Desdèmona, l’altra cara d’Otel·lo

Desdèmona és l’Otel·lo shakespearià vist des de l’altra banda del mirall: la de les dones, personatges col·locats en segon terme a l’obra de Shakespeare, tractats com a éssers sense capacitat de decisió, supeditats a la voluntat dels homes. Paula Vogel retrata Desdèmona (l’aristòcrata), Emília (la criada) i Bianca (la prostituta) com a dones recloses en el marc mental d’una societat profundament patriarcal i masclista, però que tenen inquietuds i anhels de llibertat.
L’obra mostra les darreres vint-i-quatre hores de la vida de Desdèmona, abans que el seu marit la mati, pres per la gelosia. Veiem com els tres personatges, molt diferents entre si, expliquen les seves misèries, riuen, fan broma, s’enfaden, recorden, ploren, i tot passa al minúscul espai de la bugada, zona femenina per excel·lència. Cadascuna a la seva manera, totes tres volen alliberar-se de la situació que viuen.
Desdèmona, molt diferent de com és el personatge shakespearià, és una dona molt normal i poc virtuosa, que està tipa de la gelosia del seu marit i voldria gaudir dels plaers terrenals, per això enveja Bianca. Per contra, Bianca enveja Desdèmona perquè té un matrimoni tradicional, que és el que ella anhela. Emília, la més pudorosa, confessa que odia el seu marit Iago, i que no està gens satisfeta amb el seu matrimoni; simplement hi està resignada. La gràcia de la Desdèmona de Paula Vogel és que ens ensenya les misèries quotidianes de la vida de tres dones insatisfetes i això és l’antítesi de l’èpica de l’Otel·lo de Shakespeare. No hi ha gestes ni heroïcitats, sinó petites coses que configuren la vida mundana. En definitiva, lluny de ser una història de blancs i negres, és una obra de grisos.
El punt feble de Desdèmona és que més enllà de la presentació detallada de les tres protagonistes, no té trama. És a dir, es tracta del fragment d’Otel·lo de la trobada entre elles en el punt previ a l’assassinat de Desdèmona a mans del seu marit. És un moment de molta tensió a la trama d’Otel·lo, però Desdèmona no és una història amb plantejament, nus i desenllaç, sinó que és la descripció de tres personatges i prou. L’obra fa referències contínues al drama de Shakespeare —i algú es pot perdre si no el té present—, que és la història real de la qual Desdèmona vol ser un apèndix desenvolupat.
En aquesta ocasió tenim cinc actrius que s’alternen. El dia que hi vaig anar jo van actuar Sara Espígul (Desdèmona), Gemma Martínez (Emília) i Maria Ribera (Bianca), integrants de la companyia La Mandona, de la qual també formen part Carmela Poch i Alba Florejachs. Totes tres van interpretar amb molta gràcia els seus personatges. Encara que Otel·lo sigui un drama, Desdèmona pretén ser una comèdia, perquè fa una lectura molt xocant dels tres personatges femenins. Quan es mostren les interioritats de qualsevol heroi o heroïna, ben aviat descobrim que també són de carn i ossos i que tenen els mateixos sentiments que qualsevol altre ésser humà. Sara Espígul és una Desdèmona coqueta, Gemma Martínez és una Emília hipòcrita, i Maria Ribera és una Bianca eixelebrada i molt divertida. És una visió molt original i completament allunyada de l’èpica shakespeariana.

Títol: Desdèmona
Autora: Paula Vogel
Traductora: Helena Tornero
Director: Martí Torras
Intèrprets: Sara Espígul, Gemma Martínez, Maria Ribera, Alba Florejachs, Carmela Poch
Espai: Sala Muntaner
Dates: del 12 de novembre al 14 de desembre

Valoració: 3/5

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.