Espai de Dissidència

Fa alguns dies, i amb la intenció de criticar l’independentisme, Pablo Iglesias va culpar el moviment d’”haver despertat el feixisme”. Com sol succeir en aquests episodis lligats a una bruta campanya electoral, la polèmica va passar de llarg, empesa per una guerra de declaracions i contradeclaracions. Com tot, semblava disposar el fonament de realitat a còpia de l’actuació pública i impune de coneguts grups d’ultradretans agredint i amenaçant a diversa gent, si bé amb l’objectiu principal dels independentistes, també a persones que no amaguen la seva pertinença a les esquerres o a immigrants. En realitat, hem d’entendre que aquesta intensificació de les seves accions (especialment dures a Barcelona, Madrid, i sobretot, el País Valencià) venien avalades per les pròpies forces de seguretat i partits polítics on sovint llaços ideològics, familiars i d’amistats perilloses es barregen de manera promíscua. Això faria pensar que, més que ultradretans, hauríem de parlar de paramilitars, en tant que s’ocupen d’una violència subcontractada, paral·lela i complementària a la brutalitat policial de l’1 d’octubre i a la violència judicial protagonitzada per un estat on la separació de poders és pura entelèquia.

No hi estic d’acord amb l’expressió de Pablo Iglesias. L’independentisme no ha despertat el feixisme, perquè aquest ha estat present, i ben despert en el si d’unes institucions de l’estat que, a diferència del continent europeu, mai no van passar per uns Judicis de Nüremberg, i que van tenir els beneficis d’una Llei d’Amnistia més pensada per a la pròpia protecció que per rehabilitar l’oposició antifranquista. Diversos episodis d’una violenta Transició i arbitrarietats de tota mena poden corroborar que el feixisme ha estat ben despert, tot i que ha tractat de dissimular, si més no, a partir del moment en què la integració europea generava major necessitat d’ocultar el veritable rostre de la monarquia postfranquista.

Ara bé, no negarem que en els darrers anys a Catalunya sí s’ha produït una mutació important entre diversa gent que no es manifestava públicament, i que l’”a por ellos” decretat reialment ha empès a sortir de l’armari. Perquè, efectivament, i a partir de les diverses mobilitzacions antiindependentistes (i, malgrat la retòrica d’alguns dels seus líders, fonamentalment anticatalanes) el que s’ha produït és una sortida massiva de l’armari del que ja s’havia denominat el “franquisme sociològic”. Per “franquisme sociològic” podríem entendre una determinada cosmovisió que implicaria un nacionalisme hispanocèntric amb formes de fonamentalisme religiós, una certa tendència al conservadorisme social, una important aversió a la diversitat i, sobretot, una concepció molt autoritària del poder i la política. Més enllà de la intolerància respecte a la idea que la nació catalana no estigui subordinada a l’espanyola, i reduïda a aspectes folklòrics, hi ha un xoc de cultures polítiques. Com ja he escrit en el meu llibre “Anarquisme, fet diferencial”, Catalunya és un país on, a còpia de tenir un estat en contra, té una visió molt llibertària, autogestionària i antiautoritària que xoca amb el respecte a les jerarquies i lideratges carismàtics de l’Espanya castellana. Per resumir-ho de manera més clara: Catalunya és republicana, mentre que Espanya és monàrquica. Traduït a l’esquerra; Catalunya és llibertària, i no accepta raons d’estat, mentre que Espanya és comunista i no perdona cap indisciplina de partit. Fachín és un català de Bahía Blanca, mentre que Coscubiela és un espanyol de Barcelona. I no parlem del que voten, sinó com entenen la política.

Bona part de la immigració estatal arribada des de mitjans del segle passat ha acabat adquirint aquesta visió llibertària, en tant que la cultura política no té res a veure amb els gens, sinó amb l’experiència i la immersió en un col·lectiu divers i heterogeni. Per entendre-ho de manera diàfana, tenim en David Fernández o l’Antonio Baños com a exemples paradigmàtics, encara que qualsevol de nosaltres coneix desenes de persones amb les seves característiques. Per a això cal una condició indispensable: sortir del gueto comunitarista, estar obert a noves idees, i sovint, disposar d’un important capital social i cultural. Tanmateix, moltes persones, sovint de les mateixes famílies que els Fernández o els Baños no han fet aquest pas, i la perspectiva real d’una República Catalana els ha despertat la seva identitat política. Parlem d’identitat política i no nacional, en el sentit que reprodueixen els patrons polítics importats sovint dels pobles, i que implicaven relacions caciquistes, tendència al replegament identitari, certa incomoditat davant la barreja i certa incapacitat de gestionar la diversitat. Bona part de la meva família materna, provinent de Galícia, va mantenir a l’Hospitalet de Llobregat pràctiques i creences provinents del poble, i en alguns casos, alguns descendents van reproduir aquests esquemes (sovint també familiars), i, per tant, els seus comportaments polítics. Fins i tot, electoralment, malgrat la seva òbvia pertinença a la classe dels treballadors industrials (posteriorment jubilats) seguien votant el mateix que passava al poble. El mateix podria parlar de bona part de la meva pròpia família política, provinent d’Extremadura, i en què els líders locals del PSC seguien reproduint l’antropològica “política del regal”, que seguia de manera simultània a la dels seus pobles de procedència, a més de 1.000 quilòmetres. Pel que fa als descendents, hi havia una notòria diferència entre adquisició d’estudis i capital social (que implicava deixar el gueto comunitari) o romandre-hi, obtenint sovint ocupació mitjançant la xarxa de contactes informals. Això explica el desigual comportament polític de les persones procedents de l’estat i els seus descendents, relacionats amb nivells d’ingressos i d’estudis, que fa que l’unionisme predomini entre les classes amb escàs o molt poder adquisitiu, mentre que l’independentisme sigui fort entre les classes mitjanes. En certa mesura, la sortida del gueto, mitjançant les relacions culturals i/o la professió o la formació acadèmica és el que explica els Baños, els Rufián i els Fernández, o fenòmens com la CUP, d’independentisme no nacionalista o simplement, postnacional.

Hi ha, a més, un altre factor a considerar. Hem d’entendre que l’unionisme, en el seu vessant més catalanofòbic, catalitzat per Ciutadans, beu d’una cert “antipujolisme sociològic”, molt predicat en el seu moment pel PSUC i que ha estat heretat per bona part del discurs de les esquerres en general. Aquest s’ha caracteritzat  per tendir a fer una reacció emocional contra la caricatura de la “burgesia catalana” del discurs obrerista comunista (amb la inestimable col·laboració de Solé Tura i els superficials discursos marxistes de la dècada de 1960), i que ha perdurat fins als nostres dies. Si bé l’aversió per aquesta classe social té un indubtable fonament històric (el Foment del Treball, sense anar més lluny, contractava sicaris per liquidar sindicalistes i representaven el Vichy col·laboracionista amb la dictadura), aquest és un discurs atiat paradoxalment per les classes benestants indígenes (que són fanàticament antiindepes), i que no es correspon a una realitat molt allunyada de l’imaginari impulsat per C’s, PSC o els mateixos Comuns. En realitat, aquest discurs segons el qual l’indpendentisme seria una cosa de burgesos representa un punt de ressentiment contra les classes mitjanes, en el sentit que l’unionisme està conformat per centenars de milers de perdedors socials manipulats per les elits de l’estat, que saben atiar un odi emocional contra Catalunya de manera eficaç. És una amarga paradoxa: el PP, les polítiques del qual han estat d’una toxicitat èpica (amb una reforma laboral, desnonaments generalitzats, rescats a la banca, empobriment dramàtic dels sectors més vulnerables) ha acabat redirigint la ràbia de les seves víctimes contra l’únic moviment capaç d’enderrocar el seu règim. Ha aconseguit presentar la revolució cívica de l’independentisme (que en realitat no deixa de ser un projecte social força redistributiu) com a una revolta de rics. En certa mesura, aquest ja estat un mecanisme provat, quan el règim franquista va tractar de manipular les seves víctimes contra la possibilitat de revolta juvenil durant els seixanta o setanta, mitjançant la religió, el conservadorisme o el nacionalisme banal que podia tenir en la Boxa o el futbol com els seus referents.

La catalanofòbia impulsada des d’Espanya (un enemic interior cohesiona en situacions de crisi) ha estat traslladada des dels seus mecanismes clàssic de translació de les relacions caciquils, i molt especialment des de la televisió (com a arma de propaganda a la qual són més vulnerables les persones més grans i amb menor formació, el target d’aquest discurs). El problema, des de la perspectiva espanyola és que l’assumpció d’aquest discurs i pràctiques, després d’aquestes setmanes dramàtiques, és el retorn a la Plaça d’Oriente del segle XXI, el “Vivan las caenas” 2.0, o pitjor encara, a partir de la degradació de la imatge internacional d’Espanya, el retorn al “landisme”, protagonitzat per la part més vulnerable de la societat. Perquè, en la seva desesperació davant la possibilitat d’una crisi profunda de règim, Espanya ha decidit sacrificar tres dècades de modernitat, per retornar a aquell franquisme sociològic que va enfonsar Espanya en la misèria moral. En realitat, el feixisme el que ha fet ha estat despertar el franquista sociològic que molts havien amagat a l’armari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!