Blackbird

Títol: Blackbird
Autor: David Harrower
Traductora: Júlia Ibarz
Director: Lluís Pasqual
Repartiment: Jordi Bosch, Bea Segura
Lloc: Teatre Lliure de Gràcia
Dates: del 16 de gener al 10 de febrer

Novament, el Lliure ens ofereix una obra de text, de les que a mi m’agraden, plenes de contingut, amb posicions poc nítides, amb personatges plens de dubtes i contradiccions, i que fan rumiar molt perquè plantegen situacions límit. En aquest cas, Blackbird planteja el problema de la pederàstia, però des d’un vessant gens morbós i no des del moment viscut, sinó des del record.

Lluís Pasqual diu al programa de mà que el text li agrada perquè no dóna respostes clares, sinó que només exposa el tema d’una manera que ofereix interpretacions múltiples, en sentit positiu o negatiu. És a dir, que res no queda clar i cadascú pot treure la conclusió que cregui convenient. L’obra és un diàleg en temps real entre un home que s’acosta a la seixantena i una noia de vint-i-set anys que quinze anys enrere van mantenir una relació de parella que incloïa relacions sexuals. Després de tants anys, encara estan tots dos afectats per allò, i quan es retroben salten totes les espurnes i afloren tota mena de sentiments.

Tots dos basculen entre la ràbia, la tristesa i el menyspreu. Volen i no volen, però en tot cas, no poden oblidar el vincle que els va unir en el passat. L’home ha expiat legalment el que va fer i ha refet la seva vida amb una altra dona. Ho considera superat. Però la noia no pot. És més jove i tot li impacta amb més intensitat al cervell. Necessita retrobar l’home que la va seduir, la va estimar, li va fer l’amor quan tenia dotze anys, per fer cau i net, passar pàgina i tirar endavant. Durant tota l’obra hi ha crits, plors i gemecs de ràbia i d’impotència, perquè ningú no pot canviar el seu passat.

D’altra banda, la pederàstia aquí no apareix tractada de manera convencional. Per començar, la menor ja no era tan petita, sinó que tenia dotze anys. També hi ha el fet que la relació havia estat consentida. El drama ve per la reacció de l’entorn, sobretot el de la noia. Tot això seria un atenuant? L’home tenia dret a refer la seva vida, mentre la noia passava per un calvari amb la seva família? Tal com ho presenta Harrower, res no queda clar, perquè som capaços de comprendre tant la posició de l’home com la de la noia.

El que queda clar és que Jordi Bosch, un cop més, demostra que és un actor de raça, capaç de posar-se a la pell de qualsevol personatge i donar-s’hi tot per esdevenir una altra persona. Bea Segura, que no havia vist mai al teatre, va interpretar el seu paper amb un cert histrionisme pel meu gust. El seu personatge, jove i encara molt marcat pel tràngol passat, va estar un pèl sobreactuat, però va contrastar molt amb el de Jordi Bosch, que és el que pretén l’obra. De fet, comença amb posicions completament allunyades, antagòniques, fins que al cap d’una bona estona de conversa, es van atansant fins a convergir en un record dolç d’aquell passat.

Un duel interpretatiu de primera magnitud que ningú no s’hauria de perdre. També demostra que no calen grans produccions escenogràfiques per fer una representació esplèndida. Amb un soterrani ple d’escombraries -i d’envasos!- n’hi ha prou.

Quant a Elsa Álvarez Forges

Barcelona, 1976. Sóc llicenciada en Història, en Filosofia i en Documentació, i graduada en Cant i en Arxivística. Arxivera a la Ciutat de la Justícia de Barcelona i l'Hospitalet i aprenent de novel·lista. Melòmana, teatròfila, lectora, serièfila i cinèfila (em penso que per aquest ordre).
Aquesta entrada ha esta publicada en Teatre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*