Parsifal
Música i llibret: Richard Wagner, a partir de Parzival de Wolfram von Eschenbach
Intèrprets: Jonas Kaufmann (Parsifal), Katarina Dalayman (Kundry), Peter Mattei (Amfortas), René Pape (Gurnemanz), Evgeny Nikitin (Klingsor)
Cor i orquestra del Metropolitan Opera House
Director: Daniele Gatti
Producció: François Girard
Lloc: òpera en directe des del Metropolitan Opera House (Nova York), al cinema Icària
Data: 2 de març
La setmana passada es va transmetre una nova producció de Parsifal de Wagner, que va ser espectacular, majestuosa en tots els sentits. Escenogràficament és una òpera irrepresentable, tal com en va reconèixer el productor, François Girard. Basada en la llegenda artúrica del Sant Graal, l’acció transcorre en una època i un lloc indefinits, i l’argument és una mistificació al·legòrica, amb la qual cosa es fa difícil atribuir-li una escenografia determinada. En aquest cas, Girard va optar per tenyir el fons amb núvols i planetes que s’acostaven i s’allunyaven. Recordava molt la pel·lícula Melancholia, de Lars von Trier, que també està impregnada de música wagneriana, en aquest cas del Tristan und Isolde.
A nivell vocal, va comptar amb cinc cantants d’excepció. Jonas Kaufmann, el tenor wagnerià del moment, va fer un Parsifal impressionant, amb una veu no tan abaritonada com semblava abans, ple de vigor i força, amb aguts plens i una veu ampla i gruixuda que ho omplia tot. La Kundry de Katarina Dalayman va ser esplèndida, feia anys que no se’n veia una de tan completa, amb greus i aguts generosos, sense estridències, amb una veu sempre a lloc i amb una actuació escènica impecable. René Pape va ser Gurnemanz, el cavaller del Graal, amb una veu robusta i gran personalitat. Peter Mattei, com a Amfortas, va cantar el seu primer paper wagnerià al Metropolitan, amb una actuació magnífica, ja que escènicament és el paper més complicat perquè sempre ha d’anar amb la ferida al pit. Mattei és un baríton suec amb una veu gran i preciosa i amb una línia perfecta. Per acabar, Evgeny Nikitin va fer un Klingsor ple de força i li va saber infondre la maldat que li és característica.
Cal no oblidar la batuta de Daniele Gatti, el director titular de l’Orquestra Nacional de França, que ha dirigit Parsifal al Festival de Bayreuth de 2008 a 2011, i que va obrir la temporada actual de Palau 100 al capdavant de la Filharmònica de Viena. Gatti és un gran coneixedor d’aquesta òpera, tal com van dir tots els cantants. L’orquestra del Metropolitan va sonar esplèndidament, com sempre, i va saber transmetre tota la càrrega mística i espiritual d’aquesta òpera. Les veus van quedar perfectament integrades amb l’orquestra i el resultat va ser antològic.
Parsifal, la darrera òpera de Wagner, sempre m’havia semblat que tenia un argument horrorós, però amb aquesta producció, amb els jocs de llums i ombres, se’m va fer més passador i vaig trobar-hi sentit. Les produccions del Metropolitan sempre són garantia de qualitat, però aquest Parsifal va superar totes les expectatives. Ja hi ha anunciades les deu òperes de la temporada vinent que podrem veure al cinema.