Christophe Rousset al Palau de la Música

Pels volts de Nadal Palau 100 ha tingut el gran encert de programar l’Oratori de Nadal, BWV 248, de Johann Sebastian Bach. Es tracta d’una obra unitària, però integrada per sis cantates independents, de les quals Les Talens Lyriques, dirigits per Christophe Rousset, ens n’han interpretat les tres primeres i l’última (corresponents al primer, segon i tercer dia de Nadal, i a l’Epifania, respectivament). Amb ells va actuar-hi el Cor de Cambra del Palau i quatre solistes vocals. El resultat va ser molt bo sense arribar a la perfecció.

Just una setmana abans havíem pogut gaudir d’una interpretació excelsa i sublim d’una altra gran obra de Bach, la Missa en si menor, interpretada per Thomas Hengelbrock. Christophe Rousset té un estil diferent, més auster, més sobri, i una orquestra força menys nombrosa que la de Hengelbrock. El que crida més l’atenció és que les tres trompetes del conjunt instrumental van fer un nombre excessiu d’errors i això va deslluir força algunes àries on tenen molt de protagonisme. És cert que els instruments d’època de vent metall tenen una dificultat afegida pel fet de no tenir pistons, però això no és excusa per a uns intèrprets professionals. A banda d’aquesta disfunció, l’orquestra va tocar molt bé, amb molta harmonia interna i Rousset va donar un aire festiu a l’obra, com correspon a la celebració del Nadal.

Els solistes vocals van ser un pèl desiguals. Per damunt de tot, va destacar el joveníssim tenor alemany Julian Prégardien, que va interpretar l’evangelista i les àries de tenor amb una veu preciosa, una emissió clara i perfecta, un frasseig immaculat i un estil elegant i depurat. Es notava que, més enllà de cantar molt bé, té un coneixement extens del repertori. En segon lloc cal destacar també el baix Matthew Brook, que va cantar amb una veu plena d’autoritat, tot i que la seva manera d’interpretar s’acostava més a l’òpera que no pas a l’oratori, que demana menys inflexions vocals i més sobrietat a l’hora d’abordar cadascuna de les notes.

Katherine Watson va ser correcta, però té alguns problemes en la projecció de la veu, ja que en algunes parts del registre li falten harmònics i això fa que la veu no li vibri correctament i el so que es percep sigui pla. A banda d’això, va anar un pèl curta d’aguts i quan s’enfilava cap amunt no ho feia amb comoditat. El contratenor Damien Guillon va cantar les àries més belles de l’oratori, però va començar amb mal peu, amb dificultats evidents per respirar durant la primera ària. Això va fer que no pogués allargar gaire les frases i les hagués de tallar. A partir de la segona ària va millorar, però és un cantant amb un legato escàs i una veu que queda un xic plana i li manca vibrato. Va fer una interpretació correcta, però no extraordinària.

L’actuació del Cor de Cambra del Palau va ser un pèl decebedora. Amb només divuit cantaires, va començar l’obertura amb poca energia, va fer la sensació que hi faltaven efectius perquè sonava pobre i sobretot, amb manca d’unitat, de cohesió interna. Al llarg de l’obra la sensació d’escassesa va anar minvant, però no es va corregir la manca de cohesió. No va sonar com una massa compacta i unida, i no es va acabar d’integrar bé amb l’orquestra.

Christophe Rousset, calçat amb vambes, va dirigir una versió canònica de l’Oratori de Nadal, amb sobrietat i sense misticisme, però hauria hagut de fer alguns retocs perquè la interpretació hagués estat perfecta.

Programa del concert: Bach, Oratori de Nadal, BWV 248 (cantates 1, 2, 3 i 6)
Intèrprets: Katherine Watson, soprano; Damien Guillon, contratenor; Julian Prégardien, tenor; Matthew Brook, baix; Cor de Cambra del Palau de la Música CatalanaLes Talens Lyriques
Director: Christophe Rousset
Espai: Palau de la Música
Data: 18 de desembre

Valoració: 4/5

Font: Núvol

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Música. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.