La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Les vêpres siciliennes

Títol: Les vêpres siciliennes
Autor: música de Verdi; llibret d’Eugène Scribe i Charles Duveyrier
Repartiment: Lianna Haroutounian (Hélène), Bryan Hymel (Henri), Michael Volle (Guy de Montfort), Erwin Schrott (Procida)
The Royal Ballet; Royal Danish Ballet
Cor i orquestra de la Royal Opera House Covent Garden
Director musical: Antonio Pappano
Director artístic: Stefan Herheim
Lloc: òpera en directe des de la Royal Opera House Covent Garden, al cine Bosque
Data: 4 de novembre

Encara que sigui mediatitzat per la pantalla del cinema, sempre és un plaer veure les produccions operístiques que es fan a la Royal Opera House de Londres. A dia d’avui reuneix una orquestra magnífica dirigida per un gran mestre, un cor al mateix nivell, un cos de ball perfecte, un elenc de cantants solistes de primeríssima fila mundial i uns muntatges escènics preciosos. Si a més a més ens ofereixen una òpera rara de veure i que és bastant millor que algunes de les més populars de Verdi, no es pot fer altra cosa que caure rendit davant el coliseu londinenc.

Va ser una d’aquelles funcions que et deixen clavat a la butaca. El nivell va ser estratosfèric en tots els sentits. D’antuvi, cal dir que la soprano que havia de cantar el rol d’Hélène, Marina Poplavskaya, va ser substituïda per la desconeguda soprano armènia Lianna Haroutounian, una cantant amb bona tècnica i una veu avellutada i preciosa que abordava aguts i greus sense problemes, amb un registre del tot homogeni. Cap dificultat no se li va resistir, fins i tot per a una soprano lírica com ella, el bolero del darrer acte, que és per a soprano lleugera, el va defensar amb valentia i elegància. Em va recordar la Caballé dels inicis, quan estava pletòrica i cantava amb naturalitat. Al seu costat, el millor tenor verdià del món actualment: Bryan Hymel, que ja havíem vist fent l’Eneas de Les Troyens des del Metropolitan. És un tenor spinto amb una veu preciosa i una gran tècnica, canta amb molta seguretat, té un frasseig perfecte, aborda aguts i greus amb comoditat i té una línia vocal molt ben definida i un estil elegantíssim. És perfecte, i no se’n pot dir res més, se l’ha de sentir.

Michael Volle va fer un Montfort ple d’autoritat. La seva veu és robusta i avellutada, frasseja molt bé i canta amb seguretat. Potser el cantant més “fluixet” de l’elenc va ser el baix baríton uruguaià Erwin Schrott, que té una veu indefinida, amb un timbre de baríton però un registre greu important. És un cantant un pèl híbrid, tímbricament inclassificable. Així i tot, va fer un Procida molt convicent, malgrat que la indefinició de la veu no deixa apreciar la seva qualitat tècnica.

L’orquestra, dirigida magistralment per Sir Antonio Pappano, va sonar meravellosament, va brillar, va tocar amb el brio que Verdi exigeix, i la corda i el vent van quedar perfectament equilibrats. Pappano va saber canviar el to i el registre cada vegada que era necessari, en funció dels temes que apareixen a la història, i va fer notar uns contrastos que feien entendre musicalment l’evolució dels personatges.

El muntatge escènic el signava el noruec Stefan Herheim, que va optar per traslladar l’acció de l’òpera del segle XIII original a l’època en què Verdi la va estrenar a París: pels volts de 1850, amb el consegüent canvi de vestuari. Tot i que no sóc partidària de l’actualització dels arguments històrics, he de dir que el muntatge va ser impecable, res no quedava fora de lloc. Com que l’argument és tan poca cosa, res no va grinyolar, i en canvi, va optar per suprimir el ballet, propi de l’òpera francesa, i dosificar petites coreografies al llarg de tota l’òpera. Va ser especialment brillant la de l’obertura, en què es representava l’origen d’Henri: una violació. Tot i que a mi el ballet clàssic no m’agrada, els dos cossos de ball que van actuar van fer una execució perfecta de les coreografies, les ballarines es movien amb total seguretat i amb una gran elegància, cosa que va fer augmentar encara més una posada en escena preciosa. Així doncs, ja que aquesta òpera no la veurem a Barcelona en molts anys, val la pena haver-ne vist aquesta producció tan extraordinària.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.