir diputats, prohibir partits o altres coses no precisament democràtiques
Nota: Càpsula del Girona Ara, de Fem Ràdio
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Parlant de feixistes, el pare de la fiscal en cap de Barcelona, la senyora Magaldi, que “plora” per les mirades d’odi d’un home que se li va acostar (mentre hi havia mossos al voltant a qui mai va demanar ajuda al sentir que perillava la seva integritat física ni ha posat cap denúncia) és filla d’un feixista italià que va emigrar a Espanya després de la guerra mundial. Ja se sap, els testos s’assemblen a les olles….